dilluns, 30 de setembre del 2013

GUIES DE CAUTXÚ DE SENYALITZACIÓ DE PARADES D'AUTOBÚS (2009-2012)




Un element urbà sortosament desaparegut de les voreres de la nostra ciutat van ser les bandes de goma situades al terra del voltant de les parades d’autobús. L’objectiu no era altre que advertir als invidents de la situació exacta dels punts d’aturada dels vehicles de transport públic.
A partir de l’any 2009, l’ajuntament presidit per l’alcalde Jordi Hereu va prendre la decisió, gens encertada, d’adherir a la vorera aquestes superficies de goma de textura irregular. Eren formades per bandes longitudinals de cautxú que creuaven perpendicularment la vorera senyalitzant les parades, que podien ser identificades pels vianants cecs a través del contacte amb els seus bastons. Però el sistema d’adherència emprat, a través de cola d’impacte, va resultar a la llarga una sol·lució poc pràctica, ans al contrari es va evidenciar com a desastrosa i perillosa. A mesura que passaven els mesos el continuat trepig dels viananats i la calor de les èpoques d’estiu van afectar les tires de goma, que s’anaven deformant fins que s'aixecaven i es desprenien progressivament dels panots de la vorera, tot creant perillosos obstacles. Els avis i els menuts eren els que tenien més números per ensopegar-hi i més d’una lesió es va haver de lamentar.
Tot plegat, un exemple de malbaratament del diner públic i de mala gestió dels materials urbans, que va generar un problema que es va fer palès als carrers per un bon temps i no ha estat resolt definitivament fins fa poc (2013). La sol·lució eran ben simple i de sentit comú: col.locar a la zona panots de la mateixa textura que les maleides gomes.


*2011.-.- Una guia de cautxú despresa de la vorera. (Foto: Mané Espinosa. La Vanguardia).
 
 
*2012.- Una invident sobre una superfície ja reconvertida correctament mitjançant panots. (Foto: Mané Espinosa. La Vanguardia).

diumenge, 29 de setembre del 2013

TRIANÓN ALHAMBRA. Paral·lel / Comte Borrell. (1913-1915)

El dia 20 de desembre de 1913 el local conegut anteriorment com Teatro de las Delicias (1900-1906) i després com a Teatro Lírico del Paralelo (1906-1913) va tornar a obrir portes amb el nom de Trianón, un nom força habitual entre els locals d'espectacles del Paral·lel de començaments del segle XX. La nova direcció afrontava aquesta nova etapa després d'una reforma integral i s'orientava definitivament caps als gèneres de la revista i el music-hall. Posteriorment al 1915 el local adoptaria el nom de Trianón-Alhambra amb l'actuació d'un quadre flamenc que duia aquest nom.
Durant les seves dues temporades de vida, aquest local va presentar a artistes populars com les cançonetistes Leonor Esteve, Avelina Garcia o les germanes Aparicio. Altres belleses destacades que van passar per l'escenari del Trianon foren La Torrerica, Pilar Teruel, Ellen Dacris, la Niña de Lucena, La Cachavera, Violeta de Oriente, la parella de ball Los Mingorances o el grup de còmics 4 Tag-Lia 4. El canvi d'artistes i programació era permanent.

*1915.- Dos retalls publicats a La Publicidad amb els artistes que actuaven al Trianón-Alhambra (Font: Arxiu de Revistes Catalanes. Parlament de Catalunya).
Es van presentar obres en format revista com Todo por la minina amb María Manzano i Rafael Fernández o El imperio de Luzbel.
Cap a finals de 1915 uns empresaris xilens, que s'havien establert a Barcelona, varen comprar el local i sense canviar la seva dedicació al music-hall varen reobri-lo amb el nom de Madrid-Concert.

PAS A NIVELL DEL FERROCARRIL DE SARRIÀ A LA DIAGONAL (1863-1929)

 
*1920.- Vista de la intersecció de la Diagonal amb la linia del ferrocarril de Sarrià quan passava per la superficie. A la foto, captada des del començament de la Via Augusta,  s'hi pot veure també el guàrdia encarregat de regular el trànsit quan s'apropaven els combois. (Foto: Arxiu FGC)


La línia del ferrocarril de Sarrià sortia de l'estació situada al carrer Pelai/Bergara, al costat de la Plaça Catalunya, i enfilava en superfície el carrer Balmes amunt, però no arribava a la cantonada d'aquest carrer amb la Diagonal. Passat el carrer Rosselló les vies es desviaven cap a la dreta en direcció a Gràcia i anaven a buscar el traçat de l'actual Via Augusta per on el trajecte continuava cap a l'actual plaça de la Gal·la Placídia on hi havia l'estació de Gràcia.
Un lloc especialment crític va començar a ser el creuament de la Diagonal, atesa la importància creixent d'aquesta via. Mentre el tren va circular per superficie, és a dir fins el 1929, hi havia un pas a nivell que amb el temps va ser regulat per un guàrdia vigilant que donava els senyals d'aturar i arrencar al trànsit i als trens. Aquesta cruïlla va ser testimoni de nombrosos accidents com es recollia habitualment a la premsa de l'època.
 
