GAMBRINUS. Cerveseria. Restaurant. Rambla de Santa Mònica (1881-1910's)

*1882.- La cerveseria restaurant Gambrinus situada a la part baixa de la Rambla.

Al juliol de 1881 la cerveseria Gambrinus, que ja disposava d'un bar al Portal de Santa Madrona, va en va obrir una altra a la Rambla de Santa Mònica. Feia cantonada amb el passatge del Comerç (el mateix carreró que avui porta al Museu de Cera i que coneixem com passatge de la Banca).

El nou local era conseqüència de l'èxit creixent de la cervesa a Barcelona i va ser promogut per Valentí Pons que va condicionar-lo distribuit en bar, cafè i sala de billar a la planta baixa i restaurant a l'entresol superior. El Gambrinus, nom que identifica al rei de la cervesa,  es convertí ben aviat en el lloc habitual de reunió de la colònia alemanya de la ciutat.

*1881.- Retall de La Vanguardia del dia 30 de juliol en la que es dóna noticia de la inauguració del Gambrinus a la Rambal de Santa Mònica. La numeració de l'època no correspon a l'actual ni tampoc el nom de passatge del Comerç, avui passatge de la Banca.

L'any 1885 el Gambrinus va ser objecte d'una reforma en profunditat que va permetre millorar ostensiblement el servei.

*1885.- De la reforma d'aquell any també en va informar La Vanguardia en la seva edició del dia 12 de maig

Ja entrat el segle XX la Cerveseria Gambrinus es va traslladar a la plaça Catalunya rellevant a la Cerveseria Munich al xamfrà amb Rivadeneyra.

TEATRE PABELLÓN SORIANO. Paral.lel (1905-1916)

El 22 d'abril de 1905 va ser inaugurat al Paral.lel el Teatre Pabellón Soriano. El nom provenia del cognom del seus promotors, els germans Ricardo i Manuel Soriano, oriunds de Béjar (Salamanca). Ambdós havien començat ja al 1900 amb una austera i senzilla barraca de fira on s'hi feien actuacions de circ i varietats amb un orgue mecànic, una senzilla fòrmula que els va proporcionar els primers beneficis. Emprenedors i agosarats els Soriano varen construir el teatre segons el projecte d'Andreu Audet i Puig amb un aforament per a 2.300 espectadors dels quals 800 ocupaven les butaques de platea. La resta es distribuia en llotges i un pis superior en forma de ferradura. El nou local absorbia l'espai que havia deixat lliure el Palacio Trianón enderrocat el 1904. 

El Pabellón Soriano aviat va ser conegut popularment com el Suri. Funcionava com a cafè-concert, amb actuacions de varietats i revista. El 1910  va canviar el nom pel de Gran Teatro Soriano quan va ser comprat per Joan Fradera. La nova direcció el va transformar en una sala de projeccions cinematogràfiques on s'hi passaven pel·lícules de la Pathé. Però ben avita va quedar clar que el públic del  Paral·lel preferia el teatre i el 1914 el local va tornar als seus origens teatrals. Un any després s'hi estrenava la comèdia El senyor Josep falta la dona de Santiago Rusiñol. 

Però la historia del Suri va acabar el 1916, quan els seus propietaris el varen vendre i el nou empresari li va canviar definitivament el nom pel de Teatre Victòria, amb el qual ha arribat als nostres dies després de nombroses reformes i reconstruccions totals i parcials.

*1909.- Debut de Miss Morrisini al Teatre Soriano el 9 de febrer d'aquell any (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

CABARET GAMBRINUS. Night Club. C. Guàrdia 9. (1950's-1973)

Cap a la meitat dels anys 1960's un local va fer furor a la part baixa del Barri Xino. Era el Cabaret Gambrinus, nom històricament molt arrelat a altres locals de la zona.
Situat als baixos del número 9 del petit carrer Guàrdia, la seva singularitat ja es manifestava en la pròpia decoració interior. Quatre grans miralls situats entre les quatre columnes que envoltaven la pista central, permetien als clients més allunyats veure el que passava al mig de la sala. A la part superior hi havia una única llotja a la que s'accedia a través d'una escala. Més allunyat de la sala central, el local disposava d'un seguit de reservats coberts per cortines de vellut. A l'interior, les pròpies artistes del local i uns quants nois homosexuals atenien als clients que havien contactat prèviament a la pista de ball. Cada reservat disposava d'un llum de color vermell que s'encenia cada cop que la policia feia acte de presència al local. Les redades i detencions massives o selectives eren a l'ordre del dia i el Gambrinus va anar adquirint una fama de canalla entre els amants de les nits del Barri Xino.

