CINE SANLLEHY. Av. Mare de Déu de Montserrat 46. (1957-1973)

*1970's.- Façana del Cine Sanllehy. (Foto: Antonio Baños Guillermo. Grup de facebook Barri del Carmel), 

Un dels cinemes més populars del barri del Guinardó va ser el Sanllehy, situat prop de la plaça del mateix nom i obert al públic el dissabte 5 d'octubre de 1957.  Els seus propietaris eren els germans Martí Vicente, que gestionaven també el cinema Monterrey del carrer Castillejos. 

L'edifici va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Rodríguez Lloveras i tenia com a element singular que la sala era situada a l'interior d'illa i les limitacions de l'edificació en alçaria van obligar a semisoterrar-ne la platea per adequar-se a la normativa i aconseguir els corresponents permisos.

*1957.- Retall de l'anunci de la inauguració de la sala a la cartellera de La Vanguardia (Edició del dia 5 d'octubre)

Amb lleugeres variacions al llarg del temps, l'aforament de la sala rondava al voltant dels 1.000 butaques, (750 a platea i 250 a l'amfiteatre). Va pertànyer a la categoria de sala de reestrena i durant els anys 1960's va viure la seva etapa més pròspera amb bones recaptacions a taquilla i un públic fidel de residents al barri.

Setze anys va durar la vida del Sanllehy que va tancar les seves portes a l'octubre de 1973 engolit per l'especulació immobiliària. Tot seguit es va aixecar un edifici d'habitatges amb entresòl i cinc alçades al solar que havia ocupat el cinema.

LA DINASTIA. Diari conservador (1883-1904)

*1883.- Portada del primer número de La Dinastia. (Font: Hemeroteca BNE)

El 14 d'octubre de 1883 la premsa barcelonina saludava l'aparició d'un nou diari La Dinastía. Aquesta nova publicació periòdica vinculada ideològicament al Partit Conservador d'Antonio Cánovas del Castillo, era un instrument creat amb l'objectiu de col·laborar en l'intent de recuperar el poder polític perdut. Era escrit integralment en castellà i el seu ideari polític es concretava en la defensa aferrissada de la restauració monàrquica borbònica amb un caire obertament antirepublicà i antianarquista. La redacció i les oficines del diari s'establiren al número 6 del Passatge del Crèdit, molt aprop de la Plaça de Sant Jaume.

Els primers anys del diari canovista, que es presentava amb el subtítol de Diario Político, Literario y Mercantil sota la capçalera, van units a la figura de Pere de Roselló, prohom dels conservadors catalans, que fou el primer propietari i director de La Dinastía. Quan va morir al 1890 el Cercle Liberal Conservador va comprar el diari posant-hi de director a Josep Elias de Molins.

El disseny i estructura del diari va variar al llarg dels seus 21 anys de vida. En els primers temps la seva compaginació era molt simple amb només una columna i amb una gran presència d'anuncis i publicitat a portada i contraportada

A principis d'abril de 1887 es produeix un canvi de disseny amb variacions de tres a cinc columnes i un nombre de pàgines fix i reduït a quatre per exemplar. Fins al 1888 se'n publicaven dues edicions diàries, una al matí i l'altra al vespre, aquesta última amb la incorporació d'informació de les cotitzacions a borsa

*1897.- Portada de La Dinastía del dia després de l'assassinat de Cánovas del Castillo en un balneari de Mondragón (Guipúscoa) a mans de l'anarquista italià Michele Angiolillo. (Font: Hemeroteca BNE)

En els seus últims anys arrel de l'assassinat de Cánovas del Castillo, el periòdic va incrementar el seu caràcter reaccionari, mentre el Partit Conservador perdia notorietat a Catalunya davant la força emergent de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. L'últim número de La Dinastía apareix el 30 de juny de 1904 coincidint amb la dimissió i retirada de la vida política del lider conservador a Catalunya Josep Maria Planes i Casals. Tot seguit els locals i centres afins al Partit Conservador anirien tancant i desapareguent de la ciutat. 