*1923.- El dia 22 de març La Vanguardia donava compte d'un dels nombrosos accidents que es produien en el pas a nivell.
 
 
*1924.- El Reial Automòbil Club de Catalunya informava amb aquesta nota, difosa el dia 25 de març a través de les pàgines de La Vanguardia, d'haver sol·licitat a l'ajuntament una millor adequació de l'estat de les vies del tren en el pas a nivell de la cruïlla de la línia amb el carrer Argüelles (Diagonal).
 
 
Finalment, l'any 1927 van començar les obres de soterrament de les vies i es va construir el túnel soterrat que va suposar la definitiva desaparició del pas a nivell.

dissabte, 28 de setembre del 2013

TEATRO LÍRICO DEL PARALELO. (1906-1913)

 
*1910.- Un grup d'obrers concentrats a la sortida d'un míting davant del Teatro Lírico del Paral·lel. Al fons es veu l'inici del carrer Borrell.
 
 
Al setembre de 1906 el Teatro de Las Delicias del Paral·lel (cantonada amb Borrell i Aldana) va canviar d'empresa. La nova direcció del local va decidir rebatejar-lo amb el nom de Teatro Lírico. Els barcelonins, especialmente els santsencs, el coneixien com Teatre Líric del Paral.lel per diferenciar-lo de l'altre local amb el mateix nom que hi havia al barri de Sants.
El local va mantenir les sarsueles -tant catalanes com castellanes- com a plat fort de les seves programacions. També era escenari habitual d'assemblees, mítings i altres actes del moviment obrer i sindicalista de l'època.  
La vida d'aquest teatre va durar fins a finals de 1913, quan el local va ser reformat totalment i el 20 de desembre d'aquell any va tornar a funcionar amb el nom de Trianón, començant una nova época d'aquest teatre, que amb el pas dels anys acabaria sent el Talia

dijous, 26 de setembre del 2013

CAMPANAR ORIGINAL DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MADRONA. Poble-Sec. (1910's-1936)


*1910's.- Vista del carrer Tapioles des del Paral·lel amb el campanar original de l'església de Santa Madrona. (Foto: Arxiu Salvany)

El popular barri del Poble-Sec ha tingut històricament dos símbols que configuraven el seu skyline. Un d'ells, tant evident com popular, són les tres xemeneies de l'antiga central d'electricitat que avui es conserven perfectament intactes i restaurades. L'altre símbol, que  no ha arribat als nostres dies en el seu estat original, era l'esbelt campanar de l'esglesia de Santa Madrona situada al número 10 del carrer Tapioles, molt aprop del Paral·lel. 
Aquesta església, obra de l'arquitecte Adrià Casademunt, va ser inaugurada l'any 1888 per la reina regent Maria Cristina que va venir acompanyada del seu fill, el futur rei Alfons XIII, que només tenia dos anys.


*1900's.- Dues imatges de l'església de Santa Madrona a començaments del segle XX, abans de ser enlairat el campanar.



Originàriament l'Esglèsia de Santa Madrona no tenia campanar i així va arribar a començaments del segle XX . Posteriorment es va construir sobre el pòrtic d'entrada al temple. Disposava d'una torre que s'enlairava per sobre de la resta de l'edifici amb una alçada total de més de cinquanta metres i que era visible des de molts punts del barri. Era format per dos cossos amb campanes i acabava amb un remat punxegut de peces de ceràmica fosca coronat per una bola i una petita creu. Aquest símbol d'identitat del barri es va acabar d'enlairar amb posterioritat als fets de la Setmana Trágica (estiu de 1909) i va resultar escapçat l'any 1936, un cop començada la Guerra Civil en previsió dels primers bombardeigs sobre la ciutat. La part més alta de campanar en forma de punxa va ser enderrocada. Els militars republicans varen considerar que un símbol tant visible per alçaria i brillantor era un reclam massa evident per l'aviació enemiga i van optar per enderrocar.-lo en un temps en que destruir esglésies tampoc era gaire mal vist per molts.


Les obres de demolició del remat del campanar van respectar la resta de l'edifici que va ser confiscat i convertit en garatge. Els revolucionaris van obrir un gran fossar al mig de l'interior de l'església, que permetia reparar les avaries dels camions.

*2012.- Imatge del campanar en la seva forma actual.

dimecres, 25 de setembre del 2013

VELÒDROM DE LA RONDA DE SANT PERE (1892-1893)


 
* Emplaçament del Velòdrom de la Ronda de Sant Pere sobre un plànol municipal de 1891 (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

