METALES Y PLATERIA RIBERA (CAN CULLERES) Rambla de Poblenou 59-61 (1912-1986)

Aquesta fàbrica de coberts va ser fundada a l'any 1912 per Joaquim Ribera i Barnola a la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf) ocupant un espai delimitat pels carrers  Pujades, Lutxana (avui Roc Boronat) i Pallars en una superficie que ocupava part de dues illes de cases i provocava el tall del carrer Llacuna. La seva producció de l'empresa es centrava bàsicament en coberts d'alpaca i llautó platejat. Aquestes peces de metall eren fetes en motllo, estampades o mecanitzades amb diferents formes i acabats, però tambe disposava de forns, premses d'extrusió, bancs d'estiratge de coure i trens de laminació.

El 1921 el negoci va adoptar la forma jurídica de societat anònima amb la denominació de Metales y Plateria Ribera S.A., que va mantenir fins al final.

 

*1915.- Dos cartells publicitaris dels primers anys de l'empresa (Font: Arxiu Històric de Poblenou)

*1932.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat en vermell l'àrea que ocupava la fàbrica de Can Culleres al costat de la Rambla de Poblenou entre Pujades i Pallars (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Can Culleres, com va començar a ser coneguda popularment, esdevingué aviat una de les fàbriques més representatives de Poblenou tant pel gran nombre de veins del barri que hi treballaven com per la seva centralitat ja que era situada a la mateixa Rambla. Es treballava en alumni i acer inoxidable i l'empresa tenia altres fàbriques al carrer Santander i a la localitat de Sallent.

Amb la família Ribera Rovira al front, va ser una empresa molt mimada pel franquisme, que animava a moltes altres a seguir l'exemple. Per a molts poblenovins era també una de les empreses preferides per trobar-hi feina. Els treballadors gaudien d'un bon grapat de beneficis socials (coloniès per als fills a l'estiu, galls d'indi vius per Nadal  i diverses promocions de pisos socials per als treballadors, d'entre les que destaca la del carrer Pallars, un projecte de l'estudi d'arquitectura de Bohigas, Martorell i MacKay, que va obtenir el premi FAD 1959).

El 1984 la societat va començar a cotitzar en borsa quan ja la fabricació de coberts havia estat traslladada a una altra empresa (Industrias Reunidas de Sallent) i la fàbrica es dedicava a la fundició de metalls, fabricació de monedes, tubs de refrigeració i components per a la fabricació d'armament, automòbils i la indústria electrònica en general.

Va tancar portes a finals de la dècada dels 1980's, després de fer una suspensió de pagaments l'any 1985 ofegada pels deutes. L'edifici va iniciar aleshores un llarg període d'abandonament i degradació progressiva fins al seu definitiu enderroc el 2009.

 

*1950's. Vista aèria de les naus de Can Culleres amb el carrer Lutxana (actualment Roc Boronat) en primer terme. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

 

TEATRO TALIA. Plaça Catalunya. (1867-1872)

El primer Teatro Talía que tingué Barcelona no va ser pas aquell del Paral·lel que acabà amb el nom de Paco Martínez Soria. El nom de Talia, amb que és coneguda la musa de la comèdia, ja era present en un local de ball que va obrir-se a mitjans de 1867 al tram de l'antiga muralla que hi havia entre les torres de Canaletes i el Portal de l'Àngel, gairebé al costat del claustre de l'església de Santa Anna. Fins que no es consolidà urbanísticament la Plaça Catalunya aquell tram de la vorera mar va pertànyer al carrer Fontanella.

De fet, fins a l'estiu de l'any següent 1868, aquest local no va apostar decididament pel teatre. La futura Plaça Catalunya era aleshores encara una gran esplanada de pols quan feia sol i de fang quan plovia, que no existia ni en els plànols de l'Eixample d'Ildefons Cerdà.