Directors de La Dinastia:

Pere de Rosselló (1883-1890)

Josep Elias de Molins (1890-1892)

Marcial Morano (1892-1900)

José Gonzalez Forter (1900-1902)

Juan Luis Pascual de Zulueta (1902-1904)

PISCINES I ESPORTS. Carretera de Sarrià (1935-1987)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ

Els terrenys esportius de Can Ràbia de la carretera de Sarrià, que anteriorment havien acollit les instal·lacions del Real Polo Jockey Club (1912-1932), van convertir-se a partir del 24 de juliol de 1935 en parc esportiu Piscinas y Sports. El nou centre esportiu ocupava la major part de la superfície de l'antic recinte, si bé la vella pista d'hípica va ser condicionada com a Canòdrom Kennel Sarrià (1935-1938), després de la Guerra rebatejat com a Canòdrom Barcelona. 

*1935.- Dues imatges de la piscina gran i el pont-trampolí en construcció. Al fons a la dreta es pot veure la silueta dels edificis de la plaça Francesc Macià. El complex encara trigaria uns mesos a ser inaugurat. (Fotos: Pérez de Rozas)

*1935.- Anunci de la inauguració de Piscines i Esports. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo. Edició del dia 25 de juliol)

A Piscines i Esports hi destacava la gran piscina central, que la publicitat de l'època qualificava com la més gran el món. Va ser batejada inicialment com Piscina de la Mercè i era creuada per un pont de ferro i formigó sobre el que s'emplaçaven tres trampolins a diferent nivell, idonis per llançar-se a l'aigua. El parc esportiu disposava també d'un gimnàs, una pista de patinar, un mini-golf i hi funcionava una escola de natació que dirigia el nedador Ramon Artigas. Un ampli espai de restauració i festa completava les instal·lacions. La inauguració es va celebrar la nit de la revetlla de Sant Jaume amb la presència de l'alcalde Joan Pich i Pon.

*1935.- Publicitat de la primera i curta etapa de Piscines i Esports durant la Segona República. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo. Edició del dia 10 d'agost)

El complex va acollir durant el seus primers anys campionats esportius escolars i olimpiades populars a banda d'altres alternatives d'oci com festes populars, revetlles i balls. L'esclat de la Guerra Civil trencaria progressivament aquell espai d'oci i esport fins esdevenir centre de reclutament de joves que anaven al front a lluitar al costat de la República contra els feixistes sublevats.

Acabada la guerra el complex recuperaria la seva original funció de centre privat esportiu gestionat per l'empresa Atracciones Sarriá S.A. amb el nom oficial de Piscinas y Deportes.

*1939.- Serveis de transport públic entre la Plaça Catalunya i Piscinas y Deportes poc després d'acabada la guerra. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Era també una alternativa d'oci molt freqüentada pels barcelonins amb les seves revetlles i balls nocturns estiuencs amb orquestra a l'aire lliure.
Al juny de 1944 s'hi va disputar el primer campionat d'Espanya d'hoquei patins amb victòria final del RCD Espanyol on hi jugava un jove anomenat Juan Antonio Samaranch. 

*1948 / 1955.- Anuncis de revetlles a Piscines i Esports. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1945.- Als anys de la postguerra es permetia també navegar per una de les piscines. (Foto: Col·lecció Privada Eugenio Guardiola Santafé)

*1950's.- Diverses imatges de les piscines

*1955.- Vista aèria del complex amb la plaça de Sant Gregori Taumaturg en primer pla amb l'església rodona en construcció. (Foto: Fons TAF / ANC)

1950's.- Pèrgola del recinte on s'organitzaven balls per les revetlles i festes (Foto: Fons Ferran /ANC)

*1950's.-  L'escenari on habitualment se situava l'orquestra que amenitzava les festes. (Foto: Fons Ferran /ANC)

*1960's.- Dues imatges d'un dia d'estiu a Piscines i Esports amb força concorrència de públic. La publicitat ja havia envait l'estructura dels trampolins.