L'aficio a les bicicletes a Barcelona es remunta a les primeres proves esportives celebrades amb motiu de l'Exposició Universal de 1888. Però ja uns anys abans, la ciutadania barcelonina havia començat a familiaritzar-se amb dos nous mots: velocipedisme (esport ciclista) i velocípede (bicicleta). L'interès dels joves de final de segle pel ciclisme anava en augment i no fou gens estrany que ben aviat apareguessin les primeres entitats associatives que aplegaven als interessats en aquest esport. Els primers clubs ciclistes coneguts foren el Veloz Club (1888), l'Associació d'Excursionistes (1888) i posteriorment el Club de Velocipedistes (1889). L'any 1891 Claudi Rialp creava la Societat de Velocipedistes de Barcelona. Poc després es presentava en societat l'anomenat Club Velocipédico  i els quioscs de la Rambla celebraven l'arribada de la revista especialitzada El Ciclista.
En aquest context d'afició emergent era lògic que calia disposar d'un espai per a practicar i fou així com va sorgir la idea de construir un equipament adequat per celebrar-hi curses de velocípedes.
Tot i que en molts llocs hem llegit que el Velòdrom de la Bonanova va ser el primer de la ciutat, això no es pas cert. La primera pista ciclista tancada que tingué Barcelona es va construir sobre un solar de la Ronda de Sant Pere tocant al carrer Girona. El cost de la instal·lació va ser de 30.000 pessetes de l'època de les quals 10.000 varen ser subvencionades per l'ajuntament.
La seva inauguració es produir cap a l'octubre de 1892 però aviat va quedar clar que en un espai tan cèntric no era pas el més adequat per tenir-hi un velòdrom amb vocació de futur.
A començaments de 1893 ja es va constituí una associació per construir un nou velòdrom. Així començaria el degoteig d'aquestes efímeres pistes esportives amb el Velòdrom de la Bonanova com a següent referent.


*1892.- En la seva edició del dia 11 de setembre d'aquell any, la publicació La Dinastía donava compte, amb tot luxe de detalls, de les obres de construcció i les característiques del velòdrom situat a la Ronda de Sant Pere cantonada Girona. (Font: Hemeroteca de la Biblioteca Nacional. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)


MÉS INFORMACIÓ:
Podeu trobar més informació al bloc de Juli Pernas BarcelonaSportiva en aquest enllaç: http://barcelonasportiva.blogspot.com.es/2013/05/el-primer-velodrom-i-la-primera-festa.html
i també al bloc Bereshit a:  http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/09/de-baluards-i-velodroms.html
 

dimarts, 24 de setembre del 2013

VELÒDROM DE LES ARENES. Vilamarí / Aragó. (1907-1909)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ i ENRIC COMAS i PARER


Després del tancament de la pista del Velòdrom de La Bonanova el 1899 i de la clausura de l’efímer velòdrom del carrer Aragó/Muntaner a finals de 1903, l’afició barcelonina es va tornar a plantejar la necessitat d’un nou velòdrom per exercitar l’esport ciclista. A manca d'un recinte adeqüat, una improvisada pista al parc de la Ciutadella intentava amb força penes cobrir aquest buit.
L’estiu de 1906 varen començar les obres d’una nova pista a l’illa delimitada pels carrers Vilamarí, Aragó, València i Llança, a les rodalies del costat muntanya  de  l’Escorxador Municipal. Aquest nou recinte, que va ser batejat amb el nom de Velòdrom de Les Arenes per la proximitat de la plaça de toros, havia estat promogut per l’industrial Josep Rex, un autèntic entusiasta del món de la bicicleta. La inauguració, tot i que inicialment era prevista pel 27 de gener de 1907, no es va poder fer efectiva fins el 17 de febrer següent a causa de les fortes pluges que van caure sobre al ciutat aquell hivern.

Emplaçament del Velòdrom de Les Arenes sobre un plànol urbà de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1907.- Sortida d'una cursa de bicicletes al Velòdrom de les Arenes.
 
*1907.- Una altra imatge del velòdrom. Al fons la cantonada Aragó/Vilamarí.
 

*1908.- Una cursa en acció sobre la pista de terra. (Font: Derylermanks i Cia / AFB)
*1907. Nota publicada a La Vanguardia després de la inauguració del velòdrom en la que sorprèn el to extraordinàriament crític amb la nova pista. 

*1907. El Mundo Deportivo en la seva edició del 21 de febrer publicava aquest complet article sobre el nou Velòdrom de Les Arenes inaugurat uns dies abans.  (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
 
1908.- Animació a prop de la pista del velòdrom. L'edifici del fons encara és avui dempeus a la cantonada Vilamarí/Aragó. (Font: Derylermanks i Cia / AFB)

La premsa de l'època va ser especialment crítica amb les característiques d'aquesta nova instal.lació ciclista de pista de terra. Si bé es reconeixia que era més adient que la improvisada del parc de la Ciutadella, on es venien celebrant curses des del tancamenet de velòdrom del carrer Aragó, també era cert que no reunia condicions suficients i estava condemnada a la provisionalitat mentre no es construïa un recinte comme il faut. És per això, que la vida d'aquest velòdrom va ser força curta i va quedar en desús en inaugurar-se la nova pista del Parc de Sports del carrer Muntaner l'any 1909.

*1909.- L'obertura del nou velòdrom del carrer Muntaner va significar el final del de Les Arenes. El 4 de març El Mundo Deportivo publicava aquest esqüet anunci en el que s'oferia el velòdrom a arrendament o traspàs. Ja mai més tornaria a reeixir.

dilluns, 23 de setembre del 2013

TORTUGUES DE CIMENT ALS PARCS INFANTILS. (1960's-1970's)


*1965.- Un grup de tortugues instal·lades a l'àrea de jocs infantils del triangle Avinguda de Roma /  València / Calàbria.

