PALACIO DE CRISTAL. Cabaret. C. Estel 2. (1918-1931)

Al pis principal del número del 2 del carrer de l'Estel va obrir portes a l'octubre de 1918 el cabaret Palacio de Cristal. De fet, era el successor de La Suerte Loca, un bar de senyoretes que anteriorment havia ocupat aquell mateix local.

*1918.- Així celebrava la revista satírica Papitu la inauguració del Palacio de Cristal.

Després de la Primera Guerra Mundial els bars de senyoretes, prostibuls encoberts sota l'aparença legal d'establiments privats amb finalitats recreatives, van començar a caure en desgràcia i desaparegueren progressivament del Barri Xino per donar pas a cabarets i dancings. El Palacio de Cristal va seguir aquesta evolució i programava diàriament espectacles de tanguistes, les quals projectaven una imatge de dona fatal als animats grups d'admiradors que constituien la clientela habitual i fidel del local.

Amb l'arribada de la República El Palacio de Cristal va tornar a canviar d'imatge i es va convertir en un ball-taxi conegut amb el nom de El Rodeo.

*1919.- El Palacio de Cristal a la cartellera d'espectacles del diari La Publicidad (Font: ARCA).

LA SUERTE LOCA. Carrer Estel 2. (1907-1918)

Agraïments a JORDI CARBONELL i ROSIÑOL

Un dels locals més emblemàtics de la nit barcelonina de començaments del segle XX va ser La Suerte Loca. Era un cafè de senyoretes amb restaurant inclòs situat al número 2 del carrer de l'Estel, (un minúscul carreró que connectava el carrers de les Tàpies i Nou de la Rambla) i es trobava en un pis principal ple de miralls, que va conèixer la presència de Pablo Picasso i de tants i tants amants del desenfrè i de l'art de donar sortida als instints més baixos. Els cafès de senyoretes eren en realitat prostíbuls encoberts on el personal masculí es desfogava a partir del ball amb les noies de la casa per continuar després el periple amb experiències sexuals més complexes. 

La Suerte Loca havia obert el 1907 com a societat recreativa propietat d'Antoni Anguera. Passats sis anys es va fer càrrec del negoci Francisco Buxó, propietari del cabaret La Buena Sombra i de l'Edén Concert, que va aconseguir situar-lo entre els primers del seu gènere.

*1910's.- Diverses planes d'un fullet publicitari de La Suerte Loca (Gentilesa de Jordi Carbonell i Rosiñol)

El setmanari El Escándalo, en un reportatge publicat el 1925, havia glossat amb detall els trets més característics d'aquell niu de llibertinatge entre els que hi destacava la perfecta diferenciació per classes de la clientela que feia la pròpia estructura física i l'ordenació dels espais del local. A La Suerte Loca estaven perfectament separades les classes més humils, que prenien cafè amb llet i grosella amb gasosa, de les més benestants i riques, que consumien licors diversos i convidaven a les pupil·les de la casa a galetes amb vi ranci.

El local estava decorat amb gran sumptuositat i tenia una curiosa cascada al vestíbul d'accés que es posava en marxa, amb aigua de veritat, quan algun client important hi feia acte de presència. La pràctica del joc estava a l'ordre del dia, la qual cosa va provocar diverses etapes de persecució implacable del local per tal de l'autoritat governativa. A partir de 1918 La Suerte Loca va canviar de nom i orientació i va encetar una nova etapa com a cabaret amb el nom de Palacio del Cristal.

*1910's.- Tres imatges de l'interior de La Suerta Loca. A la superior, l'entrada al local amb la petita cascada artificial, a la central el foyer i a la inferior el cafè central. (Gentilesa de Jordi Carbonell i Rosiñol).

CASA NARCÍS PLA. Plaça Catalunya 9. (1875-1918)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1906.- La Casa Narcís Pla en primer terme a l'esquerra en una imatge molt ben acolorida de començaments del segle XX. Al terrat s'hi poden veure les lletres del primer gran rètol publicitari que es va instal·lar a la plaça (Cliqueu a sobre de la imatge per agrandir-la).

