El Convent de les Magdalenes Agustines, situat al número 29 del carrer Vallmajor cantonada Copèrnic, havia funcionat com a escola de pàrvuls de
El dissenyador del complex fou Alfonso Laurencyc, fill de pares austríacs, nacionalitzat iugoslau i resident a Barcelona. Després de fer de pintor, dibuixant, sergent de la Legió Espanyolala CNT l'any 1933 i després va derivar cap al estalinisme. Fou ell qui va dissenyar el preventori i les sales de tortura anomenades txeques a partir de les dades que coneixia sobre la famosa txeca de Santa Úrsula de València. Així ho va declarar al Consell de Guerra que el va jutgar el 12 de juny de 1939.
Les cel·les van ser instal·lades al jardí i a la part del darrera de l'edifici. La seva singularitat provocava en els presoners cruels efectes psicològics.
Aquestes cel·les feien 2,50 metres de llarg i només 1,50 d'ample i 2 d'alçada. Eren folrades de quitrà per generar calor. A l'interior hi havia un llit d'obra de 1,50 metres que obligava al presoner a dormir amb els peus encongits, la qual cosa comportava que el genolls quedaven fora perque l'amplada del catre era de només 60 centímetros. D'altra banda, la superfície del llit tenia una inclinació del 20%, que generalment provocava la caiguda a terra del pres quan s'adormia.
En aquestes condicions dormir era terriblement difícil i una sensació d'esgotament i claustrofòbia envaia el reclús i l'obligava a intentar passejar. Però això tampoc era fácil. El terra de la cel·la era ple de teules afixades de costat formant un pis irregular. Les parets i el sostre eren decorades de dibuixos amb unes trames plenes d'espirals, línies i cercles concèntrics que provocaven il.lusions òptiques i la inevitable desesperació del pres. Per completra aquell macabre disseny, la cel·la tenia un forat des del que el presoner podía veure un fals rellotge que marcava les hores de forma anormal (de cada 24 hores reals n'avançava nomes 4), això li feia perdre qualsevol noció del temps.
*1939.- Dues imatges de les cel.les de la txeca del carrer Vallmajor
A l'altra banda del preventori, la zona d'interrogatoris era plena de cel·les de tortura de fusta en forma d'armari. Les seves mides eren de 50 centímetres d'ample per 40 de profunditat amb una alçada variable regulada mitjançant una planxa mòbil. Disposaven d'un seient de ciment situat a 65 centímetres del terra i amb una superfície de només 13 centímetres quadrats, la qual cosa obligava a la víctima a mantenir-se sobre les puntes dels peus a causa de l'estretor i la poca profunditat. Els genolls tocaven la porta i sobre ells reposava tot el pes del cos, que relliscava fàcilment sobre l'incòmode seient. Per acabar-ho d'adobar, hi havien dues fustes, una entre les cames i l'altra davant del pit, que impedien qualsevol moviment per creuar les cames, canviar de posició, recolzar el cap sobre els braços o tapar-se la cara quan s'encenia el llum d'un potent focus que la cel·la tenia instal·lat a l'alçada dels ulls.
A banda de la gent conservadora de dretes, també alguns anarquistes i trotskistes del POUM van patir tortures en aquesta txeca a mans d'agents estalinistes fidels als dictats de la Unió Soviètica.
Les cel·les van ser instal·lades al jardí i a la part del darrera de l'edifici. La seva singularitat provocava en els presoners cruels efectes psicològics.
Aquestes cel·les feien 2,50 metres de llarg i només 1,50 d'ample i 2 d'alçada. Eren folrades de quitrà per generar calor. A l'interior hi havia un llit d'obra de 1,50 metres que obligava al presoner a dormir amb els peus encongits, la qual cosa comportava que el genolls quedaven fora perque l'amplada del catre era de només 60 centímetros. D'altra banda, la superfície del llit tenia una inclinació del 20%, que generalment provocava la caiguda a terra del pres quan s'adormia.
En aquestes condicions dormir era terriblement difícil i una sensació d'esgotament i claustrofòbia envaia el reclús i l'obligava a intentar passejar. Però això tampoc era fácil. El terra de la cel·la era ple de teules afixades de costat formant un pis irregular. Les parets i el sostre eren decorades de dibuixos amb unes trames plenes d'espirals, línies i cercles concèntrics que provocaven il.lusions òptiques i la inevitable desesperació del pres. Per completra aquell macabre disseny, la cel·la tenia un forat des del que el presoner podía veure un fals rellotge que marcava les hores de forma anormal (de cada 24 hores reals n'avançava nomes 4), això li feia perdre qualsevol noció del temps.
A l'altra banda del preventori, la zona d'interrogatoris era plena de cel·les de tortura de fusta en forma d'armari. Les seves mides eren de 50 centímetres d'ample per 40 de profunditat amb una alçada variable regulada mitjançant una planxa mòbil. Disposaven d'un seient de ciment situat a 65 centímetres del terra i amb una superfície de només 13 centímetres quadrats, la qual cosa obligava a la víctima a mantenir-se sobre les puntes dels peus a causa de l'estretor i la poca profunditat. Els genolls tocaven la porta i sobre ells reposava tot el pes del cos, que relliscava fàcilment sobre l'incòmode seient. Per acabar-ho d'adobar, hi havien dues fustes, una entre les cames i l'altra davant del pit, que impedien qualsevol moviment per creuar les cames, canviar de posició, recolzar el cap sobre els braços o tapar-se la cara quan s'encenia el llum d'un potent focus que la cel·la tenia instal·lat a l'alçada dels ulls.
A banda de la gent conservadora de dretes, també alguns anarquistes i trotskistes del POUM van patir tortures en aquesta txeca a mans d'agents estalinistes fidels als dictats de la Unió Soviètica.
*1940.- El lider nazi Heinrich Himmler durant la visita a l'interior d'una de les cel.les de la txeca de Vallmajor (Foto: Carlos Pérez de Rozas)
Acabada la Guerra Civil, al novembre de 1939, l'antic Preventori fou obert al públic i s'hi organitzaren Via Crucis i actes d'homenatge als que hi varen patir tortura i captiveri, mentre es mostraven les cel·les de la txeca en record del que s'anomenava el terror rojo. A l'octubre de 1940 el lider nazi i màxim responsable de les SS, Heinrich Himmler, va venir a Barcelona i en el seu recorregut per la ciutat no hi va faltar la visita a la txeca de Vallmajor. El 1942 s'instal·là una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels captius i presoners, en el jardí del convent que ja acollia novament la comunitat religiosa de les Magdalenes Agustines.
