LA RAMBLA. Botigues i comerços. Anys 1960's

ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ

Rambla de Canaletas 
ò

133.

Canaletas. Bar

142.

Banco Central.

131.

Sastrería Modelo

140.
Hotel Continental

129.
Núria. Queviures i Restaurant

138.

 Cine Capitol.
Maxcali. Confecció.
 



Roviralta. Joieria

127.
Baviera. Cerveseria-Restaurant

136.
Marsans. Agència de Viatges

125.
Casas. Sabateria
Joaquin Baldrich. Rellotgeria

134.
Marsans. Agència de Viatges

ï Tallers

123.
Kronos. Joieria i rellotgeria

121.
Farmàcia Nadal

ï Buensuceso

Santa Ana    ð 

Rambla de los Estudios
ò 

Canuda    ð

 132.

Javalambre. Confecció

119

117.

130.

Viajes Iberia

115.

128.

Hotel Príncipe.

113.
Galerias Astoria
Superservis. Supermercat.

Simago Prisunic. Magatzems. (des de 1969)

126.

Moka Pampa Grill. Restaurant. (fins a 1967)
Wimpy. Hamburgeseria (a partir de 1967)

111.
Hotel Manila. / Galerías Manila
Radio Martín

Palacio de la Ràdio.

Juan Trabal. Electrodomèstics.

124.

ï Pintor Fortuny

109.
Trascoma. Linies Marítimes

122.





120.
SEPU. Magatzems

107.
Església de Betlém

ï Carmen                                                        Puertaferrisa    ð

Rambla de San José
Rambla de les Flors
ò 

105.
El Regulador Bagués. Joieria

114.

Radio Aficionado. Electrodomèstics

90.

Comercial América. Electrodomèstics
Farmàcia Grau.

97.

Casa Beethoven. Partitures musicals





84.

Trilla. Joieria

87.

La Activa. Joieria

77.

Farmàcia Genové

ï Hospital 

Cabot. Joieria

Llano de la Boquería

ï San Pablo 

Gran Teatre del Liceu 

Rambla de Capuchinos 

ò



72.
Paer. Electrodomèstics

  

                              
 Coesa. Electrodomèstics (des de 1969)





56.
Perfumeria Prat




42.

Tasis. Llibreria.

40.
  Arpí. Fotografia  

51.

Joieria. Tentación

38.

   Farmàcia Boatella.



45.

Hotel Oriente

47.

Hotel Oriente 

Escudellers    ð 



                                                                                                                        Plaza del Teatro

Rambla de Santa Mónica 
ò 

ESGLÉSIA MODEL. Parc de la Ciutadella. Exposició de 1888

Agraïments a ELOY FC

L'Exposició Universal de 1888, celebrada al recinte del Parc de la Ciutadella, va comptar amb un singular edifici religiós anomenat Església Model que era situada just davant d'un dels accessos a l'Umbracle. Consistia en una senzilla església construida amb la intenció de servir de punt de referència per a futures construccions religioses. Al seu interior hi havien exposats tota mena d'objectes pertanyents al cult catòlic.

 

*1888.- La silueta de l'església al costat de l'Umbracle. Al fons es pot veure la silueta de la Cascada. (Foto: Fullet de propaganda de l'Exposició).

*1888.- Gravat de l'interior de l'Església Model. (Font: La Exposición. Núm. 49. 8 de maig) 

 

La iniciativa havia estat de l'empresa parisenca Charlot et Cie., que va enlairar aquest temple d'estil gòtic florit. El projecte, concebut per l'arquitecte Émile Juif, havia estat exposat a començaments de 1887 amb unes dimensions reals de 40 metres de llarg per 20 d'ample. A l'interior s'hi preveien vuit altars a banda del principal.

Durant les primeres setmanes de gener de 1888 es van començar els preparatius del terreny i el 17 de febrer s'iniciava l'obra a l'emplaçament que hi havia entre l'Umbracle i el pavelló de productes colonials. El reputat fabricant d'orgues francès Aristide Cavaillé-Coll tenia previst d'instal·lar-ne un de molt gran dintre de l'església. El seu projecte però, seria finalment desestimat. Aleshores es va optar per un orgue més petit dissenyat per Jean Puget que, a l'any següent, un cop acabada l'exposició, seria reinstal·lat a l'església de la Concepció.

L'esglèsia model de l'Exposició no va tenir continuïtat. Va ser desmuntada després de la clausura del certàmen i es va procedir a l'enjardinament de l'espai resultant.