El Talia va començar a presentar espectacles inspirats en la mitologia grega i els passatges bíblics. Aviat però, els amos del local s'adonaren que el públic preferia les emocions més fortes. Aleshores aparegué l'escàndol del can-can, ball de faldilles llargues però arremangades, cames a l'aire i cuixes a la vista, que va entussiasmar a la parròquia i escandalitzar als més puritans. Tal va ser l'efecte del can-can que la premsa de l'època ens explica que era habitual que es produissin incidents amb agressions entre el públic al local i que la nit del 4 de juliol de 1871, en acabar la funció, hi hagué una revolta molt violenta que acabà amb la vida de dos militars.

Lluís Permanyer apunta també que el mateix rei d'Espanya Amadeu de Savoia va fer cap al Talia coincidint amb les Festes de la Mercè de 1871 i, tot i que hi anava d'incògnit, va ser reconegut per la clientela que li tributà un fort aplaudiment [1].

La fama de local indecent derivada de l'escàndol del can-can acabaria però, amb la vida d'aquest Talia que va desaparèixer per sempre el 1872

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça de Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995.

COLUMNATA DE L'ENTORN DEL PAVELLÓ MIES. (1929)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

El pavelló d'Alemanya de l'Exposició Internacional de 1929 va ser un dels elements arquitectònics més valuosos i celebrats de tot el certamen. Projectat per l'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) va ser construït davant de la Fàbrica Casaramona (avui seu del Caixaforum), a poca distància de la Font Màgica de Carles Buïgas. Tot i el seu innegable valor arquitectònic en acabar l'exposició va ser desmuntat.

Més de mig segle després, l'ajuntament de Barcelona, presidit per l'alcalde Pasqual Maragall, va aconseguir la seva restitució a la ciutat en el mateix emplaçament. L'edifici original de 1929 tenia davant seu una sèrie de vuit columnes jòniques arrenglerades en paral·lel al pavelló amb dos pedestals a cada extrem. Aquests elements que havien estat dissenyats per Josep Maria Puig i Cadafalch van rebre l'acceptació de Mies que va manifestar que exercien un efecte "cortina" que feia que el pavelló no fos del tot perceptible a distància, la qual cosa incrementava l'efecte sorpresa quan l'espectador s'hi acostava. Van desaparèixer a mitjans dels anys 1960's. A l'altra banda de l'esplanada de la Font Màgica, davant del Pavelló de la Ciutat de Barcelona, hi havia un altre conjunt similar de 8 columnes que van desaparèixer al 1959 amb la construcció del Pavelló d'Itàlia.

*1929.- Les columnes ja plantades durant la construcció del pavelló Mies.
 

*1929.- Les vuit columnes amb un pedestal a cada extrem quedaven situades just davant del pavelló alemany.

 

En el moment d'enllestir el pavelló reconstruït l'any 1986 es va plantejat la possibilitat de reproduir també aquestes columnes de l'entorn. L'opció però, va ser finalment descartada i avui podem contemplar el Pavelló Mies tot sencer des de la distància.
 

*1929.- Plànol de la planta del Pavelló Mies original i el seu entorn. Dins el rectangle vermell s'hi identifica la columnata.

 

ALEXIS. Teatre i Cinema. Rambla Catalunya. 90 (1954-2013)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ i EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ

*1969.- L'accés al petit cinema Alexis era al final del vestibul de l'Alexandra a mà dreta. Al novembre de 1969 va començar la seva etapa com a sala d'art i assaig amb la projecció de Gertrud.

*1954.- Retall de l'anunci del primer film que es va projectar a l'Alexis el 6 de març d'aquell any

Situat en un racó de l'espaiós vestíbul del Cinema Alexandra, aquesta sala de petit format va ser dissenyada i promoguda per Modest Castañé i Lloret, el seu primer propietari. Va obrir portes com a cinema el 1954, si bé el 7 de desembre de l'any següent va esdevenir teatre gràcies a Xavier Regàs que hi va estrenar l'obra Camarada Cupido amb Joan Cumellas, Paquita Ferrándiz, Maria Matilde Almendros i Joan Capri sobre l'escenari. En els anys següents s'hi van programar algunes obres de teatre català com El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Una de les peces més celebrades va ser Los blancos dientes del perro d'Eduard Criado, que va superar les 500 representacions. La sala també serà recordada perque va suposar l'ascenció d'aquell gran actor còmic que fou Joan Capri.

