LA RESISTÈNCIA. Cerveseria. Viladomat 107 (2012-2016)

 

 

Un local que va néixer a la tardor de 2012, fruit de la passió per la cervesa de dos homes, Sergi Gili i David Pié, aquest últim propietari de la botiga especialitzada Rosses i Torrades del carrer Consell de Cent tocant a Urgell.

La Resistència era un espai diàfan i fred. Una gran pissarra situada rera el taulell informava de les graduacions i orígens de les cerveses que se servien a través de dotze tiradors de la barra. També s'hi podien degustar algunes tapes, bàsicament formatges i embotits, i ocasionalment s'hi programava alguna actuació musical en un ambient sempre molt familiar i d'agradable companyonia entre els clients i els habituals.

Els propietaris mai van arribar a elaborar cervesa pròpia i a mitjans del 2016 el negoci va tancar per problemes econòmics, que probablement van afectar fins i tot a l'ambient que es respirava al local. En els últims mesos de vida de La Resistència, els misstages que alguns clients deixaven a la xarxa feien reiterada referència a la mala atenció al client que s'hi dispensava. Sigui com sigui, la desaparició d'aquest local fou una pèrdua pel barri i pels bons desgustadors de cervesa.  

 

*2012.- L'entrada a la cerveseria La Resistència des del carrer Viladomat

 

*2013.- Interior del local amb la pissarra que identificava les cerveses dels dotze tiradors.

 

Curiosament el local que va suplir a La Resistència duia un nom ben diferent: La Consentida.

OBERBAYERN. Cerveseria alemanya. La Foixarda (1929-1930)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ

 

La cerveseria Oberbayern (Alta Baviera en alemany) va ser durant els dies de l'Exposició de 1929 un lloc força popular que comptava amb unes vistes espectaculars. Bàsicament era una terrassa enlairada sobre el pendent del lateral de l'avinguda dels Montanyans cap al barranc de l'antiga pedrera de La Foixarda, en un lloc que permetia contemplar tot l'espai dedicat a parc d'atraccions. Comptava també amb un edifici de fusta d'estil bavarès on hi havia el restaurant.

La premsa de l'època destacava sempre el caràcter simpàtic i alegre de les cambreres que servien les taules. La orquestra no hi faltava mai i s'hi organitzaven concursos de ball. 

 

 

*1929.- Dues referències trobades a la premsa de l'època sobre l'Oberbayern. (Fonts: Superior - Fragment d'un article d'A. Forliani al setmanari L'avi Muné publicat a Sant Feliu de Guíxols. Inferior - Diari de l'Exposicio Internacional. Col·lecció Francisco Arauz)

 

*1929.- Tres retalls publicats a la cartellera del diari La Vanguardia, on es descriuen les diferents activitats lúdiques que s'hi celebraven.

 

*1929.- Vista a vol d'ocell del restaurant-cerveseria Oberbayern 

 

*1929.- Emplaçament de la terrassa de l'Oberbayern entre la Torre Jorba i el Parc d'Atraccions.

 

*1929.- Article publicat a la revista quinzenal La Riuada de Mora d'Ebre en el que, amb el to propi del masclisme de l'època, es fa una descripció de l'ambient de la terrassa de l'Oberbayern .  

 

 

*1929.- Dues imatges on es pot veure l'emplaçament de la terrassa de l'Oberbayern sobre La Foixarda. (Fotos. Pérez de Rozas) 

 

AMBASSADEURS. Restaurant francès. Montjuïc. (1929-1930)

Agraïments a NÚRIA GIL, MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, JAUME MAS, JORGE ÁLVAREZ, MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ

 

 

*1929.- L'Ambassadeurs davant dels brolladors de la Plaça de la Hidràulica. (Foto: Pérez de Rozas)

 

Entre les sorpreses que l'Exposició de 1929 va oferir als amants de la bona cuina, hi destacava un restaurant francès de luxe, que era situat a l'altre extrem de l'esplanada de l'Estadi (prop d'on actualment s'aixeca l'edifici de l'INEFC) i que va ser batejar amb el nom d'Ambassadeurs. L'edifici que acollia el restaurant havia estat projectat pel parisenc Georges Wybo, el mateix arquitecte que havia dissenyat el pavelló de la República Francesa en un dels costats de les escales d'accés al Palau Nacional.

 

*1929.- Vista nocturna del restaurant 

 

La publicitat de l'època no dubtava a qualificar l'Ambassadeurs com un local de gran luxe i certament així era, perque aviat es va convertir en un dels preferits per l'aristocràcia i el segments socials més benestants que visitaven l'exposició. Els propietaris de l'Ambassadeurs tenien restaurants a les localitats franceses Cannes i Deauville. Els noms d'ambdues ciutats apareixien al costat del nom del restaurant al cim de la façana amb neons que s'il·luminàven a la nit. La fastuositat de l'edifici quedava reforçada pel conjunt de brolladors i fonts que l'envoltaven i que de nit li conferien un especial toc de distinció.