Situada a la cantonada entre la Ronda de Sant Pere i la Rambla Catalunya, a la vorera nord de la Plaça Catalunya, la Casa Narcís Pla fou una de les primeres grans edificiacions de la futura plaça. De fet, quan va ser aixecada figurava amb el número 26 de la Rambla de Catalunya i va conviure durant uns anys amb les cases Estruch i Gibert (que eren just davant i ocupaven el centre de la plaça) i amb l'antiga Estació del Tren de Martorell que era a l'altre costat de la Rambla Catalunya barrant el pas a la futura Ronda Universitat.

Obra de l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, l'edifici tenia planta baixa i quatre pisos d'alçada. Pel seu darrera hi circulava la Riera d'en Malla, que baixant per la Rambla de Catalunya feia un gir de noranta graus en aquest punt per connectar amb el carrer Casp. Amb els pas del anys l'edifici va quedar encastat entre el Gran Cafè Restaurant Colón (després Hotel Colón) i el Gran Salón Doré (després Teatre Barcelona).
Als anys 1880's, la casa va passar a ser propietat de la família Batlló, els poderosos industrials del tèxtil que tenien la fàbrica al carrer Comte d'Urgell on després s'instal·laria l'Escola Industrial. Els Batlló hi van introduir algunes modificacions. El 1885 Rufino Batlló va sol·licitar permís a l'ajuntament per construïr dues tribunes que sobresortien del primer pis de la façana als dos vèrtexs de la cantonada. Deu anys més tard, Enric Batlló va ampliar la casa cap a la banda del Passeig de Gràcia sobre un estret solar que quedava lliure entre l'edifici i l'Hotel Colón. Aquest últim projecte va ser signat per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas.

*1885.- Alçat de la façana de la Casa Narcís Pla amb les dues tribunes afegides (en vermell) a les cantonades. (Font: Arxiu Municipal)

*1895.- Projecte de l'ampliació de la casa realitzada per Josep Vilaseca en el solar contigu a l'Hotel Colón. Planta i alçat de la façana. (Font: Arxiu Municipal)

Un altre esdeveniment destacable relacionat amb la familia Batlló i la Casa Narcís Pla fou l'explosió que tingué lloc a l'edifici el 17 de gener de 1889 en la que va resultar ferit de consideració un ordenança. Lluís Permanyer comentava en un dels seus articles que la familia Batlló va agafar por arrel d'aquest atemptat i acabaria venent-se la fàbrica del carrer Urgell [1].

*1899.- Extracte de la notícia publicada a La Vanguardia del dia 18 de gener d'aquell any sobre l'explosió esdevinguda al pis de la família Batlló de la casa Narcís Pla. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Vista de la façana de la Casa Narcís Pla en una Plaça Catalunya deserta de vegetació. A la dreta l'antic Gran Cafè Colon en obres per convertir-lo en el primer Hotel Colon. Les tanques del davant envolten els terrenys on havien estat enderrocades les cases Estruch i Gibert. (Fragment d'una foto de la col·lecció privada de Jorge Álvarez. Autor desconegut)

 

Durant molts anys l'edifici va lluir al seu terrat un cridaner anunci de LA GRESHAM, el primer de gran tamany que hi hagué a la Plaça Catalunya. Era un companyia d'assegurances anglesa que havia instal·lat les seves oficines al mateix edifici. Als baixos hi hagué una de les entrades al Café de la Alhambra i posteriorment s'hi instal·là el popular Cafè Bar La Lune inaugurat el 31 de desembre de 1909.
 

*1909.- La Casa Narcís Sala ocupava la part més pròxima a Rambla Catalunya de la vorera muntanya de la plaça.

Anunci de premsa de la companyia anglesa d'assegurances LA GRESHAM que va tenir les seves oficines a la Casa Narcís Pla i un gran rètol lluminós al terrat de l'edifici.

El 1916, pocs anys abans de la desaparició de la casa, Pich i Pon, que l'havia comprat, va obrir-hi un negoci d'instal·lacions elèctriques als baixos. Finalment, l'edifici va començar a ser reformat en profunditat a l'any 1918 aprofitant l'estructura original, després que el propi Pich i Pon va decidir construir-hi la seva nova casa de sis pisos d'alçada segons un projecte de Josep Puig i Cadafalch.

