Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ
Va ser a l'any 1926 quan, un cop enllestides les obres del nou far que tancava el trencaones del port, es va obrir a la seva base un bar-restaurant, que aviat va començar a fer-se popular entre els barcelonins. Per arribar-hi calia fer una llarga passejada fins a l'extrem de l'escullera o agafar un dels vaixells de transport col.lectiu (aleshores coneguts com gaviotas) que sortien des del Portal de la Pau. Les primeres referències trobades a les hemeroteques sobre aquest bar-restaurant corresponen a l'estiu de 1926 i l'identifiquen amb el nom de Mar i Cel.
*1926.- Un dels primers anuncis publicats a la premsa on es fa referència al restaurant del trencaones. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
Durant els anys de la Guerra Civil, el restaurant va viure un procés d'abandonament progressiu. Els bombardeigs, cada cop més intensos, de l'aviació italiana aliada del general Franco, no convidaven precisament a passejar pel trencaones per arribar fins al far. D'altra banda, el servei regular de les gaviotas havia estat suspès per raons de seguretat.
Acabada la Guerra el far va ser refet i el restaurant recuperat amb el nom de Porta Coeli. Maria Teresa Ollé i Roca, la filla del fundador de l'establiment, i el seu marit se'n van fer càrrec. Entre 1943 i 1961 s'hi treballava només per servir dinars, perquè no hi arribava la llum. Gràcies a les petromax, uns llums que funcionaven amb parafina, es podia allargar una mica l'horari de servei [1]. Musclos i sardines eren els plats més populars. Pescadors, parelles i algun turista n'eren els clients mes habituals. Arribar-hi continuava suposant un llarg passeig. Només gràcies a les populars golondrinas y gaviotas, que continuaven tenint el seu final de trajecte allà mateix, es podia assegurar una mínima clientela. Excepcionalment durant les revetlles de l'estiu (Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume) el restaurant romania obert tota la nit i s'hi organitzaven balls amb orquestra sobre la terrassa que hi havia sota el far.
Durant els anys de la Guerra Civil, el restaurant va viure un procés d'abandonament progressiu. Els bombardeigs, cada cop més intensos, de l'aviació italiana aliada del general Franco, no convidaven precisament a passejar pel trencaones per arribar fins al far. D'altra banda, el servei regular de les gaviotas havia estat suspès per raons de seguretat.
Acabada la Guerra el far va ser refet i el restaurant recuperat amb el nom de Porta Coeli. Maria Teresa Ollé i Roca, la filla del fundador de l'establiment, i el seu marit se'n van fer càrrec. Entre 1943 i 1961 s'hi treballava només per servir dinars, perquè no hi arribava la llum. Gràcies a les petromax, uns llums que funcionaven amb parafina, es podia allargar una mica l'horari de servei [1]. Musclos i sardines eren els plats més populars. Pescadors, parelles i algun turista n'eren els clients mes habituals. Arribar-hi continuava suposant un llarg passeig. Només gràcies a les populars golondrinas y gaviotas, que continuaven tenint el seu final de trajecte allà mateix, es podia assegurar una mínima clientela. Excepcionalment durant les revetlles de l'estiu (Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume) el restaurant romania obert tota la nit i s'hi organitzaven balls amb orquestra sobre la terrassa que hi havia sota el far.
A partir de 1959 els cotxes ja van poder arribar al final del trencaones, amb la qual cosa el negoci se'n va beneficiar considerablement, i des de 1961 s'hi van començar a servir sopars aprofitant una ampliació del dic que va pemetre fer arribar l'enllumenat elèctric al restaurant.
El 1967 les autoritats portuàries van acordar l'enderrocament del far (desaparegut definitivament el 1968), per tal d'allargar el dic del trencaones. Fou aleshores quan els propietaris van haver de reformular el negoci i aixecar un nou Porta Coeli. El projecte presentat a la Junta d'Obres del Port preveia un restaurant orientat cap al mar obert mitjançant un edifici de tres plantes i façana de maó vist, que disposava de diverses terrasses-menjador des d'on els clients podien veure el mar mentre dinaven o prenien un refresc. Una estampa que va acabar sent típica de la Barcelona d'aquella època. Els tràmits burocràtics i les obres de trasllat del restaurant varen interrompre el negoci durant dos anys.
*1969.- Anunci sobre l'obertura del termini d'informació pública del projecte de nou restaurant Porta Coeli. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
*1970.- Un dels menjadors interiors del nou Porta Coeli.
En el nou edifici, el negoci va continuar actiu i amb bons resultats. El restaurant mantenia també una estreta relació amb la Societat de Pescadors Esportius del Mar que hi va instal·lar el seu guarda-canyes a partir de 1976.
*1982.- Foto de grup dels membres de la Societat de Pescadors Esportius del Mar davant del restaurant Porta Coeli amb motiu del seu 50è. aniversari (Font: Web de la SPDM)
Els canvis que va comportar la Barcelona Olímpica van suposar però, l'inici de la decadència del Porta Coeli. A partir de la dècada dels 1990's, la renovada façana marítima amb el nou port olímpic i les platges es van posar de moda i el trencaones va quedar reduit a un reducte del passat. Tot això va provocar una considerable davallada del negoci, que va fer decidir a Maria Teresa Ollé a no renovar la concessió que caducava l'any 2000 i a tancar definitivament el restaurant al setembre d'aquell any. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat.
Els nous espais públics recuperats davant del mar havien privat de protagonisme a aquella zona, que durant tants anys va ser el punt final del pelegrinatge de tantes parelles que, sense sortir del cotxe, aprofitaven l'avinentesa per festejar íntimament amb el soroll de les onades espetegant contra les roques com a música de fons.
Últimes imatges del Porta Coeli, ja fora de servei, abans del seu enderroc definitiu.
[1].- Entrevista a Maria Teresa Ollé publicada al diari El Periódico de Catalunya del dia 6 de desembre de 2013.
Els canvis que va comportar la Barcelona Olímpica van suposar però, l'inici de la decadència del Porta Coeli. A partir de la dècada dels 1990's, la renovada façana marítima amb el nou port olímpic i les platges es van posar de moda i el trencaones va quedar reduit a un reducte del passat. Tot això va provocar una considerable davallada del negoci, que va fer decidir a Maria Teresa Ollé a no renovar la concessió que caducava l'any 2000 i a tancar definitivament el restaurant al setembre d'aquell any. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat.
Els nous espais públics recuperats davant del mar havien privat de protagonisme a aquella zona, que durant tants anys va ser el punt final del pelegrinatge de tantes parelles que, sense sortir del cotxe, aprofitaven l'avinentesa per festejar íntimament amb el soroll de les onades espetegant contra les roques com a música de fons.
[1].- Entrevista a Maria Teresa Ollé publicada al diari El Periódico de Catalunya del dia 6 de desembre de 2013.