 

 

*1929.- L'Ambassadeurs era situara al costat del Poble Oriental

 

*1929.- Publicitat en francès. 

 

Després de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere de 1929 l'Ambassadeurs va tancar temporalment les portes perquè l'aristocràcia que el freqüentava preferia gaudir de la temporada de vacances en d'altres indrets més tranquils que visitar la massificada Exposició de Barcelona.  Al setembre però, el local tornaria a obrir

No hem trobat dades sobre quan va tancar portes definitivament aquest restaurant. El cert és que a finals de 1930, un cop clausurada l'Exposició, no tenia massa sentit continuar un negoci com aquest tan enfocat als rics.

 

 

*1929.- Anuncis de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: Academia Barilla)

 

 

 

*1929/30.- Dues imatges més en les que es poden veure les fonts i brolladors que envoltaven l'edifici que acollia l'Ambassadeurs. (Fotos: Pérez de Rozas) 

 

EL CABALLITO BLANCO. Restaurant. Mallorca 196. (1940's-2015)

*2010.- Porta d'accés a El Caballito Blanco al carrer Mallorca 196, gairebé tocant a Aribau. 

Antonio Esparza en el seu blog Barcelona diferente ens explica que aquest restaurant va néixer als anys 1940's, just acabada la guerra civil i que en els seus orígens era un cau de nazis que s'hi reunien per conspirar esperant que el Führer acabés de fer neteja i dominés el món. Efectivament les hemeroteques ens han confirmat que el local era aleshores un restaurant alemany anomenat El Caballo Blanco primer i El Caballito Blanco després. Poca cosa més sabem d'aquella primera etapa, solament que per fortuna la sort de la humanitat va ser ben diferent a la que els seguidors de Hitler haguessin desitjat. El local va ser comprat posteriorment per Antonio Cañabate Ramos, que li va mantenir el nom de Caballito Blanco per no haver de pagar les 5 pessetes de l'època que costava canviar el nom a les botigues. El local va començar a funcionar com a restaurant en aquesta nova etapa a partir del mes d'agost de 1950.

*1945.- Anunci del sopar de Cap d'Any organitzat al local en la seva primera etapa com a restaurant alemany amb el nom de El Caballo Blanco. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 

Ben aviat es va convertir en un lloc molt admirat per les classes mitjanes i benestants amb una carta que incorporava plats de les cuines basca, catalana i francesa. Un altre tema que li va donar renom i prestigi era la seva variada i acurada carta de formatges.

 

*2010.- La cuina de carbó del local es va mantenir fins al final convertida en icona de la restauració de la ciutat.

 

La seva decoració es va mantenir gairebé inalterable durant els seus 65 anys de vida, la qual cosa li conferia un aspecte de bistrot francés amb les seves característiques portes de marqueteria blanca i vidres viselats visibles des de l'exterior 

Els germans Juan Carlos i Carmen, néts de don Antonio i la seva tieta Pili Clau van ser els últims encarregats del local. Continuaven comprant al veí mercat del Ninot les matèries primeres i van mantenir fins al final la seva cuina antiga de carbó, una de les relíquies més preuades en el ram de la restauració barcelonina, que qualsevol client podia entrar a admirar.

El Caballito Blanco va abaixar la persiana per sempre al mes de setembre de 2015. Els seus propietaris van publicar una carta a la premsa en la que reconeixien que el restaurant no s'havia pogut adaptar la nova dinámica i als canvis d'hàbits imposats per la crisi. Una pèrdua molt sentida per l'Eixample i pels barcelonins que valoren els canalons ben fets i els bons formatges. 

EL GATO NEGRO. Gomes. Sant Pau. 61 (1930's)

*1932.- El Gato Negro enmig de l'ambient característic dels carrers del Barri Xino amb grups d'homes buscant companyia de pagament. (Foto: Margaret Michaelis-Sachs)

 

Entre els nombrosos comerços dedicats a la venda de gomes i productes contra els paràsits de zones íntimes, El Gato Negro, malgrat la seva senzillesa, n'era un dels més populars. La botiga era situada al carrer Hospital entre Robador i l'eix Espalter-Sant Ramon,  molt aprop del bar Marsella i de la Cínica Oriental. Aquell sector del Barri Xino va ser durant molts anys un dels centres neuràlgics de la prostitució de carrer a la zona, circumstància que avui, en ple segle XXI, encara no ha aconseguit esborrar malgrat la presència de la Filmoteca i noves edificacions al seu entorn.