Després de l'abandonament gairebé total que van patir els espais infantils dels parcs de la ciutat durant les dues primeres dècades del franquisme, l'ajuntament porciolista dels anys 1960's va començar a invertir en condicionar-los i dotar-los d'elements per a l'esbarjo infantil a les comptades zones verdes que disposava la ciutat.
Al costat dels clàssics gronxadors i tobogans varen aparèixer àrees de sorra que permetien als més petits exercitar-se en l'ús de la pala i la galleda. Però en alguns d'aquests parcs van aparèixer també uns elements molt singulars que sens dubte formaran part de l'ideari infantil de molts barcelonins que eren nens entre els anys 1960's i començaments dels 1970's.
Eren unes tortugues prefabricades en ciment compactat que permetien a la quitxalla remuntar-les i fer juguesques al seu entorn. N'hi havia de dos tipus. La més gran, amb la closca solcada de forats per on els menuts podien jugar a amargar-se i treure el cap o una altra part del cos. Les de l'altra modalitat, més petites, eren simplement un element per pujar-hi i veure el món des d'una mica més amunt. Tenien les closques pintades amb detalls de colors cridaners i normalment s'instal·laven en grups de quatre, una de gran i tres de petites al seu voltant.
N'hi havien al tram final del carrer de la Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas) entre l'avinguda de Sarrià i la plaça de Calvo Sotelo (avui Francesc Macià); als jardins Bacardí de la Travessera de les Corts; al jardins de Can Manteca a Sants; als jardinets del final del carrer Còrsega cantonada Fresser i als parcs de Montjuïc i de la Ciutadella.  
A l'any 1970 hi havien censades als parcs i jardins urbans de Barcelona un total de 23 d'aquestes tortugues [1].

*1962.- Una mestra amb els seus petits alumnes dins una tortuga als jardinets del final del carrer Lleida. (Foto: Gregorio Aparicio)

[1]. El derecho de los niños a jugar con cubo y pala. Soledad Balaguer. La Vanguardia. 22.10.1970

diumenge, 22 de setembre del 2013

VELÒDROM DEL CARRER ARAGÓ. (1900-1903)

A partir del 1899 el Velòdrom de la Bonanova va deixar d'acollir proves ciclistes per orientar-se bàsicament a la pràctica del futbol. Tot i això,  els entusiastes esportistes de la bicicleta varen poder disposar ben aviat d'un nou recinte per a la pràctica del seu esport favorit. Fou la Sociedad Anónima Velódromo la que prengué la iniciativa per a la construcció de la nova pista ciclista, aquest cop en un indret molt més cèntric que l'anterior recinte de La Bonanova. Els terrenys finalment escollits  eren situats al carrer Aragó, entre Muntaner i Casanova, prop del Pont del Mico. L'entitat Velo-Club es a afegir al projecte tot instal·lant la seva seu social al costat mateix dels terrenys del nou velòdrom.
 
*1900.- La Vanguardia del dia 13 de juny publicava aquesta notícia en la que s'informava de l'emplaçament i les característiques del nou recinte per a curses ciclistes. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
 *1900-1902.- Retalls d'algunes notícies de premsa sobre l'activitat del velòdrom i del Velo-Club. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Tot i que inicialment el nou recinte es descartava per la pràctica del futbol per les seves insuficients dimensions, la veritat fou que s'hi arribaren a celebrar nombrosos partits.
La vida d'aquesta instal·lació ciclista de 250 metres de corda fou molt efímera. El 25 d'octubre de 1903 es col·locava la primera pedra del Casa del Pueblo del Partit Radical d'Alejandro Lerroux en els terrenys que havia ocupat el velòdrom.

dissabte, 21 de setembre del 2013

TEATRO DE LAS DELICIAS. Paral·lel - Borrell. (1900-1906)

A principis de l'any 1900 es va començar a construir a la cruilla del Paral.lel amb el començament dels carrers Comte Borrell i Aldana, un local de teatre que seria inuagurat el dia 4 d'agost d'aquell mateix any amb el nom de Teatro de las Delicias i fou un dels locals pioners d'aquella via que en pocs anys esdevindria el veritable centre neuràlgic de l'espectacle i la diversió barcelonina.  
El dia de la inauguració es va presentar una companyia de sarsueles castellano-catalanes amb un primer cartell que incloia quatre peces representades en un sol acte: El Alcalde Interino, Lo Somni de la Inocència, Coro de Señoras i Setze Jutges.
El nou teatre era una construcció molt modesta amb aparença de barraca, que va continuar fidel a la sarsuela durant els sis anys que es mantingué obert. Sovint acollia també tota mena de mítings polítics i reunions i assemblees obreres.
L'any 1906 el local va patir una profunda crisi econòmica que va portar als seus propietaris a oferir-lo públicament a través de la prensa a algún altre empresari que volgués fer-se'n càrrec. El lloguer sol.licitat sembla ser que era força assumible i la nova empresa que al setembre d'aquell any es va quedar amb el local va decidir rebatejar-lo com a Teatro Lírico del Paralelo. 
 