*1950's.- Publicitat del Gambrinus en un fulletó publicitari editat en anglés adreçat als mariners de la VI Flota Nordamericana (Arxiu Eugenio Guardiola Santafé)

L'any 1968 hi va haver canvi de direcció. Els nous empresaris van reformar a fons el local i la programacio va començar a incloure varietés cada cop més agosarades i picants tenint en compte que encara ens trobavem en plena dictadura. De fet, el Cabaret Gambrinus va suposar el renaixement dels espectacles de travestits i transformistes que des dels temps de la República havien estat postergats, ocults i limitats a festes privades o entorns clandestins. Per la pista del Gambrinus hi varen desfilar molts artistes transexuals i travestits, alguns dels quals adquirien amb el temps la màxima fama dintre del gènere, com són els casos de Madame Artur, Dolly Van Doll i Coccinelle.

Malgrat el gran èxit i l'entusiasta clientela que omplia totes les nits el local, el Gambrinus, com als temps de la llum vermella, va seguir patint el setge policial i les clausures temporals del local per atemptar contra la moral i els bons costums. El grups ultradretans violents també hi varen deixaven sovint la seva tarja de visita en forma d'agressions amb bombes fètides i llençament d'ous, a banda de les habituals amenaces telefòniques i alguns episodis de violència física in situ. Finalment el local va tancar portes a l'any 1973, encara en vida del general Franco.

 

TEATRO CIRCO BARCELONÉS. C. Montserrat. 18-20. (1853-1863 i 1869-1944)

 

*1900's. - Accés al Teatro Circo Barcelonés des de la Rambla. Al fons es pot veure l'entrada al local i a l'esquerra les barraques de la Fira de Llibres de Vell de Santa Mònica.

Un del primers escenaris teatrals de la ciutat fou l'anomenat Teatro Circo Barcelonés, inaugurat el 12 de gener de 1853 al número 20 del carrer de Montserrat, seguint un projecte de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889) amb l'objectiu d'ampliar les activitats d'una sala de ball anomenada Salón Artístico, que un any abans s'havia instal·lat als jardins de la casa d'un ciutadà britànic anomenat Kennet.
El nou escenari s'estructurava al voltant d'una platea fàcilment convertible en pista de circ de terra premsada. Disposava també de quatre graderies al voltant de la platea i d'un únic pis amb llotges, en forma de ferradura i amb columnes de ferro colat, com la resta de l'estructura. El sostre amb àmplies claraboies permetia l'entrada de la claror exterior.
El local seria rebatejat amb el nom de Teatre Ristori després d'una gran actuació de l'actriu italiana Adelaida Ristori el 1857. El nou nom però, mai va gaudir de l'acollida esperada entre el públic.

*1857.- Retall de l'Almanac de Diario de Barcelona per al 1858 on es conté una detallada descripció del local.

L'èxit creixent del local va permetre la seva progressiva ampliació i reforma. L'escenari va ser ampliat i la coberta canviada i el 1861 s'hi va afegir un segon pis, una nova caixa acústica i un exhaustiu canvi de decoració a càrrec de l'escenògraf Josep Planella i Coromina (1804-1890), sota la direcció del mateix Rovira i Trias. La vida del local anava sobre rodes fins que la nit del 29 d'abril de 1863 va quedar totalment destruit a causa d'un incendi.

