CAN TRIPAS. Restaurant. Sagués 16. (1970's-2000's)

 

Can Tripas va ser un modest restaurant de cuina catalana, carns a brasa i àpats de germanor, que es va fer força popular a partir dels anys 1970's entre els ambients universitaris. El seus preus econòmics eren també un reclam destacable i altament valorat per part dels estudiants.

Era situat darrera de la seu de l'empresa de perfumeria Antonio Puig, al número 16 del carrer Sagués, una via estreta i vella de l'antic veïnat de Galvany, que discorre entre els carrers de Calvet i Amigó, i que aleshores es caracteritzava per una forta presència de locals d'alterne de la tipologia barra americana. L'esclat del barri com a zona d'esbarjo nocturn trigaria encara una dècada en arribar.

Als inicis dels anys 1990's el local va tancar durant un temps per a ser reformat en profunditat i va reobrir posteriorment amb una estètica més moderna perdent però, el caliu i l'encant dels inicis.
El 2005 un nou restaurant especialitzat en arrossos (La Mifanera) va substituir el vell Can Tripas. 

KENT. Cafeteria. Muntaner 325. (1967-1990's)

 

Durant el franquisme es va acabar de completar la urbanització i ocupació de gairebé tots els espais del pla de Barcelona, de manera que s'anaven enllaçant els diferents barris des de l'Eixample fins a les antigues viles que s'havien anat annexionant a la ciutat 

Des del punt de vista social, les classes benestants i les guanyadores del conflicte civil s'instal·laren bàsicament a barris com Sarrià, Sant Gervasi, Bonanova, Pedralbes o Les Corts, mentre que les zones més allunyades, en especial envers del costat Besòs, eren el futur habitat de classes populars, obreres i immigrades.    

El carrer Muntaner en el seu curs de mar cap a muntanya canviava de fesomia just a partir de creuada la  Diagonal. Sobre les voreres, els plàtans quedaven substituïts per oliveretes (ligustrum), un arbre de fulla perenne i capçada baixa, mentre una atmosfera que traspuava una posició social destacada impregnava tant les velles com les noves edificacions. Els comerços i botigues confirmaven també aquesta imatge.

A finals dels anys 1960's una elegant cafeteria s'incorporava a aquell tram noble del carrer Muntaner a tocar del barri Galvany. El nom de l'establiment era Kent i ocupava els baixos del número 325 entre els carrers de Calaf i dels Madrazo, a la mateixa vorera on la pastisseria Baixas i més amunt les Mantequerías Tívoli imprimien segell de prestigi burgés al barri.

*1968.- Interior de la Cafeteria Kent. Interiorisme de Font Faulí per encàrrec de Joan Puig. (Foto: Fons Ferran). 

Disposava d'una terrassa sobre la vorera, habitualment ocupada per clients que no dissimulaven la seva condició social i des d'on molts joves de l'època esperaven el moment oportú per incorporar-se a Pushkin, la discoteca que hi havia justament a l'altra banda del carrer.

Als anys 1980's la cafeteria Kent va ser objecte d'algunes reformes i el local va passar a ser coneguda com Kent 2. 

 

*1980's.- Sotagot de l'establiment, ja reformat i reobert amb el nom de Kent 2.

 

FÀBRICA HISPANO OLIVETTI. Gran Via / Plaça Glòries (1942-1991)

Agraïments a ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ

 

*1970's.- La fàbrica Olivetti amb l'autopista cap a Mataró en primer terme. (Foto: Autor desconegut)

Camillo Olivetti (Ivrea 1868 - Biella 1943) 

Camillo Olivetti fou un empresari de la regió italiana del Piemont que el 1908 va fundar una companyia amb el seu nom que aviat es col·locaria en el primer lloc en la fabricació de màquines d'escriure a Europa.

El 1929 es va fundar a Barcelona per iniciativa de l'industrial Juli Caparà l'empresa Hispano Olivetti S.A. com a filial de la companyia italiana.
Acabada la Guerra Civil Hispano Olivetti absorbeix l'empresa La Rápida i tot seguit al 1940 adquireix un gran solar de 10.000 metres quadrats al número 866 de la Gran Via tocant a Glòries. En aquest gran espai s'hi construeix un complex industrial amb fàbrica i tallers projectat per l'arquitecte Josep Soteras i Mauri (1907-1989) en col·laboració amb l'enginyer Italo Lauro, que ocupa una superfície de 2.700 metres quadrats inaugurat el 1942.
Durant els primers anys del franquisme Hispano Olivetti és una de les empreses més afavorides pel règim. El fet de ser una filial de l'empresa mare italiana li permet disposar del seu suport tècnic, la qual cosa impedeix qualsevol competència.

