CORTES CINEMA (1932- 1938) / CINE GRAN VIA (1947-1966). Gran Via 794 / Lepant.

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1932.- Façana del Cortes Cinema en els seus primers anys durant de la Segona República. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

Situat a la cantonada entre la Gran Via i el carrer Lepant, just davant de la plaça de toros Monumental i de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, el Cortes va ser un cinema del barri de Fort Pienc que va néixer amb els esperançadors temps de la Segona República, si bé el curs de la història canviaria durant uns anys la seva funció inicial.

*1933.- Emplaçament del cinema a la cantonada Lepant-Gran Via. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1932.- Dues imatges de l'interior del Cortes Cinema. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

La sala, que disposava de platea i un petit amfitreatre, havia estat inaugurada l'any 1932 i amb el Cinema Granvia, obert dos anys abans a la cantonada Marina / Gran Via, a només cent metres, aplegaven conjuntament l'afició al cinema dels veïns d'aquella zona, un xic allunyada i desèrtica, de l'extrem del barri de Fort Pienc. Els diumenges s'hi afegien alguns aficionats al toros que completaven les tardes de corrida amb alguna pel·lícula.

A la pantalla del Cortes s'hi projectaren films com La fascinación del bárbaro, de Rowland V. Lee amb George Bancroft i Mary Astor;  La ley del harén, de José Mojica o La dama del boulevard (Nana), de Dorothy Arzner, amb Ana Sten, que marcaren el pas del cinema mut al sonor.

*1932-1936.- Un recull de retalls de programacions del Cortes Cinema aparegudes a la cartellera de La Vanguardia.

Acabada la guerra, l'edifici i la nau que havien ocupat el Cortes van ser habilitats com a menjador de l'Auxilio Social.
Gairebé una dècada més tard (1947), acomplerta ja la seva missió social al servei del règim franquista, el local fou remodelat a fons per donar pas a una altra sala (batejada amb el mateix nom de l'antic Cine Gran Vía, que també havia desaparegut), que va recuperar la projecció de pel·lícules en aquella mateixa cantonada a partir del 10 d'octubre de 1947. El nou cinema, a la vista de les imatges que se'n conserven, mantenia una aparença externa gairebé idèntica al seu antecessor el Cortes.

*1947.- El Gran Via, successor del Cortes, conservava una façana gairebé idèntica. Aqui veiem la sala poc després de la seva inauguració amb la primera pel·lícula que s'hi va projectar anunciada: Una mujer internacional. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

*1947.- Retall de La Vanguardia del dia 11 d'octubre (l'endemà de la reobertura de la sala com a Cine Gran Via) en el que Horacio Sáenz Guerrero fa una crítica del film Una mujer internacional. 

*1947.- El vestíbul del Cine Gran Via amb les taquilles i l'escala d'accés a l'amfiteatre. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

*1947.- Dues imatges de la sala de butaques del Cine Gran Via. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

Roberto Lahuerta [1] esmenta a Carmen Gomáriz com a primera empresària del rebatejat Gran Vía. Després la van succeïr Luis Cabezas i els germans Gratacós Comas. L'oferta cinematògrafica era de reestrena, amb doble sessió orientada als veins del barri, si bé en els seus primers anys va arribar a programar estrenes. (Todos somos seres humanos, Mi novio está loco, Vidas sangrientas, Tánger...).
El Cine Gran Via va deixar d'existir el 8 de maig de 1966 amb la projecció del film hispano-argentí La boda (Lucas Demare) i la comèdia italiana El millón de dólares (Ettore Scola) amb Vittorio Gassman i Joan Collins. Posteriorment el cinema va ser enderrocat i uns anys després s'hi va aixecar un edifici d'habitatges.

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Emporiae. Madrid. 2015.

ARENAS CINE GAY. Tarragona 5-7. (2003-2015)

*2015.- L'Arenas Cine Gay en els seus últims dies. (Foto: Jordi Cotrina/El Periódico de Catalunya)

Quan l'any 2003 es va tancar l'històric Cinema Arenas del carrer Creu Coberta es va condicionar la part del darrera del local, amb entrada pel carrer Tarragona, per instal·lar-hi una sala de dimensions molt més petites, unes 300 localitats, que ben aviat va aparèixer a la cartellera amb el nom d'Arenas Cine Gay.

