ESTAND DE CAFÈ GILI. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc (1929-1930)

 

Durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, l'empresa Cafè Gili va instal·lar un petit estand que permetia la degustació del seu cafè. Quedava emplaçat en una de les esplanades existents entre la Font Màgica i les cascades, al costat del Palau de Victòria Eugènia. 

La instal·lació consistia en una barra de format simple i modest, però amb un disseny força avançat. S'hi podia degustar i comprar el cafè de l'empresa Hijo de Jacinto Gili, que n'havia iniciat les seva comercialització en petits paquets anomenats blocks per consumir-ne tres tasses.

L'empresa dels Gili era en aquells anys una de les capdavanteres en la importació i torrefacció de cafè. Tenia la seva botiga al número 58 del Passeig de Sant Joan i va comercialitzar la marca de cafè Haití.

*1929.- Vista de l'estand de Cafè Gili a l'Exposició Internacional. (Foto: Col·lecció privada de copyright © Dariusz Osiak)

*1930's.- Una antiga factura de l'empresa Hijo de Jacinto Gili importador de cafès distribuïts en els seus populars blocks.

PLAZA DEL EJÉRCITO ESPAÑOL (Plaça Catalunya / febrer-març 1939)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

El dia 26 de gener de 1939 va caure la ciutat de Barcelona en mans dels rebels franquistes. La Guerra Civil emprenia ja el seu tram final i als republicans no els quedava altra que rendir-se o emprendre el dolorós camí del l'exili. Arribats a Barcelona els nacionals van executar una de les primeres accions per certificar la seva conquesta: comparèixer al bell mig de la Plaça Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, per demostrar la seva victòria. 

En els dies següents a aquesta data històrica, la plaça ve rebre, segons es pot veure en alguns mitjans informatius i premsa de l'època el nom de Plaza del Ejército Español. Una nova denominació, que va ser més fruit de l'eufòria pròpia de la caiguda de Barcelona, que no pas per una decisió oficial. De fet, podem considerar aquest nom de la plaça d'efímer i oficiós, conseqüència lògica de la victòria dels nacionals. A les fotos captades aquells dies s'hi pot veure al general Juan Yagüe desfilant pel centre de la plaça amb el seu clàssic posat supremacista i exultant per la victòria aconseguida amb la caiguda de Barcelona. Algunes fonts afirmen que va ser el propi Yagüe el que no va considerar encertat canviar el nom de la plaça Catalunya per dedicar-la a l'exèrcit espanyol.

*1939.- El general Juan Yagüe passeja victoriós per la plaça Catalunya el 26 de gener d'aquell any.

A través de la premsa d'aquells dies podem trobar les úniques referències a aquest canvi de nom de la plaça. L'última d'elles, segons ha recercat Enric Comas, apareix a les planes de La Vanguardia del dia 29 de març de 1939, informant sobre la marxa organitzada per la Falange (FET y de las JONS).

ANTIGA PISCINA SANT JORDI A L'ESCOLA INDUSTRIAL (1929-1961)

 

*1930's.- Emplaçament de l'antiga piscina al recinte de l'Escola Industrial. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)  

L'actual piscina Sant Jordi, construïda entre 1961 i 1966 per l'arquitecte tarragoní Manuel Baldrich i Tibau (1911-1966) i emplaçada al sector muntanya del recinte de l'Escola Industrial adjacent al carrer París, va tenir un precedent immediat en el mateix lloc. Era una instal·lació descoberta que completava la zona esportiva del recinte i que havia estat inaugurada l'any 1929. El projecte va ser de l'arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver [1], que va aprofitar una de les diverses basses de les que disposava l'adoberia on es tractava la pell a l'antiga Fàbrica Batlló en aquella zona del recinte. La piscina disposava també d'una cisterna annexa enlairada per allotjar-hi aigua i també s'hi van projectar uns vestidors que no es van arribar a realitzar.

*1940's.- Classe de gimnàstica al costat de la piscina durant els primers anys de la dictadura franquista. Al fons es pot veure la cisterna d'aigua i l'edifici de la cantonada París/Comte Borrell encara existent avui. (Foto: Autor desconegut. Fons. Escola del Treball).

[1].- Rubió i Bellver va ser deixeble d'Antoni Gaudí amb qui va treballar en la construcció del temple de la Sagrada Família i també va col·laborar en d'altres obres com la Casa Batlló, la Casa Calvet i la Torre de Bellesguard entre d'altres. D'altra banda, va ser un destacat polític de la Lliga Regionalista, regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1905) i president del Cercle Artístic Sant Lluc. 