Diversos retalls publicitaris inserits a la cartellera de La Vanguardia amb les programacions presentades al Teatro Las Delicias.
 
 

dijous, 19 de setembre del 2013

CENTRE DE SANITAT EXTERIOR DEL PORT / HOSPITAL DE MALALTIES DEL REUMA. Passeig de Colom 31. (1958-2001)

L'any 1957 va ser construit al port de Barcelona un equipament assistencial dedicat als serveis de Sanitat Exterior, que començaria a funcionar cap a mitjans del 1959. Era un petit edifici situat al passeig de Colom (en el tram conegut avui com passeig de Josep Carné), que s'aixecava en el punt de trobada del molls de Barcelona i de Sant Bertran.
Només uns anys després el mateix edifici va acollir l'anomenat Centro Nacional de la Lucha contra las Enfermedades Reumáticas, un grup de malalties molt vinculat als treballadors del mar i a zones climatològicament humides com és el cas de Barcelona. Aquest centre va esdevenir un petit hospital especialitzat en reumatologia 

*1959. Amb aquesta parafernàlia literària tan rància i de falsa grandiloqüència s'explicava a La Vanguardia del dia 2 d'agost l'obertura del Centre de Sanitat Exterior del Port.

El doctor Pere Barceló i Torrent (1910-1984), un reconegut reumatòleg nascut a Palafrugell, va ser l'ànima d'aquest petit centre especialitzat del qual en va ser director fins a la jubilació. Amb el temps el centre sanitari va començar a ser conegut com l'Hospital del Reuma i obtingué l'acreditació per a formar futurs especialistes en reumatologia, desenvolupant una important tasca docent.
L'any 1972 l'Administració franquista va crear un organisme autònom anomenat AISNA (Administración Institucional de la Sanidad Nacional), vinculat al Ministerio de Sanidad, al qual va quedar adscrit el Centre de Lluita contra les Malaties Reumàtiques i l'hospital.
L'any 1981 es van produir els primers traspassos de serveis sanitaris públics de l'Estat a la Generalitat. Els dos hospitals de l'AISNA a Catalunya, el del Tòrax de Terrassa i el del Reuma del port de Barcelona, van passar a ser gestionats per la Generalitat. Hospital de Malalties Reumàtiques va ser el nou nom oficial del centre, que va quedar integrat en la xarxa de serveis sanitaris públics de l'Institut Català de la Salut (ICS).
L'Hospital del Reuma es va mantenir actiu fins el 2001 quan les obres de l'accés al Cinturó Litoral i de reordenació de la plaça de les Drassanes (coneguda avui com a plaça del carbó) van suposar l'enderroc del centre hospitalari.

dilluns, 16 de setembre del 2013

CAFÈ DE LA RAMBLA. Rambla/Canuda (1925-1948)

 
*1925.- El Cafè de la Rambla i la seva terrassa pocs mesos després d'obrir-se al públic.
 
El dissabte 4 d'abril de 1925 s'obria a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Canuda un establiment que aviat passaria a gaudir d'un gran renom i prestigi entre els nombrosos cafès del centre de la Barcelona de l'època. El Cafè de la Rambla va ser una inciativa de la societat Cafés de Cataluña, al front de la qual hi figurava el conegut restaurador Miquel Regàs. La decoració interior es va encarregar a Jaume Llongueras, que va comptar amb la participació de reconeguts artistes de l'època, entre els que hi figuraven noms com Josep Mompou, Pere Pruna, Francesc Galí, Xavier Nogués i Oleguer Junyent. En els seus primers reclams publicitaris s'anunciava com un local amb seccions de cafeteria, refrescos, embotits, cremerie i restaurant. Teia dos accesos: el principal a la cantonada amb la Rambla i un altre al carrer Canuda que connectava directament amb l'espai destinat a restaurant. L'interior disposava d'un modern sistema de ventilació amb generador d'aire fred que va ser  pioner a Barcelona. La seva terrassa exterior s'estenia sobre la vorera de la Rambla i era força animada als estius.

*1925.- Notícia de l'encàrrec de la cuina del Cafè de la Rambla al conegut xef Pompidor (Font: Hermeroteca La Vanguardia).

El Gran Café de la Rambla (que així es deia en els seus primers anys) va concentrar aviat les tertúlies i reunions de diverses penyes d'intel·lectuals i artistes d'aquella entremaliada ciutat dels anys 1920's. El seu emplaçament era extraordinàriament idòni pels amants de la cultura i de les arts: a cent metres de la Sala Mozart, a quatre passes de l'Ateneu i a tres de la Llibreria i Sala d'Art Canuda.


*1935.- L'entrada al Cafè de la Rambla al començament del carrer Canuda fent cantonada amb la Rambla.