El gener de 1963 l'Alexis va interrompre sobtadament la seva activitat teatral per un tema judicial derivat d'una sentència que n'ordenà el seu tancament. Aquesta decisió dels jutges va posar fi al litigi que havia enfrontat Josep Maria Castañé, fill del fundador del local, amb la propietària de l'immoble Macaria Nájera Alonso.

La inactivitat de l'Alexis es va perllongar durant més de cinc anys. Fins el dia 23 de desembre de 1968 no tornaria a obrir les seves portes amb la representació de l'obra El Caraqueño de José Martín Recuerda amb Carmen de Lirio i Francisco Valls com a primers actors.

*1985.- Curiosa dada sobre l'origen del cinema Alexis (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1956.- Teatre experimental en català en una època encara molt difícil per la nostra llengua.(Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1957.- Los dientes blancos del perro va ser una de les obres teatrals més celebrades que es van representar a l'Alexis.

*1968.- Carmen de Lirio i Francisco Vals, parella protagonista de El caraqueño, l'obra que va suposar la reobertura de l'Alexis com a teatre. 

El 18 de novembre de 1969 la sala retornaria als seus orígens com a cinema deixant enrera una llarga etapa teatral. Va passar a ser gestionada pel Circulo A i a programar pel·lícules d'Art i Assaig amb el nom d'Alexis 143, que feia referència al nombre de localitats del seu aforament.

Durant la transició va ser un dels temples dels cinèfils per la quantitat de films de  cinema d'autor que s'hi van estrenar, molts d'ells tardanament a causa que la censura franquista que no els havia deixat projectar en el seu moment. A partir de 2006 el vell Alexis, que ja havi estat reduït a 110 butaques, va quedar integrat com la cinquena sala dels Cinemes Alexandra que van tancar portes el 19 de desembre de 2013.

*1973.- Anunci de Círculo A, la cadena de sales de cinema on va quedar integrat l'Alexis als anys 1970's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

CINE ALCAZAR. Rambla Catalunya 37. (1939-2006)

Vestíbul d'entrada al Cinema Alcázar

 

Hereu d'un grapat de cinemes d'abans de la guerra (Pathé Cinema, Lido -no confondre amb el del passeig de Sant Joan- i Actualidades), aquesta sala va reobrir el 16 de setembre de 1939, als pocs mesos de instaurar-se el nou ordre de coses del règim franquista. Així doncs, no va ser gens estrany que la rebatejessin amb un nom amb tantes reminiscències heroiques de "los gloriosos ejércitos del invicto Caudillo Franco" com era Alcázar. L'historiador i estudiós del fet cinematogràfic a Barcelona Jordi Torras ha considerat que el nom de la sala responia a raons politicosentimentals i recordava que el tram de la Rambla Catalunya, comprès entre Consell de Cent i Diputació, era conegut durant la Guerra Civil com Radio Sevilla, perque allà es reunien i mantenien contactes els quintacolumnistes, nom amb que es coneixia als addictes a la causa franquista que vivien en la zona republicana [1].
El cert és però, que la sala mantindria el nom d'Alcázar fins a la seva desaparició ja entrat el segle XXI. No tenia el glamour del veí Cinema Kursaal, però amb el pas dels anys es convertiria en una de les sales d'estrena clàssiques del centre de la ciutat.