Durant els anys 1950's i 1960's Piscines i Esports va ser un recinte molt popular a Barcelona no només per les seves piscines sino també per la programació continuada de actuacions de conegudes figures de la música del moment. En pocs anys l'entorn del recinte on encara quedaven descampats i bàsicament torres i xalets antics, va ser objecte d'una intensa actuació immobiliària, es completaren les traçats dels carrers i emergiren nous edificis en aquella zona tan pròpia de les classes benestants de la ciutat.

*1960's.- Imatges de l'entorn de la piscina i la zona de restauració. (Fotos: Fons Ferran /ANC)

*1965.- Amb l'entorn ja totalment urbanitzat i l'església de Sant Gregori Taumaturg acabada, la foto capta en primer pla la zona d'accés a Piscines i Esports. (Foto: Fons TAF / ANC)

*1968.- Cap d'Any a Piscines i Esports amb un conjunt d'artistes força populars en aquells anys. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1969.- Al programa del reveillon per rebre el nou de any 1970 apareixien dues figures tan diverses com el veterà Antonio Machin i l'emergent Georgie Dann. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1980's.- El pont dels trampolins, icona  permanent de Piscines i Esports, als últims anys del complex. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Al mes de gener de 1987 Piscines i Esports va tancar definitivament les seves portes. Els propietaris ja feia temps que volien deixar el negoci i es van produir diverses manifestacions en contra del tancament. Oriol Regàs va presentar un projecte de remodelació que incorporava també zones d'oci amb cinemes i restaurants i fins i tot el trasllat a l'interior del recinte de l'església de Sant Gregori Taumaturg. Inicialment l'ajuntament socialista li va donar el seu suport. L'oposició municipal i els veïns de la zona però, no el van veure amb bons ulls. El projecte fou finalment desestimat i tot plegat es va anar endarrerint. Va haver de passar una dècada per remodelar definitivament aquell espai. El 1999 l'alcalde Joan Clos hi va inaugurar un nou complex esportiu amb piscines i gimnàs soterrat, al qual s'afegí posteriorment una zona de restauració i el complex de multicinemes Cinesa Diagonal.

AUTO-GARATGE CENTRAL ABADAL. Aragó 237-245 (1907-1951)

*1907.- Vista exterior del Garatge Abadal (Foto: Associació Cultural Paco Abadal)

Francesc Serramalera Abadal (1875-1939), que comercialment va adoptar el seu segon cognom (F.S.Abadal)  ja havia obert al 1902 un primer garatge a la Rambla de Catalunya tocant a Consell de Cent. Nat a Manresa i establert a Barcelona, va treballar a l'Hispano-Suiza i la seva afició al món del motor el va convertir en pilot de carreres. Amb el pas del temps, Paco Abadal ha quedat per la història com un dels prohoms més actius i entussiastes d'entre els pioners de l'automòbil a la ciutat i a Catalunya.
Aquell Eixample de començaments de segle XX era un sector idòni per instal·lar-hi botigues i magatzems per exhibir i comercialitzar el que sens dubte esdevindria un dels béns de consum més desitjats per les classes benestants: l'automòbil.  

Abadal va confiar a l'arquitecte Sagnier el disseny d'un garatge-magatzem que li va ser presentat al 1907 i tot seguit construït. S'estenia amb una llargària de 40 metres de façana sobre la vorera muntanya del carrer Aragó entre el de Balmes i la Rambla de Catalunya  Internament l'edifici presentava una sectorització adequada als diferents usos que tenia assignats. Taller i rentat, exposició i venda i aparcament. El nucli central de l'edifici era resevat a les oficines, direcció i salons de la seu de la companyia. Sagnier va saber aplicar-hi el seu segell personal dotant-lo d'uns excepcionals nivells de lluminositat molts adients amb l'objectiu principal del negoci que era l'exhibició d'automòbils.

Publicitat de l'Auto-Garatge Abadal en un cartell modernista dissenyat per Ramon Casas.

