GRANJA EXPERIMENTAL (1854-1926)

Plànol de la Granja Experimental amb els carrers de l'entorn de l'actual plaça Francesc Macià sobre les que s'estenia el recinte

L'any 1854, el marquès de Sentmenat va cedir uns terrenys de la seva propietat que ocupaven una superfície de 25 fanecades* a canvi d'un seguit de condicions: 4 havien de ser dedicades a un  jardí botànic i les altres 21 a una granja agrícola per a la formació de pagesos i agricultors. A més a més, el marquès finançava les despeses del trasllat, la construcció dels edificis i oferia una quantitat anual de diners per a les despeses ordinàries. L'operació donava prestigi social als Sentmenat, que deixaven molt clar que aquest projecte només es podria dedicar en el futur a les finalitats esmentades.

Els terrenys, situats dintre dels límits de la vila de Gràcia, ocupaven la finca anomenada Torre del Pla a l'entorn de l'actual plaça de Francesc Macià. La part nord era delimitada pel curs de la Travessera de Gràcia i el límit sud per carrer Coello (actualment Londres), mentre que en amplada abastava des del carrer Villarroel fins gairebé el carrer Comte Borrell.

La Granja Experimental va ser dirigida inicialment per l'agrònom Jaume Llansó (1806-1862), després de la seva mort per Josep Tristany i Serret i posteriorment pel veterinari Josep Presta. El 1863 s'hi va instal·lar una estaciò metereològica amb la finalitat d'estudiar la influència climatològica en els conreus. L'any 1870 la Diputació de Barcelona va ser designada pel govern espanyol com l'organisme encarregat de dur a terme les finalitats formatives d'aquest projecte a la Granja Experimental. Des del 1888 fins al 1911, va ser el centre de formació dels perits i capatassos agrícoles i funcionà com Escola Provincial d'Agricultura.  L'any 1905 el pedagog Francesc Flos i Calcat hi va instal·lar una extensió a l'aire lliure de l'Escola Sant Jordi.

*1905.- Un grup de nens de l'Escola Sant Jordi fent activitats recreatives als terrenys de la Granja.
 

L'execució del Pla Cerdà topava frontalment amb aquell equipament que impedia l'avenç de la Diagonal, la urbanització de l'actual plaça Francesc Macià i de les illes de l'Eixample de la zona. Amb l'arribada del nou segle es va començar a plantejar un trasllat de la granja. Aquest propòsit es va trobar amb la forta oposició del marquès de Sentmenat que va interposar una demanda. L'obertura el 1915 d'una nova Granja Experimental a Caldes de Montbui i la posada en marxa de l'Escola Superior d'Agricultura, on es formaven els futurs enginyers agrònoms, a la nova Escola Industrial del carrer Urgell, varen afavorir les raons per desmuntar la Granja Experimental. Però no va ser fins el 1926 que la Diputació va cedir a l'Ajuntament els espais necessaris per l'obertura de l'Avinguda Diagonal i els carrers Villarroel, Urgell, Buenos Aires, Londres i l'actual avinguda Josep Tarradelles. Un cop urbanitzats els esmentats carrers, la Diputació disposava de tres enormes solars buits. Segons explica el cronista Lluís Permanyer, el delimitat per Urgell, Diagonal, Villarroel i Buenos Aires va ser arrendat e1 1938 al florista Andreu Batlle, que hi va instal·lar uns vivers i una botiga de plantes i flors.

*1925.- Un dels brolladors dels jardins de la Granja Experimental, ja en avançat estat de degradació, poc abans de la reurbanització dels terrenys obrir-hi els carrers Comte d'Urgell i Villarroel fins a la Diagonal. (Foto: Manuel Genovart i Boixet. AFCEC).

 

Després de la Guerra Civil els antics terrenys de la Granja Experimental varen acollir també la pista de patinatge del Patín Hoquei Club i  a partir dels anys 1950's van començar a aparèixer problemes legals. Començava a entreveure's que aquella zona tindria un gran valor immobiliari i els hereus de la família Sentmenat reclamaven els terrenys, emparats en que ja no feien la funció agrícola que, un segle abans, havia estat establerta per l'antic marquès com a condició de la cessió.

Finalment, després de diversos plets i pressions polítiques la Diputació va acceptar tornar els terrenys als Sentmenat a canvi d'una suma de diners xifrada en 135 milions de pessetes, que, segons versions oficials de l'època, es dedicarien a l'acabament de les Llars Ana Gironella de Mundet a la Vall d'Hebron.

(*) La faneca és una antiga unitat de superficie de terres de conreu que equivalia a una dotzena part d'una hectàrea (833,3 metres quadrats)

CAMP DE FUTBOL DE LA GRANJA. Carrer de Buenos Aires / Comte d'Urgell. (1953-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Des dels primers anys del segle XX, el sector de la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, des de l'Escola Industrial, el mercat del Ninot i l'Hospital Clínic cap a la Diagonal era curull de camps de futbol que van contribuir a la projecció i extensió d'aquest esport a la ciutat. Entre ells hi van figurar els dels dos equips històricament més representatius de la ciutat: El Futbol Club Barcelona, que tenia el camp al carrer de la Indústria (avui París) tocant a Comte d'Urgell, i el Reial Club Deportiu Espanyol que abans d'establir-se a la carretera de Sarrià, jugava com a local al camp del carrer Muntaner entre Indústria i Londres. 