*1950's.- La fàbrica Olivetti al centre de la imatge des del descampat de la Plaça de les Glòries. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1954.- Vista aèria de la fàbrica i plànol del conjunt de les instal·lacions. (Font: Arxiu Històric del Poblenou).

*1956.- Programa d'un festival organitzat per Hispano Olivetti. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

 







*1962.- Entrades de cinema amb descompte pels treballadors d'Hispano Olivetti. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)



*1960.- La zona esportiva en primer terme amb la Gran Via tallada per la via fèrria abans de la construcció de l'autopista i la urbanització de la plaça de les Glòries. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1960's.- Imatge de la fàbrica Olivetti captada des del barri del Clot, mentre s'acabaven les obres d'ampliació fins al xamfrà amb el carrer Llacuna.
 

El 1963 la plantilla va arribar als 3.200 operaris amb unes excel·lents dades d'exportació, que van convertir la fàbrica de Glòries en el centre de fabricació de màquines d'escriure més important del món, amb una producció que arribava a les 600.000 unitats a l'any.

 

El model de màquina d'escriure M40

 

  

La cadena de muntatge de les màquines calculadores

 

L'empresa es caracteritzava per les prestacions que oferia als seus obrers. Grans menjadors industrials amb abonaments que permetien disposar dels àpats a preus molt economics, guarderia per als fills i fins i tot piscina i zona esportiva amb jardins on els caps de setmana i festius les famílies dels operaris podien passar el dia. Aquesta zona d'esbarjo era també per a molts obrers de la companyia l'única alternativa de descans durant les desitjades vacances d'estiu, que no es podien permetre de gaudir-les en un altre lloc. Posteriorment l'empresa va posar també a disposició dels seus treballadors un servei de colònies d'estiu a Teià, on els fills dels productors podien passar quinze dies per un preu simbòlic.

 

La piscina i la zona d'esbarjo de la fàbrica

 

 

Calculadora Summa 25

 

L'Olivetti Lettera 35

 

*1979.- Vista aèria del complex. (Foto: AMB Geoportal de cartografia)

*1981.- Vista de la fàbrica des de la Plaça de les Glòries. (Foto: Jordi García/AFB)  

L'inici de la davallada de l'empresa es produeix als anys 1980's, quan el desenvolupament de la informàtica i l'ofimàtica comença a adquirir grans proporcions a una velocitat de vertigen. Les màquines d'escriure són substituïdes pels primers ordinadors i noms  històrics de productes d'Olivetti com Lexicon, Lettera o Pluma passaran en poc temps a la història. Les reduccions de plantilla comencen a estar a l'ordre del dia i el 1987 la fàbrica de la filial espanyola d'Olivetti tanca portes en plena febre olímpica, mentre contempla la renovació de la plaça de les Glòries i l'execució de les primeres operacions urbanístiques a la zona.

Les instal·lacions de l'edifici de la fàbrica es mantindran encara durant un temps per acollir una planta de producció de productes informàtics per al Parc Tecnològic del Vallès.

A l'octubre de 1991 l'antiga fàbrica va ser dinamitada parcialment conservant-se només l'estructura d'alguns blocs. Tot seguit, l'espai que va ocupar Hispano Olivetti va ser reformat de dalt a baix per convertir-lo en el continent d'un nou centre comercial que, més enllà de l'estructura dels seus edificis principals, eliminaria tot vestigi de l'antiga fàbrica.

*1991.- L'explosió controlada de part de la fàbrica a les planes de La Vanguardia.

*1992.- Així va quedar el solar després de la supressió de la meitat dels edificis.

