LABORATORIS ESTEVE. Mare de Déu de Montserrat / Periodistes (1942-2017)

*1942.- La seu de Laboratoris Esteve establerta al barri del Guinardó des d'aquell any. (Font: Arxiu Esteve)

 

Empresa químico-farmacèutica lligada durant molts anys al barri del Guinardó, Laboratorios del Dr. Esteve va ser fundada a la ciutat de Manresa pel farmacèutic Antoni  Esteve i Subirana. Al 1936 es va constituir com a societat anònima i no va ser fins després de la Guerra Civil que es va traslladar a Barcelona a un edifici de nova planta situat a la cruïlla entre l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i el carrer dels Periodistes. La inauguració de la nova seu de l'empresa va ser al 1942 i uns anys després, al juny de 1948 els laboratoris del Dr. Esteve van viure una de les pàgines més inesborrables de la seva història quan el doctor Alexander Fleming, descobridor de la penicilina, va visitar la seva seu del Guinardó coincidint amb la seva estada a Barcelona.

 

*1948.- Alexander Fleming durant la seva visita a la seu dels Laboratoris Esteve. (Font: Arxiu Esteve)

 

 

*1950's.- Foto de grup amb tota la plantilla de treballadors de l'empresa (Font: Arxiu Esteve)

 

Medicaments antics produits a Laboratoris Esteve

 

El creixement de l'empresa dins i fora del país va ser extraordinari. Als anys 1960's l'edifici del Guinardó s'amplia afegint-s'hi una planta més i la companyia ja ha esdevingut una de les empreses del sector farmacùtic capdavanteres a l'Estat Espanyol amb una notable expansió pel mercat internacional i creació de diverses filials a diversos països d'Europa, Àsia i Amèrica.

 

*2016.- Últims anys de l'edifici abans del trasllat de la seu dels laboratoris a la Zona Franca

 

El 2017 es produeix el definitiu tancament de la seu corporativa de l'empresa que és traslladada a una de les torres de la Zona Franca contigues al l'espai firal de Montjuïc-2. Un any després l'edifici és finalment enderrocat per donar pas a una promoció d'habitatges.  

PISTES DE BOTXES A L'AVINGUDA MISTRAL (1980's-1990's)

 

 

 

L'avinguda Mistral del franquisme era trista i polsosa. Les seves aliniacions de velles acàcies a les vores del passeig central no eren suficient per conferir a aquell passeig un aspecte vegetal i agradable.

Per més desgràcia a partir dels anys 1960's la consolidació de la massificació del cotxe privat com element de transport, va portar a l'ajuntament a permetre que els automòbils estacionesssin sobre aquests passeigs centrals amb la qual cosa el veí i el vianant es van veure privats d'un espai public necessari.

No va ser fins a l'adveniment dels ajuntaments democràtics que les autoritats municipals es van plantejar una primera mesura de dignificació d'aquell passeig amb la pressió constant de l'associació de veins que reclamava més espai per al veins.

Els cotxes van ser desterrats del mig del passeig i cap a començaments dels 1980's s'hi van instal·lar alguns jocs infantil i unes àmplies pistes de botxes, altrament dites de petanca, perfectament delimitades amb els seus topalls, sobre superfícies de sorra i lleugerament elevades sobre el nivell del pis del passeig. L'èxit va ser notable i era habitual veure els avis i els no tan avis intentant acostar les boles a la més petita o desviar amb habilitat les prèviament col·locades pels seus adversaris en el joc.

 

*1980's.- Campionats de botxes perfectament organitzats sobre el passeig central de l'avinguda Mistral. (Foto: Autor desconegut. Font: Xarxa Comunitària de Sant Antoni) 



 

 

*1983.- Avinguda Mistral/Calàbria durant la nevada d'aquell any. En primer terme els caballitos que hi havein prop dels Jardinets de l'Alguer. Al fons les pistes de botxes cobertes de neu.