Entre 1941 i 1942 l'Alcázar va tenir el seu parèntesi teatral i va programar algunes obres com el musical de jazz El congreso de los dioses d'Antonio Losada, la comèdia Dos docenas de claveles d'Armando Calvo amb Laura Pinillos sobre l'escenari o les comèdies de Jacinto Benavente Sin querer i Por las nubes presentades per la Compañía del Teatro Calderón de Madrid.

La sala tornaria al cinema ja per sempre més i el 1948 Pere Balaña va fer-se càrrec del local i el va reformar per convertir-lo en un cinema amb un aforament proper a les 1.600 localitats, que seria testimoni de l'estrena a la ciutat de gloriosos i inoblidables films.

Després d'una altra reforma i modernització del vestíbul duta a terme a l'any 1966, la sala va començar una nova etapa de 40 anys primer amb el nom efímer de Nuevo Alcázar, que abandonaria  ben aviat fins que va tancar portes el dia 8 de gener de 2006. Balañá no va renovar el contracte de lloguer i el local va ser ocupat per diverses botigues de moda, objectes de regal i complements (Musgo), abans de transformar-se en una llibreria de gran superfície, primer Bertrand i actualment (2014) Casa del Libro.

 

 

Interior de la sala en els seus últims anys.


[1].- Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por les cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona 2002  

PUSSYCAT. Club. Discoteca, Joan Güell 90-92. (1969-1982)

Inaugurada en els primers mesos de 1969, Pussycat era una clàssica discoteca de barri situada al carrer Joan Güell gairebé tocant a l'avinguda de Madrid, on fan frontera els barris de Sants i Les Corts.

Allunyada del glamour de les discoteques pijes de moda, que començaven a proliferar a zones més nobles com eren l'entorn del Turó Park o el barri de Sant Gervasi, Pussycat es conformava competint amb d'altres sales de ball i boites del barri, com eren Zafiro, Bahía, Nilo o Lady Pepa, i  sobrevivia gràcies a una clientela fidel i una llista de preus molt més raonables dels cuba-libres, les taronjades amb wodka i els sanfranciscos.  
El local va començar a anar de baixa amb l'arribada dels anys 1980's i va tancar portes definitivament abans de l'estiu de 1982.     

XALET DE CÉSAR ORTEMBACH. Diputació /Passeig de Gràcia (1899-1950's)

Article elaborat amb el suport de FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Agraïments per les imatges a RAQUEL ANDRÉS i JORGE ÁLVAREZ

*1920's.- Una curiosa imatge d'un ramat a la cruïlla Diputació/Passeig de Gràcia amb el xalet al fons. (Font: Diputació de Barcelona. Frederic Juandó Alegret).

Projectat per l'arquitecte Emili Sala Cortés el 1899, aquest xalet es va construir sobre una finca de superfície molt allargada, estreta i irregular en el tram del carrer Diputació comprès entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya. La part edificada constava bàsicament de dos cossos. L'habitatge pròpiament dit, que era un xalet situat la zona més propera al passeig de Gràcia, i una cotxera annexa dividida en dos espais per cavallerisses i cotxes, que s'estenia al llarg del carrer Diputació. El xalet era d'estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi  destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un dels vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s'ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l'enderroc de la veina Casa de la Vidua Fabra, que obstruïa el pas del carrer i va ser traslladada a la cantonada amb Rambla Catalunya.

El seu propietari César Ortembach i Janer era un conegut aristòcrata. La categoria social que en aquells temps atorgava el fet de viure al Passeig de Gràcia, va fer que Ortembach optés per aprofitar al màxim l'estreta parcel·la per situar el xalet el més aprop possible de l'aristocràtic passeig. Els amplis jardins de la Casa Vidal Ribas, al darrera, i de la Casa Emili Juncadella, a la banda de Rambla Catalunya, li donaven a l'entorn del xalet un aspecte encara més senyorívol.