Acabada la Guerra Civil el panorama havia canviat del tot. Aquells camps de joc del primer terç de segle ja havien gairebé desaparegut i a poc a poc s'anava poblant d'edificis completant-se l'obertura de tots els carrers de la trama Cerdà. Els pocs camps de futbol que subsistien a la zona s'havien situat per sobre de la Diagonal. Aquests eren els casos del CD Bergadà a la carretera de Sarrià, o el de l'antic Atlètic Turó situat prop del Turó Parc, mentre que el CD Catalunya de les Corts jugava a la cruïlla de la Travessera de les Corts amb el carrer d'Entença.

Un dels pocs que van aparèixer va ser el que popularment es coneixia com a camp de la Granja perquè ocupava part de l'espai dels terrenys de la Granja Experimental entre el carrer de Londres (abans Coello) i la Diagonal. Aquest terreny de joc era emplaçat al carrer de Buenos Aires entre Comte d'Urgell i Villarroel. Des de despres de la guerra havia esdevingut solar desocupat, que el 1953 va ser habilitat per la Diputació de Barcelona. com a terreny pera la pràctica de l'esport. També se'l coneixia simplement com el camp de futbol del carrer Buenos Aires i era situat just darrere de l'antic Convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, convertit després en l'Escola Sagrada Família. A l'espai que limitava amb l'esmentat establiment religiós s'hi va instal·lar un barracó annex al camp de futbol amb serveis sanitaris i vestidors. 

*1950's.- En aquesta imatge aèria es pot veure a la dreta el terreny del camp de futbol del carrer Buenos Aires. Els terrenys de l'antiga Granja Experimental havien quedat reduïts a la totalitat de l'illa que arribava fins a la Diagonal entre Comte d'Urgell i Villarroel. (Foto: Fons TAF)

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol prop de la plaça de Francesc Macià, aleshores de Calvo Sotelo (Font: Plànol de Francesc Fontanals).

Tot i que a penes hem trobat dades sobre els clubs i associacions esportives que van utilitzar aquest terreny de joc per a la pràctica del futbol, resulta rellevant i àmpliament documentada la importància que aquest espai va tenir en l'organització de proves de tir amb arc en el decurs de la dècada dels 1950's. El terreny del camp de futbol, que com hem assenyalat pertanyia a la Diputació de Barcelona, va ser la seu del Centre de Funcionaris de l'esmentada institució i s'hi organitzaren diverses activitats esportives. A partir de 1953, en col·laboració amb la Federació Catalana de Tir amb Arc, s'hi van començar a disputar competicions d'aquesta modalitat esportiva. Just sobre l'espai que separava el camp de futbol del barracó dels vestidors, s'hi va habilitar un terreny per a la pràctica de les competicions de tir amb arc, que hi van tenir continuïtat fins a la desaparició del camp el 1960, any en què les proves dels arquers es van traslladar a les Llars Mundet. 

*1953.- El 19 de maig d'aquell any la premsa informava de la celebració del campionat de Catalunya de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal. ARCA).

*1953.- El 22 de novembre d'aquell any en aquest retall de premsa, s'identificava el terreny de La Granja com el camp d'esports del Centre de Funcionaris de la Diputació Provincial (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1957.- Aquell any s'hi continuaven celebrant competicions de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

*1960.- Aquestes proves de tir amb arc es traslladarien a partir del 1960 a les instal·lacions esportives de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

  

*1958.- Una altra imatge aèria de la zona on s'aprecia l'espai que ocupava el camp de futbol de La Granja. (Foto: Fons TAF).

*1962.- Als inicis d'aquesta dècada el camp de futbol havia desaparegut i el terreny començava a ser ocupat per noves edificacions. La primera fou la del carrer Villarroel 253 que apareix identificada a la foto. (Fons TAF).

CARRER DE COELLO (actual carrer de Londres).

Agraïments a VÍCTOR OLIVA i ENRIC COMAS i PARER

Els carrers del sector de l'Esquerra de l'Eixample més pròxim a la Diagonal, el que va del tram final del carrer del Comte d'Urgell fins a l'actual plaça de Francesc Macià, van rebre noms de grans ciutats. París, Londres i Buenos Aires van ser les escollides per aquest ordre en sentit ascendent. 

El carrer París havia estat anteriorment carrer de la Indústria, el mateix nom que rebia aquesta via a l'altra banda de l'Eixample, La trama urbana de l'antiga vila de Gracia però, impedia la seva continuïtat i el sector de ponent va ser finalment rebatejat amb el nom de la capital de França. 

El carrer Buenos Aires, molt més curt, no es va consolidar fins el desmuntatge de la Granja Experimental que ocupava aquell indret del final del carrer del Comte d'Urgell. 