Una de les primeres penyes que es va establir a les taules i cadires del local fou l'anomenada tertúlia de La Revista que reunia en animades converses a noms com Josep Maria López-Picó, Agustí Esclasans, Carles Riba, Josep Maria Junoy i Tomàs Garcés, entre d'altres que van tenir que emigrar des del Cafè Continental de Plaça Catalunya quan va tancar. També s'hi incorporaven sovint Josep Maria de Sagarra, J.V. Foix, Josep Pla o Antoni Closas,


 *1935.- La barra mostrador de l'entrada del cafè amb la Rambla al fons.
 
*1935.- Una imatge que palesa l'elegància de l'interior del Cafè de la Rambla, amb les seves característiques columnas, plafons i miralls.
 
Després de la Guerra Civil els divans de vellut vermell, els gran miralls i els globus de llum del Cafè de la Rambla van seguir acollint tertúlies, però tot havia canviat molt. Regàs, que va acabar sent l'amo del local, i els cronistes Sebastià Gasch o Andreu Avel·lí Artís Sempronio, amb d'altres personatges com l'autor dramàtic Lluís Elias o l'actor Gimbernat freqüentaven les taules del cafè i continuaven xerrant sobre el curs de la Guerra Mundial i d'altres temes d'actualitat, en aquella ciutat apagada i vigilada que, sota la bota franquista, havia perdut el seu esplendor del primer terç de segle.
En aquestes condicions el Cafè de la Rambla va resistir només una década més. A finals de 1948 el local va ser desmantellat per convertir-se en una botiga de llums i vaixelles per a la llar anomenada Lámparas Ramblas.
Avui encara podem veure, integrades en un comerç de moda,  les columnes jòniques de marbre que sostenen el sostre arrodonit on hi havia l'entrada del cafè.
Cap a finals dels anys 1980's un altre Cafè de la Rambla va obrir portes a la Rambla de Catalunya tocant a Gran Via. Avui (2013) ja no conserva aquest nom.   
 

dissabte, 14 de setembre del 2013

EDITORIAL REGINA. Mallorca 93-95. (1950-1979)

 
 
El sector de l'Esquerra de l'Eixample situat per sobre de l'avinguda de Roma entre els carrers Urgell i Entença, va ser durant el segle passat un barri ple d'editorials. Tot i que avui encara hi podem trobar algunes de les edificacions que acollien les seus d'aquelles empreses (Gustavo Gili al carrer Rosselló o Salvat, al carrer Mallorca), altres han desaparegut totalment (Ramon Sopena, al carrer Provença) o s'han instal·lat en nous edificis (Joventut) perdent la seva antiga seu.
Un dels casos d'arquitectura industrial desapareguda és el de l'edifici que acollia els tallers i les oficines de l'Editorial Regina S.A. a la cantonada dels carrers Mallorca i Comte Borrell. Va ser construit el 1950 i disposava de soterrani, planta baixa i un pis d'alçada generosa, que conformaven una estructura molt funcional amb un únic detall neoclàssic a la porta principal d'entrada de la cantonada, on es podien veure unes columnes sota un frontó adossat a la façana.  L'editorial va especialitzar-se en l'edició de llibres i altre material gràfic de caràcter religiós.
  
 
*1970's.- L'edifici que acollia l'Editorial Regina a la cantonada Mallorca-Borrell
 
 
*1970.- La Biblia Infantil un dels productes típics que oferia l''Editorial Regina. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 
 
A finals de la década dels 1970's, l'Editorial Regina es va traslladar al Polígon Industrial del Congost de Granollers, tot mantenint al barri unes oficines situades en una finca del costat, concretament al carrer Mallorca 83. L'edifici corporatiu de l'editorial va ser enderrocat i substituït per un bloc d'habitatges.

divendres, 13 de setembre del 2013

SALON GUINARDÓ. Cinema. Escolnarbou 43. (1940-1946)

Un cine de posguerra de vida efímera fou el Salón Guinardó, al qual li correspon l'honor d'haver estat la primera sala de cinema del barri. Situat al carrer Escornalbou número 43, fent cantonada amb Renaixença, ocupava part de l'antiga seu de l'Ateneu Català del Guinardó que fou clausurat en acabar la Guerra Civil. La sala va ser regentada per la mateixa familia que anys després obriria el Cinema Maragall uns carrers més avall.
El primer film projectat al Salón Guinardó fou Piloto de pruebas, una producció nordamericana, dirigida per Victor Fleming, en la que hi treballava una tripleta de bons actors: Spencer Tracy, Clark Gable i Myrna Loy.
Segons explica Roberto Lahuerta, una anècdota destacada d'aquells primers anys de funcionament de la sala era que només disposava d'un projector. Calia aturar-lo i encendre els llums per carregar cada rotllo successiu del film amb la corresponent pausa abans de reprendre la projecció [1].
La sala, que era de petit format,  no només oferia projeccions cinematogràfiques sino també espectacles de varietats amb especial dedicació al flamenco. L'oferta d'oci es limitava als dies de caps de setmana i festius. El local tenia també un bar a l'aire lliure amb terrassa. Quan els seus propietaris varen dedicir obrir el cinema Maragall a començaments del 1946 el Salón Guinardó va tancar portes i quedà definitivament abandonat.   
 