*1888.- L'esglesia (fletxa groga) en una foto del recinte de l'Exposició Universal. (Foto: Audouard i Cia / Arxiu Municipal de Barcelona).

*1888.- L'absis de l'església a la part inferior esquerra de d'aquesta imatge captada des del passeig de la Indústria (avui passeig de Picasso). (Foto: Josep Esplugas Puig / Arxiu Municipal de Barcelona).

*1888.- Emplaçament de l'església en un plànol editat com a propaganda de l'Exposició. 

BALDACCI. Laboratoris farmacèutics. Provença 427 (1910 - 1986)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JULIÁN MURLANCH FOLGUERA i JESÚS SERDIO 

 

A l'any 1910 l'actual plaça de la Sagrada Família era encara un solar on es jugava a futbol amb porteries rudimentàries i on no era gens estrany veure-hi pasturar cabres i ovelles sota l'esguard atent del pastor de torn.

Fou precisament en aquell any que l'arquitecte Joan Maymó i Cabanellas va edificar per encàrrec d'Andreu Ferrer, un petit palauet modernista i de clara inspiració neomudèjar, que va ocupar la cantonada dels carrers Sardenya i Provença prop del Temple de la Sagrada Familia que aleshores començava a enlairar la façana del naixement i havia conclòs una part important de l'absis. 

L'empresa italiana de laboratoris farmacèutics Valentino Baldacci, que tenia la seu central a Pisa i s'havia convertit en la primera companyia italiana del ram, va adquirir el palauet de Provença/Sardenya cap a finals dels anys 1920's disposada a obrir mercat  i  acabaria essent la delegació per tota la península ibèrica (Espanya i Portugal) sota la direcció de Mario Viale des de la seu de Barcelona.
 

 

*1928/1931.- Dues imatges del xalet amb la plaça de la Sagrada Família en primer terme. A la segona es pot apreciar el rètol que Baldacci havia posat sobre el balcó

 

*1930's.- L'Aglicolo era un preparat farmacèutic contra la diabetis que comercialitzava Baldacci.

 

 

Iodarsolo era un dels productes més populars dels Laboratoris Baldacci i SAET. Un remei contra l'anèmia, el linfatisme i la malària.  

 

 

*1950's.- La seu de Baldacci a la postguerra

 

Els Baldacci es van fer veure a la plaça de la Sagrada Família amb un gran rètol que ocupava tota la barana de la balconada del pis principal del xalet. Cap a finals dels anys 1950's es va començar a construir un edifici annex de sis plantes i àtic sobre el solar contigu del carrer Sardenya, que abans havia ocupat una nau amb sostre a dos aigües. Les empreses vinculades a Baldacci DYPSA (Distribución y Propaganda Sociedad Anónima) i SAET (Sociedad Anónima de Especialidades Terapéuticas) es van establir en aquest nou edifici, que curiosament tenia finestres a la mitgera, la qual cosa va fer pensar que l'antic xalet estava protegit.  Però no va ser així, en plena democràcia, cap a mitjans de la dècada dels 1980's, Baldacci va plegar i tant l'edifici nou com l'històric xalet neomudèjar van ser enderrocats per construir-hi uns habitatges, acabats el 1987, que unes dècades després van diposar d'una vista privilegiada per contemplar la sagristia i l'absis del temple de Gaudí.

 

 

*1962.- Dues imatges del nou edifici de tonalitats clares que es va edificar al carrer Sardenya, al costat del xalet, per acollir empreses vinculades a Baldacci.

 

*1970.- L'accés al metro de l'estació Sagrada Família de Sardenya/Provença amb l'edifici Baldacci en primer terme a l'esquerra i la Sagrada Família al fons. La façana de la Passió encara era a mig fer.

PLAÇA DE CATALUNYA 19. Casa Camps i Pàmies / Banco Alemán Transatlántico. (1872-1990's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

A l'abril de 1872 Antonio Camps i Joan Pàmies van sol·licitar a l'ajuntament la construcció d'una canonada per poder abastir d'aigua l'edifici del número 10 del carrer Fontanella, que amb el pas del temps i la consolidació de la Plaça Catalunya acabaria convertit en el número 19 de la plaça, a la vorera mar entre el Portal de l'Angel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. L'edifici en qüestió seguia el patró eclèctic dominant a les construccions de l'època amb una façana amb baixos, entresòl i tres alçades amb sèries de cinc balcons independents a cada planta. La Sastreria d'Esteban Melgar va ocupar l'entresòl de la finca durant els últims anys del segle XIX i els primers del XX.