Problemes amb la companyia d'assegurances varen retardar la reconstrucció del teatre que no fou reobert fins al 25 de novembre de 1869. El nou local, bastit sobre un projecte del mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), disposava d'un aforament de 2.300 espectadors, que es distribuien entre una platea de 700 butaques i dos pisos de ferradura amb façana al carrer del Migdia. En aquells temps era considerat el tercer escenari de Barcelona només per darrera del Liceu i el Principal, tant per la seva capacitat com per la qualitat de les obres que s'hi presentaven. Exteriorment tenia un aspecte de casa particular, amb la qual cosa des del carrer Montserrat estant no semblava contenir un teatre d'aquella magnitud.
El juny de 1870 fou l'escenari del primer Congrés Obrer Espanyol de la AIT. Al mateix local hi tenia el seu estudi-taller l'escenògraf Salvador Alarma, que al llarg dels anys hi va formar tota una generació de professionals de l'escenografia artística catalana.

*1870.- Dibuix de l'interior del Teatro Circo Barcelonés durant la celebració del I Congrés Obrer Espanyol.

*1890's.- Concentració obrera al carrer del Portal de Santa Madrona cantonada Montserrat. Al fons es pot veure l'entrada del Teatro Circo Barcelonés i a l'esquerra el tandal del bar Gambrinus.

El Teatro Circo Barcelonés tenia dos veins selectes: el bar-cerveseria Antic Gambrius i el meublé Mont d'Or, que ocupaven l'immoble del costat que feia cantonada amb el carrer del Portal de Santa Madrona. A començaments del segle XX  es va plantar una estructura en forma d'arc, amb dos fanals i el rètol del local, entre la paret lateral del convent de Santa Mònica i les parades de llibres de vell, que donava visibilitat i publicitat al local des de la Rambla, tot obrint com una una mena de passadís que conduia fins a la mateixa entrada. El 1888 va canviar el nom pel de Teatre de l'Òpera durant alguns anys.

*1887.- Aquesta és la ressenya que dedicava al Teatro Circo Barcelonés  la guia Barcelona y sus alrededores: guía histórica descriptiva y estadística del forastero (Josep Coroleu. Jaume Seix).

Pel que fa als espectacles de circ, per aquest local varen passar la companyia acrobàtica i eqüestre de Mr. Price (1857), els pallassos anglesos germans Hanlon Less (1871), el transformista Cascabel i el prestidigitador Canonge. A punt d'arribar al segle XX la companyia mímica dels Onofri també hi va triomfar. Però, segons explica el cronista Antonio R Dalmau [1], van ser els atletes russos de Mr. Felleu els que a l'any 1878 aconseguiren el major èxit del local omplint de gom a gom el teatre circ.
A partir dels anys 1920's el local es va especialitzar en espectacles de flamenc, sota la direcció de Juanito El Dorado, i a partir de les acaballes d'aquella dècada fou l'escenari on triomfaven els anomenats imitadors d'estrelles, entre els que destacaren artistes com Manolo Izquierdo, conegut per Derkas, i Vianor com els més representatius d'aquest gènere [2].

El 1937 va ser ocupat pels anarcosindicalistes de la CNT que l'anomenaren Teatro del Pueblo amb direcció de l'anarquista argentí Rodolfo Sánchez Pacheco. S'hi va representar ¡Venciste, Monakotf!, d'Isaac Steimberg, en versió de Cristóbal de Castro.

El local va perdre protagonisme després de la Guerra Civil i va acabar essent expropiat a l'any 1944, per facilitar la reordenació del sector, en un intent del franquisme per dignificar aquella zona del Barri Xino.

*1929.- Entrada al Teatro Circo Barcelonés al carrer Montserrat. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).