[1].- Permanyer Lluís. Un atentado contra el piso de los Batlló les indujo a cerrar su fábrica. L'Àlbum. La Vanguardia. Edició del dia 8 de juny de 2008.

BAR LA LUNE / LA LUNA. Plaça Catalunya. (1909-1976)

*1910.- La Lune als pocs mesos de la seva obertura. Sens dubte un dels cafès modernistes més bells que ha tingut Barcelona. 

El cafè-bar La Lune, situat als baixos de la Casa Narcís Pla (cantonada Rambla de Catalunya amb Plaça Catalunya) va obrir portes el 1909 per obra i gràcia de Jaume Tarradellas i Rovira, que ja havia obert anys abans un establiment més modest, però amb el mateix nom, a la cantonada de la plaça de l'Àngel amb el carrer Bòria. Però les obres d'obertura de la Via Laietana el varen obligar a emigrar i va escollir aquella cantonada, que acabaria essent tant cèntrica, per obrir-hi el nou La Lune. L'interior modernista del local era obra de Salvador Alarma i Miquel Moragas i l'ajuntament li va concedir el primer premi de decoració. La Lune va començar a ser freqüentat per intelectuals de l'època i entre els seus habituals s'hi comptaven noms com Santiago Russinyol. Disposava d'una àmplia i comfortable terrassa on hi  havien penjades reproduccions dels cartells que Ramon Casas havia realitzat per l'Anís del Mono i el Vermouth Martini Rossi.

*1910.- Esplèndida imatge nocturna de la terrassa de La Lune. (Foto: Frederic Juandó i Alegret)

L'any 1919 l'antiga casa Narcís Pla que havia estat comprada per Pich i Pon fou reformada de dalt a baix per construir-hi un nou edifici, obra de Puig i Cadafach. Sota la nova Casa Pich i Pon La Lune va perdre la seva original decoració modernista però va continuar essent un dels cafès més concorreguts i populars de la ciutat. El cronista Lluís Permanyer recorda que de nit hi circulava de taula en taula el que popularment s'anomenava el xivato i que consistia en una mena de comunicat secretíssim i confidencial que donava compte del resultats de les recaptacions dels teatres i locals de la ciutat.

*1910.- Interior del Bar La Lune on es pot apreciar la decoració modernista original de Salvador Alarma.

Acabada la Guerra Civil el local va ser reformat, va perdre qualsevol record del seu passat i també el nom original, que va passar a ser espanyolitzat com era obligació segons ordenava el governador Wenceslao González Oliveros, encarregat de l'eliminació de qualsevol vestigi estranger en els noms dels locals i les marques comercials. La Luna doncs, va sobreviure durant tot el franquisme. Les tertúlies hi continuaven vives, però ara animades per altres personatges (Martínez Barbeito, Àlvaro Ruibal...). Josep Maria Espinàs recordava un cambrer de La Luna anomenat Hitler que es confessava fervent admirador del führer de qui havia aconseguit un autògraf autèntic. Amb el temps, el local va recuperar la seva condició de restaurant i era molt freqüentat pels noctàmbuls, especialment pels incondicionals dels espectacles nocturns que es programaven en els locals veins.  

La Luna va desaparèixer sobtadament el 25 de juny de 1976 i poc després la Caixa d'Estalvis de Madrid Cajamadrid va adquirir el local.

CASA ESTRUCH I MUSEU DE L'ARMERIA. Plaça Catalunya. (1887-1901)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ, MIQUEL F. PACHA i JOANA FRANCÉS

*1892/1898.- Dues imatges de la Casa Estruch. A la dreta es pot veure el Museu Armeria com a pavelló contigu a l'edifici principal. (Fotos: Arxiu Històric de Barcelona)

A banda de la Casa Gibert i La Pajarera, la part nord del centre de la Plaça Catalunya va ser ocupada a finals del segle XIX per una altra construcció, que tindria pocs anys de vida a causa de la reordenació de la plaça que obligà a eliminar totes les edificacions aixecades dins el seu espai central. Es tracta de la Casa Estruch, bastida l'any 1887 per l'arquitecte Jaume Bernades i Mir i situada a la cantonada del centre de la plaça on s'ajuntaven la Rambla Catalunya i la Ronda Universitat.