*2004.- En els seus primers anys l'Arenas Cine Gay no s'anunciava encara com a tal i a l'entrada del local apareixia simplement com Arenas Cinema/Cine Arenas.

Aquell antic Cinema Arenas, que ja en les seves últimes etapes s'havia caracteritzat per no ser precisament un punt de trobada de cinèfils, va decidir sortir de l'armari i anunciar-se públicament i d'una manera explícita com el que era: un lloc per a contactes furtius del submón gai en un entorn on la neteja no era precisament un valor i on la pel·lícula que s'hi projectava era el menys important. 

La continuïtat d'aquest local va quedar amenaçada des del primer dia a causa del projecte municipal de perllongament del carrer Diputació per darrera de l'Hotel Catalunya Plaza. La previsió era que aquesta via fes un gir fins creuar Creu Coberta i arribar fins a la Gran Via. Això permetria a la circulació rodada procedent de l'Eixample per Diputació poder accedir a la Gran Via sense passar per la plaça Espanya.

La popularitat de l'Arenas dins el món gai va anar creixent fins convertir-se en un local anunciat en nombroses guies internacionals i turístiques del sector. En realitat era com un centre de contactes on, a banda de la sala de projecció de cinema, hi havia tot un seguit instal·lacions pròpies d'un centre lúdic per al col·lectiu homosexual. El responsable de taquilla ja advertia a les senyores i altres potencials clients que no semblaven ajustar-se al perfil adequat, que el que trobarien a dins no era segurament el que esperaven.

La sala amb les parets de l'entrada cobertes d'uns cridaners graffitti multicolors, va tancar definitivament el 12 d'octubre de 2015 i ha quedat en la memòria del barri d'Hostafrancs com un sòrdid epíleg en la història del Cinema Arenas del carrer Creu Coberta    

¨

*2015.- L'últim graffitti que va adornar l'entrada del Arenas Cine Gay abans del seu tancament i enderroc. (Foto: ara.cat )

Amb l'advertiment previ que la seva lectura pot ferir la sensibilitat d'algun seguidor d'aquest blog, aquest és un enllaç on s'explica amb pèls i senyals tot allò que es podia trobar a l'interior de l'Arenas Cine Gay. 

http://en-la-penumbra.blogspot.com.es/2011/08/cine-arenas.html?zx=cecfb76910e5eb08

CINE VOLGA (1932-1940) CINE GLORIA (1940-1966) Gran Via Corts Catalanes 499.

*1966.- El Cine Gloria en els seus últims dies de vida. La tanca sobre l'estreta vorera de la Gran Via ja l'envoltava per començar l'enderroc.

Aquesta sala de cinema era situada al número 499 de la Gran Via de les Corts Catalanes entre els carrers Comte Borrell i Viladomat, a la mateixa vorera que el xalet de Ca'n Golferics.
Jordi Torras i Comamala (1922-1999), acreditat historiador de les sales de cinema barcelonines, apunta que va ser construit sobre la nau d'un antic garatge i inaugurat el dia 10 de novembre de 1932 amb el nom de Cine Volga. El seu fundador va ser Josep Durban i l'any 1933 l'empresa Febrer i Blai es va fer càrrec de la programació del local, que fins a l'esclat de la Guerra Civil el 1936 va incloure també varietats que s'alternaven amb les sessions de projeccions cinematogràfiques.

*1935.- Publicitat del cinema Volga a les pàgines de La Vanguardia

Amb el nom de Volga el local va sobreviure durant la Segona República fins que, acabada la guerra, els propietaris van decidir rebatejar-lo com a Bolga, per tal d'intentar esquivar la nova legalitat franquista que erradicava els noms estrangers dels locals. Tot i això, la sol.lució no va quallar i el cinema va tornar a ser batejat, aquest cop amb el nom de Gloria, amb el que se'l va conèixer durant la resta dels seus dies.

*1939.- Tot just acabada la guerra, els propietaris van canviar el nom de la sala, Volga per Bolga, per tal d'evitar confusions amb el riu que passa per Moscou. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Era un cinema típicament de barri amb sessió contínua, programes dobles de reestrena i ambient familiar. En la seva última sessió es van projectar els films Zorba el griego i Tempestad en Ceilán. Era el dia 7 d'abril de 1966.
El Cine Gloria seria un dels primers a desaparèixer a l'Esquerra de l'Eixample, un barri que progressivament (Provença, Eslava, Iris, Excelsior, etc... fins al Rex) ha anat perdent totes les seves sales.

