Un del primers escenaris teatrals de la ciutat fou l'anomenat Teatro Circo Barcelonés, inaugurat el 12 de gener de 1853 al número 20 del carrer de Montserrat, seguint un projecte de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889) amb l'objectiu d'ampliar les activitats d'una sala de ball anomenada Salón Artístico, que un any abans s'havia instal·lat als jardins de la casa d'un ciutadà britànic anomenat Kennet.
El nou escenari s'estructurava al voltant d'una platea fàcilment convertible en pista de circ de terra premsada. Disposava també de quatre graderies al voltant de la platea i d'un únic pis amb llotges, en forma de ferradura i amb columnes de ferro colat, com la resta de l'estructura. El sostre amb àmplies claraboies permetia l'entrada de la claror exterior.
El local seria rebatejat amb el nom de Teatre Ristori després d'una gran actuació de l'actriu italiana Adelaida Ristori el 1857. El nou nom però, mai va gaudir de l'acollida esperada entre el públic.
L'èxit creixent del local va permetre la seva progressiva ampliació i reforma. L'escenari va ser ampliat i la coberta canviada i el 1861 s'hi va afegir un segon pis, una nova caixa acústica i un exhaustiu canvi de decoració a càrrec de l'escenògraf Josep Planella i Coromina (1804-1890), sota la direcció del mateix Rovira i Trias. La vida del local anava sobre rodes fins que la nit del 29 d'abril de 1863 va quedar totalment destruit a causa d'un incendi.
Problemes amb la companyia d'assegurances varen retardar la reconstrucció del teatre que no fou reobert fins al 25 de novembre de 1869. El nou local, bastit sobre un projecte del mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), disposava d'un aforament de 2.300 espectadors, que es distribuien entre una platea de 700 butaques i dos pisos de ferradura amb façana al carrer del Migdia. En aquells temps era considerat el tercer escenari de Barcelona només per darrera del Liceu i el Principal, tant per la seva capacitat com per la qualitat de les obres que s'hi presentaven. Exteriorment tenia un aspecte de casa particular, amb la qual cosa des del carrer Montserrat estant no semblava contenir un teatre d'aquella magnitud.
El juny de 1870 fou l'escenari del primer Congrés Obrer Espanyol de la AIT. Al mateix local hi tenia el seu estudi-taller l'escenògraf Salvador Alarma, que al llarg dels anys hi va formar tota una generació de professionals de l'escenografia artística catalana.
*1870.- Dibuix de l'interior del Teatro Circo Barcelonés durant la celebració del I Congrés Obrer Espanyol.
*1890's.- Concentració obrera al carrer del Portal de Santa Madrona cantonada Montserrat. Al fons es pot veure l'entrada del Teatro Circo Barcelonés i a l'esquerra el tandal del bar Gambrinus.
El Teatro Circo Barcelonés tenia dos veins selectes: el bar-cerveseria Antic Gambrius i el meublé Mont d'Or, que ocupaven l'immoble del costat que feia cantonada amb el carrer del Portal de Santa Madrona. A començaments del segle XX es va plantar una estructura en forma d'arc, amb dos fanals i el rètol del local, entre la paret lateral del convent de Santa Mònica i les parades de llibres de vell, que donava visibilitat i publicitat al local des de la Rambla, tot obrint com una una mena de passadís que conduia fins a la mateixa entrada. El 1888 va canviar el nom pel de Teatre de l'Òpera durant alguns anys.
*1887.- Aquesta és la ressenya que dedicava al Teatro Circo Barcelonés la guia Barcelona y sus alrededores: guía histórica descriptiva y estadística del forastero (Josep Coroleu. Jaume Seix).
Pel que fa als espectacles de circ, per aquest local varen passar la companyia acrobàtica i eqüestre de Mr. Price (1857), els pallassos anglesos germans Hanlon Less (1871), el transformista Cascabel i el prestidigitador Canonge. A punt d'arribar al segle XX la companyia mímica dels Onofri també hi va triomfar. Però, segons explica el cronista Antonio R Dalmau [1], van ser els atletes russos de Mr. Felleu els que a l'any 1878 aconseguiren el major èxit del local omplint de gom a gom el teatre circ.
A partir dels anys 1920's el local es va especialitzar en espectacles de flamenc, sota la direcció de Juanito El Dorado, i a partir de les acaballes d'aquella dècada fou l'escenari on triomfaven els anomenats imitadors d'estrelles, entre els que destacaren artistes com Manolo Izquierdo, conegut per Derkas, i Vianor com els més representatius d'aquest gènere [2].