El 1912 Abadal va fundar la seva pròpia marca amb motors inspirats en la Hispano-Suiza. Eren prototips de luxe, esportius i de competició que també serien comercialitzats a Bèlgica a través de la marca Impéria que n'obtingué la llicència. 

Exiliat a Itàlia durant la Guerra Civil, Abadal va retornar poc després de l'entrada dels nacionals a Barcelona disposat a continuar amb el seu negoci. Moriria però aquell mateix any de 1939.

L'Auto-Garatge Central va continuar dempeus rebent l'impacte dels fums dels combois que circulaven per la rasa del carrer Aragó, fins que va ser enderrocat a començaments del 1951 per edificar-hi un conjunt d'habitatges de línies clàssiques. 

*1913/1918.- Dos dels prototips dissenyats per l'empresa. A la foto acolorida d'abaix hi veiem al propi Paco Abadal al volant.

OBRADOR ESTEVE RIERA. Pastisseria i confiteria. Mallorca 307-309 (1923-1960)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 

*1920's.- L'obrador Esteve Riera al carrer Mallorca. (Font: Fons Foto Ferran /ANC)

 

Esteve Riera i Gual, un jove natural de Sant Antoni de Vilamajor, va arribar a Barcelona el 1887 i va comprar una fleca al carrer Tallers, tocant a la Rambla, on va començar el seu negoci de flequer i pastisser. Aviat va aconseguir traslladar-se a un local més gran de la Rambla de Canaletes, que al cap d'uns anys ampliaria i esdevindria l'acreditada confiteria Esteve Riera.

Va ser al 1923 quan, atesa la bona marxa del negoci, l'Esteve Riera va adquirir un terreny al carrer Mallorca entre Girona i Bruc amb l'objectiu d'instal·lar-hi l'obrador per fer el pa i les altres especialitats de bolleria. Els seus fills Josep, Albert i Artur havien viatjat per Europa per conèixer els secrets de la fabricació dels panets, pastes, pastissos i confiteria i van arribar a la conclusió que era indispensable per a la bona marxa del negoci, mecanitzar-ne la producció. Així doncs es van espavilar a adquirir una màquina Krupp i altres estris de fabricació austríaca amb l'objectiu de diposar de la millor maquinària de la ciutat dedicada a la pastisseria. Inicialment van ser exhibides als pavellons de l'Exposició Universal de 1929 i en acabat varen passar a l'obrador del carrer Mallorca.

 

 

El nou local era només de planta baixa i va ser projectat per l'arquitecte Josep Goday. La part del darrera acollia la moderna maquinària per a la fabricació dels panets i al davant hi havia l'obrador per fer dolços i bombons, així com les dependències administratives i de comptabilitat de l'empresa. Jaume Llongueras es va ocupar de la decoració interior del local i va encarregar a Xavier Nogués i a la seva dona Teresa Lostau el plafó ceràmic que presidia l'establiment.

El desenllaç de la crua Guerra Civil no va ser obstacle perque l'obrador continués la seva trajectòria durant el franquisme. En aquest establiment es varen fabricar els primers productes dietètics de tot l'estat.

La vida de l'obrador Esteve Riera del carrer Mallorca va durar fins que al 1960 els seus propietaris van decidir tancar-lo. Dos anys abans també s'havia clausurat la botiga de Canaletes.  

L'edifici va ser després convertit en pàrquing (gratuït per als clients de la veïna marisqueria El Pescador), fins que a finals dels anys 1970's va caure inexorablement sota les urpes especuladores de l'inefable Núñez i Navarro, que hi va aixecar un dels seus edificis repetits de grans baranes i balcons. Un desastre en un barri com la Dreta de l'Eixample tan ple de construccions noucentistes. 

FLORENTINA. Restaurant. Saragossa 112 (1994-2016)

El 20 de juny de 1994 Marga Muñoz i Paco Aránega van obrir un petit restaurant als estrets carrers del casc antic de Sant Gervasi. Era al capdamunt del carrer Saragossa, poc abans d'arribar a General Mitre. El van batejar amb el nom de Florentina, que era en realitat el de l'àvia de la Marga, una senyora nascuda a Cartagena el 1900, que havia estat una autèntica artista dels fogons.