*1903.- Retall de La Vanguardia del 9 de setembre d'aquell any on s'informa de l'explosió d'un artefacte al xalet de César Ortembach. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

*1900.- Vista del xalet Ortembach al costat de la Casa Vidal Ribas. (Foto: Àngel Toldrà Viazo) 

 

Cap a finals de la dècada dels 1920's, el xalet va acollir les oficines del Futbol Club Barcelona i habitualment s'hi formaven llargues cues per adquirir les entrades per als partits. En acabar la guerra aquestes oficines serien traslladades al Passatge Méndez Vigo.

 

 

*1930's.- Dues imatges del xalet quan hi havien les oficines del Barça. S'hi poden veure les llargues cues que es formaven sobre la vorera del carrer Diputació per adquirir entrades. (Fotos: Josep Brangulí / ANC)

 

*1934.- Vista del xalet als anys 1930's. A sota la mateixa imatge ampliada. (Foto: Arxiu Mas)

*1932.- Emplaçament de la finca de César Ortembach al carrer Diputació entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya). Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

A la postguerra l'edifici va quedar fortament despersonalitzat en perdre la seva tribuna coronada per un cupulí, després d'una reforma practicada per tal d'ampliar els baixos fins a la cantonada amb Passeig de Gràcia i connectar-los amb la veina Casa Vidal Ribas.

*1954.- Últims anys del xalet, que aquí ja havia perdut la tribuna del vèrtex de l'edifici coronada pel cupulí. En primer terme la reforma practicada als baixos de la cantonada per acollir-hi la perfumeria Magda. A l'esquerra la Casa Vidal Ribas i al fons a la dreta l'edifici del Teatre Calderón on avui s'aixeca l'hotel. La cua de gent correspon a l'estrena del film de Chaplin Candilejas al Cinema Cristina. (Foto: Josep Postius Saura /AFB).
 

REXACH-MARTÍ ESPORTS. Muntaner/Marià Cubí (1972-1980's)

Carles Rexach i Narcís Martí Filosia en sengles fotos de finals dels anys 1960's.

 

Narcís Martí Filosia era un davanter centre alt i espigat de cabellera rinxolada que mai va acabar de triomfar del tot al Barça, llevat de la temporada en que l'entrenava l'anglés Vic Buckingham.

Contràriament, Carles Rexach passarà a la història del club blaugrana com un dels jugadors amb més partits disputats, que també va ser entrenador i que fins i tot va participar en la descoberta del gran Leo Messi.

A començaments dels anys 1970's ambdós futbolistes eren companys d'equip i van decidir fer-se socis per posar en marxa un negoci comú. Consistia en un botiga de roba i material esportiu que van inaugurar a finals de 1972 amb el nom de Rexach-Martí Esports.

El negoci era situat als baixos d'un edifici, que aleshores encara era de recent construcció, anomenat Las Américas a  la part alta del carrer Muntaner, just davant del palauet amb jardí del gran estraperlista Julio Muñoz Ramonet. Només pel seu emplaçament atreia un públic selecte provinent dels barris benestants contràriament a d'altres botigues similars i més cèntriques com Deportes Martín de la plaça Urquinaona que acollia una clientela molt més modesta i, si més no, de variada condició social.

Als pocs any de l'obertura de la botiga Martí Filosia va abandonar la societat i la botiga va passar a anomenar-se simplement Rexach Esports, nom amb el que romandria fins entrada la dècada dels 1980's que va passar a d'altres propietaris abandonant el seu matís barcelonista.

PORTFOLIOGRAF. Bergara 14 (1906-1907)

Instal·lat al número 14 del carrer Bergara, molt a prop de la plaça Catalunya i davant del Teatre Eldorado, el Portfoliograf fou el predecessor més antic del que, amb el pas dels anys, seria el Cinema Vergara, desaparegut  el 1994 amb la construcció del centre comercial El Triangle.

Va obrir portes el 23 de desembre de 1906 amb un gran Gramophone que permetia als espectadors escoltar amb claretat les veus dels grans intèrprets de la lírica del moment.