EDIFICIS ANNEXOS DEL CAMP DE FUTBOL DEL CARRER DE LA INDÚSTRIA. Bars i Vestidors (1910's- 1920's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Entre els edificis annexos del camp del carrer Indústria del Futbol Club Barcelona (1909-1923) , n'hi va destacar un durant els primers anys de vida d'aquest terreny de joc, que sobresortia per la seva singularitat i impacte visual. Ens referim al bar on els espectadors podien prendre alguna beguda i fer petar la xerrada al costat del terreny de joc. Es tractava d'un petit edifici amb una coberta a dues aigües i de doble inclinació, molt pronunciada a la part superior, que evocava les típiques construccions de muntanya pròpies dels Alps suïssos, terra de la qual cal recordar que n'era originari el fundador del club senyor Hans Gamper.  

A la vista de les imatges que es conserven del terreny de joc, podem dir que l'emplaçament de l'edifici era al final de la tribuna de dos pisos que s'aixecava a la banda del carrer Urgell, cap a la banda del gol nord (costat muntanya), i es trobava orientada de biaix respecte del terreny de joc i de la propia tribuna d'espectadors. Per aquest motiu, cal considerar que seguia la perpendicular respecte de la cantonada truncada (Mar-Besòs) que es formava en la intersecció dels carrers de Coello (actual Londres) i Comte d'Urgell. Quedaria per tant davant dels límits de la Granja Experimental i de l'Escola Sant Jordi, tot i que convé recordar que el carrer Coello quedava en aquells temps encara tallat i pendent d'urbanitzar a l'alçada de Villarroel fins a Comte d'Urgell .

 

*1910's.-  Vista de l'edifici que acollia el bar del camp del carrer de la Indústria amb la seva petita barra situada als baixos i el balcó del primer pis ocupat per diverses persones. A la imatge inferior es veu més en detall l'escut imperfecte del Futbol Club Barcelona que hi havia a la façana, sota el frontó de l'edifici.

*1910's.- Dues imatges de la celebració d'unes proves atlètiques al camp del carrer de la Indústria. Rere la tribuna es pot veure l'edifici del bar i apreciar que no estava disposat en paral·lel a la tribuna.

L'edifici, per la seva ubicació rere la tribuna, cal considerar que era reservat per als espectadors d'origen social més benestant o vinculats a la directiva del club. Al pis de dalt hi havia un balcó des d'on es podia veure només una part del terreny de joc i sobre aquest balcó hi lluïa una mena d'escut imperfecte de forma ovalada, que reproduïa les tres parts fonamentals de l'escut del Barca: la creu de Sant Jordi i les quatre barres catalanes a la part superior i unes altres barres verticals, previsiblement  blaugranes i sense la pilota, a la part de sota.   

*1910's.- Una altra vista del xalet-bar al costat de la tribuna. 

Aquesta construcció semblant a un xalet suís va tenir una vida efímera. L'edifici seria enderrocat a mitjans de la dècada dels 1910's i substituït per una altra construcció menys impactant estèticament, que era coronada per un frontó de formes esglaonades. Disposava d'una àmplia terrassa amb balaustrada al pis superior, mentre que als baixos una barra de bar amb accés directe a l'exterior permetia servir als clients a les taules i cadires, que s'escampaven sobre l'espai situat entre l'edifici i la graderia del camp de futbol.

*1921.- El nou edifici del bar amb els vestidors a banda i banda. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona)

A banda i banda del nou edifici del bar s'hi van instal·lar els vestidors dels equips. El del Barça, que era situat a l'esquerra del bar mirant cap al carrer Urgell, presentava un escut del club ja normalitzat sobre la porta d'accés. A les cobertes les teules dibuixaven una trama força original.    

Imatge ampliada de la fotografia anterior en la qual podem veure l'escut del FC Barcelona sobre la porta d'accés a un dels vestidors. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona).

*1916.- Imatge del partit disputat al Camp del Carrer Indústria entre el FC Barcelona i l'Athlétic Club de Bilbao. Al fons podem veure la silueta del segon edifici del bar. (Foto: Frederic Juandó Alegret. Reproduïda a la revista Stadium del 4/11/1916). 

COL·LEGI DE PESADORS I MESURADORS. Antecedents (segle XI-1914) i Primer edifici (1915-1967)

 

A partir del segle XI es va establir a Barcelona un impost de mesuratge que s'anomenava dret dels cops. S'aplicava sobre el blat i altres grans, així com a les farines que entraven a ciutat i s'establia a benefici del Rei, dels hereus de la família Gruny i de la Pia Almoina. El batlle dels cops era el representant dels diferents propietaris o dels arrendadors del dret i era escollit pels conseller en nom del Rei. Havia d'anar amb les seves mesures a les dues places del blat on arribava el gra per mar i per terra respectivament.

