CASCADA I JARDÍ DE LA CASA VICENS (1887-1946)

Agraïments a JESÚS SERDIO i VICTOR OLIVA

 

*1918.- Una vista del jardí de la Casa Vicens des de sota de l'arc de la cascada monumental avui desapareguda.

La Casa Vicens al barri de Gràcia va ser una de les primeres obres d'Antoni Gaudí a Barcelona. Al llarg dels anys l'edifici i el seu entorn van patir diverses modificacions producte de reformes que alteraren la seva fesomia original.

Encarregada a Gaudí per Manel Vicens, les obres van començar l'any 1883 al carrer de Sant Gervasi (avui de les Carolines) i no varen concloure fins el 1887. L'arquitecte reusenc va assajar al jardí de la casa una complexa trama de sorolls vinculats als moviments de l'aigua a traves de diferents brolladors i d'una cascada. Tots aquests elements es van anar perdent progressivament. El brollador de la galeria del menjador va ser eliminat el 1925 i el brollador de la porta d'accés el 1927. D'altra banda, la font de Santa Rita, obra de Joan Baptista Serra Martínez, va ser afegida el 1925 i suprimida el 1963.

La tanca del carrer Carolines

 

*1941.- Una interessant imatge del jardí de la casa Vicens captada des de la cantonada del carrer Carolines amb Príncep d'Astúries. S'hi pot veure la continuïtat de la tanca de fulles de margalló de ferro forjat fins a la cantonada, l'edifici circular que hi havia en primer terme i just darrera la cascada monumental també desapareguda. La foto permet fer-nos una idea del gran espai del jardí original, que l'especulació immobiliària va fer desaparèixer per sempre. (Foto: Institut Amatller d'Art Hispànic).

*1935.- Plànol del jardí de la Casa Vicens en el que s'han acolorit els elements arquitectònics desapareguts. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per agrandir la imatge)

*1940's.- Pas interior de la cascada. (Font: AFB)

*1961.- La cantonada Carolines / Príncep d'Astúries amb la Font de Santa Rita, ja separada de la resta de l'antic jardí de la casa Vicens per la construcció de les cases que es veuen al darrera. Dos anys després aquest solar seria també edificat.

Però la pèrdua més sentida d'aquell jardí va ser la de la imponent cascada monumental que hi havia a la part de ponent del jardí, prop del llindar amb el carreró de Sant Gervasi, també avui desaparegut. L'estructura de la cascada era de maó vist amb un arc parabòlic sobre el qual hi havia un pas entre columnes. L'aigua, emmagatzemada  en dos dipòsits situats a cadascun dels extrems, queia oferint agradables efectes sorollosos. Aquell atemptat contra el modernisme català fou perpretat l'any 1946 i va suposar també l'eliminació del carreró de Sant Gervasi. Tot i que Antoni Gaudí, a vint anys de la seva tràgica mort, ja era considerat arreu del món un arquitecte de prestigi, l'oficialitat franquista, lluny d'exercir una política proteccionsta envers el patrimoni arquitectònic de la ciutat, no va tenir contemplacions envers aquella peça del jardí de la Casa Vicens, que va desaparèixer per a glòria de l'especulació immobiliària.

*1945.- Dues imatges de la cascada monumental, ja sense aigua, en un estat de visible abandonament poc abans del seu enderroc. (Fotos: Francesc Ribera Colomer. AFB) 

*1912.- El brollador de la tribuna del mejador, en primer pla, és un altre dels elements desapareguts del jardí de la Casa Vicens.

TEATRE CANDILEJAS. Rambla de Catalunya 26. (1957-1967)

Inaugurat el 21 de desembre de 1957, el Candilejas fou una sala de petit format -aleshores en deien teatre íntim o teatre de butxaca-, que s'instal·là al soterrani del mateix edifici que acollia el Teatre Calderón del qual n'era com una mena d'annex. Era situat a la banda del carrer Diputació en la seva cruïlla amb Rambla Catalunya. L'espai del Candilejas havia estat ocupat anteriorment per La Bodega del Calderón.
La primera obra que s'hi va representar fou Vuelve pequeño Sheba de William Inge, en versió castellana de Xavier Regàs i amb Mari Carmen Prendes sobre l'escenari. A partir dels anys 1960's s'hi varen començar a representar obres en català, però també hi varen actuar companyies de teatre franceses gràcies a la col·laboració de l'Institut Français de Barcelona. Núria Torray i Julián Mateos van ser alguns dels actors que hi van debutar. El teatre va tancar el 15 de maig de 1967 amb l'enderrocament del Teatre Calderón.