Finalment, pel que fa al carrer Londres, va rebre anteriorment els noms de Rocafull i després de Coello. El carrer va estar especialment animat a principis de segle per la presència del camp de futbol del Barça i per les tertúlies esportives que s'organitzaven al bar Velódromo, un establiment que ha resistit el pas del temps.

Més enllà de la carretera de Sarrià cap a la banda de ponent, hi destacava l'església parroquial de Sant Eugeni I Papa, construida entre 1880 i 1883 per Jeroni Granell, com a element més singular al costat de l'antic Hospital del Sagrat Cor. Ambdues instal·lacions encara hi són avui. L'església conservant el seu vell edifici i l'hospital refet, ampliat i totalment reformat en dues etapes. 

*1920's.- Un quadre pintat a l'oli des d'un punt elevat d'un dels habitatges del carrer Casanova entre Indústria (París) i Coello (Londres). Els arbres que es veuen en primer terme pertanyen al carrer de Casanova. En aquest punt està actualment emplaçada la Parròquia del Pilar i l'Escola IPSE. El carrer que es veu a la part superior amb un taxi és precisament el carrer Coello. A l'angle superior esquerra de la imatge s'hi veu el perfil de l'esglesia de Sant Eugeni I Papa a la cruïlla amb Comte de Borrell passada la carretera de Sarrià. Al centre de la imatge veiem el terreny de l'empresa de materials de construcció de Sebastià Sibecas.

  

*1927.- Anunci de l'empresa de Construccions de Pedra de Sebastià Sibecas i Fill, que tenia el taller al carrer Casanova cantonada Coello i que apareix a la imatge superior. (Font: La Ciutat i La Casa. Revista de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. Any III. Núm.6). 

El carrer de Coello va canviar definitivament de nom el 29 de març de 1922. S'acostava l'Exposició Internacional i la ciutat va voler dotar-se d'un caràcter més cosmopolita amb aquests canvis de nom. Així fou com el pintor barroc madrileny Claudio Coello (1642-1693) va donar pas a la capital britànica al nomenclator de carrers barcelonins.

*1930.- L'antic carrer Coello, ja rebatejat com a Londres, durant els primers anys de la República. La via quedava tallada entre Villarroel i Comte d'Urgell pels terrenys de la Granja Experimental. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

CARRER VILLARROEL. Perllongament de Diagonal a Travessera de Gràcia. (1926-1940's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1926.- Foto aèria de la zona captada abans de completar-se la urbanització de la plaça Francesc Macià i poc després de l'obertura del tram de Villarroel que arribava fins a Travessera de Gràcia.

Cap a l'any 1926 es va iniciar la urbanització de la Diagonal a la zona que actualment ocupa la plaça Francesc Macià. Aquell indret, aleshores encara molt poc edificat, era una part de la zona coneguda com a Camp de Galvany entre el Turó Parc i la Granja Experimental. L'execució d'aquesta operació urbanística a la Diagonal va arribar a traçar els carrers de la trama de l'Eixample que la creuaven en direcció mar-muntanya. Igual com passa avui amb Muntaner, Aribau o Casanova, el carrer Villarroel creuava també la Diagonal i quedava perllongat en un tram de poc més de cinquanta metres fins a morir a Travessera de Gràcia, prop d'on arrenca el carrer Sagués. 

Les obres de construcció d'aquest petit tros de carrer van incloure l'alineació de les voreres i fins i tot es van plantar arbres als pocs escossells que permetia l'escassa llargària d'aquell tram, que mai va arribar a edificar-se en cap de les seves dues bandes. Al costat Llobregat hi quedava una parcel·la poligonal, prop de l'embocadura del carrer Calvet a la Diagonal i cap a l'altra banda una part de la finca enjardinada dels Vilumara, que arribava fins a l'últim tram del carrer Casanova.

*1940's.- Dues imatges captades des de la Diagonal en direcció muntanya, on es pot apreciar el petit tram del carrer Villarroel que arribava fins a Travessera de Gràcia, poc abans de ser eliminat. (Foto: Josep Domínguez Martí).

Acabada la Guerra Civil, es va alinear la Travessera de Gràcia, entre Calvet i Santaló, després d'expropiar part dels terrenys de la finca Vilumara. Aleshores el petit tram de Villarroel fou suprimit en quedar absorbit dins de l'illa triangular que avui delimiten els carrers Casanova, Travessera de Gràcia i Diagonal amb el vèrtex al començament del carrer Calvet.

*1931.- El petit tram del carrer Villarroel que creuava la Diagonal (aleshores avinguda Alfons XIII) en un plànol topogràfic municipal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

SEARS. Diagonal (1967-1983)

L'empresa nordamericana Sears Roebuck va inaugurar el dia 30 de març de 1967 els seus primers grans magatzems a Europa en un modern edifici aixecat a la cantonada Diagonal-Villarroel amb entrada també pel carrer de Buenos Aires. La presència de Sears va contribuir a dinamitzar la zona de Calvo Sotelo (avui plaça Francesc Macià). L'illa Urgell- Buenos Aires-Villarroel-Diagonal va ser edificada integrament en poc anys. En el mateix espai on cinc anys enrera només hi havia un solar, que havia format part de la Granja Experimental, s'hi van aixecar en un tres i no res -juntament amb els magatzems Sears-, el bloc d'habitatges Quinta Avenida, l'edifici d'assegurances Winterthur i una torre de 22  pisos propietat del Banco de Madrid.