Amb el pas dels anys, aquest impost va esdevenir cada cop més impopular i ben aviat els consellers intentaren abolir-ne la part corresponent a la Corona i a la Pia Almoina. L'any 1300 van aconseguir l'exempció de l'impost per al blat de les collites dels ciutadans de Barcelona i des del 1379 també per als dels transeünts. 

L'ofici de mesurador havia estat regularitzat per Jaume I quan al 1221 va establir aquest impost. La coexistència de múltiples sistemes de mesura van aconsellar establir un patró únic per evitar-ne fraus. Aquí neix l'ofici de mesurador i pesador, persones escollides per designació reial, que actuaven a les portes de les muralles.

La creixent activitat comercial que es duia a terme a Barcelona va consolidar aquest ofici, que va establir aviat el seu gremi, a la vegada que els pesatges i mesuratges s'aplicaven sobre més productes. A partir del segle XVI ja es troben referències al Gremi de Mesuradors de les Places Reials i a la Germandat de Mesuradors Reials de Gra i Pesadors de Farines del Port.   

L'esmentada impopularitat de l'impost va generar diverses revoltes, tot i que es mantindria fins a finals del segle XIX, així com el nomenament reial dels mesuradors i pesadors. Fou a partir de 1868 amb la caiguda de la Monarquia que la Germandat es va desvincular de l'estat i es va establir com a entitat privada.

Fins al 1903 els pesadors i mesuradors no va tornar a disposar d'un reconeixement oficial. Fou aleshores quan es va crear el Col·legi Oficial de Pesadors i Mesuradors Públics de Barcelona i els seus col·legiats es van convertir-se en funcionaris del ministeri de Comerç, amb la comesa assignada de donar fe pública de les operacions de pesatge i mesura (pesaje y medición)

*1962.- Fragment d'un article d'Arturo Llopis, publicat a la Vanguardia del dia 13 de juliol d'aquell any,  en el que es repassen els diferents emplaçaments de les seus de les entitats de pesadors i mesuradors

Sembla que la primera seu del gremi va ser al costat del Convent de Sant Agustí on antigament es feia el pesatge de la farina. Posteriorment es van traslladar a la zona del Portal del Mar (Pla de Palau), inicialment a l'anomenada Casa del Pes del Rei  i més tard a la pròpia Muralla del Mar fins que a finals del segle XIX s'instal·laren al número 7 del carrer de Llauder.

*1916.- Imatge de la que fou la seu del Col·legi de Pesadors i Mesuradors entre 1915 i 1967. Aquesta foto correspon a la seva construcció original. Al fons es poden veure les naus dels Magatzems Generals del Comerç, actual Palau de Mar. (Foto. AFB) 

Va ser al 1915 quan van ser autoritzats a establir la seva seu al Moll del Dipòsit davant la Dàrsena del Comerç. Allà s'hi va construir un edifici modest just on abans hi havia la sala de reparacions mecàniques de la Casa de Màquines, al costat dels Magatzems Generals del Comerç que avui acullen el Palau de Mar. Aquest emplaçament era idoni perquè en aquella zona es concentrava pràcticament tota l'activitat portuària de la ciutat i s'hi va instal·lar la bàscula que pesava les mercaderies del comerç marítim donant servei a tot el port. L'edifici va ser ampliat posteriorment i aquesta seu es mantingué fins a mitjans de la dècada dels 1960's quan es va construir el nou edifici al costat de les vies del tren rere el Pla de Palau.

*1963.- Emplaçament del Col·legi de Pesadors i Mesuradors Públics de Barcelona sobre un plànol de la ciutat dibuixat per  José Loeches i José Ruiz Navarro.

EL SANTET DEL POBLENOU (1877-1899)

Article dedicat a MÀXIMUS HERMES

Francesc Canals i Ambrós va ser un jove nascut a Ciutat Vella el 1877, que era fill d'un fabricant d'esteres i que va treballar als antics magatzems El Siglo de la Rambla. En Canals destacava als ulls dels altres per la seva bonhomia extrema i la llegenda l'ha fet passar a la història com el Santet del Poblenou.

Va morir força jove, concretament el 27 de juliol de 1899, quan comptava només amb 22 anys. La hipòtesi més estesa, però mai confirmada amb dades fefaents, és que la causa de la seva mort va ser la tuberculosi, una malaltia força estesa a finals del segle XIX a Barcelona. Altres hipòtesis però, han arribat a defensar que la mort del santet va ser produïda per les ferides rebudes en intentar apagar un incendi per salvar altres persones. Sigui com sigui, la figura del santet sempre ha estat vinculada al seu desmesurat altruisme.

L'ideari popular diu que també va curar la ceguesa del seu pare després de mort i que l'incendi dels magatzems El Siglo del dia de Nadal de 1932 havia estat vaticinat molts anys abans pel propi santet.