*1966.- La finestreta de venda d'entrades del Candijelas (Foto: Barceló)

*1964.- Blas un vodevil amb Alejandro Ulloa i Marta Padovan va ser una de les obres d'èxit durant la temporada 1963/64.

*1963.- La comèdia en català Joc de Taula, estrenada el 1962, va tenir un gran èxit i es mantingué en cartell fins l'any següent. El 1964 va ser reposada. 


Algunes obres representades al Teatro Candilejas:

1958.- Las manos de Eurídice amb Enric Guitart

1958.- Skanina de Rafael Bertrán Montserrat, amb Maria Rosa Bertran
1958.- Isabel y el pelícano de Marcel Frank en versió d'Enric Gutiérrez Roig 
1958.- Le gardien du tombeau de Frank Kafka.
1958.- La fortuna de Silvia de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Plubins i Rosa Carrasco

1959.- La Bassinoire de Jean Charles Pichon (Companyia Jacques Vigoureux)

1959.- Caracalla de Jacques Perret (Companyia Jacques Vigoureux)
1959.- Mirando hacia atrás con ira de John Osborn, amb Germán Cobos i Maria Luisa Romero

1959.- Mambru de Marcel Achard (Companyia Lafleur), amb Margot Cottens, José Orjas i Pilar Muñoz
1960.- El senyor Perramon (adaptació de L'avare de Molière), de Josep Maria de Sagarra, amb Joan Capri.

1962.- Los padres terribles de Jean Cocteau, amb Mercedes Prendes.
1962.- Joc de Taula de Enric Ortenbach amb Paquita Ferrándiz i Pedro Gil.
1963.- Blas de Josep Maria Loperena, amb Alejandro Ulloa i Marta Padován

1964.- La princesa doña Lambra de Miguel de Unamuno, adaptació Ramir Bascompte, amb Paquita Ferràndiz

1964.- Els fugitius de la plaça Reial de Sempronio, adaptació Ramir Bascompte, amb Paquita Ferràndiz, Montserrat Carulla i Enric Arredondo.

1965.- Clementina no rellisquis de Joan Cumellas, amb Josefina Güell i Josep Maria Angelat

1965.- El zoo de cristal de Tennessee Williams, amb M. Dolores Iglesias i Ana Maria Simón
1966.- La corista (Nacida ayer) de Carson Kanin, amb Alicia Tomás

CASA TOMAS SANTOS DE LAMADRID. Muntaner/Bon Pastor (1900-1935)

*1915.- Una imatge de la Casa Tomàs Santos de Lamadrid que era el punt d'arrencada de la part alta del carrer Muntaner per sobre de la Diagonal.

Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), arquitecte de l'alta burgesia i de les classes adinerades barcelonines de principis del segle XX, va projectar l'any 1900 aquesta bellesa modernista que era emplaçada a la cruïlla entre Muntaner i el petit carrer del Bon Pastor amb vistes a la Diagonal.
Santos de Lamadrid provenia d'una familia indiana que havia fet fortuna al Carib. Pràcticament tota l'illa delimitada per Muntaner, Travessera de Gràcia, Aribau i Bon Pastor era de la seva propietat. L'edificació era una veritable barreja de palauet i castell de dues plantes, envoltat d'un gran jardí. Sorprenia per la seva asimetria i diversitat de volums, que configuraven un conjunt en el que destacàven la cúpula piramidal del carrer Bon Pastor i la galeria oberta de la segona planta de la façana principal. L'interior era molt sumptuós amb una magnífica escala amb barana de ferro forjat i fins i tot disposava d'un teatret familiar.

La casa fou començava a enderrocar el 1935 pels mateixos propietaris per tal de construir-hi l'actual edifici d'habitatges obra de l'arquitecte Gutiérrez Diaz. L'esclat de la Guerra va aturar diverses vegades les obres i el nou edifici no fou acabat fins després del final del conflicte bèlic. Durant el franquisme en aquesta cantonada s'hi va instal·lar un dels establiments de la Llibreria Francesa.

Detall del cos central de la façana.

Detall de la porta d'accés a la casa

Detall de l'escala interior

*1935.- Àrea que ocupava a la cruilla Diagonal/Muntaner la Casa Tomàs Santos de Lamadrid i el seu jardí poc abans del ser enderrocada segons un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

CINE LIDO. Passeig Sant Joan 27. (1942-1985)

Agraïments a ANNA VILA i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1940's.- Interior del cinema Lido durant els seus primer anys de funcionament.  (Foto: Gentilesa d' Anna Vila)

*1947.- Dos programes de mà del Cine Lido quan era sala d'estrena durant el franquisme.

