Tot i que no es tracta d'un element de mobiliari urbà exclusiu de Barcelona, sino que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 1960's mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.
Fins a l'arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sino dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants.
L'aparició al carrer de la cabina, acompanyada d'aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.
A partir dels anys 1970's el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través dels temps, però l'estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d'un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereguent i caient a l'interior a mesura que avançava el temps de la conversa.
Amb el pas dels anys, la porta d'accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre'n l'entrada i sortida de l'usuari. El model d'aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris en algunes etapes van estar a l'ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.
Amb el pas dels anys, la porta d'accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre'n l'entrada i sortida de l'usuari. El model d'aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris en algunes etapes van estar a l'ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.
Un altre element que va modificar-se amb pas del temps va ser que les cabines varen perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l'aire i afavorir la ventilació de l'interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.
A partir dels anys 1980''s les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de molts més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per a poder ser activat des d'una cadira de rodes.
D'aquelles cabines originals avui encara se'n poden veure alguns comptats exemplars.
Els primers telèfons disposaven d'una l'obertura que deixava entreveure les fitxes telefòniques i les monedes de pesseta que s'anaven dipositant a l'aparell.
*1970's.- L'interior de les cabines permetia fins i tot viure algun moment d'intimitat.