CINE EXCELSIOR. Gran Via 544 (1911-1985)

*1918.- La primera façana del Salón Excelsior tenia aquest aspecte

Un altre dels molts cines desapareguts a finals del segle XX al barri de l'Esquerra de l'Eixample, l'Excelsior era un dels locals més antics de la Gran Via. Va ser inaugurat a les acaballes de l'any 1911 i era situat a la cantonada amb el carrer Villarroel. Tot i que en els seus primers anys va funcionar només com a cinematògraf, aviat va compartir aquesta funció amb la de teatre amb el nom de Gran Salón Excelsior. S'hi representaven sarsueles i peces de teatre. Però també ocasionalment va funcionar com a saló de ball. Al febrer de 1912 la societat El Novells hi organitzava concursos de flors on la noia millor ataviada amb motius vegetals i florals rebia un premi. A mitjans de la dècada dels anys 1920's la sala va decantar-se definitivament cap a la projecció cinematogràfica.

*1936.- Cua davant de l'Excelsior un cop reoberts els cinemes després del començament de la Guerra Civil. (Foto: Pérez de Rozas)

*1940's.- L'Excelsior després de la guerra. Encara es poden veure els rostres de Franco i José Antonio pintats a la paret del costat de les portes d'entrada.

*1962.- El cine Excelsior amb la Gran Via enblanquinada per la gran nevada del mes de desembre. Projectaven Los cuatro jinetes del Apocalipsis (Foto: Maria Àngels Aleu)

*1911.- Publicitat de l'Excelsior que inclou una entusiasta descripció dels seus programes

Com a dada curiosa, al gener de 1925 la premsa ciutadana donava compte de la imposició d'una multa de 250 pessetes a l'amo del local per vendre excés d'entrades. El maig de 1926, consolidat ja com a cinema, va acometre la seva primera gran reforma. Aleshores se'n deia Cine Salón Excelsior.

Acabada la Guerra Civil la sala va reprendre ràpidament la seva activitat. L'any 1953 l'Excelsior va ser objecte d'una important reforma amb canvi de totes les butaques i dels aparells de projecció. Per la seva reinauguració, el 21 de desembre d'aquell any, s'hi va estrenar el film Niágara amb l'aleshores popularíssima Marilyn Monroe com a protagonista. Amb el temps la sala va anar assolint una condició de cinema familiar amb pel·lícules de reestrena preferent.

*1965.- Curiós anunci d'entrades gratuites per famílies nombroses a l'Excelsior

Aquest caràcter familiar del cinema Excelsior es va fer palès al desembre de 1965 quan, amb motiu de l'estrena del film La familia y uno más, l'empresa oferia entrades gratuites amb la presentació del carnet de família numerosa, instituït pel règim franquista per afavorir la natalitat.

*1967.- En plena dictadura i en el transcurs de la Setmana Santa d'aquell any, l'Excelsior (juntament amb el Liceo i el Roxy) van projectar durant 3 dies el film El Judas en versió catalana.

A partir de la dècada dels 70's la sala es va especialitzar en la projecció de pel·lícules d'acció, western i terror.

L'any 1983, poc abans de desaparèixer, l'Excelsior va ser objecte de diversos atracaments. Els lladregots s'endugueren la recaptació de la taquilla. El tancament definitu es va produir el 1985. Poc després el cinema fou enderrocat i substituit per un edifici de vuit plantes.

CINE GRANVIA (1909-1911) / CINE BOLONIA (1911-1912) / CINE ALHAMBRA (1912-1914). Carrer Corts 543-545.

 Agraïments a JOANA FRANCÉS i JORDI J. PAYÀ CASTANÉ

Situada a la vorera muntanya de la Granvia, entre els carrers Villarroel i Casanova, aquesta sala de projecció de cinema va obrir al mateix lloc on anteriorment havia existit el Gran Cafè Paris, un local que oferia concerts i disposava de sala per jugar al billar. Segons les investigacions de Joan Munsó Cabús [1], aquest Cine Granvia [2] va obrir el primer de maig de 1909 i va funcionar amb aquest primer nom fins ben entrat l'any 1911. En podem trobar referències a les cartelleres d'espectacles de l'època. Aquell primer Cine Granvia havia estat obert per Arturo Caballero i combinava els espectacles de varietés amb la projecció de pel·lícules sovint amenitzades per una orquestra de 20 músics dirigida pel mestre Llopis.