 

  

*1996.- L'antic edifici d'Olivetti ja convertit en centre comercial amb el rètol del supermercat Continente al cim de la façana. (Foto: Col·lecció MACBA)

 

MURAL ANTIFEIXISTA. Mitgera de la Casa Camps i Pàmies. Plaça Catalunya. (1938-1939)

Agraïments a JORGE ALVAREZ i ENRIC COMAS i PARER

Joaquim Martí Bas i Blasi (Barcelona 1910- París 1966) va ser un dels dibuixants i cartellistes més notables de l'època de la Segona República i la Guerra Civil. Havia estudiat Belles Arts abans de completar la seva formació al taller dels escultors Batlle i Amigó. Els seus primers treballs aparegueren a la revista Sigronet (1924-1928) i posteriorment a L'Esquella de la Torratxa, on coincidí amb noms notables com Pere Calders, Tísner o Enric Cluselles. 

Amb l'arribada de la Guerra Civil es va afiliar al Sindicat de Dibuixants Professionals i posteriorment va fundar amb Rafael Tona la Cèdula de Dibuixants del PSUC. Participà amb notable èxit a l'Exposició de Primavera de 1937 i al Saló de Tardor de 1938.

A l'octubre de 1937 va marxar al front i consumada la derrota republicana va fugir a França on passà un temps internat al camp de concentració de Saint Cyprien, abans d'establir-se a Paris on comença un llarg exili fins a la seva mort esdevinguda el 1966. 

Els seus cartells destacaven per l'impacte emocional dels personatges en ells representants, que traspuaven a l'observador sentiments de valor, dolor i lluita. El vermell era el seu color preferit i els dibuixos anaven acompanyats d'eslògans propagandístics de gran contundència.

Un d'aquests cartells és el que va presentar a l'exposició organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals i celebrada a l'octubre de 1936 a les galeries del Teatre Novedades [1]. Representava un home nu agenollat amb el brac alçat i el puny tancat i amb l'altra mà contenint un gest de ràbia. Evocava un sentiment entre la resistència i la mort amb la presència d'una bomba en forma de míssil amb l'esvàstica nazi,  que semblava travessar-lo.

Una reproducció de grans dimensions d'aquest mural es va instal·lar sobre la mitgera de la finca número 19 de la Plaça Catalunya ocupada per l'antiga Casa Camps i Pàmies i el Banco Alemán Transatlántico. Aquesta mitgera havia quedat totalment al descobert després de la demolició per etapes de la Casa Segura i del número 18 de la plaça on hi hagué el Salón Chevalier. 

L'únic document gràfic conegut on es veu clarament aquest mural és una fotografia del col·leccionista Jorge Álvarez, captada molt probablement durant els dies següents a l'entrada de Juan Yagüe a Barcelona comandant les tropes franquistes. El mural d'unes dimensions aproximades de 15 per 10 metres s'hi havia instal·lat previsiblement en el decurs de 1938.

*1939.- El mural de Martí Bas vist des del Portal de l'Àngel rere les tanques que circumdaven el solar que havia deixat lliure l'enderroc de la Casa Segura. Segons el treball de recerca d'Enric Comas [2], aquesta imatge, captada per un soldat feixista italià, correspon als primers dies de l'ocupació de Barcelona pels franquistes. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1939.- Concentració al centre de la Plaça Catalunya durant la Missa de campanya celebrada els primers dies de l'ocupació de Barcelona per les tropes feixistes de Franco. Com es pot comprovar el mural encara era visible a la mitgera del número 19 de la plaça. (Font: Revista LIFE) 


*1935.- Imatge de la Casa Segura en la seva darrera fase d'enderrocament. Al fons la superfície de la mitgera que va servir de suport al mural de Martí Bas. 

 

*1967.- Un any després de la seva mort la Sala Jaimes del Passeig de Gràcia va oferir una exposició de l'obra de Martí Bas. (Font: todocoleccion.com)


[1].- Barjuan, Santi. Blog Els "meus" cartellistes. 2017. Enllaç.
[2].- Comas i Parer, Enric. Blog La Barcelona Oblidada. 2018. Enllaç. 

CINE CRISTAL. (1961-1984)

 

 



*1970's.- Façana del Cine Cristal (Foto: Autor desconegut)

 

El cinema Cristal era emplaçat als números 82-84 del carrer de Viladrosa. Els veins del barri de Verdum identificaven aquesta via com el carrers dels cinemes perquè també hi havia el cine Roquetas

Els antecedents del Cristal han estat estudiats per Roberto Lahuerta Melero, una de les veus més acreditades en la història del cinemes de barri de la ciutat. Segons el seu treball de recerca, el local havia estat anteriorment una sala de ball i varietats amb el nom de Salón Cristal Club. Aquest local havia estat promogut per Martín Urrutia Miró propietari del solar, que als anys 1950's hi havia aixecat un magatzem d'una sola planta que va condicionar com a ball per a la gent del barri [1].