El juny de 1870 fou l'escenari del primer Congrés Obrer Espanyol de la AIT. Al mateix local hi tenia el seu estudi-taller l'escenògraf Salvador Alarma, que al llarg dels anys hi va formar tota una generació de professionals de l'escenografia artística catalana.
El Teatro Circo Barcelonés tenia dos veins selectes: el bar-cerveseria Antic Gambrius i el meublé Mont d'Or, que ocupaven l'immoble del costat que feia cantonada amb el carrer del Portal de Santa Madrona. A començaments del segle XX es va plantar una estructura en forma d'arc, amb dos fanals i el rètol del local, entre la paret lateral del convent de Santa Mònica i les parades de llibres de vell, que donava visibilitat i publicitat al local des de la Rambla, tot obrint com una una mena de passadís que conduia fins a la mateixa entrada. El 1888 va canviar el nom pel de Teatre de l'Òpera durant alguns anys.
Pel que fa als espectacles de circ, per aquest local varen passar la companyia acrobàtica i eqüestre de Mr. Price (1857), els pallassos anglesos germans Hanlon Less (1871), el transformista Cascabel i el prestidigitador Canonge. A punt d'arribar al segle XX la companyia mímica dels Onofri també hi va triomfar. Però, segons explica el cronista Antonio R Dalmau [1], van ser els atletes russos de Mr. Felleu els que a l'any 1878 aconseguiren el major èxit del local omplint de gom a gom el teatre circ.
A partir dels anys 1920's el local es va especialitzar en espectacles de flamenc, sota la direcció de Juanito El Dorado, i a partir de les acaballes d'aquella dècada fou l'escenari on triomfaven els anomenats imitadors d'estrelles, entre els que destacaren artistes com Manolo Izquierdo, conegut per Derkas, i Vianor com els més representatius d'aquest gènere [2].
El 1937 va ser ocupat pels anarcosindicalistes de la CNT que l'anomenaren Teatro del Pueblo amb direcció de l'anarquista argentí Rodolfo Sánchez Pacheco. S'hi va representar ¡Venciste, Monakotf!, d'Isaac Steimberg, en versió de Cristóbal de Castro.
El local va perdre protagonisme després de la Guerra Civil i va acabar essent expropiat a l'any 1944, per facilitar la reordenació del sector, en un intent del franquisme per dignificar aquella zona del Barri Xino.
*1929.- Entrada al Teatro Circo Barcelonés al carrer Montserrat. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).
Algunes obres i espectacles presentats al Teatre Circo Barcelonés:
1854.- El zapatero y el rey de José Zorrilla
1856.- La Verge de les Mercès de Manuel Angelon
1858.- El ball d'en Serrallonga de Víctor Balaguer
1861.- Maria di Rohan de Donizetti
1871.- La masovera de Frederic Serra
1874.- El somni daurat de Vidal i Valenciano
1881.- La cova dels orbs de Francesc Sánchez Gavagnach
1883.- La fille du tambour-major de Jacques Offenbach
1892.- Cristóbal Colón de Francesc Vidal i Careta
1896.- El mundo que muere y el mundo que nace de Teresa Claramunt
1906.- La corte de Júpiter de Eduardo Fuentes i Pablo Luna
1906.- Las niñas alegres de Manuel Penella i Esteban Burés
1930.- La ciudad d'Àngel Pestaña
[1] Antonio R. Dalmau. El circo en la vida barcelonesa. Ed. Llibreria Milla. 1947
[2] Paco Villar. Historia y leyenda del Barrio Chino. Ed. La Campana. 1996
Algunes obres i espectacles presentats al Teatre Circo Barcelonés:
1854.- El zapatero y el rey de José Zorrilla
1856.- La Verge de les Mercès de Manuel Angelon
1858.- El ball d'en Serrallonga de Víctor Balaguer
1861.- Maria di Rohan de Donizetti
1871.- La masovera de Frederic Serra
1874.- El somni daurat de Vidal i Valenciano
1881.- La cova dels orbs de Francesc Sánchez Gavagnach
1883.- La fille du tambour-major de Jacques Offenbach
1892.- Cristóbal Colón de Francesc Vidal i Careta
1896.- El mundo que muere y el mundo que nace de Teresa Claramunt
1906.- La corte de Júpiter de Eduardo Fuentes i Pablo Luna
1906.- Las niñas alegres de Manuel Penella i Esteban Burés
1930.- La ciudad d'Àngel Pestaña
[1] Antonio R. Dalmau. El circo en la vida barcelonesa. Ed. Llibreria Milla. 1947
[2] Paco Villar. Historia y leyenda del Barrio Chino. Ed. La Campana. 1996