*1911.- Anunci publicat el dia 28 d'abril (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

Seguint a Munsó Cabús i les hemeroteques de l'època, el Granvia va canviar de nom per esdevenir Cine Bolonia a partir del dia 12 d'agost de 1911. La publicitat insertada a les cartelleres de premsa l'identificava sovint també com a Gran Cine Bolonia durant els seus primers temps de funcionament. Poc d'després d'acomplir el seu primer anys de vida el Bolonia tancava portes a l'octubre de 1912. 

*1911.- Anunci que certifica la conversió del Cine Granvia en Gran Cine Bolonia a partir del dissabte 12 d'agost d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1911.- Programa del dia 30 d'agost. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

*1912.- Anunci publicat el dia 8 d'octubre. Un dels últims com a Cine Bolonia. (Font: ARCA - La Publicitat). 

La següent i última etapa del local correspon al Cine Alhambra. Amb aquest nom va oferir pel·lícules des del dia 13 de novembre de 1912 fins al 1914

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. 1995.

[2].- Al número 743 de la Gran Via, prop de la plaça de toros Monumental, hi hagué entre 1947 i 1966 un altre Cine Granvia, conegut abans de la Guerra Civil com a Cortes Cinema.  

CINE REX. Gran Via Corts Catalanes 463. (1940- 2010)

Situat en plena Gran Via, a la vorera muntanya i  molt a prop de la cantonada amb Calàbria, el cine Rex va ser una de les primeres grans sales obertes després de la Guerra Civil. Concretament fou  a la vigília de Nadal de 1940 quan va obrir les seves portes amb la projecció de la cinta argentina de 1938 La canillita y la dama, de Luis César Amadori, protagonitzada per Rosita Moreno y Luis Sandrini. 

*1940.- Anunci publicat en premsa el dia 24 de desembre d'aquell any quan es va inaugurar el Rex. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

*1938.- Cartell i fotograma de la película que va inaugurar el cinema Rex de la Gran Via amb els actors argentins Rosita Moreno i Luis Sandrini. 

La capacitat original de la sala era de 851 espectadors i amb el pas del temps i successives reformes va quedar reduïda des de 1969 a 580 localitats distribuïdes en en 354 butaques a platea i altres 226 al nivell superior o amfiteatre. L'edifici baix que acollia el cinema era exclusiu per aquest fi i va començar oferint programes dobles però molt aviat es va decantar per les pel·lícules d'estrena.

L'any 1969 l'empresari Pere Balañá va adquirir el cinema, que va reformar-lo a fons reduint els eu aforament i deixant-lo amb un interiorisme molt propi de l'època. El Rex va optar aleshores per convertir-se en una sala d'art i assaig on els cinèfils van poder gaudir d'algunes pel·lícules que quedaven al marge del circuit comercial. Posteriorment es va consolidar com a cinema d'estrena.

*1969.- Al mes de juliol d'aquell any, el Rex inaugurava la seva etapa com a cinema d'art i assaig. El film italià de Pietro Germi Signore & Signori.

En els seus últims anys la sala va tornar a adquirir una cert relleu entre el públic cinèfil. Va acollir alguns certàmens cinematogràfics com foren el Festival Internacional de Cinema Documental (In-Edit-Beefeater) i el Barcelona Asian Film Festival (BAFF) juntament amb la sala Aribau Club i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que es celebrava amb periodicitat anual.

* 2010.- El cine Rex durant les projeccions de cinema asiàtic del BAFF de 2010. Només uns mesos després la sala tancaria portes. (Foto: Autor desconegut).  

El 29 de juliol de 2010 amb més de 70 anys a les seves esquenes, el Rex va dir adéu per sempre. L'ultima projecció va ser la del film francès de Radu Mihaileanu Le concert. La cadena Balañá havia obert el complex de minisales del centre comercial de l'antiga plaça de toros de Les Arenes i això va precipitar el final del Rex.

L'edifici però, s'ha mantingut dempeus durant més d'una dècada oferint una imatge d'abandonament progressiu amb la façana empastifada de graffittis i sense notícia de la seva possible utilització per un altre fi. 

*2015.- Façana de l'edifici del cinema Rex cinc anys després del seu tancament. (Foto: Woody_London).

