MIQUEL BARCELONAUTA
El dia 27 de setembre de 1902 va obrir les portes a la petita plaça del Bonsuccés el Diorama Animat. La decoració de la façana i l'interior de la sala era de Salvador Alarma, que a la vegada era el promotor d'aquell nou espectacle. Un diorama animat consistia, segons manifestava el propi Alarma, en "un concepte de teatre modern que eliminava de l'escena elements com bambalines, bastidors i altres accesoris propis del teatre de sempre". La posta a punt d'aquell espectacle va durar prop de dos anys durant els quals es varen fer els esbossos, els dibuixos dels mecanismes fins a la seva instal·lació definitiva. Hi varen treballar al voltant de 70 artistes i operaris. Les figures del diorama eren de metre i mig i es movien mitjançant mecanismes que donaven als quadres una aparença real. Els quadres anaven muntats sobre una plataforma giratòria de sis metres de diàmetre i tot plegat permetia un canvi ràpid de decorat.
Aquest espectacle inicial tingué una durada efímera. Abans de l'acabament d'aquell mateix 1902 la sala va esdevenir un cinematògraf, nom amb que es coneixien les sales de projecció en aquells primeres èpoques del cinema. El setè art començava el seu auge imparable i a partir del 21 de desembre de 1902 va començar a projectar pel·lícules en sessió nocturna passant a ser el Gran Cinematógrafo del Diorama.
L'any 1910 el Diorama combinava espectacles d'autòmates animats amb projeccions de films i també del periòdic cinematogràfic Pathé. Al llarg d'aquella dècada també es té notícia d'un negoci de lloguer de pel·lícules i de venda de màquines de projecció provistes de generadors capaços de salvar la projecció dels freqüents talls d'electricitat de l'època.
Arribats els anys trenta el Diorama comparteix programa amb els cinemes Majestic i Nuevo. L'incendi que el dia 25 de desembre de 1932 va destruir l'edifici veí dels magatzems El Siglo a les Rambles, no va arribar a afectar el Diorama, que va continuar amb la seva programació malgrat els esfondraments produits en algunes finques del sector.
Dues imatges que ens mostren l'entrada i l'escenari de la Sala Diorama a començaments del segle XX.
Acabada la guerra civil la sala de cinema va reprendre la seva activitat com a cinema de barri.
A començaments de la dècada dels setanta la sala va ser reformada de dalt a baix i rebatejada amb el nom de Diorama 73, gràcies a una iniciativa del seu entusiasta propietari Josep Maria Padró.
El dilluns 5 de març de 1984, el Diorama (que ja havia perdut el 73 en el seu nom) es convertia en la Sala X de la plaça Bonsuccés i començava a exhibir pel·licules pornogràfiques amb imatges de sexe explícit. La projecció de la cinta francesa Exhibition, protagonitzada per l'actriu Claudine Beccarie, va inaugurar aquesta última etapa de la vida del Diorama. Les cues foren llargues durant les primeres setmanes per la novetat que suposava per als espectadors poder veure per fi aquest tipus de films fins aleshores prohibits. El preu de l'entrada (450 pessetes de l'època) era lleugerament superior al del cinema comercial.
Però després d'uns anys de negoci rendible, l'exhibició de cinema porno a les sales X va començar a anar de baixa, especialment a partir de la generalització del vídeo domèstic. Aleshores el Diorama va començar a ser un refugi per a contactes majoritàriament homosexuals.
L'any 1991 un grup promotor anomenat Rabal S.A., format per la companyia Teatre de la Bohèmia, la promotora d'espectacles Tres en Raya i l'actor Ferran Rañé, va intentar convertir el vell Diorama en una sala teatral amb el nom de Teatre Canaletes. La iniciativa però, no va acabar reeixint i la sala X va continuar funcionant durant tota la dècada fins l'últim dia d'agost de 1999, data en que va tancar les seves portes amb la projecció d'un doble programa amb Perversa i Sueños íntimos
*1986.- L'última etapa del Diorama correspon a la d'un cinema despersonalitzat i sense nom dedicat a l'exhibició de pel·lícules pornogràfiques. Només la presència de la font davant de l'entrada ens recorda temps passats.