 
[1] Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Col.lecció Favència. Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris. Barcelona 2013.

dijous, 12 de setembre del 2013

FAÇANA ANTIGA DE LA CATEDRAL (1402-1884)



*1880.- Foto i gravat que ens mostren com era la porta principal de la Catedral de Barcelona, abans de l'inici de les obres de la nova façana neogótica.

De la primera catedral de Barcelona no se'n tenen moltes dades. En els documents del Segon Concili de la ciutat de l'any 559 apareix dedicada a la Santa Creu i les últimes excavacions dutes a termes en el carrer dels Comtes de Barcelona han posat al descobert els fonaments d'una església de tres naus separades per dos sèries de columnes de marbre blanc, que hom pensa que són del segle IV. Aquesta primitiva catedral va quedar molt malmesa quan el cabdill àrab Almansor va incendiar i saquejar la ciutat l'any 985.
Posteriorment al segle XI en temps de Ramón Berenguer el Vell es va iniciar la construcció d'una nova catedral romànica que va ser consagrada el dia 29 de novembre de 1058 per l'arquebisbe de Narbona. L'orientació d'aquest temple era exacte al de l'actual catedral, tot i que era molt més petit, i disposava de tres naus, tres absis i un campanar.
El maig de 1298 van començar les obres d'una nova catedral gòtica sota en mandat episcopal de Bernat Pelegrí que durarien prop de 150 anys. La nova església es va bastir aprofitant peces de l'antiga, que no van acabar d'enderrocar fins que no fou completada la nova.
Jaume Fabre fou el primer arquitecte conegut que es posa al front de les obres  el 1317. En una primera fase es van bastir l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri. Posteriorment es van perllongar les tres naus i es va construir un cimbori poc vistós coronat amb peces de fusta. El perímetre de l'església es va tancar el 1417, però va quedar pendent la façana que es va resoldre amb un simple mur sobre el que després es van obrir algunes finestres i la porta d'entrada. El disseny d'aquesta façana però, ja havia estat traçat per Carles Galtés de Ruán des del 1408.
L'ornamentació de la façana de la catedral gòtica va ser doncs, un tema pendent durant quatre segles durant els quals l'exterior del temple en el seu accés principal oferia un aspecte pobre i poc agrait que contrastava amb la sumptuositat de l'interior.
Finalment, aprofitant l'avinentesa de la celebració de l'Exposició Universal de 1888 i gràcies, sobretot, a l'esforç personal de Manuel Girona i Agrafel, un poderós industrial barceloní, es va acometre la represa de les obres de la façana mitjançant un concurs convocat el 1882 que obligava a aixecar-la d'estil gòtic. El guanyador del concurs fou Josep Oriol Mestres que des de 1855 era l'arquitecte oficial de la catedral. Mestres es va inspirar en el disseny que havia deixat Galtés de Ruan a començaments del segle XV i va dirigir les obres fins a la seva mort el 1895. Tot seguit,  l'arquitecte August Font i Carreras es va fer càrrec de l'acabament de la façana, que va concloure amb l'aixecament del pinacle del cimbori de 70 metres completat el 1913.


*1890-1900.- Les dues primeres fases de la construcció de l'actual façana queden reflectides en aquestes dues imatges. A la primera s'havia completat tota la part baixa, mentre que a l'altra s'havien construit també les dues torretes laterals amb els seus pinacles. Quedava pendent només el gran cimbori central de 70 metres que seria coronat el 1913.

dilluns, 9 de setembre del 2013

ESCOLA PARVULARI. PLAZA DE LA UNIFICACIÓN. Actual Plaça de la Revolució de Setembre de 1868. (1941-1994)

*1970's.- Els parvularis situats al centre de la plaça. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

Al desembre de 1941 els franquistes inauguraven uns nous parvularis al bell mig de la plaça de la Revolució de Gràcia que feia poc havien rebatejat amb el nom de Plaza de la Unificación, en commemoració d'un fet absolutament aliè a la vida gracienca, com era la promulgació del Decret de 1937 que va unificar la Falange Española Tradicionalista i les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista). Aquesta plaça rectangular delimitada pels carrers Terol i Ramón y Cajal, des d'on arrenca el carrer Verdi i acaba el de la Mare de Déu dels Desemparats, va sobreviure amb aquest nom de reminiscències feixistes durant tots els anys de la dictadura i encara alguns més fins ben entrada la dècada dels 1980's.
El parvulari municipal ocupava el 80% de la superficie de la plaça i els cotxes podien circular pel seu perímetre. Per aquest fet, la plaça va començar a ser coneguda popularment com plaça de les escoles o plaça dels col·legis. Un tancat de maó vist amb un reixat baix separava el recinte escolar de la vorera central de la plaça. Els blocs dedicats a parvularis eren construccions simples de planta baixa envoltats per un petit jardí on hi havien els espais per a jocs infantils. Mitja dotzena d'arbres donaven sombra a aquests patis. L'equipament va fer les funcions de col·legi electoral als referèndums franquistes i després a les primeres eleccions democràtiques.
Fins a l'any 1994 quan l'escola va ser eliminada, la plaça de la Revolució de Setembre de 1868 no va poder lluir tot el seu esplendor, malgrat que es va optar per la modalitat, sempre discutida, de plaça dura amb un aparcament soterrani d'estretor desmesurada, ideal per deixar alguna rascada sobre la xapa dels cotxes, que fou inaugurat el 1995 i va deixar al descobert un antic refugi antiaèri.