Algunes obres i espectacles presentats al Teatre Circo Barcelonés:

1854.- El zapatero y el rey de José Zorrilla
1856.- La Verge de les Mercès de Manuel Angelon
1858.- El ball d'en Serrallonga de Víctor Balaguer
1861.- Maria di Rohan de Donizetti
1871.- La masovera de Frederic Serra
1874.- El somni daurat de Vidal i Valenciano
1881.- La cova dels orbs de Francesc Sánchez Gavagnach
1883.- La fille du tambour-major de Jacques Offenbach
1892.- Cristóbal Colón de Francesc Vidal i Careta
1896.- El mundo que muere y el mundo que nace de Teresa Claramunt
1906.- La corte de Júpiter de Eduardo Fuentes i Pablo Luna
1906.- Las niñas alegres de Manuel Penella i Esteban Burés
1930.- La ciudad d'Àngel Pestaña

[1] Antonio R. Dalmau. El circo en la vida barcelonesa. Ed. Llibreria Milla. 1947
[2] Paco Villar. Historia y leyenda del Barrio Chino. Ed. La Campana. 1996

PARADES DELS LLIBRETERS DE VELL. Portal de Santa Madrona (1902-1967)



 

Coincidint amb la celebració de les Festes de la Mercè de l'any 1902, l'Ajuntament va inaugurar al final de la rambla un grup de parades de libres del vell. S'estenien sobre la vorera muntanya del començament del carrer del Portal de Santa Madrona, just al costat de l'antic convent de Santa Mónica. El consistori municipal pretenia també amb aquest mercat contribuir a dignificar aquella zona històricament freqüentada per delinqüents, prostitutes i gent de mal viure.

*1902.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia 22 de juny sobre l'imminent obertura de les parades al carrer del Portal de Santa Madrona.

En total eren  20 barraques de fusta que, concentrades de manera permanent en aquella zona, van donar continuïtat a tot un seguit de mercats ciutadans de llibres que tradicionalment coincidien amb festes concretes. Per Santa Llúcia la fira era a la plaça Nova, per Sant Josep a i la Mercè el mercat de llibre s'instal·lava al passeig d'Isabel II davant de la Llotja, també n'hi hagueren al Portal de l'Àngel i a la plaça de Santa Anna, per la Puríssima a la plaça de Sant Jaume i per Nadal i Reis a la plaça Universitat. Tota aquesta dispersió de mercats festius de llibres es va anar extingint progressivament a partir de la instal·lació de les parades de Santa Madrona (sovint referenciades també com de Santa Mònica a causa del nom del tram final de la Rambla que hi ha al costat).  

Per les parades de Santa Madrona van passar noms d'il·lustres llibreters de vell o libreros de lance com Adán, Eroles, Royo, Dubá, Medina, Andreu, Herrero, Peicasat, Olivella, Penella etc., que són història d'aquest sector del col·leccionisme, molt arrelat durant el segle XX a determinats sectors de la burgesia barcelonina.

Aquestes parades van ser també lloc idoni per comercialitzar d'amagades publicacions i material gràfic prohibit per les autoritats de l'època, publicacions pornogràfiques, llibres contra el règim establert durant les dictadures o titols maleits i perseguits per l'oficialitat.

Amb el pas dels anys alguns llibreters de Santa Madrona van obrir també botigues en el tram inicial del carrer Aribau, entre Gran Via i Aragó, on disposaven de més espai i centralitat per distribuir les publicacions

Les parades varen  romandre en aquest indret fins l'any 1967, Fou aleshores quan la construcció de l'estació del Metro de Drassanes va aconsellar el seu trasllat a un nou emplaçament. El destí escollit va ser el carrer Diputació entre Aribau i Balmes. Era rera l'edifici de la Universitat i aprop de les altres llibreries que molts d'aquests llibreters havien obert al carrer Aribau.

*1905.- Un grup de mariners passejant per les parades del Mercat del Llibre de Santa Madrona. Al fons es pot veure el bar Antic Gambrinus.

 

*1949.- Les parades de llibres instal·lades sobre la vorera. Al fons la Rambla de Santa Mònica (Foto: Jordi Morell Aulús)

*1960.- Una dona recull aigua de la font davant d'un grup de clients habituals  amatents al què hi ha exposat a les parades. (Foto: Joan Miquel i Quintillà).

*1962.- Les parades cobertes de blanc durant la nevada del desembre d'aquell any.

*1962.- Un altra imatge, aquesta captada des del centre de la Rambla, de l'impacte de la nevada de desembre de 1962 sobre el Convent de Santa Mònica i les parades de llibres vell. (Font: Giacomo Alessandro. Barcelona Desapareguda II).