La sala de cinema Lido va començar a construir-se a la tardor de 1941, seguint un projecte de Xavier Segarra, i va obrir portes el dissabte 4 d'abril de 1942. Era emplaçat al número 27 del passeig de Sant Joan, cantonada amb Ausiàs Marc, molt a prop de la plaça Tetuàn. Anteriorment, als anys 1930's, un altre cine amb el mateix nom (el Lido Cinema), havia ocupat el que després seria cine Alcázar. En el moment de la seva obertura disposava d'un aforament per a 1.200 localitats.

*1940's.- Vestíbul d'entrada al cinema Lido (Foto: Gentilesa d'Anna Vila)

Les primeres pel·lícules projectades al Lido del passeig de Sant Joan varen ser Canción de amor i Un hombre en París. Era un cinema d'una sola planta, amb una sala de molta pendent i les butaques entapissades d'un color roig intens. En els seus primers anys també s'hi programaven espectacles de varietats. Va començar com a sala d'estrena i es caracteritzava per la seva gran pantalla panoràmica instal·lada al desembre de 1953, que segons la cartellera de l'època era la més gran de Barcelona i la primera d'Espanya que permetia un excel·lent visionat de pel·lícules en gran format abans de l'arribada del Cinemascope.

*1952.- La notícia de la instal·lació de la gran pantalla panoràmica del Lido apareixia així a les planes de La Vanguardia del 12 de desembre de 1953.

Durant les seves últimes dècades de vida, la sala va anar perdent prestigi, fins a convertir-se en un cinema típic de reestrena que transmetia una sensació de decadència i que albirava la seva desaparició. Els programes amb cinema eròtic de classificació "S" van presidir els últims anys de la sala. Finalment va tancar portes al 1985. 

*1940's.- Imatge de l'entrada al cinema Lido (Foto: Gentilesa d'Anna Vila)

*1941.- Plànol de la façana del Lido (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

EL REI DE LES GORRES. Creu Coberta 20 (1907-2008)

*1999.- La porta d'accés i l'aparador del Rei de les Gorres oferien sempre aquest aspecte senzill

Una botiga antiga i entranyable, situada al començament del carrer Creu Coberta, entre la plaça Espanya i el desaparegut cinema Arenas, El Rei de les Gorres va aguantar d'una manera admirable el pas del temps i continuava oferint aquell aspecte de botiga de començaments de segle fins a l'últim dia. La seva agonia final fou lenta. L'establiment se sabia condemnat a mort per un PERI que preveia la continuitat del carrer de la Diputació pel darrera de l'Hotel Plaza, describint una corba fins connectar amb Creu Coberta i després de creuar aqust carrer anar a parar a la Granvia. L'any 1999 l'ajuntament havia instal·lat a la vorera una placa en reconeixement dels molts anys de servei a la ciutat d'aquesta botiga.

L'última propietària de la botiga Rosa Ferrer va decidir tancar el negoci a l'any 2008, després que  els pisos superiors de l'immoble eren habitats per okupes i després serien segellats amb totxanes. En el moment del tancament era la sombrereria més antiga de la ciutat amb més d'un segle abrigant els caps dels ciutadans. L'edifici fou finalment enderrocat a l'abril de 2012.

Placa de reconeixement que l'Ajuntament va col.locar l'any 1999 sobre la vorera de Creu Coberta davant de l'establiment. (Foto: Miquel Cartisano)

AQUARI DE LA BARCELONETA (1963-1987)

*1966.- Façana i accés principal a l'Aquari

*1966.- Vista aèria des de la façana posterior de l'Aquari de la Barceloneta, que apareix assenyalat amb una fletxa groga. (Foto: TAF.ANC)  