 

*1933.- Emplaçament de la botiga de gomes El Gato Negro sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

PAVELLÓ DE LES MERAVELLES DEL MAR DE LES ÍNDIES. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)

Agraïments a JAUME MAS, MIQUEL F. PACHA, FRANCISCO ARAUZ  i MARIA JOSÉ GONZÀLEZ

*1929.- El Pavelló Las Maravillas del Mar de las Indias sobre el Parc d'Atraccions de La Foixarda durant l'Exposició de 1929.

Una de les atraccions més singulars i visitades de l'Exposició de 1929 era aquest pavelló que es va situar entre la Foixarda i la plaça de Sant Jordi, als peus de la Torre Jorba i molt aprop de l'estació del trenet interior. Era com una gran nau allargada i de base rectangular sense més ornaments exteriors que un petit pòrtic d'entrada i unes lletres de gran format amb el nom del pavelló.

*1929.- El Rei Alfons XII davant de l'entrada al pavelló el dia de la seva inauguració. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana /ANC)

Un cop a l'interior el visitant podia admirar una extensa col·lecció d'espècies de flora i fauna dels fons marins, que el príncep indi de Urumessing conegut com Jacobus Hendrikus Soumokil havia anat recollint durant gairebé dues dècades. El conjunt incloia tota mena de peixos dissecats, petxines, moluscs i coralls.  



*1929.- Anunci inserit a La Vanguardia sobre el pavelló 

 

*1929.- Fragment d'una crònica dels dies de l'Exposició en la que s'esmenta una anècdota entre el Rei Alfons XIII i el propietari de la col·lecció. (Font: Hemeroteca ABC).

  

*1929.- Nota de la Inspecció d'Ensenyament en la que s'aconsella que els nens visitin el pavelló de les Meravalles del Mar de les Índies

*1929.- Els amics de l'aliè també hi van fer alguna malifeta. (Font: Diari La Época).

El conjunt va ser desmuntat el 1930 en acabar l'Exposició.

CASA BALAGUER (1919) i ANTIC MUSEU ETNOLÒGIC (1948-1971). Jardins Laribal. Montjuïc.

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ, JAUME MAS i ELOY FC

 

*1919.- Imatge de la Casa Balaguer durant les obres del Parc Laribal. (Foto: Pérez de Rozas)

 

Deu anys abans que l'Exposició Internacional de 1929 obrís les seves portes, ja hi havia a l'extrem del jardins Laribal més pròxim a la Font del Gat aquest xalet de línies neoclàssiques amb columnes i frontons i una vistosa pèrgola sobre el terrat.

Era la Casa Balaguer, que Puig i Cadafalch va ampliar i reformar més tard per adequar-lo als nous usos que imposava l'Exposició i així poder acollir els serveis d'arquitectura i planificació dels jardins del certàmen internacional i el restaurant La Rosaleda, que gestionava l'Hotel Ritz.
  

*1925.- Placa autocroma on es veu el roserar i la Casa Balaguer al fons. (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez)
 

Davant seu s'estenia un esplèndid roserar dissenyat per Forestier dins el recinte dels jardins Laribal. La Casa Balaguer va ser el lloc escollit per la Societat Gastronòmica La Colla de l'Arròs per organitzar-hi les seves activitats. Al llarg de la seva existència però, va tenir també altres usos. Durant la Guerra Civil va acollir els alumnes de l'Escola del Mar quan van tenir que ser desallotjats de la platja de Sant Sebastià a causa dels intermitents i cada cop més freqüents bombardeigs feixistes sobre el port i la Barceloneta.

Amb l'adveniment del franquisme, l'edifici va continuar fent les funcions d'escola fins que el 1948 es va habilitar com a Museu Etnològic municipal, gràcies en gran part a la tasca del catedràtic Tomàs Carreras Artau (1879-1954) i del seu deixeble August Panyella i Gómez (1921-1999), reputats etnòlegs catalans.

 

*1929.- Entrada a la Casa Balaguer des del roserar. (Foto: Autor desconegut. Diari de la Exposició Internacional).

*1950's.- L'entrada a la Casa Balaguer durant l'època que va acollir el Museu Etnològic.
 

L'èxit del Museu Etnològic el va fer quedar petit i insuficient per acollir les nombroses exposicions que s'hi organitzaven i que requerien de complementar el poc espai disponible amb exposicions a la Virreina o a d'altres indrets de la ciutat.

Finalment a començaments dels anys 1970's l'Ajuntament va decidir enderrocar-lo i aixecar un edifici de nova planta per al Museu Etnològic. Així aparegué aquest edifici de curiosa estructura formada per peces octogonals i que ha arribat fins als nostres dies. Del vell palauet de la Casa Balaguer només en quedà el record.

 

*1959.- Vista aèria de la zona del Palauet Albèniz (encara sense ampliar) i els jardins Laribal. En primer terme el Palau de l'Art Modern ja sense part del sostre (esquerra) i el Palau de les Missions (dreta). Al fons, dins el cercle groc, la Casa Balaguer. (Foto: SAT / ANC).