La realitat és que no hi ha gaires dades que corroborin tots aquests fets que van portar a convertir el jove Francesc Canals en un personatge popular i venerat després de la seva mort. La figura del Santet del Poblenou ha creat al llarg dels anys un seguit d'anècdotes que es sustenten en el concepte de llegenda més que en una realitat històrica contrastada. La fe i les creences populars vinculades al fenomen d'endevinar el futur van fer que el santet esdevingués una llegenda i rebi avui encara una especial veneració davant del seu nínxol del Cementiri de Poblenou. Allà els seus seguidors li segueixen demanant desitjos i miracles.  

ELS BANYS POPULARS DE BARCELONA a la Travessera de Gràcia (1943-1969)

Acabada la Guerra Civil, la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), va construir un edifici de sis plantes més atic al números 218-220 de la Travessera de Gràcia, entre el carrer de Bailèn i el Paseig de Sant Joan (aleshores General Mola), relativament a prop de la plaça Joanic i del mercat d'Abaceria Central.

*1940's.- L'edifici que acollia els Banys Populars de Barcelona poc després de la seva inauguració (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC /Agbar). 

Als baixos d'aquest edifici sobre d'una mena de porxo rera columnes s'hi va instal·lar un rètol on s'hi  podia llegir Baños Populares de Barcelona S.A. La SGAB ja disposava d'altres establiments d'aquest tipus als barris de Sant Antoni (Ronda de Sant Pau 46) i el Clot (Sèquia Comtal 4-6). En l'estat de misèria i mancances que havia provocat la guerra aquest banys higiènics pretenien aportar una millora en la higiene dels nombrosos ciutadans que encara no podien disposar d'accés a l'aigua corrent o d'uns banys domèstics en condicions. De fet, ja en temps de la Segona República s'havien projectat un seguit de banys publics, però l'esclat de la guerra va retardar la seva posada en marxa.

*1950's.- Logotip dels Banys Populars de Barcelona.

L'edifici va començar a aixecar0-se al 1941 i havia estat projectat per Lluís Bonet i Garí, arquitecte vinculat a la continuació de les obres de la Sagrada Família un cop desaparegut Antoni Gaudí al 1926.  

El 1943 el Club Natació Catalunya (CNC) va passar a gestionar l'equipament dels banys mitjançant un conveni amb la SGAB. Aquest fet va permetre l'inici d'una etapa d'identificació del club amb la vila de Gràcia i per extensió a un seguit de barris propers (Dreta de l'Eixample, Sagrada Família, Guinardó i Camp de'n Grassot). Al mateix temps, la instal·lació dels banys s'utilitzava per celebra-hi algunes competicions i esdeveniments esportius, la qual cosa alimentava la seva projecció popular. 

El conjunt disposava d'una piscina de 25 x 12 metres amb una fondària que oscil·lava entre el metre i mig i els tres. A la banda més profunda s'hi van colocar unes palanques de salts i un trampolí. Després de la que el Club Natació Barcelona, tenia a l'escullera, aquesta va ser la segona piscina coberta de la ciutat. D'altra banda, a l'altell que envoltava la piscina es va aprofitar l'espai per instal·lar-hi un bar amb taules, uns futbolins i funcionava com a mirador sobre el rectangle d'aigua de la piscina. Una perruqueria doble, masculina i femenina, completava la instal·lació. 

*1941.- Secció transversal de la sala on hi havia piscina i el seu entorn (Font: Agbar)

Els banys i la piscina es van inaugurar el 30 d'octubre de 1943 amb una jornada esportiva on no hi van faltar ni salts de trampolí ni partit de waterpolo.

*1943.- Curiosa crònica de la jornada inaugural de les instal·lacions i la piscina el 30 d'octubre d'aquell any. (Font: Hemeroteca Mundo Deportivo)

Tot i el seu èxit inicial, amb els pas dels anys aquests banys anirien perdente protagonisme i el negoci rendabilitat. Els nous habitatges disposaven ja de sanitaris i banys per no haver de completar la higiene personal en aquesta instal.lació. D'altra banda, el CNC necessitava unes instal·lacions més grans i de més entitat. Finalment serien clausurats al 1969 igual que els altres banys dels barris de Sant Antoni i el Clot. 

Posteriorment el local va ser aprofitat per instalar-hi la popular discoteca Trocadero als anys 1970's, que juntament amb el veí cine Delicias conferien a aquest tram de la Travessera un ambient d'esbarjo especial i molt concorregut de públic sobretot als caps de setmana.

*1940's.- Entrada al recinte dels Banys Populars de Barcelona de Travessera de Gràcia. (Foto: AGBAR)

*1940's.- Vista de l'interior dels Banys Populars de Barcelona amb la piscina, el trampolí i les palanques en primer terme. (Foto: Salvador Garriga Torres/COAC).