L'edifici va ser encarregat pel reconegut col·leccionista d'armes Josep Estruch i Comella (1844-1924), fill d'un acabalat empresari del ferrocarril i la banca. Constava de quatre plantes i el propietari va reservar-se el pis principal com a residència pròpia. Al costat de la casa es va construir un pavelló annex on s'hi instal·là el Museu Armeria Estruch, que presentava unes a de les millors col·leccions d'armes de l'època. La componien més de dues mil peces aplegades en aquest pavelló que ocupava una superfície de 22 metres de llarg per 10 d'ample i 7 d'alçada. Disposava també d'un soterrani amb un taller de reparació i conservació de les armes exposades.

*1905.- Fragment d'un retrat de Josep Estruch i Comella, fundador i propietari del Museu Armeria, realitzat pel pintor Josep Maria Marquès. 

 *1890's.- Una imatge de l'entrada al Museu de l'Armeria situat al costat mateix de la Casa Estruch

 

*1888.- Portada d'un catàleg del Museu Armeria Estruch

 

*1888.- Dues imatges de l'interior del Museu Armeria annex a la Casa Estruch. Com es pot veure, entre el material exposat hi abundaven les armadures i espases medievals. 

Amb el pas dels anys es va palesar que les dots per als negocis de Josep Estruch no eren precisament les del seu pare que havia fet tota la fortuna familiar. Les dificultats econòmiques el varen obligar a vendre la col·lecció, però cap institució catalana ni espanyola va voler adquirir-la. Finalment un particular francès, Georges Pauliahc, va ser qui va comprar les peces de la col·lecció Estruch, que avui formen part del Musée de l'Armée dels Invàlids de Paris.

L'esponjament del centre de la plaça Catalunya va precipitar la desaparició de la casa Estruch i el museu d'armes contigu. Cap a finals de segle Josep Estruch ja havia abandonat la casa i s'havia instal·lat en un pis de la Gran Via. Altres fets destacables de la breu història de la casa Estruch van ser que a partir del 13 d'abril de 1899, un cop clausurat el museu armeria l'any anterior, el pavelló annex es va fer servir com a sala de projeccions cinematogràfiques de la Societat Cinemàtica Internacional. S'hi va presentar el Cinematógrafo y Fonógrafo Gigantes. El 23 de setembre va passar a dir-se Teatro Guiñol y Cinematógrafo i alternava cinema amb putxinel·lis, fins que el 20 de maig del 1900 va ser traslladat a la Rambla. [1].
D'altra banda, en els seus darrers mesos de vida l'edifici va ser cedit per l’Ajuntament a la Creu Roja, que s'ocupava d'atendre en aquell lloc als ferits de la guerra de les Filipines i fins i tot hi va allotjar famílies de refugiats procedents del vaixell León XIII [2]. 

Finalment l'edifici es va començat a enderrocar cap a mitjans de juliol de 1901. Els treballs de demolició foren lents i es varen perllongar durant mesos.

*1899.- Anunci i retall publicat a La Vanguardia el 30 d'abril sobre les projeccions cinematogràfiques que es realizaven a l'interior del pavelló que havia acollit el Museu Armeria Estruch.

*1899.- Una altra imatge de la Casa Estruch amb vianants i carros baixant per la Rambla Catalunya.

*1891.- Ubicació de la casa Estruch en un plànol municipal de final de segle XIX. (Foto Lit. Thomas & Cia / ICC).

Plànols de la Casa Estruch i del Museu de l'Armeria traçats per Pere Falqués (Font: AHCB). 

*1888.- La Casa Estruch amb l'Armeria a la dreta de la imatge. A l'altra banda s'hi pot veure la Casa Gibert que encara no havia estat enderrocada. (Dibuix de J. Carrasco).