De format petit (només 10 taules) i amb un ambient familiar i proper al client, va guanyar-se aviat l'admiració d'una clientela fidel. No era pas un restaurant barat ni especialment curós amb els detalls. Molts clients es queixaven que la carta era incompleta, perquè gran part dels plats eren explicats a viva veu pel Paco, sense saber-ne el preu fins que no arribava la dolorosa i això produïa alguna que altra sorpresa. 

No obstant això, la qualitat dels plats que s'hi servien era generalment afalagada i reconeguda pels que tenien l'oportunitat de degustar tot un vetall de propostes innovadores, que la llarga experiència de la Marga havia arribat a dissenyar. 

La periodista Olga Merino va dedicar un entranyable article a les planes de El Periódico de Catalunya [1] a la singular parella que regentava el Florentina. La Marga sabia combinar els antics plats de la cuina espanyola, heredats de la sapiència de donya Florentina, amb acompanyaments poc habituals i sovint sorprenents. Així apareixien plats com el pop amb ceps, les gambes amb salsa de sobrassada, les cloïsses amb xistorra i vi blanc o l'anomenat oros y bastos: rodanxes de poma (els oros) amb anxoves de qualitat (els bastos). El Paco portava el menjador i com a bon sommelier recomanava els vins més adequats a cada plat.

Un altre delícia de la cuina castellana que va fer popular el Florentina era el plat anomenat duelos y quebrantos (ous remenats amb cervell, cansalada i pernil), el mateix que don Miguel de Cervantes esmentava en aquella antològica descripció que va fer del personatge del Quixot als primers paragafs de la seva immortal novel·la. 

No era difícil trobar-hi coneguts dels món de la política, les arts i l'espectacle. Joan Barril i Ana Maria Matute figuraven entre els seus clients habituals.

Al setembre de 2016, el Florentina va tancar. La Marga i el Paco havien decidit jubilar-se i amb ells es va perdre aquesta petita joia de la restauració.

[1]- Merino, Olga. Un brindis per Florentina. (Edició del 13 de setembre de 2016).

L'OU DUR. Margarit 14. (1978-1981)

Agraïments a JOAN PUIG

L'Ou Dur era un local alternatiu situat al barri del Poble-Sec, que aplegava una clientela de joves progres en els apassionats anys de la transició. Va obrir portes cap a finals de 1978 i va tenir una vida relativament efímera de poc més de dos anys. Oferia música en directe tot donant oportunitats a grups joves i gaudia de l'encant propi dels llocs marginals. Les parets eren cobertes amb oueres de cartró pintades de negre (una sol·lució segurament poc eficaç per esmorteïr els sorolls). Els veins no van trigar a queixar-se i les visites policials eren a l'ordre del dia. També la delinqüència, tant estesa en aquells anys, va colpir sovint el local.

Tot plegat va portar a un gairebé obligat tancament, que es produiria en els primers mesos del 1981. L'última actuació en directe a L'Ou Dur va ser el 31 de gener. Gràcies a l'afany col·leccionista de l'amic Joan Puig, hem pogut disposar del missatge de comiat a tots els clients que els encarregats del local els hi varen adreçar en forma d'octavetes. En el text agraïen el suport dels que havien col·laborat a engegar i tirar endavant el local, però també tenien unes paraules pels que n'havien dificultat la seva existència i continuïtat.

Una invitació per accedir al local (Font: Col·lecció Joan Puig).

 

*1981.- Octaveta en forma de comiat que varen editar els encarregats del local al gener de 1981, un cop decidit el tancament i el traspàs de L'Ou Dur. (Font: Col·lecció Joan Puig).