Sears només tenia la meitat de l'alçaria de El Corte Inglés de plaça Catalunya i va presentar-se en societat amb una targeta que permetia comprar sense diners amb la frase que va posar de moda la publicitat de l'empresa: "Sólo diga ¡Cárguelo a mi cuenta!", o amb aquella altra que deia "Satisfacción garantizada o le devolvemos su dinero".
El 1983 Galerias Preciados va assumir la direcció del centre incorporant-lo a la seva cadena i sense fer modificacions substancials en l'edifici.
Finalment el desembre de 1995 va adquirir-lo El Corte Inglés que va fer una reforma integral amb ampliació de l'edifici original.

*1965.- Els fonaments del futur edifici de Sears en construcció. Al fons es pot veure la Diagonal i l'últim tram del carrer Villarroel. (Foto: La Vanguardia)

*1968.- Vista a vol d'ocell dels magatzems Sears poc després d'inaugurar-se. Davant veiem l'edifici Winterthur encara en construcció. (Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya) 

EDIFICIS ANNEXOS DEL CAMP DE FUTBOL DEL CARRER DE LA INDÚSTRIA. Bars i Vestidors (1910's- 1920's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Entre els edificis annexos del camp del carrer Indústria del Futbol Club Barcelona (1909-1923) , n'hi va destacar un durant els primers anys de vida d'aquest terreny de joc, que sobresortia per la seva singularitat i impacte visual. Ens referim al bar on els espectadors podien prendre alguna beguda i fer petar la xerrada al costat del terreny de joc. Es tractava d'un petit edifici amb una coberta a dues aigües i de doble inclinació, molt pronunciada a la part superior, que evocava les típiques construccions de muntanya pròpies dels Alps suïssos, terra de la qual cal recordar que n'era originari el fundador del club senyor Hans Gamper.  

A la vista de les imatges que es conserven del terreny de joc, podem dir que l'emplaçament de l'edifici era al final de la tribuna de dos pisos que s'aixecava a la banda del carrer Urgell, cap a la banda del gol nord (costat muntanya), i es trobava orientada de biaix respecte del terreny de joc i de la propia tribuna d'espectadors. Per aquest motiu, cal considerar que seguia la perpendicular respecte de la cantonada truncada (Mar-Besòs) que es formava en la intersecció dels carrers de Coello (actual Londres) i Comte d'Urgell. Quedaria per tant davant dels límits de la Granja Experimental i de l'Escola Sant Jordi, tot i que convé recordar que el carrer Coello quedava en aquells temps encara tallat i pendent d'urbanitzar a l'alçada de Villarroel fins a Comte d'Urgell .

 

*1910's.-  Vista de l'edifici que acollia el bar del camp del carrer de la Indústria amb la seva petita barra situada als baixos i el balcó del primer pis ocupat per diverses persones. A la imatge inferior es veu més en detall l'escut imperfecte del Futbol Club Barcelona que hi havia a la façana, sota el frontó de l'edifici.

*1910's.- Dues imatges de la celebració d'unes proves atlètiques al camp del carrer de la Indústria. Rere la tribuna es pot veure l'edifici del bar i apreciar que no estava disposat en paral·lel a la tribuna.

L'edifici, per la seva ubicació rere la tribuna, cal considerar que era reservat per als espectadors d'origen social més benestant o vinculats a la directiva del club. Al pis de dalt hi havia un balcó des d'on es podia veure només una part del terreny de joc i sobre aquest balcó hi lluïa una mena d'escut imperfecte de forma ovalada, que reproduïa les tres parts fonamentals de l'escut del Barca: la creu de Sant Jordi i les quatre barres catalanes a la part superior i unes altres barres verticals, previsiblement  blaugranes i sense la pilota, a la part de sota.   

*1910's.- Una altra vista del xalet-bar al costat de la tribuna. 

Aquesta construcció semblant a un xalet suís va tenir una vida efímera. L'edifici seria enderrocat a mitjans de la dècada dels 1910's i substituït per una altra construcció menys impactant estèticament, que era coronada per un frontó de formes esglaonades. Disposava d'una àmplia terrassa amb balaustrada al pis superior, mentre que als baixos una barra de bar amb accés directe a l'exterior permetia servir als clients a les taules i cadires, que s'escampaven sobre l'espai situat entre l'edifici i la graderia del camp de futbol.

*1921.- El nou edifici del bar amb els vestidors a banda i banda. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona)

A banda i banda del nou edifici del bar s'hi van instal·lar els vestidors dels equips. El del Barça, que era situat a l'esquerra del bar mirant cap al carrer Urgell, presentava un escut del club ja normalitzat sobre la porta d'accés. A les cobertes les teules dibuixaven una trama força original.    