A l'any 1959, l'arquitecte Josep Canela Tomàs va presentar un projecte per transformar el local en sala de projecció cinematogràfica i executades les obres el cinema Cristal va poder obrir portes al juny de 1961. Exteriorment tenia un aspecte senzill. De la línia de la façana sobresortia una mena de galeria dividida en dos pisos amb grans finestres de vidre.

L'interior estava dividit en platea i amfiteatre amb un aforament  de 728 i 375 butaques respectivament que en totalitzaven 1.103. 

Al cap d'un any i mig de vida i coincidint amb l'inici de 1963, l'empresari Manuel Barber i l'empresa de Pere Balañà es van associar per explotar conjuntament la sala a la que dotaren de més comoditats entre elles la instal·lació de l'aire condicionat. La societat Barber/Balañà es va dissoldre el 1973 i a partir d'aleshores Pere Balañà va continuar gestionant la sala en solitari.

Durant tota la seva existència el cinema Cristal va projectar programes dobles en modalitat de reestrena i durant algun temps va arribar a oferir matinals els diumenges i festius. El 1977 Balañà va presentar una última reforma i el Cristal es mantingué actiu fins a l'últim dia de 1984 que va tancar portes definitivament. El video domèstic començava a fer mal als cinemes de barri.

El local trigaria encara a ser enderrocat una bona pila d'anys després del tancament de la sala. Finalment s'hi va aixecar un equipament consistent en un Centre de Dia del Departament de Benestar Social de la Generalitat.  

[1].- Lahuerta Melo, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid 2015.

PIPOL. Mercadillo. Comte Borrell 73. (1970's-1980's)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE
 

*1976.- Aspecte que presentava l'entrada al mercadillo Pipol. (Font: revista Star)

 

Entre el final dels anys 1960's i l'inici dels 1970's varen proliferar a la ciutat un tipus de botigues que es van identificar amb el nom de mercadillos. En realitat es tractava d'una versió moderna de les tradicionals galeries (Maldà, Universidad, Astoria, La Equitativa, etc), si bé eren de format més petit, oferien productes poc convencionals i eren orientats al jovent més contestatari i allunyat del modus vivendi tradicional.

La revista Star, capdavantera aleshores del moviment undergroung a Barcelona juntament amb Ajoblanco, va publicar el 1976 un reportatge sobre aquest tipus de comerços en la que oferia algunes dades d'interès. La majoria es van establir en zones cèntriques i de la part alta de la ciutat.

Al número 73 del carrer del Comte Borrell, entre Tamarit i Manso, se'n va obrir un en aquella época amb el nom de PiPol, (castellanització del mot anglès people). Era als baixos de la Casa Hermínia Farnés, construida el 1890 pel mestre d'obres Agustí Mas, davant mateix del Mercat de Sant Antoni, una zona amb els carrers plens de parades i una indiscutible activitat comercial. Un mercadillo per tant no gaire conegut i molt orientat a la gent del barri.

El Pipol tenia una entrada molt cridanera amb preteses reminiscències de la cultura pop, que destacava per les parets exteriors revestides de petites peces de mirall, talment com les que adornaven les boles penjades dels sostres de les pistes de ball de les discoteques de l'època. Tota l'activitat comercial d'aquell mercadillo era concentrada en una única planta i a l'interior s'hi podia comprar roba moderna, antiguitats, discos, bijuteria amb tota mena d'abaloris i penjolls, i també roba d'esport, un quiosc i un bar. Segons l'esmentada revista Star, la música era de mala qualitat i  el preu de lloguer de les botigues per metre quadrat oscil·lava entre les 2.000 i les 2.500 pessetes de l'època.

L'autorització del joc i les sales de bingo va suposar el final del Pipol. A començaments dels 1980's el local ja era ocupat per una d'aquestes sales, promoguda pel Centro Cultural ANIC, que després va ser coneguda com a Bingo Borrell, i que avui (2018) encara hi és.

