La història dels urinaris públics a Barcelona arrenca de finals del segle XIX amb les primeres vespasines d'ús exclussivament masculí. Més tard es va optar per soterrar aquests serveis principalment per evitar les males olors que produien a peu de carrer. Instal·lacions com les de la plaça Urquinaona, la plaça del Teatre o la de Ferrer i Cajigal davant la Facultat de Medicina de l'Hospital Clínic, n'eren tres exemples d'aquesta modalitat a les que s'accedia a través d'escales i disposaven de la presència d'una senyora -generalment d'edat ja avançada-, que s'ubicava exclussivament als femenins i que recollia algunes propines de les usuàries.
Als anys 1980's els labavos públics de carrer van donar un gir inesperat. Mentre s'anaven clausurant progressivament els soterranis, l'ajuntament va començar a instal·lar els primers lavabos de pagament en un model de cabina que ja funcionava a Paris, Londres i altres ciutats europees. L'usuari dipositava una moneda, tot seguit s'obria la porta automàticament i tenia accés exclusiu a l'interior. Al cap de quinze minuts la porta es tornava a obrir automàticament per evitar-ne usos indeguts. La carcassa de la cabina era de color crema amb clivelles verticals i la porta d'accés, situada en un dels extrems era corredera, metàl·lica i de forma arrodonida.
Aquests urinaris van començar a desaparèixer progressivament a partir dels anys 1990's i els últims exemplars existents eren situats a la plaça Sagrada Família, plaça de Gaudí i Parc Güell, orientats principalment als grups de turistes que visitaven aquestes obres d'Antoni Gaudí.
L'any 2012 varen ser definitivament substituïts per un nou disseny que reproduia el sistema de pagament.
*1980's.- El lavabo instal·lat al Paral·lel prop de la Plaça Espanya.