Imatge ampliada de la fotografia anterior en la qual podem veure l'escut del FC Barcelona sobre la porta d'accés a un dels vestidors. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona).

*1916.- Imatge del partit disputat al Camp del Carrer Indústria entre el FC Barcelona i l'Athlétic Club de Bilbao. Al fons podem veure la silueta del segon edifici del bar. (Foto: Frederic Juandó Alegret. Reproduïda a la revista Stadium del 4/11/1916). 

SAFARI. Snack Bar. Carrer de Buenos Aires 4. (1958-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

El carrer de Buenos Aires, el més curt de la trama Cerdà a la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, va començar a ser ocupat per edificis a mitjans de la dècada dels 1950's. Fins aleshores era envoltat de descampats, algun camp de futbol, alguna fàbrica i els antics terrenys de la Granja Experimental  que el propi carrer travessava en direcció a la cruïlla Casanova / Diagonal on el acabava el seu recorregut davant de la Casa Pere Company (1911). Era aquest darrer tram l'únic que presentava construccions d'alçada.  

*1950's.- Vista aèria de l'entorn de l'actual plaça Francesc Macià amb el curs del carrer Buenos Aires, marcat amb una línia groga des de la carretera de Sarrià fins a la cruïlla entre els carrer Casanova i la Diagonal. 

L'altre extrem del carrer es va anar vinculant a la nova centralitat que a partit dels ants 60's va generar l'aleshores Plaza de Calvo Sotelo (actual Francesc Macià). Un dels primers locals oberts al carrer Buenos Aires, en la zona més pròxima a la carretera de Sarrià, va ser la cafeteria snack bar Safari, que era situada als baixos de l'immoble del número 4  fent pràcticament cantonada amb el carrer del Comte Borrell. El Safari, que presentava la seva publicitats amb motius de guerra de tribus africanes (màscares, cuirasses, llances de guerra...), va ser inaugurat a començaments de l'estiu de 1958. 

*1958.- Anunci de premsa sobre la inauguració del bar Safari el dia 21 de juny d'aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1958.- Festa de Cap d'Any per celebrar l'arribada del 1959 al Safari. (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

SEDERIES VILUMARA (1865-1907)

*1907.- Últims dies de la Fàbrica Vilumara quan començava a ser enderrocada

Aquesta gran fàbrica tèxtil fou començada a construir l'any 1863 i inaugurada dos anys més tard. Ocupava l'extrem occidental del terme municipal de Gràcia, on avui hi ha la plaça Francesc Macià. En aquell temps l'indret era un descampat sense urbanitzar entre Gràcia i Les Corts amb algunes masies disperses i un gran espai contigu que ocupava la Granja Experimental propietat de la Diputació.

La fàbrica era propietat de la familia Vilumara, una de les pioneres de la indústria tèxtil a Catalunya. Ramon Vilumara havia estat president del Col·legi Major de l'Art de la Seda cap al 1848 i el seu fill, Francesc Vilumara i Saus, va ser qui va consolidar definitivament el negoci en construir aquesta fàbrica que va produir a bon ritme durant tot el darrer quart del segle XIX.  

A començaments del segle XX, la ciutat havia ja conclòs el procés d'agregació dels municipis del pla i el 19 de novembre de 1907 es va signar per l'alcalde de Barcelona l'escriptura d'adquisió municipal del solar amb vistes a la perllongació de la Diagonal. Tot seguit l'edifici fou enderrocat i el negoci es va traslladar a l'Hospitalet de Llobregat ocupant una nova fàbrica projectada per Andreu Audet.

CINE SALA IMPERIO. Coello (després Londres) 169. (1926-1933)

Una de les sales de cinema sorgides a mitjans dels anys 1920's a la part alta de l'Esquerra de l'Eixample prop de la Diagonal, fou el Cine Sala Imperio. Es va inagurar el 5 de  juny de 1926 al número 169 del carrer Coello (actual Londres) entre els carrers de Villarroel i Casanova i ocupava un ampli local, envoltat per uns jardins, que anteriorment havia acollit una sucursal de l'empresa funeraria San José. L'orientació del solar i de la façana del cinema seguien els límits de l'antic recinte de la veina Granja Experimental, que quedaven lleugerament esbiaixats en relació al curs del carrer Londres que seguia la quadrícula de l'Eixample [1]

 

*1932.- Emplaçament del Cine Sala Imperio al carrer de Londres  (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

Segons consta a les cartelleres de l'època en els primers anys de la Sala Imperio s'hi podien escoltar sessions de jazz que es programaven juntament amb les projeccions de pel·lícules. Posteriorment el local va començar a oferir programes de varietats que incloien actuacions de vedettes i cançonestistes, a banda d'il·lusionistes, mags, humoristes, etc.

Aquest cinema desaparegué a l'any 1933 i la nau fou posteriorment traspassada per acollir un comerç dedicat a la venda d'automòbils d'ocasió.

