En l'auge i desenvolupament de l'art del flamenco a Barcelona des de l'inici del segle XX, una colla de locals del Barrio Xino varen esdevenir referències obligades per analitzar aquest fenòmen, capaç de reproduir amb milimètrica exactitud els ambients populars andalusos a la nostra ciutat. Entre aquests local mereix especial anomenada la coneguda Casa Juanito Eldorado situada al numero 14 del carrer Guàrdia.
El cronista Sebastià Gasch el definia com "un corralot desmanegat, amb quatre cartells taurins i un petit tablado en un racó. Els cambrers alternàven el cant amb el servei. Sovint calia esperar que acabessin de servir al client perque pugessin al tablado a cantar un parell de coples. Altres vegades, s'interrompia el cant perque algun espavilat volia aprofitar l'avinentesa per fer-se el boig i fugir sense pagar..." [1]
El seu promotor Juanito Eldorado era un guitarrista oriund de Mallorca, que en arribar a Barcelona va veure en l'obertura del local la possibilitat de difondre allò que més l'hi agradava: el flamenco. Juanito era un home molt actiu i emprenedor que col·laborava també en la programació d'espectacles flamencs en el veí Teatro Circo Barcelonès del carrer Montserrat.
A poc a poc, la Casa Juanito Eldorado va fer-se un lloc entre els cafès-concert de flamenc del barri (Villa Rosa, Cádiz, El Manquet, etc.). Allà hi varen triomfar cantaores com la Ciega de Jerez i bailaores com les germanes Chicharra. Tornant a Sebastià Gasch, el cronista explica que el local, en els seus primers anys de vida, era freqüentat per una clientela estrictament popular i del barri. No obstant això, la fama que va adquirir amb els pas dels anys el convertiria, ja entrats els anys 1930's, en un refugi de gent mundana, burgesa i snob, a banda d'una gran concentració de turistes, literats, intel·lectuals i artistes. S'hi van arribar a organitzar el Festivales Flamencos del Circo Barcelonés.
A l'estiu de 1933 Juanito decideix traspassar el local que es transforma en El Gran Kursaal, un cafè concert que va manteir el flamenc en la seva programació, però després de les reformes i canvis de decoració realitzats allò ja no era el mateix.
[1].- Gasch, Sebastià. A la luz del recuerdo. Reformas ilógicas. Revista Destino. 30 de març de 1963.
