La Gauche Divine (galicisme equivalent a l'esquerra divina) va ser un grup d'intel·lectuals, artistes i professionals lliures d'origen burgés, que va sorgir a la Barcelona de mitjans dels anys 1960's i que es perllongaria fins a començaments dels 1970's.
La majoria dels seus membres no tenien vinculacions polítiques de militància activa, per la qual cosa caldria concloure que la seva esquerrania era més un posat lligat a una oposició a les formes de vida tradicionals de la societat espanyola del moment, amb una aposta decidida, i fins i tot exhibicionista, per l'exaltació de la modernitat i l'alliberament sexual. En aquell context de repressió social i artística com era el franquisme, la seva posició social els permetia viatjar sovint a l'estranger i conèixer les avantguardes i el contacte amb els països de l'Europa occidental i els Estats Units. Això els impulsava a importar a la Barcelona de l'època tot allò que havien vist fronteres enllà, amb la qual cosa el seu activisme estètic, cultural i ociós es va fer notori en una Barcelona que aleshores era sens dubte el racó de l'estat espanyol més proper a l'Europa.
Va ser l'escriptor i periodista Joan de Sagarra qui a l'octubre de 1967 en un dels seus articles a les planes del periòdic de la tarda Tele/eXpres, va encunyar l'expressió gauche divine arrel de l'acte de presentació de l'Editorial Tusquets al Gran Price.
El grup tenia dos camps d'operacions molt definits. Un era el carrer Tuset on es van instal·lar diversos despatxos de publicistes i altres professionals lliures, així com un seguit de botigues de moda i locals nocturns (La Cova del Drac, Pub Tuset, etc) que conformarien un carrer modern i trencador, que va ser conegut com Tuset Street. L'altre centre neuralgic de la gauche era indiscutiblement la discoteca Bocaccio, que el promotor Oriol Regàs va obrir a la part alta del carrer Muntaner al febrer de 1967. Als estius, el seu quarter general es traslladava a la Costa Brava.
La gauche va tenir també vinculacions amb el moviment cinematogràfic conegut com de l'Escola de Cine de Barcelona i tangencialment amb alguns representants de la nova cançó com Joan Manuel Serrat o Guillermina Motta).
La gauche va tenir també vinculacions amb el moviment cinematogràfic conegut com de l'Escola de Cine de Barcelona i tangencialment amb alguns representants de la nova cançó com Joan Manuel Serrat o Guillermina Motta).
Entre els noms vinculats a aquest grup hi trobem des de fotògrafs (Oriol Maspons, Colita i Xavier Miserachs) a arquitectes (Òscar Tusquets, Ricardo Bofill i Oriol Bohigas) passant per models i actrius (Serena Vergano, Teresa Gimpera i Elsa Peretti,), editors (Esther Tusquets, Beatriz de Moura i Jordi Herralde), escriptors i poetes (Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Josep Maria Carandell, Ana Maria Moix, Jose Agustín Goytisolo, Juan Marsé, Rosa Regàs i Félix de Azúa) i cineastes (Vicente Aranda, Gonzalo Herralde i Ricardo Franco), amb el dinàmic Oriol Regàs actuant habitualment de cap de colla.
Acabada la dictadura, durant al transició a la democràcia, alguns membres de la Gauche Divine van optar per afiliar-se a diversos grups i partits politics, no tots precisament d'esquerres com fou el cas d'Antoni de Senillosa.