 

 

 

 

 

 

 

 

CLÍNICA PSIQUIÀTRICA MUNICIPAL D'URGÈNCIA (1933-1936) INSTITUT NEUROLÒGIC MUNICIPAL (1936-1974). Sardenya/Llull

Agraïments a ELOY FC

 

*1933.- La Clínica Psiquiàtrica Municipal d'Urgències el dia de la seva inauguració. (Foto: Pérez de Rozas / Arxiu Municipal de Barcelona)

Als inicis de la dècada dels anys 1930 els malalts psiquiàtrics de la ciutat es concentraven encara dins el vell Dispensari de Malalties Mentals, que des de 1888 s'havia instal·lat a l'anoment Asil del Parc, Aquest servei era situat als baixos de l'edifici que suportava el dipòsit d'aigües construït per a l'Exposició Universal al carrer de Wellington davant del parc de la Ciutadella.

Ja abans de la proclamació de la Segona República, els psiquiatres i neuròlegs de mes renom de l'època (Bel∙larmí Rodriguez Arias, Emili Mira i Lopez i Pere Lliteras i Brunet) havien arrencat de les autoritats un compromís per ampliar els serveis públics orientats a l'assistència a aquest tipus de malalts.

La nova Clínica i els seus dispensaris psiquiàtrics ocupaven un solar contigu a l'Asil del Parc, a la cruïlla dels carrers Llull i Sardenya. L'edifici havia estat projectat per l'arquitecte municipal Josep Plantada i constava de semisoterrani, baixos i dos pisos. Al xamfrà hi havia la porta central d'accés a l'edifici, que s'estenia en dues ales: la del carrer de Llull destinada a dones i la del carrer Sardenya als homes. La capacitat total de la clínica era de 206 malalts. La inauguració va ser presidida per l'alcalde Jaume Aiguader i Miró i va tenir lloc el 28 de setembre de 1933.

*1933.- Emplaçament de la Clinica Psiquiàtrica sobre un plànol de l'any de la seva inauguració (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Només tres anys després de la seva obertura la Clinica va convertir-se en l'Institut Neurològic Municipal. Era el mes de desembre del 1936 i el seu primer director va ser el doctor Rodríguez Arias. L'Institut va superar la Guerra i la postguerra i estigué actiu fins als ultims anys del franquisme, que havia dedicat aquell tram del carrer Sardenya a Francisco Aranda.

A finals de 1969 els responsables de serveis socials de l'Ajuntament varen projectar el trasllat de l'Institut al nou complex de l'Hospital del Mar al final del passeig Marítim. L'edifici del carrer Llull s'havia quedat antiquat.

*1969.- Primeres notícies de la futura instal·lació de l'Institut Neurològic Municipal a les dependències del nou Hospital del Mar. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 27 de juny)

Finalment a l'any 1974 es va inaugurar el nou edifici de l'Hospital el Mar davant del passeig Marítim i allà van ser traslladades les dependències de l'antic Institut Neurològic. El vell edifici del carrer Llull acabaria sent enderrocat. 

PORTA COELI. El Restaurant del Trencaones (1926-2000)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

*1990.- El restaurant Porta Coeli en els seus últims anys.

Va ser a l'any 1926 quan, un cop enllestides les obres del nou far que tancava el trencaones del port, es va obrir a la seva base un bar-restaurant, que aviat va començar a fer-se popular entre els barcelonins. Per arribar-hi calia fer una llarga passejada fins a l'extrem de l'escullera o agafar un dels vaixells de transport col.lectiu (aleshores coneguts com gaviotas) que sortien des del Portal de la Pau. Les primeres referències trobades a les hemeroteques sobre aquest bar-restaurant corresponen a l'estiu de 1926 i l'identifiquen amb el nom de Mar i Cel.