El 22 de juny de 1963 fou inaugurat pel general Franco l'edifici de l'Institut d'Investigacions Pesqueres (IIP), que presidia una placeta situada al final del Passeig Nacional (avui de Joan de Borbó), entre els banys El Astillero i els de Sant Sebastià, en un indret que era punt final d'algunes linies d'autobusos i tramvies. El projecte provenia de l'any 1953 per iniciativa de l'alcalde Simarro.
Aquest edifici acollia a la seva planta baixa un aquari, que segons la premsa de l'època era un dels més importants d'Europa pel que fa a la fauna marina mediterrània. La resta de l'edifici era ocupat per oficines, biblioteca i laboratori. L'any 1965 l'aquari va rebre 40.000 visitants que pagaven 10 pessetes per l'entrada. Els nens fins a 7 anys tenien l'accés gratuït. Un any després la premsa anunciava la futura creació d'un Museu de la Ciència i la Tècnica del Mar vinculat a l'IIP que mai va arribar a realitzar-se.
La instal·lació contenia 44 tancs d'aigua a més d'un gran dipòsit central amb tortugues centenàries i exhibia en total més de 200 espècies. Malgrat els elogis inicials rebuts des de la premsa oficial, el cert és que l'aquari va anar caient progressivament en un abandó creixent, que es va accentuar encara més a partir de la fi de la dictadura i l'arribada de la democràcia. Amb el pas dels anys tot aquell edifici traspuava una atmosfera decadent i pròpia d'uns altres temps amb una aparença de manteniment insuficient. A mitjans dels anys 1980's, coincidint amb l'inici de la rehabilitació de la zona dels antics banys, l'aquari va ser tancat. Segons els tècnics municipals l'edifici, aixecat sobre antics sorrals, patia greus problemes estructurals de fonamentació i perillava. Finalment, les instal·lacions de l'aquari, aleshores propietat del Consell Superior d'Investigacions Científíques, van ser desmantellades a la tardor de 1987. Tot i que el CSIC volia conservar l'edifici per acollir-hi oficines seria enderrocat posteriorment. Els peixos i la fauna marina supervivent van passar a dependre del Zoològic i a ser exhibits a l'Aquarama. L'enderroc definitiu no es va produir fins el 2002.

CINEMA IMPERIAL. "LA BARRACA". La Sagrera (1926-1981)

Article el·laborat amb el suport de JOAN PALLARÈS-PERSONAT

*1979.- Vista del vell Cinema Imperial en els temps que era reivindicat pel barri. Les pancartes demanaven la conversió de La Barraca en Ateneu Popular. (Foto: Arxiu F. Ripoll)

Conegut popularment com La Barraca el Cine Imperial ha estat el cinema de més anomenada del barri de La Sagrera. Era situat al carrer Martí Molins i va ser obert a mitjans dels anys 1920's. Durant els temps de la República hi sovintejaven els mítings polítics i al llarg de tots els anys de la dictadura franquista va esdevenir el típic cinema de barri. La Barraca obria els dissabtes, diumenges i festius i oferia programacions en sessió contínua de dues i fins i tot tres pel·lícules de reestrena.

Amb el restabliment de la democràcia la sala aviat va entrar en crisi fins que va tancar portes. Els veins es van apressar a reivindicar l'històric local per al barri, tot demanant-lo com Ateneu Popular. L'ajuntament va accedir a comprar el local l'any 1978. Després de ser enderrocat a l'any 1981, va poder ser finalment convertit en un modern centre cívic, que va ser inaugurat al novembre de 1982 per l'alcalde Narcís Serra.

*1979.- Una altra imatge de La Barraca durant la celebració de la Festa Major de la Sagrera. Els gegants desfilen per davant del local.

*1981.- L'enderroc de l'edifici del cinema.

CINE MAR. Rambla 33 (1936-1992)

 

El Cine Mar o Cinemar (tot junt), va obrir portes l'any 1936, gairebé al mateix temps que esclatava la Guerra Civil. Era situat a la part baixa de la Rambla molt aprop del Teatre Principal i d'un altre cinema, el Ramblas.

Durant el franquisme va quedar entaforat entre el night club-cabaret Tabú i la pensió-hotel Apolo, una zona d'allò més animada a les nits. La sala oferia diàriament sessió continua des de les 10 del matí, bàsicament projectant pel·licules d'aventures, acció i arts marcials. La seva clientela es nodria de personatges marginals propis dels barris adjacents, molts d'ells de dubtosa legalitat i de moral distreta, noctàmbuls que començaven el dia dormint i addictes al comerç sexual. També s'hi veien sovint alguns turistes despistats i joves seguidors de Bruce Lee, Chuck Norris i altres prodigis de l'art de repartir a dojo. El Cine Mar va desaparèixer el 1992.