*1900.- Anunci publicat a La Vanguardia de l'acreditada sastreria Melgar que confeccionava uniformes col·legials per a totes les escoles del país.

Només un quants anys després (1904), el Deutsche Ueberseeische Bank (Banco Alemán Transatlántico) va establir-se a l'edifici i entraria en la seva història durant un bon grapat d'anys amb diferents denominacions. L'arribada de l'entitat financera teutona coincideix també amb la reforma de l'entresòl, que va ser modificat per Josep Sabater amb la construcció de dues tribunes situades als balcons dels extrems.

*1924.- Façana de la Casa Camps i Pàmies amb la seu barcelonina del Banco Alemán Transatlántico ocupant baixos i entresol.

 

*1925.- Anunci a La Vanguardia

 

El primer pis acolliria progressivament el Bloque de Defensa Mercantil (anys 1910's) i la Delegació Regional de la Creu Roja (1920's)
 

*1927.- Notícia de la inauguració de la Sastreria Bernardo al segon pis de l'edifici a l'octubre d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

El banc alemany passaria a ser Banco Comercial Transatlántico i amb aquest nom es traslladà el 1961 a la nova seu central a l'edifici aixecat a Passeig de Gràcia / Diagonal on posteriorment esdevindria Bancotrans i més recentment Deutsche Bank.

L'edifici de l'antiga seu de Plaça Catalunya 19 va ser enderrocat a començaments dels 1990's per aixecar-hi un edifici d'oficines.

CASA LLUÍS SALA (precedent de la Casa Batlló). Passeig de Gràcia 52. (1875-1904)

Dibuix de la façana de la Casa Lluís Sala

 

A l'any 1875 l'arquitecte Emili Sala Cortés (1841-1921) va rebre l'encàrrec de l'industrial Lluís Sala Sánchez per construir un edifici d'habitatges al naixent Passeig de Gràcia, prop de les vies de la línia de ferrocarril que anava cap a Sants, Martorell i Saragossa seguint el curs del futur carrer Aragó.  

L'edifici era d'allò més convencional, seguint els patrons arquitectònics de l'eclecticisme vigent a la Barcelona premodernista. La contemplació de les seves quatre alçades organitzades en pisos de quatre balcons no aportaven res d'especial a l'observador en un aquell ampli passeig, que aviat començaria a ser cobdiciat per les families benestants. Sala Cortés s'encarregaria també de construir la Casa Emília Adrià a la cantonada amb Aragó.

 



*1890.- La Casa Lluís Sala, veïna de la Casa Amatller, abans de la seva transformació en Casa Batlló.

A l'any 1900 la Casa Lluís Sala passava encara més desapercebuda per al vianant quan al seu costat mateix, Josep Puig i Cadafalch hi va enlairar l'espectacular Casa Amatller amb el seu frontó esglaonat que recordava els edificis típics dels països centreeuropeus. I probablement l'edifici hagués continuat passant sense pena ni glòria, si en aquell tombant de segle l'industrial del tèxtil Josep Batlló i Casanovas no l'hagués comprat per establir-s'hi amb la seva família. Batlló estava casat, i per tant emparentat, amb una noia de la família Godó, propietaris de La Vanguardia i desitjava exterioritzar la seva riquesa mitjançant una casa familiar que meravellés la ciutadania. La primera pensada fou enderrocar la Casa Lluís Sala per construir-ne una d'obra nova. Finalment però, va optar per reformar-la en profunditat i va encarregar el projecte a Antoni Gaudí. Així va començar la història de la Casa Batlló.

 

*1890.- La Casa Lluís Sala a la dreta compartia mitgera amb la Casa Amatller 

 

 

Dues comparatives, maqueta i dibuix, entre la Casa Lluís Sala (1875) i la Casa Baltlló (1906) 

CINE ADRIANO. Hercegovina 2. (1939-1975)

 

Obert al públic uns mesos després de l'acabament de la Guerra Civil, concretament al desembre de 1939, el Cine Adriano era situat al començament del carrer Hercegovina (aleshores Herzegovino en versió castellana) cantonada amb Camp, a poques passes de la plaça Adrià.