 

 

*1933.- Última aparició del Cine Sala Imperio a la cartellera de La Vanguardia. Fou en l'edició del dia 11 de juny. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

*1934.- El local que havia ocupat la Sala Imperio continuava anunciat per lloguer un any després del tancament del cinema. (La Vanguardia. Edició del dia 30 de setembre de 1934) 

 

 

[1]. Aquesta orientació en biaix respecte de la quadrícula de l'Eixample és avui encara perceptible en aquella zona a la façana lateral de l'Escola Sagrada Família (SAFA) de la cantonada Urgell/Londres.

 

AVENIDA DEL GENERALÍSIMO FRANCO. (1939-1979)

MIQUEL BARCELONAUTA

Acabada la Guerra Civil i durant més de 40 anys la Diagonal va rebre el nom d’Avenida del Generalísimo Franco. L'anterior nom republicà d'Avinguda del 14 d'Abril quedava esborrat del mapa i fins el 22 de juny de 1979 amb l’arribada del primer ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Narcís Serra, el nom del dictador va presidir les plaques d’aquesta via. El llenguatge popular però, va continuar identificant-la en el dia a dia com la Diagonal. Més enllà del seu nom, durant aquestes quatre dècades el seu desenvolupament va tenir molts punts de contacte amb el règim totalitari sorgit del desenllaç de la Guerra Civil i quedaria impregnada de la simbologia del règim franquista.

Avenida del Caudillo

Amb aquest nom va ser rebatejada iniciament la Diagonal després de l'entrada a la ciutat per les tropes de Franco. El nou règim donava així màxima solemnitat a la desfilada militar amb la que el 21 de febrer de 1939 Franco va voler celebrar l'ocupació de Barcelona i pràcticament el final de la guerra, que era només qüestió de dies.

Dotacions dels exércits franquistes integrats per soldats requetès, marroquins, falangistes, legionaris i feixistes italians entre d'altres, desfilaren pel mateix trajecte que el 19 de juliol de 1936 havien estat interceptats pel poble armat i les tropes fidels a la República que avortaren l'intent dels sediciosos d'arribar fins a la plaça Catalunya. Tres anys després les coses havien canviat radicalment. Les unitats militars fidels a Franco s'havien concentrat des de primera hora del matí per començar la desfilada. El lloc de trobada era l'explanada situada entre la Caserna del Bruc i el Reial Club de Polo al final de la Diagonal. Des d'allà van recòrrer  l'avinguda fins al Cinc d'Oros on prengueren el Passeig de Gràcia (rebatejat del General Mola per aquella ocasió).

El Caudillo va presidir la desfilada des d'un dels balcons de la Casa Coll Portabella, entre els carrers de Balmes i Tuset.

*1939.- Dues imatges del general Franco presidint braç en alt la desfilada de la Victòria a Barcelona el dia 21 de febrer. El Caudillo es va situar al balcó de la finca del número 508 de l'avinguda Diagonal que els guanyadors de la guerra li acabaven de dedicar a ell. (Font: Filmació British Pathé)

 

*1939.- Text d'un peu de foto publicat a La Vanguardia del 22 de febrer en la que es fa referencia a la denominació Avenida del Caudillo.

 

*1939.- Imatges de la desfilada. La guàrdia mora al tram nord de la Diagonal. Franco arribant en cotxe descobert a la plaça que seria dedicada a Calvo Sotelo. Tanquetes i soldats i l'arribada a la cruïlla amb Passeig de Gràcia amb molt poc públic als marges. (Font: Filmació British Pathé)

 

Finalment, acabada la guerra i durant els primers dies d'abril la Diagonal va passar a ser oficialment Avenida del Generalísimo Franco.

*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 9 d'abril.

 

La Diagonal durant el franquisme.

Del mar a la Plaça de les Glòries

Aquest tram de la Diagonal no va tenir pràcticament cap protagonisme durant el període en que estigué dedicada al general Franco. De fet, la via no existia i començava només teòricament al Camp de la Bota, un espai de dolorós record pels molts antifranquistes que hi foren executats. El traçat d'aquesta invisible Diagonal discorria entre terrenys ocupats per fàbriques, magatzems i algun camp de futbol de barri. Sense asfaltar ni urbanitzar era sovint un cúmul de pols i fang.
Segons l'historiador Enric H. March [1], de Llacuna a Plaça de les Glòries, per sota dels terrenys de l'Olivetti, tot era ple d'hortets i conreus amb els seus reguerols i casetes d'hortolà. Ningú era conscient que allò era la Diagonal i que potser un dia passaria per allà.

*1963.- Tot i que en aquesta foto aèria s'endevina el curs de la Diagonal sota del límits de la Fàbrica Olivetti (avui Centre Comercial Glòries), era un territori salvatge utilitzat fins i tot per fer-hi alguns conreus improvisats. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1977.- El terreny de la futura Diagonal encara conservava imatges com aquesta prop de la plaça de les Glòries. (Foto: Enric H. March)

Fins als anys 1960's no van començar a construir-s'hi algunes edificacions que guardaven la delimitació de la via  (carrer Castella cantonada amb Marroc o els habitatges de la vorera mar situats entre els carrers Bach de Roda i Espronceda).