El local complementava les sessions de cinematògraf amb varietats i representacions teatrals. 

 

*1906.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del dia de Nadal on s'anuncien algunes de les primeres programacions presentades al Portfoliograf.

 

La pista del Portfoliograf es perd aviat. A la cartellera de La Vanguardia les últimes referències són del 1907 quan encara no feia un any de la seva obertura

 

 

*1907.- Última referència al Porfoliograf trobada a l'edició de La Vanguardia del dia 17 de maig.

SALA BALMES. Cinema i varietats. Gran Via 608. (1907-1911)

El diumenge 5 de maig de 1907, el mateix local que havia acollit  el Gran Chalet Japonés va obrir portes convertit en Sala Balmes. La decoració interior havia perdut tots aquells motius orientals que el caracteritzaven en l'etapa anterior i també les ballarines de l'escola de la Pauleta Pamias. D'altra banda, les projeccions cinematogràfiques ja no venien avalades per l'empresa francesa Pathé sino per la més modesta Casa Vicens del carrer Tallers 19. 

El cinema es complementava amb programes de varietats, entre les que destacaren especialment les sarsueles representades per la companyia Casanova-Sanz-Bartolí durant els últims temps d'activitat de la sala. També en l'apartat de varietats hi van actuar artistes com el transformista Fregolino i el ventríloc Caballero Julito. 

L'historiador cinematogràfic Joan Munsó Cabús fixa el tancament de la Sala Balmes cap al 1911 coincidint amb la seva desaparició de les cartelleres dels diaris de l'època [1].

 

 

Selecció d'algunes de les programacions de la Sala Balmes aparegudes en la cartellera de La Vanguardia.

 

[1]. Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona 1995.

GRAN CHALET JAPONÉS. Gran Via 608. (1906-1907).

Aquest local de vida curta -menys d'un any- era situat al carrer Corts (Gran Via) entre Balmes i Rambla Catalunya i va ser el successor de La Fraternidad Republicana. Va obrir portes el dia 11 d'agost de 1906 encara sense el cinematògraf, que trigaria quinze dies més en arribar de París i quedar instal·lat per iniciar les projeccions.

La sala destacava per la seva exòtica decoració, curulla de motius orientals del llunyà Japó. Alternava la projecció de pel·lícules amb la presentación de sarsueles, varietats i ball a càrrec de les noies de Pauleta Pamias, la cèlebre professora de dansa que tenia la seva acadèmia al carrer Sant Pau. La Cubanita va ser una altra de les ballarines que hi va triomfar.

El 5 de maig de l'any següent desaparegueren els motius orientals i el local es va convertir en Sala Balmes.

*1906.- Dues aparicions del Gran Chalet Japonés a la cartellera de La Vanguardia.

RESTAURANT MILAN. Passeig de Gràcia 44 (1955-1971)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

L'últim dia de l'any 1955 es va inaugurar als baixos del nou edifici de La Equitativa Fundación Rosillo del Passeig de Gracia cantonada Consell de Cent, el restaurant Milán. Un sopar de Cap d'Any, anunciat a la premsa a bombo i plateret, va servir per iniciar la trajectòria d'aquest local de restauració, que va gaudir d'una molt bona reputació durant les gairebé dues dècades que va romandre obert.
De fet, el local ja funcionava des d'un any abans com a cafeteria i pastisseria. Disposava d'un altell situat a l'entresol de l'edifici des d'on els clients, que ocupaven les taules més pròximes a la façana, podien gaudir d'una excel·lent vista panoràmica sobre el passeig de Gràcia a través d'unes grans vidrieres.

*1955.- L'anunci de la inauguració del local publicat a La Vanguardia del dia 29 de desembre no es quedava curt en afalacs cap al Milán considerat com "el más moderno restaurante de España".