 

L'avinguda Mistral mereixia però, més atenció i un tracte més vegetal. Cap a mitjans dels 1990's es va reurbanitzar amb la disposició actual de grans superficies de verd i una varietat d'arbres que l'han convertit en l'eix social i veinal del barri de Sant Antoni.     

ANTIGA LLIBRERIA DE LA VIDUA PLA. Cotoners (segle XVII-1853) / Princesa 8 (1853-1913)

Agraïments a JULIÀ BRETOS i JESÚS SERDIO
 

Els orígens de la Llibreria de la Vídua Pla es remunten al segle XVII quan es va establir una impremta al carrer dels Cotoners a mig camí entre Santa Maria del Mar i la catedral.
De les primeres produccions d'aquesta impremta se'n coneixen edicions en les que hi figura la inscripció Estampa de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. 1660. A través dels temps el negoci va passar de la família Jolis a Bernat Pla, que era qui regentava el negoci a finals del segle XVIII. A la mort de Pla se'n va fer càrrec la seva vídua Tecla Boix, que va donar nom al negoci, si bé va quedar sota l'administració del seu cunyat Vicent Verdaguer. El seu fill Joaquim també es dedicava a l'ofici de llibreter i va obrir una llibreria davant del Liceu, però fou la seva germana Francesca Verdaguer qui acabaria al front de la impremta/llibreria de Tecla Boix, Vídua de Pla. Del matrimoni de Francesca Verdaguer amb Llorenç Bocabella va néixer el llibreter i filàntrop Josep Maria Bocabella (1815-1892), que esdevindria un home clau en la prehistòria del temple de la Sagrada Família.

La llibreria i impremta es dedicaven exclussivament a temes religiosos. Allà s'hi imprimien novenes, goigs, llibrets piadosos, missals i estampes. Al segle XIX el negoci era conegut oficialment com Hereus de la Vídua Pla.

*1892.- Josep Maria Bocabella i Verdaguer en un oli pintat per Aleix Clapés.
 

*1858.- Una estampa en llengua catalana impresa a la Llibreria de la Vídua Pla. 

 

L'obertura del carrer Princesa al 1853 [1] va comportar la modificació de l'edifici que acollia la impremta, que va poder disposar d'entrada pel nou carrer, amb la qual cosa guanyà amb notorietat si bé el local es mantingué pràcticament igual durant tot el decurs de la resta del segle XIX. Fins a la modificació de l'immoble, l'entrada a la impremta era pel carrer Cotoners. Avui encara se'n poden veure vestigis en un marc de fusta que duu gravat l'any 1794. El local, d'uns 90 metres quadrats, passava per sobre de l'actual carrer Princesa fins arribar a una fusteria que hi havia al carrer Ignasi i tocava paret amb paret amb l'antiga residència de Sant Ignasi de Loiola. Els baixos acollien el taller d'impressió i la botiga mentre el pis superior era reservat a l'habitatge. El nou edifici modificat va quedar enllestit el 1855 tal i com avui encara es pot veure en una reixa a peu de carrer. Fou a partir d'aleshores que l'adreça de la impremta va canviar del carrer dels Cotoners al número 8 del carrer Princesa. 

 

*1850.- Plànol amb el traçat del carrer Princesa i detall de l'immoble afectat on vivia Josep Maria Bocabella i hi havia la impremta de la Vídua Pla. 

 

Reixat existent al carrer Princesa 8 amb l'any de la reforma de l'edifici que acollia la impremta. (Foto: Julià Bretos).

 

Inscripció de l'any 1794 en el marc de fusta de l'entrada des del carrer Cotonerrs a la imprempta abans de l'obertura del carrer Princesa. (Foto: Julià Bretos).