*1898.- Una perspectiva del conjunt des de l'embocadura del carrer Bergara a la Plaça Catalunya. (Font: La Ilustración Española y Americana).

*1899.- La Casa Estruch convertida en hostatgeria de repatriats de les Filipines. A la dreta de la imatge hi podem veure l'edifici annex del Museu de l'Armeria i al fons la torre del rellotge de la Casa Agustín Goytisolo. (Foto: Thomas. Font: La Ilustración Española núm. 943 - Gener 1900).

*1901.- Una imatge de l'edifici del Museu de l'Armeria, que veiem al fons en plena fase d'enderrocament, durant la fira de la venda de galls d'indi al primer tram de la Rambla de Catalunya. (Foto: Josep Torrent i Garrigoles).

[1].- Torras Comamala, Jordi. Implantació del fet cinematogràfic a Barcelona.

[2].- Llegada de Repatriados de Filipinas a bordo del León XIII. La Ilustración Española núm. 943 - Gener 1900.

Article actualitzat el 12 d'octubre de 2022

PAVELLÓ DE SUÈCIA. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc

*1929.- El pavelló de Suècia amb la seva la torre contigua durant l'Exposició.

Entre els pavellons més singulars dels països que varen concòrrer a l'Exposició Internacional de 1929 hi va destacar especialment el de Suècia. El país escandinau va presentar un pavelló, situat davant de l'entrada principal de l'Estadi de Montjuïc, que tenia com element més destacat una torre de fusta, obra de l'arquitecte Peder Clason (1894-1956). Era un element d'estructura piramidal i base triangular rematat per tres anelles superposades. En els costats de la piràmide hi havien les tres corones característiques de l'escut suec.  

El conjunt de la torre i el pavelló va ser desmuntat després de l'exposició. Les peces del pavelló van ser portades al municipi de Berga on va ser novament muntat. A partir de 1932 fins a la Guerra Civil va acollir unes escoles per a nens  de families sense recursos. Acabada la Guerra i durant el franquisme el van ocupar els militars i el van fer servir com a quadres de cavalls. Finalment va ser enderrocat als anys 1960's. L'any 2001 el pavelló va ser reconstruit a la zona anomenda Pla de l'Alemany i avui acull l'Arxiu Comarcal del Berguedà. Posteriorment, el 2008 s'hi afegí una rèplica de la torre de 12 metres d'alçària.

*1929.-  L'original torre annexa al pavelló suec en un cartell publicitari de l'Exposició i en una foto

La torre original es va quedar a Barcelona i va ser destruida durant la guerra civil. La seva fusta es va aprofitar com a llenya per suportar els freds hiverns dels últims anys de la guerra. En els darrers anys hi ha hagut alguna iniciativa per part de la colònia sueca resident a Barcelona per reconstruir la torre, tal i com es va fer amb el pavelló de Mies Van der Rohe. A Suècia la torre continua essent avui un element de culte i de debat sobre disseny i arquitectura. De fet, es va constituir una associació anomenada Amics de la Torre de Suècia de Barcelona amb l'objectiu d'aconseguir la seva reconstrucció. Poc després es van iniciar converses amb l'Ajuntament i fins i tot s'havia parlat d'emplaçar-la a l'entrada del Museu Olímpic i de l'Esport. No obstant això, fins al moment cap institució s'ha decidit a costejar les obres de reconstrucció i la iniciativa no ha passat de ser simplement un bon propòsit.

FAR DEL TRENCAONES (1926-1968)

 

*1964.- Vista aeria del far del trencaones un diumenge al matí de mitjans dels anys seixanta (Foto: Adolfo Zerkowitz)

El popular Trencaones (o Rompeolas), nom donat al dic que protegeix i separa el port de Barcelona del mar obert, ha estat progressivament ampliat en la seva llargària a través de la història. El far que durant més de 40 anys va marcar el punt final d'aquest dic estava històricament associat al restaurant Porta Coeli que hi havia en l'edifici que servia de pedestal al far.  