EDITORIAL RAMON SOPENA. C. Provença 93-97 (1906-1996)

L'Editorial Sopena es va establir a començaments del segle XX a la part mar de la mansana delimitada pels carrers Viladomat, Provença, Comte Borrell i Rosselló. A partir de 1906 va anar disposant en aquella zona de diversos edificis, entre ells un de marcat caràcter modernista obra de l'arquitecte Bonaventura Pollés (1857-1919). L'any 1926 el propietari de l'editorial va reformar i unificar totes les dependències i va fer edificar una façana comuna amb vistes al carrer Provença des d'on s'accedia al complex. La façana tenia un aire neorenacentiste amb relleus escultòrics i rajols acolorits de ceràmica. L'obra havia estat encarregada a Melcior Viñals (1878-1938).

L'edifici i molt especialment la façana van convertir-se aviat en un dels referents d'aquell barri que va anar creixent entre l'Hospital Clínic i la Presó Model. Quan als anys 1990's l'editorial va plegar i va vendre el terreny a una immobiliària (Metro-3) per construir-hi habitatges, l'acció de la piqueta va fer desaparèixer l'edifici a l'octubre de l'any 1996, malgrat l'oposició veinal, que reclamava la preservació de la façana. Van arribar a organitzar-se manifestacions per evitar l'enderroc. Però l'edifici no estava catalogat i l'ajuntament va considerar que, malgrat l'espectacularitat de la seva façana, no tenia cap valor artístic com tampoc els espais d'arquitectura industrial que hi havia darrera.
Una veritable llàstima perque, tot i les consideracions municipals entorn al seu valor arquitectònic, l'edifici de l'Editorial Sopena era un punt de referència de la zona i donava una certa personalitat a aquell barri. Algunes peces de la façana es van conservar i poden encara veure's en una mena de mural que es va instal.lar dins l'interior d'illa dedicat a Maria Mercè Marçal. Aquest jardinet públic interior es va construir juntament amb l'edifici d'habitatges que va substituir l'antiga editorial i avui permet l'accés a les instal.lacions esportives de l'Escola IPSI.

*1992.- Detall de la part superior de la façana de l'Editorial Ramon Sopena.

CINE TEATRE ODEÓN. Sant Andreu. (1921-1981)

Article elaborat amb la col·laboració de JOAN PALLARÈS-PERSONAT

La sala de cinema més gran que va tenir el barri de Sant Andreu de Palomar al llarg de la seva història va ser el cine Odeón. Era situada al passeig de Fabra i Puig, conegut popularment com la Rambla, fent cantonada amb el carrer de Nadal.

El local va ser obert a principis de l'any 1921 i disposava d'un aforament notable que s'apropava a les 2.000 butaques i que el situava entre els més grans de ciutat.

En els seus inicis va actuar com a teatre i s'hi havien vist fins i tot òperes. Així, al febrer de 1927 s'hi representava La Africana, a càrrec de la companyia del Gran Teatre del Liceu, amb el debut del baríton Joan Fonoll. Els tramvies per anar a l'Odeón des del centre de la ciutat sortien del carrer Trafalgar.

*1927.- Crònica publicada a La Vanguardia del 27 de febrer sobre la representació de l'òpera L'Africana a l'Odeón de Sant Andreu.

Posteriorment el local es va anar consolidant com a sala de cinema i als anys de la República tenia un aforament de 1.800 localitats. Eren molt conegudes les sessions matinals musicals de l'Odeon, mentre que les tardes del diumenge era habitual lloc de trobada de families.
Durant els primers anys de la dictadura franquista l'oficialitat del règim va aprofitar la gran capacitat de la sala per promoure tota mena d'actes d'exaltació dels valors feixistes i actes d'afirmació a Franco i a la Falange.

*1941.- Programa de mà distribuït durant els primers anys del franquisme.

D'altra banda era també el local preferit  durant la celebració de la Festa Major del barri per oferir-hi actes i representacions teatrals. L'òpera i la sarsuela tampoc hi van faltar durant els anys 1940's i el 5 de desembre de 1952 els andreuencs van tenir l'oportunitat de veure-hi actuar a la gran vedette del moment Carmen de Lirio.
Aquell mateix any la sala havia estat reformada en profunditat pel propietari José Coll Navarra que, tot i reduir l'aforament deixant-lo en 1600 butaques, va millorar ostensiblement les condicions de visibilitat de tot el local i la decoració interior. Aquestes reformes van ser projectades per l'arquitecte Joan Pujadas Porta.
Represa l'activitat, L'Odeón va continuar com a sala de reestrena oferint dobles programes en sessió contínua. Finalment, el diumenge 14 de juny de 1981 aquest cinema mític de Sant Andreu va tancar portes per sempre. L'últim programa doble projectat incloia El factor humano i Mujeres de Cabaret. Després part de la seva gran estructura va ser aprofitada per donar cabuda a un gran mercat que encara conserva el nom del cinema.

