CASA LEANDRE BOU. (València / Enric Granados). Façana original abans de la remunta. (1903-1920's)

Agraïments a VALENTI PONS TOUJOUSE

Una simple passejada pels carrers de l'Eixample, acompanyada d'un cop d'ull a les façanes dels edificis més antics, ens permet veure l'evolució i els resultats, sovint horribles, del fenòmen de les remuntes, afegitons de més plantes que permetien ampliar els edificis cap amunt. Algunes d'aquestes remuntes però, poden passar fàcilment inadvertides. 

En una de les cantonades dels carrers València i Enric Granados es va aixecar a començaments del segle XX (entre 1902 i 1903) la Casa Leandre Bou, un edifici inscrit clarament dins del modernisme que imperava aleshores. Antoni Serrallach Hernández-Periñán en va ser l'arquitecte. 

Leandre Bou i Ferrer (L'Hospitalet de Llobregat 1868 - Mendoza. Argentina 1942) fou un constructor i promotor immobiliari que va desenvolupar la seva activitat professional a cavall entre Catalunya i la República Argentina (a Mendoza i Rosario principalment) on van néixer els seus fills.

*1904.- Vista de la Casa Leandre Bou en el seu estat original, abans de la remunta que va suposar la desaparició de la part enquadrada en vermell al capdamunt de la façana. La imatge està captada a la cantonada entre el carrer Valencia i el carrer Universitat (actual Enric Grandos). A la dreta de la foto es pot veure el perfil del convent de las Siervas de María. (Foto: Família Bou) 

Cap als anys 1920's es va executar a la Casa Leandre Bou una remunta d'una planta més, la sisena inclòs el pis principal. El modernisme havia passat ja a millor vida. Tot i que la remunta no fa mal als ulls com les que es construiren durant el franquisme, la incorporació de la planta addicional en forma de mansarda amb la paret inclinada revestida de plaques de pissarra, va suposar l'eliminació de la part superior de la façana original i dels onze pinacles que la coronaven. La remunta ve ser executada per l'arquitecte barceloní Josep Domenech Mansana (1885-1973) i la paret de la façana també va ser simplificada i revestida amb la supressió dels elements ornamentals (esgrafiats amb temes vegetals) que envoltaven les balconades i les finestres.

2004.- La Casa Leandre Bou tal com va quedar després de la remunta. (Foto: Valentí Pons Toujouse)

Documentació i enllaç d'interès:

Moretti, Graciela. Leandro Bou entre España y Argentina en tiempos del modernismo catalán. Anales del IAA (50). 2020.   http://www.iaa.fadu.uba.ar/ojs/index.php/anales/article/view/366/622 

CARRER DE COELLO (actual carrer de Londres).

Agraïments a VÍCTOR OLIVA i ENRIC COMAS i PARER

Els carrers del sector de l'Esquerra de l'Eixample més pròxim a la Diagonal, el que va del tram final del carrer del Comte d'Urgell fins a l'actual plaça de Francesc Macià, van rebre noms de grans ciutats. París, Londres i Buenos Aires van ser les escollides per aquest ordre en sentit ascendent. 

El carrer París havia estat anteriorment carrer de la Indústria, el mateix nom que rebia aquesta via a l'altra banda de l'Eixample, La trama urbana de l'antiga vila de Gracia però, impedia la seva continuïtat i el sector de ponent va ser finalment rebatejat amb el nom de la capital de França. 

El carrer Buenos Aires, molt més curt, no es va consolidar fins el desmuntatge de la Granja Experimental que ocupava aquell indret del final del carrer del Comte d'Urgell. 

Finalment, pel que fa al carrer Londres, va rebre anteriorment els noms de Rocafull i després de Coello. El carrer va estar especialment animat a principis de segle per la presència del camp de futbol del Barça i per les tertúlies esportives que s'organitzaven al bar Velódromo, un establiment que ha resistit el pas del temps.

Més enllà de la carretera de Sarrià cap a la banda de ponent, hi destacava l'església parroquial de Sant Eugeni I Papa, construida entre 1880 i 1883 per Jeroni Granell, com a element més singular al costat de l'antic Hospital del Sagrat Cor. Ambdues instal·lacions encara hi són avui. L'església conservant el seu vell edifici i l'hospital refet, ampliat i totalment reformat en dues etapes. 

*1920's.- Un quadre pintat a l'oli des d'un punt elevat d'un dels habitatges del carrer Casanova entre Indústria (París) i Coello (Londres). Els arbres que es veuen en primer terme pertanyen al carrer de Casanova. En aquest punt està actualment emplaçada la Parròquia del Pilar i l'Escola IPSE. El carrer que es veu a la part superior amb un taxi és precisament el carrer Coello. A l'angle superior esquerra de la imatge s'hi veu el perfil de l'esglesia de Sant Eugeni I Papa a la cruïlla amb Comte de Borrell passada la carretera de Sarrià. Al centre de la imatge veiem el terreny de l'empresa de materials de construcció de Sebastià Sibecas.

  

*1927.- Anunci de l'empresa de Construccions de Pedra de Sebastià Sibecas i Fill, que tenia el taller al carrer Casanova cantonada Coello i que apareix a la imatge superior. (Font: La Ciutat i La Casa. Revista de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. Any III. Núm.6). 

El carrer de Coello va canviar definitivament de nom el 29 de març de 1922. S'acostava l'Exposició Internacional i la ciutat va voler dotar-se d'un caràcter més cosmopolita amb aquests canvis de nom. Així fou com el pintor barroc madrileny Claudio Coello (1642-1693) va donar pas a la capital britànica al nomenclator de carrers barcelonins.

*1930.- L'antic carrer Coello, ja rebatejat com a Londres, durant els primers anys de la República. La via quedava tallada entre Villarroel i Comte d'Urgell pels terrenys de la Granja Experimental. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).