Als inicis dels anys 1970'es es van construir blocs de pisos al primer tram, entre Selva de Mar i Josep Pla, i es van urbanitzar els vorals. La Diagonal però, continuava essent un miratge en aquells sectors dels barris de Sant Martí i Poblenou.

 

De la Plaça de les Glòries a la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer

Aquest tram, a cavall entre els barris de Fort Pienc i la Sagrada Família, tenia com a element més singular la via fèrria que circulava a cel obert des del carrer Aragó fins a la plaça de les Glòries. Cap a finals dels anys 1950's va ser coberta fins a la plaça de la Hispanitat i el carrer Marina. Un pont situat davant de l'inici del carrer Padilla creuava les vies i permetia als vianants travessar la Diagonal sobre els trens.

Amb l'obertura de l'autopista cap a Montgat i Mataró es va convertir en una zona molt transitada pels automòbils que entraven a Barcelona provinents del Maresme.

*1949.- Plànol en el que es pot identificar el tram de via del ferrocarril que circulava per la Diagonal entre la Plaça de les Glòries i el carrer Aragó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

De la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer al Cinc d'Oros

Poques modificacions i fets destacables va aportar el franquisme a aquest tram de la Diagonal que circula per la Dreta de l'Eixample. Probablement la més remarcable sigui la instal·lació al 1963 del petit monument a Narcís Monturiol, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs, que va quedar emplaçat a la cantonada amb Girona i Provença.

 

*1963.- Notícia de la inauguració del monument a Narcís Monturiol a les planes de La Vanguardia del dia 3 de desembre

 

Els passeigs centrals continuaren poblats de alzineres alternades amb plàtans i edificis modernistes de renom com la Casa de les Punxes, el Palau del Baró de Quadras o la Casa Comalat van aconseguir sobreviure sense veure alterades les seves façanes.

El Cinc d'Oros, oficialitzat pel franquisme com a Plaza de la Victoria, va perdre òbviament l'escultura de la República que coronava el monument, que va ser substituïda primer per un aligot (plaça del Lloro) i després per una estàtua de la victòria de Frederic Marès situada als peus de l'obelisc. Els fanals modernistes de Pere Falqués van ser eliminats al 1957 per afavorir el trànsit rodat.

 

Del Cinc d'Oros a la Plaza de Calvo Sotelo

A partir d'aquest sector la Diagonal franquista adquiria ja un regust marcadament burgés i benestant, o allò que alguns identificarien amb un altre tipus de qualificatius com chic, snob o pijo.

A mesura que el règim abandonava l'autarquia i sobria a nous mercats les seves voreres es van anar poblant de botigues de luxe, bars i locals de moda, entitats bancàries i seus d'empreses d'èlit. Passejar o deixar-se veure per aquell tram de la Diagonal era per a molts una demostració de puixança i categoria social.

 

*1950.- Circulació en doble sentit per la calçada central de la Diagonal tocant a Balmes.  (Foto: Francesc Català-Roca).

 

*1960.- Una altra imatge de la Diagonal franquista, entre el final de la Rambla de Catalunya (esquerra) i l'inici de la Via Augusta (dreta). (Foto: Francesc Català-Roca).

 

A partir dels anys 1960' aquest tram va començar a poblar-se d'edificis singulars de certa alçada. Aquesta tendència arquitèctònica i especulativa ja s'havia posat de manifest des de finals dels 1950's amb l'edificació del Banco Comercial Transantlántico a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. L'Hotel Presidente (cantonada amb Muntaner) va seguir l'exemple. Posteriorment torres más altes com la del Banco Atlántico (avui BancSabadell) a la cantonada amb Balmes, o el Banco de Madrid a la Torre Barcelona (avui seu del grup Godó) superaven els 20 pisos d'alçada i s'afegien al paisatge de la Diagonal, tot trencant de manera agressiva la uniformitat de la volumetria i les alçades dels edificis en aquell sector.

 

*1957.- Construcció de l'edifici del Banco Comercial Trasatlántico, el primer gratacels a la Diagonal. (Foto: Autor desconegut)

 

*1967.- L'edifici del Banco Atlántico en plena construcció a la cantonada amb Balmes. Avui es propietat del BancSabadell.  (Foto: Autor desconegut)

 

Per fer front a la mancança de places de pàrquings i al progressiu increment dels vehicles particulars als carrers, els passeigs centrals van quedar envaits de cotxes estacionats cap a mitjans dels anys 1960's en una operació, no tan sols consentida sino també promoguda per l'ajuntament porciolista.

*1970.- L'Hotel Presidente a la cantonada amb Muntaner. A la dreta de la imatge es poden apreciar els cotxes aparcats sobre el passeig central. (Foto: Beascoa Postals)

*1940's.- La cantonada amb el final del carrer Villarroel. A la dreta el solar de l'antiga Granja Experimental encara per construir. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

 

*1969.- Els magatzems Sears i la Torre Barcelona, seu aleshores del Banco de Madrid, varen canviar la fesomia d'aquell tram de la Diagonal. (Foto: Autor desconegut).