RAMPA D'ACCÉS A LA MURALLA DEL MAR des de la Plaça de Sant Sebastià. (1834-1881)



 

Dibuix que reprodueix l'ambient i l'animació pròpies de la plaça de Sant Sebastià amb la rampa de la muralla del mar en primer terme.

 

A l'any 1881 l'enderroc de la muralla del mar al front portuari de la ciutat era ja una realitat i la urbanització del passeig de Colom el proper repte urbanístic de la zona.

L'última gran renovació i reforma d'aquesta muralla, que separava la ciutat de les aigües de la Mediterrània, havia estat dirigida pel capità general Ramon de Meer y Kindelán al 1834. L'operació va consistir a eixamplar-la i igualar-la, la qual cosa l'havia convertit en una apreciada zona de passeig per la ciutadania. La reforma de Meer havia inclòs també l'ordenació del traçat d'una via estreta i paral·lela al mar que va ser coneguda com carrer Sota Muralla. Quedava situat en una cota molt més baixa que el passeig de la muralla i  arribava fins a la plaça de Sant Sebastià (avui coincident amb la d'Antonio López). A partir d'aquesta plaça en direcció cap a la Ciutadella la muralla havia estat enderrocada totalment i desviada en direcció Barceloneta cap al Portal del Mar. Així doncs, es va haver de dissenyar una rampa per salvar la desproporció d'alçàries entre el passeig enlairat de la muralla i la cota del Pla del Palau.

La rampa embocava a l'ample carrer que s'havia obert entre el Convent de Sant Sebastia i el Palau de la Llotja al cantó muntanya i les cases d'en Xifré al costat mar. Aquest carrer era el Passeig d'Isabel II, que ben aviat va ser dotat d'amples voreres i plantat d'arbres als laterals.

*1858.- Una de les primeres fotos captades a la ciutat. Hi podem veure el punt exacte on s'iniciava la rampa que conduia a la muralla del mar, el Palau de la Llotja a l'esquerra i els porxos d'en Xifré a la dreta. Al fons l'antic Palau Reial i al costat la silueta de la torre de Sant Joan de la Ciutadella, molt poc abans d'enderrocar-se. (Foto: Alexis Gaudin. Col·lecció privada Jorge Àlvarez)
 

 

*1870.- Dibuix de Lluís Rigalt i Farriols on es veu la rampa, el túnel i el convent de Sant Sebastià al fons. (Font: Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi).

 

La rampa de la plaça de Sant Sebastià tenia un pas inferior en el punt de la seva cota més alta que permitia el pas de vianants i carruatges cap a la Barceloneta i el port.

L'enderroc de la rampa es va produir a començament dels anys 1880's procedint-se a una nova urbanització de la plaça i a la col·locació d'un monument al navilier i traficant d'esclaus Antonio López, marquès de Comillas, que uns anys després acabaria donant també nom a la plaça.

 

Fragment del dibuix anterior amb el límit inferior de la rampa que donava accés al passeig d'Isabel II. 

 

Un altre fragment del dibuix anterior amb el pas obert sota la rampa en primer terme. 

 

*1839.- Daguerreotip realizat per Ramón Alabern, en el que pot veure's al fons la rampa d'accés a la muralla del mar. 

 

Vista del Passeig d'Isabel II des del Pla de Palau amb la Llotja a la dreta en primer terme. El dibuix és fet a partir del primer daguerreotip realitzat a Barcelona, l'original del qual és el de la imatge superior. A baix veiem ampliat l'espai de la rampa d'accés a la muralla del mar. (Gravat d'Antoni Roca)

 

 

PODI COBERT PER A GUÀRDIES URBANS (1950's-1960's)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ



*1953.- Un guardia urbà dirigint el trànsit des d'un podi enlairat i cobert al bell mig de la Diagonal. (Foto: Francesc Català-Roca)

 

Complementant el model de podi per a guardia urbà, que va començar a ser instal·lat cap als inicis dels anys 1950's, es va parar compte en que calia protegir els agents de la circulació de les diverses inclemències metereològiques (especialment pluja i sol)

Així doncs, va ser adoptat un altre model de podi un pèl més complex, que a banda que ser més enlairat, disposava d'una escaleta per pujar-hi i era cobert mitjançant una mena de sostre arrodonit subjectat pels mateixos dos tubs metàl·lics que formaven l'escala. L'agent quedava protegit els dies de pluja i del sol intens dels mesos d'estiu.

 

*1950's.- El podi cobert de la plaça d'Antonio López a la cruïlla entre Via Laietana i l'eix Passeig de Colom/Passeig d'Isabel II.

*1963.- El mateix podi de la imatge anterior uns anys després.