El Milán va destacar per les seves especialitats de cuina francesa que van gaudir d'una gran acceptació entre la clientela. Per la seva cuina van passar alguns dels professionals més prestigiosos de la Barcelona de l'època. Casimiro Rodríguez fou un dels que va començar a la cuina del Milán per passar després a les barres de Sándor, La Oca o Monza i acabar obrint un restaurant propi, amb el seu nom, al carrer Londres als anys 1980's.

El mateix local del Milán va ser ocupat després per Oliver's (1972), l'Hostal del Sol (1975) i altres establiments de restauració fins als nostres dies.

DRIVE. Club Discoteca. Còrsega 96 (1960's-1970's)

 

 

A mitjans dels anys 1960's al sector conegut avui com a Nova Esquerra de l'Eixample més pròxim al barri de Les Corts, encara hi quedaven descampats i algunes fabriques en fase terminal. El carrer Còrsega quedava materialment tallat entre Calàbria i Rocafort i fins que no es van urbanitzar els Jardins Montserrat no començaria l'edificació a tot ritme i s'acabarien de dibuixar els carrers que mancaven per obrir.

Un dels primers edificis que es van construir en aquella època a la zona fou el localitzat al número 96 del carrer Còrsega, amb una mitgera amb finestres que ja feia entreveure que mitja illa seria ocupada per jardins. En els baixos d'aquell edifici va obrir la discoteca Drive, un local bàsicament de barri que competia amb d'altres de la zona com el Performance de Provença/Calàbria o el Club Géminis prop de Borrell/Rosselló. Era especialment actiu els caps de setmana i a les nits funcionava com a refugi de noctàmbuls i clients clandestins de les barres americanes, que tant havien prol·liferat en aquella zona batejada per alguns com el Barri Xino Perfumat.

Drive quedarà per la història com una discoteca perifèrica pionera i gairebé anónima, que amb prou feiens va poder sobreviure als anys 1970's, abans de reconvertir-se en la sala de bingo de la Casa de Menorca poc després del final de la dictadura.   

FRONTÓ BETI-JAI. Gran Via 435 (1894-1920)

Article elaborat amb la col·laboració de XAVIER FALCÓ GRES

 

El 26 de desembre de 1894, diada de Sant Esteve, es va inaugurar a la Gran Via, el Frontó Beti-Jai, que s'afegia al Frontón Barcelonés ampliant la dotació de pistes de pilota basca a la Barcelona de finals de segle XIX. Aquesta instal·lació esportiva era situada entre els carrers Entença i Rocafort, a la vorera de muntanya, al número 67 de l'antiga numeració de la Gran Via que després es convertí en 435. La seva construcció va ser promoguda per l'industrial Pere Puigdevalls i segons les cròniques de l'època el seu aforament permetia aplegar-hi fins a 2.000 espectadors.

 

*1894.- Retall de La Vanguardia del dia de Nadal d'aquell any que recull algunes característiques del nou frontó.

 

 

*1894.- Notícia de l'obertura al públic del Frontó Beti-Jai apareguda a La Vanguardia del dia 28 de desembre.

 

*1894.- El diari La Publicidad el comparava amb el Frontón Barcelonés en la seva edició del dia 27 de desembre.

 

 

*1895.- En el seu número de gener la revista especialitzada El Pelotari celebrava l'obertura del Beti-Jai barceloní. 

 

Segons algunes fonts la pista del Beti-Jai va servir també a Segundo de Chomón, un dels pioners del cinema al nostre país, per a establir-hi el primer estudi cinematogràfic de la ciutat.

 

Amanecer. 4 de maig de 1973.  

 

Al llarg de la seva existència, el Beti-Jai va acollir nombroses reunions i mítings sindicals i polítics, però també funcionava sovint com a ball i local de festes.

 

*1896.- El Beti-Jai apareixia a la cartellera dels diaris combinant ball amb esport. (La Vanguardia. Edició del dia 23 de setembre)

 

Les notícies sobre el Beti-Jai es perden en arribar a la dècada dels anys 1920's.