*1970's.- El modest cinema Odeon en els seus últims anys.

CINEMA MIRIA. Passatge Mercader / Provença (1924-1962)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1928.- Vista del cinema Miria a la cantonada passatge Mercader - Provença

Situat en una cruïlla molt cèntrica, com és la del carrer Provença amb el Passatge Mercader (entre Balmes i Rambla de Catalunya), el cinema Miria va obrir portes a finals del mes de març de 1924 i durant els seus primers anys de vida era anunciat a les cartelleres dels diaris com Aristocrático Cine Miria gestionat per l'empresa Cinaes.

*1928.- Una entrada del Cinema Míria. (Col.lecció Rudolf Aguado)

*1934.- L'embocadura del passatge Mercader al carrer Provença amb el cine Míria a la dreta de la imatge. (Foto: Sánchez Catalá. La Vanguardia [1]) 

Durant l'etapa republicana el local va ser protagonista d'un succés luctuós. El diumenge 25 de març de 1934, a l'hora de recollir la recaptació del cinema, dos cotxes creuats a la calçada impediren el pas als agents del cotxe de l'empresa Cinaes, després de recollir els diners obtinguts a la taquilla. Tot seguit un grup d'individus va obrir foc contra els seus ocupants. El resultat fou d'un mort i  dos de ferits. Els atracadors es van endur 17.733 pessetes.

*1934.- L'atracament del Miria a les planes de La Vanguardia. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)



Acabada la Guerra Civil, el Miria no va trigar gens en reobrir les seves portes el mateix 1939. Durant el franquisme es va mantenir com a sala de reestrena amb programes dobles. Era freqüentat bàsicament pels veins del barri fins l'any 1962 que ser tancat i ràpidament enderrocat. En el seu lloc es va aixecar un edifici d'oficines amb façana de vidre i grans aparadors a la planta baixa.  

*1960.- Publicitat d'una matinal benèfica al cine Miria apareguda a La Vanguardia

*1960's.- Una imatge del Cine Miria poc abans de la seva desaparició. (Foto Ferran / ANC)

[1].- L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) atribueix aquesta fotografia a Pérez de Rozas.

BABIECA. Discoteca. Valencia 72 (1972-1982)

MIQUEL BARCELONAUTA

Oberta a finals de 1972 i anunciada com una Boite-Scotch Pub, la discoteca Babieca va ser un local de força anomenada a les nits barcelonines a cavall entre els 1970s i el 1980s. Era situat a l'Esquerra de l'Eixample, al carrer València entre Rocafort i Entença.

En els seus primers anys, dirigit per Gerardo Yubero, el local va aconseguir una certa popularitat gràcies a una correcta campanya de màrqueting que aconseguia fer passar pel Babieca a molts dels famosos del món de la música espanyola que visitaven la ciutat. De fet, el local era un exemple més de l'establishment artistico-cultural de les acaballes del franquisme, sense cap concessió a la modernitat ni al sentit crític entesos des d'un punt de vista progressista.  

Els propietaris del local van condicionar un espai adjacent a la finca contígua que era una sala cultural i recreativa. Allà hi van instal·lar un annex de la discoteca orientat al públic més jove. Aquest local es deia El Cid (nom històricament vinculat al cavall Babieca, ja que el campeador n'era el seu amo). Ambós locals estaven connectats pel darrera compartint sortida d'emergència.   

Babieca es va caracteritzar per les actuacions en directe d'artistes sudamericans poc coneguts. El grup paraguaià Los Benítez, Barrios, Hugo i Perucho van ser alguns noms que van actuar al Babieca.
Amb l'arribada de la democràcia el local va estar força d'actualitat acollint celebracions amb famosos del món de l'espectacle, gairebé sempre conduïdes pel presentador conegut com Jean-Michel.

Cap a finals de la dècada dels 1970's el local va evolucionar cap a una discoteca convencional de barri fins desaparèixer ja entrats els anys 1980's.

*1972.- Publicitat de la Nit de Nadal al Babieca. Al cava encara es deia champaña i el personal es dividia en señoritas y caballeros. Les primeres pagaven menys a l'entrada.

Article actualitzat el 9 de juliol de 2024