 

Bocabella, home de grans conviccions religioses, quedaria al front del negoci i el 1866 va fundar l'Associació de Devots de Sant Josep. Aquesta associació va arribar a tenir un gran nombre de seguidors i des de pràcticament el primer dia va promoure un butlletí anomenat El Propagador de la devoción a San José, una publicació que ha arribat fins als nostres dies amb el nom de revista Temple com a testimoni periòdic de l'evolució de les obres de la Sagrada Família.

Durant els primers anys de la dècada de 1870's el carrer Princesa va ser rebatejat amb el nom de carrer de Cadis i amb aquesta adreça apareixia a les marques que s'imprimien a les estampes i altres publicacions de la impremta.

*1870's.- Revers d'una estampa impresa a la llibreria de la Vídua Pla durant l'època que el carrer Princesa va ser anomenat carrer de Cadis.

Bocabella va utilitzar part dels guanys aconseguits amb la difusió i venda del Propagador per adquirir un ampli solar al llogarret de Sant Martí de Provençals conegut com El Poblet. Allà es va proposar edificar un temple en honor a Sant Josep, que amb el temps i diversos canvis de criteri acabaria convertit en la Sagrada Família d'Antoni Gaudí.

Bocabella va morir el 1892 i la llibreria de la Viuda Pla del carrer Princesa va continuar activa fins que va tancar portes el 1911. El negoci es va establir dos anys després al número 13 del carrer de Fontanella. Al seu antic emplaçament del carrer Princesa 8 s'hi va obrir després la Granja Montserrat, un dels establiments de Granges La Catalana. 

Dues etiquetes de la llibreria, que va continuar amb el nom Herederos de la Viuda Pla després d'establir-se al carrer Fontanella, molt a prop de la plaça Catalunya.

[1].- El carrer Princesa forma part d'un eix que enllaça l'antiga Ciutadella amb la Rambla passant per la plaça de Sant Jaume. El formen els carrers Ferran, Jaume I i l'esmentat carrer Princesa. Fou projectat als anys 1820's amb finalitats militars, amb l'objectiu de poder disposar d'una entrada directa en línia recta des de la guarnició militar de la Ciutadella fins al centre de la ciutat vella.

 

AUTOMÓVIL SALÓN. Plaça de Catalunya 18-20. (1914-1927)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1921.- Anunci de l'Automóvil Salón al programa de la temporada del Gran Teatre del Liceu. (Font: UAB)

Entre 1914 i 1927 un espai d'exposició i venda d'automòbils, que va ser conegut com Automóvil Salón, es va establir a la vorera mar de la Plaça Catalunya. Les característiques d'aquest local destacaven per la seva clara orientació a l'alta societat de l'època. Automòbils d'importació i models exclusius vinguts d'Alemanya, Bèlgica, Itàlia i d'altres països europeus, configuraven un negoci que va arrencar simplement com un lloc de trobada per als aficionats a l'aleshores emergent món de l'automòbil. 

L'ànima d'aquesta iniciativa ser l'empresari Manuel Bertrand i Salsas (1848-1911), un pes pesant de la indústria tèxtil i cotonera a Catalunya. Bertrand ja havia fundat el negoci al 1904 i va aconseguir la representació de la prestigiosa marca automobilística francesa Berliet. Malgrat morir uns anys abans de l'obertura de l'establiment de l'Automóvil Salón a a la plaça Catalunya, el seu fill Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945) va continuar amb l'empresa. 

El primer local d'Automóvil Salón havia estat als números 50-52 del carrer de Trafalgar i va ser obert al 1913. A l’any següent es va obrir un nou espai d’exposició al número 20 de la Plaça Catalunya.

*1914.- Un dels primers anuncis apareguts a la premsa sobre l'Automóvil Salón de Plaça de Catalunya va ser aquest. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Davant el projecte de reforma de la Casa Joan Pou per acollir la seu barcelonina de l'entitat bancària francesa Societé Générale de Banque, a finals de 1915 el local d’exposicions de  l'Automóvil Salón va establir-se a la finca número 18 de la plaça, al costat de la botiga de pianos de Ròmul Maristany.