 

*1970's.- Calvo Sotelo va ser un dels espais que el franquisme va aconseguir dotar de centralitat consolidant-lo com un símbol de la part alta de la Diagonal. (Foto: Postals Escudo de Oro)

 

De la Plaza de Calvo Sotelo a la Plaça de Pius XII.

La plaça de Calvo Sotelo va poder completar la definició del seu entorn amb noves construccions modernes a la part de mar. S'afegien així a les antigues edificacions del costat muntanya al voltant dels carrers Calvet i l'actual avinguda Pau Casals. Aquest últim carrer els franquistes l'havien dedicat al general Goded per recordar aquell militar revoltat contra la República que va fracassar en el seu intent de fer triomfar l'alzamiento a Barcelona.

La plaça va aconseguir una indiscutida centralitat fins esdevenir un lloc de referència i trobada a la zona. D'allà en endavant la Diagonal dels anys 1940's era un lloc més impersonal i poc construit on proliferaren els balls i sales de festes a l'aire lliure (El Cortijo, Bikini, Jardines Granada, etc.) molt animats a l'estiu.

L'Hospital de Sant Joan de Déu i la presó de dones de Les Corts completaven aquell paisatge des de la vorera mar que limitava amb el barri de Les Corts

L'exaltacio de la fe catòlica del règim va tenir el seu moment més eufòric amb la celebració a l'any 1952 del Congrés Eucarístic Internacional, al que les institucions franquistes hi van dedicar tots els seus esforços. Els actes centrals tingueren lloc al gran altar situat a la Plaça de Pius XII on s'aplegaren centenars de milers de creients.

Arribats els anys 1970's l'obertura a la plaça Maria Cristina del segon centre comercial dels magatzems El Corte Inglés va començar a animar considerablement el panorama de la zona, afavorit també per l'arribada de la línia 3 del metro. 

 

*1950.- Aspecte que oferia el despoblat tram de la Diagonal a partir de Calvo Sotelo en una postal de l'època.

 

*1970.- Vinst anys després, des de finals dels anys 1960's, la zona havia canviat radicalment amb la construccio de nous edificis.

*1970's.- L'edifici Atalaya, un dels més singulars dels construits durant el franquisme. (Foto: Autor desconegut)

De la Plaça de Pius XIIè al límit amb Esplugues de Llobregat

En el seu últim tram, la Diagonal franquista va veure créixer la zona universitària de Pedralbes. El primer equipament universitari fou la Facultat de Farmàcia de línies clàssiques i façana de maó vist a la que servien de vestíbul els edificis dels dos col·legis majors.

*1949.- La Facultat de Farmàcia (requadre vermell) fou la primera a traslladar-se a la Zona Universitària de Pedralbes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

La facultat de Dret, guardonada amb el premi FAD de l'any 1958, va aparèixer tot seguit entre la plaça de Pius XII i el Palau de Pedralbes

El 25 de novembre de 1961 s’inaugurava el nou edifici de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, successora de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona del carrer de Balmes. S’havia començat a construir el 1955 segons un projecte d’estil neoracionalista dels arquitectes Rafael García de Castro i Javier Carvajal Ferrer amb domini del vidre i el formigó.

*1961.- Les facultats de Farmàcia i de Dret, juntament amb els dos Col·legis Majors, van ser els primers edificis universitaris de la Diagonal.

 

*1963.- Passeig a cavall per la Diagonal, una estampa burgesa captada per la càmera d'Eugeni Forcano.

Tot seguit a la banda de mar aparegueren les escoles tècniques d'Arquitectura, Enginyers i Aparelladors, la de Ciències Econòmiques i Empresarials s'inaugurà el 1967 a la banda muntanya. La de Ciències Físiques i Químiques es va edificar també a la banda de mar i la va acompanyar finalment la de Ciències Biològiques inaugurada ja desprès de la mort del dictador. Entre tots aquests equipaments universitaris, la presència permanent de la imatge freda del Monumento a los Caídos, inaugurat el 1951 davant el Palau Reial, conferia una atmosfera franquista a l'entorn.

*1966.- Vista de la Zona Universitària de Pedralbes. A l'esquerra, l'Escola d'Alts Estudis Mercantils i la Facultat d'Econòmiques i Empresarials. A la dreta, les Escoles de la Universitat Politècnica.

 

*1950's.- El tram final de la Diagonal des del límit amb Esplugues de Llobregat. (Foto: Francesc Català-Roca).

Finalment el porciolisme va dotar a la ciutat d'un parc plantat de roses, que fou batejat amb el nom de Cervantes, a la sortida de Barcelona per la Diagonal. El 1965 es va inaugurar aquest roserar que havia estat projectat per Lluís Riudor i Carol.

________

[1].- Enric H. March. El Rec Comtal. 1000 anys d'història. Edicions Viena. Barcelona. 2016.

Article ampliat el 23 de març de 2025