divendres, 6 de setembre del 2013

CLUB BOLERA LESSEPS. Santa Perpètua 8. (1953-1955)


 
*1954.- Dues imatges de l'interior de la Bolera Lesseps

A la dècada del anys 1950's l'afició a les bitlles era prou estesa a Barcelona. Hi havien almenys vuit boleres  actives a la ciutat i entre elles destacava la del Club Bolera Lesseps, ubicada molt aprop de la plaça del mateix nom, al número 8 del carrer de Santa Perpètua.
La Bolera Lesseps va obrir portes el 1953 sota la presidència de Jorge Miralles. La decoració de l'interior del local evocava un xalet d'alta muntanya amb sostres i baranes de fusta  d'acord amb el projecte dissenyat per l'arquitecte Joaquín Martínez. El club propietari del recinte competia habitualment en els campionats domèstics de bitlles. 

dimecres, 4 de setembre del 2013

PSICOSIS. Discoteca. Balmes 51 (1978-1988)



Cap a les acaballes de la década dels 1970's es va produir un repunt del fenòmen de les discoteques al centre de Barcelona. En ple Eixample, Psicosis i Trauma van esdevenir les més concorregudes i populars de la zona.
Psicosis era situada als baixos de l'edifici del número 51 del carrer Balmes, prop de la cantonada amb Consell de Cent. Era, per cert, al costat d'una de les façanes més horroroses i de mal gust que ha conegut la ciutat, la del veí edifici SACE del número 49, un bunyol estètic que desentonava d'allò més amb les finques noucentistes del voltant produint un impacte visual que convidava a tancar immediatament els ulls.
La proposta de Psicosis era la pròpia d'una discoteca clàssica, com les de tota la vida. Molt animada de joves a les tardes, i orientada amb un públic més adult a les nits.  La seva proposta es complementava amb espectacles més picants a les nits aprofitant la permisivitat que va suposar l'arribada de la democràcia.
Cap a finals de la década, Psicosis va canviar de cara i de nom, però ja havia perdut l'encant de la seva primera época. Primer va ser Coco Privé (1989-1995) i Viliv (1996-1999), etapa caracteritzada pels seus espectacles de sexy-boys. Després, ja al segle XXI Zooclub/Tunnel i Balmes 51 van ser els noms successius del local que va tancar al desembre de 2012, després d'un període d'okupació de molts dels pisos superiors de la finca, que havien quedat abandonats.

dimarts, 3 de setembre del 2013

CAVALLETS BABY CEDITAS. Avda. Mistral / Calàbria (1940's-1994)



*1983.- Una imatge de l'avinguda Mistral captada des de la seva cruïlla amb Calàbria. En primer terme a l'esquerra els cavallets Baby Ceditas durant la nevada de gener d'aquell any.
 
 
Des de l'any 1996, gràcies a la intervenció urbanística practicada segons un projecte de Jaume Graells, el barri de Sant Antoni pot presumir de disposar d'una atractiva, verda i espaiosa via d'esbarjo per al veïns com és l'avinguda Mistral.
No obstant això, abans de l'arribada de la democràcia el passat d'aquesta via havia passat per èpoques difícils sense poder lluïr la verdor i la intensa vida veïnal que avui ofereix. Salvant els dies de festa major, el procés de deshumanització de Mistral havia arribat a l'extrem de convertir el seu passeig central en un aparcament consentit i autoritzat de vehicles en els anys més foscos del desarrollisme franquista. Era quan la figura de l'automòbil exercia la seva autoritat al carrer, on no només l'amo de la pista sino també de les voreres (les de la Diagonal i la Gran Via en van ser també altres exemples). En aquest context històric la modesta instal·lacio de cavallets per a l'esbarjo infantil coneguda com Baby Ceditas constituia un dels pocs elements de vida social i era molt apreciada i utilitzada pels veïns. 
Durant gairebé 50 anys Baby Ceditas va ser un referent per al barri, que va permetre que molts veïns, durant els seus anys d'infantesa, poguessin experimentar aquesta barreja d'il·lusió, fantasia i temor que suposava pujar als cavallets i sentir com el món girava al seu voltant. 
Dissortadament la reforma urbanística de l'avinguda Mistral va acabar comportant l'enterrament del Baby Ceditas, que ja no va tornar a il·lusionar els nens i nenes del barri. L'ajuntament va decidir no renovar la llicència municipal a la família que gestionava els cavallets, que van desaparèixer del paissatge del barri.  

*1993.- Nota de l'Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni que defensava el manteniment dels cavallets Baby Ceditas.[1] 
 
 
[1]. Barceló, Alfons. Pràctiques de civisme des del meu barri. Editorial Icària. Barcelona 2005.