*1965.- Localització de les parades de llibres de Santa Madrona, entre el convent de Santa Madrona i l'edifici del Sector Naval de Catalunya, en una imatge dels seus últims anys abans del trasllat al carrer Diputació. (Foto: TAF/ANC)

*1968.- Punt i final. L'estació de Drassanes ja construida. La fletxa vermella assenyala l'accés del Portal de Santa Madrona situat on abans hi hagueren les paredes de llibres.

BAR ANTIC GAMBRINUS i MEUBLÉ MONT D'OR. Portal de Santa Madrona 6. (1880's-1950's)

A començaments del segle XX el carrer del Portal de Santa Madrona, que enllaça el final de la Rambla amb el Paral.lel, era un dels focus més importants de prostitució i d'esbarjo de mariners i militars. Al número 6, després de les parades dels llibreters de vell i fent cantonada amb el carrer Montserrat, hi havia el Bar Gambrinus, probablement el més ampli i conegut d'aquell carrer juntament amb el Red Lion i la Taverna del Manquet.

Com recull Paco Villar en la seva Historia y Leyenda del Barrio Chino, als pisos superiors del mateix immoble hi havia el meublé Mont d'Or (Monte de Oro després de la Guerra Civil) i al costat en el carrer Montserrat l'antic Teatro Circo Barcelonés.

És important apuntar que el nom de Gambrinus fou també el d'altres establiments, un restaurant a la Rambla de Sant Josep, una cerveseria a la Rambla de Santa Mònica, una altra cerveseria a Plaça Catalunya cantonada amb Rivadeneyra, un cabaret al número 9 del carrer Guàrdia i fins i tot, més recentment, el de l'escultura de la gamba que Javier Mariscal va projectar per al Moll de la Fusta. El Gambrinus del Portal de Santa Madrona fou però, el primer amb aquest nom i els seus orígens estan vinculats a la història de la introducció de la cervesa a Barcelona. Per això, passats els anys, va ser conegut com Antic Gambrinus per no generar confusió.

El bar tenia una terrassa a la vorera i era retolat en anglès i francés en atenció a la seva clientela que es nodria bàsicament de mariners, militars de la Caserna de les Drassanes, que hi havia just davant, i algun turista despistat, que podia fàcilment acabar plomat davant la presència de pillets, pispes i altres espècies de malfactors i amics de la cosa aliena que tan freqüentaven aquell sector.

*1932.- Durant els anys de la República l'Antic Gambrinus s'havia ampliat a la finca contigua del número 8 i funcionava també com a dancing amb un grup de senyoretes disposades a ballar amb els clients. (Font: L'Esquella de la Torratxa)

El bar i l'edifici varen desaparèixer durant la dictadura en executar-se la reforma urbanística del sector per obrir l'avenida García Morato (actual avinguda de les Drassanes). Sobre el solar que va quedar després de l'enderroc i la reordenació del carrer s'hi va instal·lar un garatge de planta baixa. L'emplaçament actual de l'Antic Gambrinus seria al costat mateix del gratacels de la Torre Colón enlairat a finals dels anys 1960's.

*1909.- Gambrinus comercialitzava també aigua de Caldes de Malavella, amb el nom de Vichy Gambrinus, que es venia directament al bar del Portal de Santa Madrona com testimonia aquest retall de premsa. (Font: La Vanguardia 19.05.1909)

*1927.- El meublé Mont D'or, que ocupava els pisos del mateix l'immoble que el Gambrinus, s'anunciava així a la revista eròtica i satítica Papitu.