*1915.- Botiga de l'Automóvil Salón a Plaça Catalunya 18 (Font: Revista Stadium)

*1921.- Vinyeta d'una auca dibuixada per Utrillo on es reproduia l'activitat diària d'una dona de l'alta burgesia barcelonina de l'època. La passejada amb un cotxe comprat a Automóvil Salón no hi faltava. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1922.- Els models de la marca Berliet molt presents en la història de l'Automóvil Salón

L'Automòvil Salón a la plaça Catalunya desapareix a finals de 1927. En els primers dies de 1928 la premsa ja anuncia el trasllat de l'exposició d'automòbils al número 155 del carrer de Balmes. Aquell mateix any la companyia tenia oberta una altra sucursal al número 429 de la Diagonal on s'hi exposaven camions.

*1924.- Aquell any durant la campanya de Reis les bicicletes i els projectors i les joguines per a nens de casa bé eren un clàssic a Automóvil Salón.

*1926.-  Novament publicitat durant la campanya de Reis. Aquell any s'anunciaven tota mena de joguines ciclístiques.

PASEO DEL GENERAL MOLA. (Provença-Rosselló). El tram de la formigonera. (1968-1974)

Era habitual durant el franquisme trobar-se amb exemples d'obres públiques, en ple centre de la ciutat, que s'eternitzaven i passaven a formar durant anys veritables paissatges urbans. Cap a finals de la dècada dels 1960's, un tram d'una via pública enjardinada com és el Passeig de Sant Joan va ser convertit en centre neuràlgic de les obres de construcció d'una estació de metro i durant més de sis anys va conviure amb els veins del barri. 

*1967.- Vista aèria del tram del Paseo del General Mola (avui Passeig de Sant Joan) afectat per les obres. A la dreta de la imatge podem veure encara la Clinica Urològica del doctor Puigvert que no trigaria molt a desaparèixer. (Foto: TAF/ANC).

Era el tram situat entre els carrers Provença i Rosselló on es construí l'estació de Verdaguer (inicialment anomenada General Mola) de la L4 del metro i el seu enllaç amb la L5. Hi destacava la presencia d'una formigonera i de diverses instal.lacions per als obrers i els directors d'obres. Per a facilitar-ne la seva instal·lació tots els jardins i elements vegetals foren eliminats, llevat de les dues fileres laterals de plàtans.

La presència d'aquesta formigonera de Dragados y Construcciones, al bell mig del passeig durant més de sis anys, va constituir un dels petit escàndols del tardofranquisme. L'abús es va fer encara més palès quan, acabades ja les obres del metro, la formigonera seguia instal·lada en aquell espai públic i continuava produint durant tots els dies feiners de la setmana entre les set del matí i les dotze de la nit davant la paciència infinita dels veins.

*1973.- Els primers dies de setembre d'aquell any va començar el procés de desmantellament de la formigonera i resta d'instal·lacions que la constructora Dragados y Construcciones havia desplegat sobre el tram del passeig comprès entre Provença i Rosselló. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Desmantellat l'espai d'obres a finals de l'estiu de 1973, el passeig va ser aplanat i va trigar encara uns anys a reurbanitzar-se, un altre detall molt típic de l'època que demostrava la poca sensibilitat de les autoritats per retornar les coses al seu lloc. L'espai convertit en descampat passaria novament a la història gràfica de la ciutat a començaments del 1976 quan va ser l'escenari d'una de les càrregues de la policia als manifestants en favor de l'amnistia.

*1976.- Diumenge 1 de febrer. A la cantonada del passeig amb Provença es va produir aquesta càrrega policial contra els manifestants pacífics concentrats a l'espai on anys abans hi hagué la formigonera i encara restava pendent de reurbanització. (Fotos: Manel Armengol).