La torre del far va ser completada l'any 1926 i la instal.lació elèctrica va començar a donar llum l'1 de novembre de 1927. La llum era de color verd senyalitzant l'entrada a port, pampallugava vint vegades per minut i era visible fins a 8 milles marines des de la seva alçària de 33,25 metres sobre el nivell del mar.

La resta de les característiques tècniques del far es poden trobar en aquest enllaç: http://ropdigital.ciccp.es/pdf/publico/1928/1928_tomoI_2501_04.pdf

*1926.- El far del trencaones en construcció a punt de ser coronat

El projecte d'ampliació del port de Barcelona cap al Llobregat aprovat i executat als anys 1960's va resultar letal per aquest far, que finalment va ser enderrocat l'any 1968 a conseqüència de l'allargament del dic de llevant que constituia el propi trencaones. Al mateix temps, el popular restaurant Porta Coeli va ser desplaçat perdent el seu atractiu original. 

La silueta d'aquest far romandrà sens dubte en el record de tantes parelles que, tancades dins el seus cotxes, varen tenir el seus primers contactes físics en aquest indret durant aquells temps que no era tan fàcil com ara trobar un lloc per festejar íntimament.

*1960.- Capvespre al trencaones amb la silueta del far al fons. (Foto: Adolfo Zerkowitz)

CINEMA SAVOY. Passeig de Gràcia. (1935-2001)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1935.- Dues imatges (exterior i interior) del Cinema Savoy corresponents a l'any de la seva inauguració. (Font: Barcelona Coleccionismo)

El 28 de setembre de 1935 va obrir portes al número 86 del Passeig de Gràcia una de les sales de cinema que, amb el pas del anys, gaudiria d'una major singularitat dintre de les moltes que s'establiren en aquesta cèntrica via barcelonina. El fotògraf Josep Massana va ser el fundador d'aquest cinema, que es va construir segons el projecte del decorador Joan Vila Pujol (pare del dibuixant Cesc). El negoci passà després a mans dels hereus de Massana que el mantingueren durant tota la resta de segle. Acabada la Guerra Civil el nou règim, tan addicte a l'espanyolització forçada dels noms dels locals públics el va convertir en cine Saboya per uns mesos. Era l'època en que s'hi projectaven els obligats documentals propagandístics. Era també l'única sala que hi havia en la vorera dels números parells del passeig.  

*1941.- Un anunci on la sala consta com a Saboya, un nom que mantingué durant un escàs període temps fruit de la radical espanyolització que es va aplicar als noms dels locals públics. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Però durant el franquisme el Savoy va ser també molt conegut per les seves sessions matinals en la que abundaven els estudiants addictes a fer campana. Fins i tot, hi havia un rellotge a sobre de la pantalla per no pedre noció del temps. Als anys 1950's, una nit per setmana, s'hi exhibien còpies de pel·lícules en versió original. A finals de 1967 la sala va inaugurar un petit període com a Sala d'Art i Assaig i va oferir entre d'altres la projecció del film de Joseph Losey The Servant. Una altra característica que singularitzava aquest cinema era que a les vitrines del seu vestíbul s'hi exhibien pintures i obres d'artistes sense galeria.

*1967.- La projecció de The Servant (El sirviente) va inaugurar l'etapa del Savoy com a sala d'Art i Assaig. La sala conservava encara el mateix disseny original del rètol només amb una petita diferència a la "v" com es pot apreciar comparant-la amb la imatge de baix.

L'auge de les multisales i del vídeo domèstic ja presagiaven la desaparició de la sala a finals del segle XX. La mort del cinema Savoy es va certificar finalment el 28 de juny de 2001. Aquell dia es va fer una sessió especial al preu de dues pessetes, que era el que costava una entrada el dia de la seva inauguració l'any 1935. En aquesta sessió de comiat es va projectar la pel·lícula Amanecer del director alemany F.W. Murnay i també es va passar un No-Do. Romà Gubern va glossar la història i el paper del Savoy en la vida cinematogràfica de la ciutat i la vetllada va acabar amb un festa en la que es va desmuntar el rètol de neó de l'entrada al cinema. El director Bigas Luna es va endur com a record la "S" de Savoy.

Article actualitzat el 4 de setembre de 2024