L'any 1970 apareixia al mercat un disc històric de Carlos Santana presentat amb el nom Abraxas. Contenia alguns temes com Black Magic Woman, Oye como va o Samba pa ti que amb el temps han esdevingut clàssics indiscutibles de la història de la música pop. Només dos anys després va obrir al carrer Gelabert tocant a Josep Tarradellas (aleshores encara Infanta Carlota), un local molt íntim que duia el mateix nom que l'album del músic llatí afincat als Estats Units. Des del carrer estant, Abraxas presentava una imatge externa blindada, que més d'un havia confós amb un altre tipus de local, diguem-ne d'alterne, que tant proliferava en aquella zona. Ningú hagués dit que aquella cobra enlairada i desafiant que apareixia a l'anagrama del local, ocultava un niu de tranquilitat a l'interior. S'hi respirava ambient de cartomància i esoterisme -trets que sempre van acompanyar l'Abraxas-, la parròquia es distreia amb una àmplia i variada gamma de jocs de taula (escacs, master mind, scrabble, backgammon, etc.), no hi faltava la diana receptora de dards, i s'hi escoltava bona música de jazz en un ambient íntim sembrat de còmodes sofàs i d'espelmes col·locades rigorosament sobre les taules. A les nits s'hi oferien actuacions musicals, s'hi venien llibres sobre ciències ocultes i s'hi tiraven les cartes del tarot. També va ser un lloc habitual de presentació de llibres i xerrades-col.loqui i en els seus últims temps programava espectacles que l'enquadraren dins la categoria del cafè teatre.
L'Abraxas, un local sempre discret i amb una clientela fidel, va anar sobrevivint als canvis del darrer quart del segle XX i va desaparèixer cap a finals del 1996, després de programar un espectacle de Francesc Queral amb el titol Estem ben fotuts.