*1933.- Emplaçament del bar-cerveseria Antic Gambrinus a la cantonada del Portal de Santa Madrona amb el carrer Montserrat, rere la Caserna de Les Drassanes en un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

CASA EUSEBI CASTELLS. Cúpula i terminals de la façana. Bruc / Casp. (1905-1960's)

*1910.- Aspecte original de la Casa Eusebi Castells amb l'elegant cúpula modernista que coronava la façana del xamfrà Bruc-Casp, avui tristament desapareguda. (Foto. Ángel Toldrà Viazo)

La Casa Eusebi Castells, projectada per l'arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana (1869-1937), -el mateix que va construir La Rotonda-, va ser enlairada l'any 1905 a la cantonada dels carrers Bruc i Casp, és un dolorós exemple més de destrucció despietada de la part superior d'una façana modernista amb la finalitat d'afegir-hi uns quants pisos més. Una nova aberració emparada en les ordenances de l'època del senyor Porcioles, que permetien enlairar els edificis de l'Eixample sense cap mirament a l'hora de destruir obres modernistes d'indubtable valor arquitectònic i artistic.

*2001.- Aspecte actual de la façana amb l'afegitó d'una planta més, obra executada a principis dels anys 1960's a costa de la desaparició de la cúpula i els teminals originals de la façana. (Foto: Joan Palau)

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1977)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.

En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.  

El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.

PALAU SIMON. COL·LEGI LORETO. Mallorca / Pau Claris (1886-1966)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ i JORGE ÁLVAREZ

*1892.- El Palau Simon des del carrer Mallorca. (Foto: J.E. Puig /BNE)

El sector de la Dreta de l'Eixample on avui encara podem veure alguns edificis elegants de les acaballes del segle XIX, com el Col·legi d'Advocats o la Delegació del Govern, va començar a poblar-se en aquells temps per les noves mansions de l'emergent burgesia barcelonina. En aquell indret, el Palau Simon era un d'aquests edificis sobris i luxosos que permetien a les classes més benestants fer ostentació pública de la seva riquesa.
Obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà va ser contruit entre 1885 i 1886 per encàrrec de l'editor Francesc Simon, copropietari de l'editorial Muntaner i Simon del carrer Aragó, que avui acull la Fundació Antonio Tàpies.

*1902.- Vista de la façana posterior del Palau Simon des del jardí que l'envoltava. (Foto: Arxiu Mas) 

*1908.- El Palau Simon vist des de la cantonada Mallorca-Pau Claris. Al fons, a la esquerra de la imatge, es pot veure el Palau Montaner que avui acull la Delegació del Govern a Catalunya. (Foto: F. Rogent i Pedrosa) 

Era situat al carrer Mallorca i tenia ajustada la façana arran de vorera amb un jardí que s'estenia fins a la cantonada amb Pau Claris. Per l'altra banda llindava amb el Palau Ramon Muntaner construit pel mateix arquitecte uns anys després (1889-1893), edificació aquesta que ha arribat als nostres dies ocupada avui per la seu de la Delegació del Govern a Catalunya i en temps de la dictadura pel Govern Civil.

L'interior del Palau Simon s'organitzava a partir d'una gran escalinata que menava al pis principal on hi havia el menjador, el despatx, la sala de billar, una sala de piano, un gran saló i una rotonda posterior. Les habitacions ocupaven el pis superior. Una particularitat destacable de la casa era la seva elegant i vistosa rotonda vitrallada de la façana posterior que donava al jardí. A l'interior s'hi podien veure valuosos exemples de decoració d'estil japonès.

*1920's.- Una altra imatge de la façana del carrer Mallorca del Palau Simon. (Foto: Col·leció privada Jorge Álvarez)

La família Simon va abandonar aquella luxosa mansió a començaments dels anys 1920's i l'immoble va ser ocupat a partir de 1922 pel Col·legi de Loreto, que gestionaven les Religioses de la Sagrada Família. L'any 1931, davant de l'anticlericalisme creixent que va caracteritzar el temps de la Segona República, es va rebatejar com a Escola Lesseps fins al 1936.
Acabada la Guerra Civil el col·legi va ser novament obert l'any 1939 i cada 10 de desembre s'hi celebrava la festa de l'Exércit de l'Aire, que tenia com a  patrona a la Mare de Déu de Loreto. L'acte congregava una gran quantitat d'autoritats i militars en el jardí.
El vell Palau Simon va continuar la seva funció docent fins ben entrada la dècada dels 1960's i va romandre dempeus fins el 1966, quan el desarrollisme especulador de l'època ens va privar per sempre més d'aquesta joia del modernisme. Avui en el mateix lloc, hi podem veure un immoble d'oficines amb façana de vidre anomenat Edifici Financia, que trenca agressivament amb la uniformitat arquitectònica de tota aquella zona.

