Un del últims bars de tota la vida, que va resistir amb valentia l'ofensiva botiguera-comercial enmig d'un entorn de centralitat urbana impregnat del voraç i agressiu desplegament de comerços de marca, el bar Rosellón (al tendal), o Rosselló (per gairebé tots els clients) o fins i tot el Rosse (en boca de la clientela més jove), era situat al número 255 del carrer del mateix nom, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. Un enclau pintoresc impregnat d'aquell ambient de bar d'abans sense pretensions estètiques, ni de modernitat, una autèntica troballa antifashion que semblava plantar cara al progrés i que podia semblar més propi d'un carrer del casc antic de Sants o Gràcia, que no pas de la zona més cèntrica de la ciutat.
La història d'aquest bar es remunta a l'Exposició Universal de 1929, quan va ser obert per Josep Roca. Havia tingut dues portes que comunicaven amb el vestíbul del veí Cinema Intimo. Quan la sala va tancar a l'any 1958 aquestes portes van ser eliminades. Aleshores hi havia una taula de billar americà que va ser suprimida per donar pas a la càmera frigorífica. A les taules del Rosellón es va fundar la Penya Motorista 10 por Hora.
Era un bar de tallats i bosses de patates fregides, de vermut de la casa, d'entrepans de tonyina, de quintos i mitjanes, de partides de cartes, de tovallons de paper arrugats al terra i de la musiqueta intermitent de la màquina escura-butxaques. Era freqüentat per funcionaris i minyones, per avis que jugàven al dòmino, per l'advocat gandul del que ens parla Serrat a La tieta, però també per colles d'excursionistes, estudiants progres o fins i tot algun pijo desclassificat amb ganes de ser diferent als de la seva corda. Així va aguantar durant anys el Rosselló amb la seva terrassa sobre la vorera amb les cadires i les taules desordenades.
Finalment com l'implacable curs dels esdeveniments i la lògica comercial imposava, el Rosselló va morir a l'abril de 2005 engolit per l'entorn i transformat en un local més de restauració, d'aquells que quan passes per davant no et generen cap emoció ni sentiment especial, llevat del de recordar que allà hi va haver el Rosse si vas tenir la sort de conèixer-lo.