MAGATZEM INDUSTRIAL. Gran Via 567. (1906 - 1936). CASA REY (1906-1915) / BALAGUER Articles de pell (1917-1924).

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1917.- El magatzem de Gran Via 567 durant el temps que va acollir l'empresa de pells Balaguer y Cia.

Situat a la Gran Via entre Muntaner i Casanova, molt a prop de l'actual passatge Valeri Serra, aquest magatzem va tenir diversos usos al llarg de la seva existència. 

Inicialment (1906-1916) va acollir el magatzem de la Casa Rey especialitzada en el comerç de brodats.

*1912.- Publicitat de Casa Rey.

Entre 1917 i 1924 va ser la fàbrica de pells, cuirs, i altres articles per al calçat Balaguer y Cia. l'empresa que va ocupar la nau. Era aquesta una de les empreses d'importació més importants del ram i eren agents exclusius per a tot Espanya de nombroses fàbriques de pell anglosaxones.

*1917.- Publicitat de Balaguer y Cia.

*1924.- Les màquines de cosir Naumann van ocupar el local entre 1924 i 1927.

Posteriorment el magatzem acolliria l'empresa de màquines de cosir Naumann i ja en temps de la República el local va tornar al negoci de les pells amb la Teneria Moderna Franco-Española.

Finalment (1935) l'immoble va ser reformat a fons i abandonaria ja definitivament la seva condició de magatzem industrial per esdevenir Cinema Doré, sala oberta el 1936, que després es rebatejaria efímerament com a Cine Durruti (1938) i el 1939, acabada la Guerra Civil, va reaparèixer a la cartellera com a Cine Dorado. Amb el pas dels anys i després de successives reformes la sala es va convertir en l'actual Club Aribau amb 2 sales, després d'un petit període com a Club Doré.

GRAN CINE GLORIA. Consell de Cent 366. (1911-1928)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Inaugurat el dissabte 3 de juny de 1911 amb el nom de Gran Cine Gloria, aquest local de la Dreta de l'Eixample va ser un dels cinematògrafs pioners a Barcelona. Va obrir portes amb la projecció de La lucha Japonesa, un documental curt sobre les arts marcials orientals que va fer les delícies del públic. 

*1911.- Anunci publicat al diari La Veu de Catalunya a l'edició del dia 3 de juny d'aquell any sobre la inauguració del Gran Cine Gloria. 

*Solar on es trobava el Cinema Gloria i els seus jardins. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

El local era situal al número 366 del carrer Consell de Cent entre els carrers Bruc i Girona i disposava d'un jardí interior plantat d'acàcies i accessible des d'ambdós costats de l'edifici principal. És per això que el Gloria va tenir una especial rellevança i popularitat durant els mesos d'estiu per les seves projeccions a l'aire lliure que s'oferien al públic als jardins del cinema. Al 1913 la cartellera inclou programacions als mesos d'hivern i a partir de la temporada de 1914 s'anunciava amb el nom de Recreo Cine Gloria en les seves projeccions exteriors estiuenques als jardins.

*1912.- Anunci de projeccions a l'aire lliure durant l'estiu d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 21/6/1912)

Era habitual també, veure els programes del Gloria anunciats a les cartelleres dels periòdics conjuntament amb d'altres sales de cinema. Així amb el Teatro Circo Barcelonés del carrer Montserrat i amb el Salón Fregoli del passeig de Sant Joan compartien sovint cartellera en aquells primers anys del fenòmen cinematrogràfics, quan s'identitificaven els films amb els metres de pel·lícula i no pas pel temps de metratge en minuts.

 

*1913/1914.- Diversos anuncis de programacions conjuntes del Cine Gloria amb d'altres cinematògrafs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

La sala va incorporar a partir del 1916 una oferta de varietats dins les seves programacions. L'historiador del cinema Munsó Cabús apunta que la clausura del cinema es va produir probablement cap als inicis de 1923 [1], si bé hem trobat referències del Gloria fins a l'1 d'abril de 1928. 

*1928.- Darrera aparició del Cine Gloria a la cartellera, el primer dia d'abril d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

Convé no confondre aquesta sala amb el cinema del mateix nom, que va ser rebatejada a partir de 1940  com a Cine Volga (després Bolga) a la Gran Via de les Corts Catalanes 499 entre els carrers Comte de Borrell i Viladomat.

_______

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. 1995.

CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.