*1926.- Un dels primers anuncis publicats a la premsa on es fa referència al restaurant del trencaones. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Durant els anys de la Guerra Civil, el restaurant va viure un procés d'abandonament progressiu. Els bombardeigs, cada cop més intensos, de l'aviació italiana aliada del general Franco, no convidaven precisament a passejar pel trencaones per arribar fins al far. D'altra banda, el servei regular de les gaviotas havia estat suspès per raons de seguretat.
Acabada la Guerra el far va ser refet i el restaurant recuperat amb el nom de Porta Coeli. Maria Teresa Ollé i Roca, la filla del fundador de l'establiment, i el seu marit se'n van fer càrrec. Entre 1943 i 1961 s'hi treballava només per servir dinars, perquè no hi arribava la llum. Gràcies a les petromax, uns llums que funcionaven amb parafina, es podia allargar una mica l'horari de servei [1]. Musclos i sardines eren els plats més populars. Pescadors, parelles i algun turista n'eren els clients mes habituals. Arribar-hi continuava suposant un llarg passeig. Només gràcies a les populars golondrinas y gaviotas, que continuaven tenint el seu final de trajecte allà mateix, es podia assegurar una mínima clientela. Excepcionalment durant les revetlles de l'estiu (Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume) el restaurant romania obert tota la nit i s'hi organitzaven balls amb orquestra sobre la terrassa que hi havia sota el far. 

*1943.- Al juny d'aquell any trobem la primera referència al restaurant amb el nom de Porta Coeli, (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1946.- Publicitat dels serveis regulars dels vaixells coneguts com a Gaviotas y Sirenas des del Portal de la Pau fins a l'extrem del trencaones on hi havia el restaurant Porta Coeli.

A partir de 1959 els cotxes ja van poder arribar al final del trencaones, amb la qual cosa el negoci se'n va beneficiar considerablement, i des de 1961 s'hi van començar a servir sopars aprofitant una ampliació del dic que va pemetre fer arribar l'enllumenat elèctric al restaurant.

*1965.- El primer Porta Coeli quan encara era al peus del far

El 1967 les autoritats portuàries van acordar l'enderrocament del far (desaparegut definitivament el 1968), per tal d'allargar el dic del trencaones. Fou aleshores quan els propietaris van haver de reformular el negoci i aixecar un nou Porta Coeli. El projecte presentat a la Junta d'Obres del Port preveia un restaurant orientat cap al mar obert mitjançant un edifici de tres plantes i façana de maó vist, que disposava de diverses terrasses-menjador des d'on els clients podien veure el mar mentre dinaven o prenien un refresc. Una estampa que va acabar sent típica de la Barcelona d'aquella època. Els tràmits burocràtics i les obres de trasllat del restaurant varen interrompre el negoci durant dos anys.

*1969.- Anunci sobre l'obertura del termini d'informació pública del projecte de nou restaurant Porta Coeli. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1970.- Un dels menjadors interiors del nou Porta Coeli.

En el nou edifici, el negoci va continuar actiu i amb bons resultats. El restaurant mantenia també una estreta relació amb la Societat de Pescadors Esportius del Mar que hi va instal·lar el seu guarda-canyes a partir de 1976.

*1982.- Foto de grup dels membres de la Societat de Pescadors Esportius del Mar davant del restaurant Porta Coeli amb motiu del seu 50è. aniversari (Font: Web de la SPDM)

Els canvis que va comportar la Barcelona Olímpica van suposar però, l'inici de la decadència del Porta Coeli. A partir de la dècada dels 1990's, la renovada façana marítima amb el nou port olímpic i les platges es van posar de moda i el trencaones va quedar reduit a un reducte del passat. Tot això va provocar una considerable davallada del negoci, que va fer decidir a Maria Teresa Ollé a no renovar la concessió que caducava l'any 2000 i a tancar definitivament el restaurant al setembre d'aquell any. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat.
Els nous espais públics recuperats davant del mar havien privat de protagonisme a aquella zona, que durant tants anys va ser el punt final del pelegrinatge de tantes parelles que, sense sortir del cotxe, aprofitaven l'avinentesa per festejar íntimament amb el soroll de les onades espetegant contra les roques com a música de fons.

Últimes imatges del Porta Coeli, ja fora de servei, abans del seu enderroc definitiu.

[1].- Entrevista a Maria Teresa Ollé publicada al diari El Periódico de Catalunya del dia 6 de desembre de 2013.