 

EMBASSY CLUB. Casanova 270 (1949-1963)

*1954.- El logotip de l'Embassy Club en un anunci publicat al programa de mà de la temporada del Gran Teatre del Liceu.

Quan la dècada dels 1940's arribava al seu final, un nou espai de música amb orquestra va venir a aterrar al panorama de l'oci de la ciutat. El local, especialment pensat pels fills de les classes benestants, es va obrir al final del carrer Casanova, creuada la Diagonal, davant del bar Michigan fent cantonada amb la Travessera de Gràcia. El seu nom Embassy Club.

La direcció del local va estar en mans de Charley i José Matas que hi van fer desfilar les seves orquestres. La programació donava habitualment preferència a la cançó francesa. L'expressió comme chez vous (com a casa vostra) apareixia sovint a la publicitat acompanyant el logo del local. El fotògraf Xavier Miserachs deia a les seves memòries [1] que els primers pijos de Barcelona van poder conèixer la música de Gilbert Bécaud gràcies a què, a l'Embassy, s'interpretava el tema Mé-Qué, Mé-Qué per l'orquestra de Charley.

Mé-Qué, Mé-Qué, un clàssic de Bécaud que sonava habitualment a mitjans dels 1950's a l'Embassy.

*1953.- Reobertura de la temporada a l'Embassy a l'octubre d'aquell any.

D'altra banda, el local es convertí en una mena de referent i punt de trobada de l'alta burgesia local per celebrar-hi els seus actes socials i benèfics, alguns dels quals eren difosos oportunament en premsa amb l'habitual ressenya amb noms i cognoms dels participants o assistents als actes.

*1954.- Article insertat a la secció de Societat de La Vanguardia on s'aprecia clarament el tipus de públic que freqüentava l'Embassy. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1962.- Vetllada de twist a l'Embassy anunciada a La Vanguardia.

L'Embassy Club va tancar portes a finals de la primera meitat dels anys 1960's. Havia estat el pioner en la seva versió noble de les boites i discoteques que van començar a proliferar a tots els racons de la ciutat.


[1].- Miserachs, Xavier. Full de Contactes. Edicions 62. Barcelona. 1998 

EUPHOR. Aparells electromèdics. Balmes 98. (1910's-1949)

*1920.- Edifici que acollia l'empresa Euphor de material radiològic i mèdic al carrer Balmes 98 tocant a Mallorca. La imatge és un retall ampliat de la foto superior on es veu un comboi del tren de la línia de Sarrià circulant pel carrer Balmes. (Foto: Autor desconegut)

Euphor va ser una de les empreses pioneres en la comercialització d'utillatge i instrumental mèdic en el camp de la radiologia i l'electromedicina a Barcelona. La seva seu, que acollida tallers i espais d'exposició i venda, es va establir al carrer de Balmes, entre Mallorca i Provença, cap a finals de la dècada dels 1910's.

*1930's.- Anunci en català d'Euphor durant els anys de la Segona República.

Un dels seus promotors va ser el doctor Salvador Besa i Gené, que fou membre destacat de la Societat de Radiologia i Electrofísica de Catalunya durant els anys de la República. Euphor anunciava també en aquella època la venda d'aparells contra la sordesa i la discapacitat auditiva.

Cap a finals dels anys 1940's, poc abans de la desaparició de l'edifici de Balmes 98, Euphor comercialitzava sistemes de calefacció per indústries, botigues, empreses i particulars a través del sistema Pirofor.

*1949.- Un dels últims anuncis d'Euphor en la seva seu de Balmes 98, quan comercialitzava sistemes de calefacció. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

L'any 1950 l'edifici va despareixer en ser enderrocat per començar la construcció de l'església santuari del Perpetuo Socorro per encàrrec de la Congregació del Santíssim Redemptor (redemptoristes), obra de l'arquitecte lleidatà Joaquim Porqueres i Bañeres (1893-1978), que seria beneïda i oberta al culte el primer dia de novembre de 1952.