*1902.- Vista de l'interior de la rotonda de la façana posterior del Palau Simon. Era un dels espais més interessants de l'edifici. (Foto: Arxiu Mas).

*1933.- En aquest fragment d'un dels plànols topogràfics municipals de començaments dels anys 1930's es visualitzava perfectament el perfil de la finca amb el jardí i el contorn (acolorit) del Palau Simon (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

  

*1950's.- El jardí del Palau Simon quan acollia el Col·legi de Loreto. A l'esquerra, darrera de la reixa, el carrer Mallorca. (Foto: Arxiu La Vanguardia)

*1968.- L'edifici Financia va ocupar el lloc del Palau Simon.

ANCORA Y DELFIN. Llibreria. Diagonal 564. (1956-2012)

Una llibreria de gran prestigi a la ciutat va ser Ancora y Delfín, situada al número 564 de la Diagonal, entre els carrers de Muntaner i Aribau. Oberta l'any 1956, sempre va gaudir d'una personalitat singular i pròpia reforçada especialment pel disseny del seu interior. El pintor Erwin Bechtold va participar en la seva decoració i el seu primer propietari Enric Folch disposava d'una gran quantitat de llibres aleshores prohibits pel règim.

Les seves escales correderes per accedir als llibres de les prestatgeries superiors, les esteses de llibres sobre les taules centrals, la paret de fusta de l'entrada, la zona del darrera on hi havien els llibres d'art o simplement l'especial silenci que regnava dins el local, són records inesborrables per als que sovint hi entravem a comprar alguna publicació o simplement a xafardejar sobre les últimes novetats editorials. No era difícil veure passejar per l'interior de la llibreria a coneguts personatges del món de la cultura.

Eulàlia Teixidor va ser la seva última propietària des de 1997 fins al seu tancament al gener de 2012. El cas d'Ancora y Delfín és un exponent més de l'efecte voraç que sobre el mercat exerceixen les grans superfícies que, juntament amb l'impacte sobre el món cultural de les noves tecnologies, han condemnat aquests negocis de petit format a la desaparició, com molts anys abans i per altres raons s'esdevingué amb d'altres llibreries llegendàries de la zona com la Mediterrània o la Cinc d'Oros.

Una imatge de la part posterior de la llibreria on s'hi exposaven els llibres d'art. Darrera els vidres del fons es veu el carrer Bon Pastor.

GRANJA LA CATALANA. Diagonal 600. (1940's-2012)

 

 

De les poques Granges La Catalana que queden encara avui (2012) a Barcelona, la més recent a tancar ha estat la de Diagonal 600, entre l'inici del carrer Calvet i la vorera corba de la plaça Francesc Macià. Un petit i modest establiment que miraculosament va sobreviure al canvi de segle i va afegir un deceni més a la seva existència, malgrat la pressió mercantilista d'una zona abocada a una constant activitat comercial.

Entrar en aquesta granja permetia l'evocació d'un passat de veins il·lustres, establiments que van forjar la personalitat d'aquella plaça de Calvo Sotelo dels anys de la dictadura: La perfumeria Magda, el cinema Rialto, el bar Mery, la sala de festes Lamoga i un xic més lluny les Mantequerias Lafuente tocant a l'avinguda Pau Casals, varen compartir amb la granja anys i canvis fins que anaren desapareguent progressivament víctimes dels nous temps.

L'estiu de 2012 ha estat el punt i final de la granja. L'aroma de jabugo d'una pernileria ha susbstituït  els antics i entranyables flaires de cafè amb llet calent que abans envainen el local. 

 

*2012.- El perfil de les lletres de Granjas La Catalana arrencades de la façana, va ser l'últim testimoni de l'existència d'aquest establiment dies abans de concloure la reforma definitiva del local. (Foto: Maria Trinidad Vilchez)