BAR PASTRANO. Passeig de Gràcia. (1970's-1990's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 

 

Un dels tòtems característiques de l'interior del  Pastrano era aquesta figura d'un cambrer amb el somriure als llavis. (Font: todocoleccion)

 

Un local singular, especialment per la relació entre el seu aspecte modest i popular i el lloc on era emplaçat. Al Bar Pastrano, al que molts anomenaven popularment El Champañillo, s'hi accedia a través de la porta de l'escala d'una finca regia del senyorívol passeig de Gràcia, tocant a València. Qui no el coneixia prèviament, era difícil que advertís la seva presència des del carrer.  

A mig vestíbul interior hi havia unes escales descendents situades a mà dreta, que portaven a una mena de soterrani on hi havia el local. L'establiment semblava talment un bar de poble, rústic i guarnit amb cadires i taules de fusta. L'altre element que el caracteritzava era la decoració carregada de relíquies que havien arribat allà per obra i gràcia de Pablo Ornaque (col·leccionista compulsiu i conegut perico) i el seu germà Jaime (Jimmy per als amics).

De les parets penjaven escenes taurines, futboleres i no hi mancaven tampoc figures de fusta i altres materials que configuraven una atmosfera entranyablement decadent, impròpia de la via més elegant de la ciutat. Unes anxoves acompanyades del xampanyet de la casa eren l'especialitat de la casa.

 

 

 

Tres de les imatges que penjaven de les parets del Bar  Pastrano (Font: todocoleccion)

 

RAMBLA DE CATALUNYA. Botigues i comerços. (anys 1940's)

 

ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ

 

Recull ordenat per carrers de muntanya a mar dels comerços i botigues de la Rambla de Catalunya dels anys 1940's

(Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

=== Avda. Generalísimo Franco===

137.- 

 

135.- 

 

133.- 

 

131.- 
 

====== Córcega ======

 

Casa Torrent. Ortopèdia.- 124

Sajonia-Sevres. Porcellanes.- 122

Perfumería La Florida. E. Sarrá.- 120

129.- 
 

 

 

Galería Lars. Exposicions d'Art- 116

 

Sala Barcino. Art.- 114

 

 

Andrea y María. Alta Costura.-112

117.- Farmacia Tanganelli

 

 

 

====== Rosellón ======

115.-

Alta Costura.-110 

Alta Costura.-108

95.-                                                                                         

 Bicicletas Lázaro.- 106

 

                               

Ps. Concepción =====

Celis.- 102

Berkel.- 102

====== Provenza ======

103.- Perfumeria Ordóñez.

 

Discos Diffet.- 94

.- 86

99.- x

 

====== Mallorca ======

87.- Velasco. Sala d'Art 

85.- Ópticas Morató.

73.- Nilo. Decoració i Antiguitats 

 

 

Casa Coderch.- 78

 

 

67.- Antigua Casa Salvá

Turkestan. Catifes.- 78

                                                                 

====== Valencia ======

59.- 

Polssa. Insecticides per l'agricultura- 66

Rovira. Sala d'Art.- 62-64

====== Aragón ======

53-55.- Cine Kursaal



 

49-51.- Saes. Alta Confección

 

.- 54

 

45.- El Punto Rojo 



Farmàcia Ribalta .- 44

 

 

 

====== Consejo de Ciento ======

 



 

Lorenzo Corriu. Queviures.- 42

 
Rosalina. Llenceria.- 40



 

 

 

37.- Cine Alcázar

 

 

Farmàcia J.Viladot.- 36



Alberto Tronc. Tapisseries i Catifes.- 34

Noguera. Teixits.- 34

33.- Viajes Meliá

    





33.- Elegans. Camiseria. Sastreria.

 



xxxx .-  30

 

 

33.- Centro de Estudios Universitarios

 

 

 

====== Diputación ======

29.-  Francisco Balcells. Ràdio                                                                                  

Madame X. Faixes.- 24

27.-  Molins Hermanos. Llana  

 

 

                                                    Liceo Garcidoy.- 22

                                                                                           

17.-  Union Suiza de Relojería   

Banco Vitalicio de España.- 18
 

Avenida de José Antonio

==============
Primo de Rivera
 



 

15.- La Siberia. Pelleteria

 

E. Solsona. Pelleteria.- 14.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Radio Lucarda.- 8. 

7.- Cussó. Pianos i Harmòniums

 

 Farmàcia Viuda Ribalta.- 4.

 

5.- Mantequerías Leonesas (des de 1946)                    

 

Teatro Barcelona.- 2.

1.- Farmàcia Botta y Baltà

 
 Ronda Universidad                        

Plaza Cataluña