Curiosament el període de vida d'aquesta sala coincidiria amb els mateixos anys que Franco va governar el país (1939-1975) 

Dos historiadors del cinema a Barcelona com Joan Munsó Cabús i Roberto Lahuerta Melero han coincidit a assenyalar que durant els seus primers temps aquesta sala no tingué el suport dels veins, que probablement confiaven en d'altres cinemes del barri o preferien baixar a Barcelona per veure cinema d'estrena al centre. Des dels seus inicis l'Adriano es va mantenir fidel a l'esquema de cinema de barri amb sessions dobles amb pel·lícules de reestrena.

 

*1940's.- Aspecte exterior del primer format del cine Adriano

 

Pere Alsina Castells havia agafat les regnes del cinema a començaments de 1940 i un home com ell, que gestionava també sales de la part alta de la ciutat com els Galvany. Mahón, Spring, Iberia o Bretón, va saber treure-li profit al negoci. El 1946 va tancar durant algunes setmanes la per executar-hi les primeres reformes i tot seguit va reobrir altre cop. El cinema que va passar de programar 3 dies a la setmana per oferir sessions diàries a partir del 8 d'octubre de 1951.

 

*1949.- Programacions del desembre d'aquell any quan la sala en va complir 1o de funcionament. L'expressió Fluído propio los días de restricción assegurava que les pel·lícules no patirien interrupcions per talls de corrent elèctric. (Font: todocoleccion)

 

La gran reforma de la sala no tindria lloc però, fins al novembre de 1955 quan es va ampliar amb la construcció d'un amfiteatre sobre la sala de butaques i al mateix temps les oficines de l'empresa en el mateix edifici. Això li feu perdre l'original frontó amb coronament esglaonat de la façana, que va guanyar dues alçades amb trams de finestres a les dues noves plantes que sobresortien del pla de la façana

 

*1957.- Vista de l'exterior de l'edifici del cinema després de la reforma i ampliació realitzades el 1955.

 

*1969.- Programacions corresponents a l'última setmana de març d'aquell any (Font: todocoleccion)

 

Durant els dies de la setmana santa de 1963 s'hi va projectar la superproducció Los Diez Mandamientos. La sala va tancar portes definitivament l'últim dia de març de 1975 amb la projecció de La semilla de Tamarindo de Blake Edwards, interpretada per Omar Sharif i Julie Andrews, i Y ahora le llaman Aleluya, un spaghetti-western italià que seguia el patró dels films de Trinidad  però sense la parella habitual formada per Terence Hill i Bud Spencer. Durant els seus últims anys d'existència l'Adriano va compartir veïnatge amb  La Posada del Dimoni, un popular restaurant per a grups que era situat just a la vorera d'enfront.

CARRER PELAI. Botigues i comerços. Anys 1970's.

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, EUGENIO GUARDIOLA SANTAFÉ, PILAR LÓPEZ CAPARRÓS

 

ARTICLE EN CONSTRUCCIÓ 

 

Vorera mar (parells):

2.- El Águila. Grans Magatzems
4.- Cafeteria Pelayo 4
6.- 
8.- Cines Pelayo y Petit Pelayo
10.- Paños Ramos. Moda tèxtil 

12.- SIDIMASA. Creu Vitafor

14.- Almacenes Capitol.

16.- Almacenes Capitol.
18.- Almacenes Capitol. / Manuel Fuster. Rellotgeria
20.- Almacenes Capitol. 
22.- Almacenes Capitol.
24.- Almacenes Capitol. / Estanc. 
26.- La Sirena. Corseteria
28.- La Vanguardia. Periòdic local 
30.- Segura. Moda, tèxtil i joguines (fins al 1970).
32.- Royal. Camiseria 
34.- Palau. Trens en miniatura i joguines
36.- 
38.- Horno del Cisne. Pastisseria

40.- Cruz Blanca. Urgències Mèdiques
42.- Banco Hispano Americano

44.- 
46.- 
50.- Foto Club. Imatge, so i discos 
52.- Bastinos. Llibreria 
54.- El Siglo. Grans magatzems 
56.- El Edén de los Pantalones / Loteria. Aministració núm. 13 

58.- Granja Royal / Georgia. Discoteca (des de 1975)

60.- Almacenes Rodríguez

62.- A.Valentí. Joieria  


Vorera muntanya (senars):

1.- Radio Pelayo. / Cadira. Sabateria / Majó. Filatèlia. / Benzinera.
3.- Escuela Radio Maymó
5.- Via Napoleone. Restaurant

7.- Sauret. Electrodomèstics
9.- Pelayo. Rentadores. 
11.- Ballart. Pelleteria