HOSTAL SAN ANTONIO. Fonda. Restaurant. Avda. Mistral 25-27 / Tamarit 115. (1890-1980)

 Agraïments a MIQUEL CARTISANO

Un anunci de premsa publicat a La Vanguardia del dia 21 de desembre de 1957 ens diu que l'Hostal de San Antonio es va obrir a finals del segle XIX, concretament al 1890, tot i que no hem pogut trobar cap altra referència documental fins als anys 1940's. 

Va ser cap a finals de la dècada del 1950's, quan es va renovar el bell establiment amb motiu de la construcció d'un nou edifici a l'avinguda Mistral 25-27. Quedava situat al bell mig del barri de Sant Antoni, i tindria una important rellevança en la vida del barri a les dècades següents. 

*1958.- Un dels primers anuncis del local a La Vanguardia.

Un il·lustre santantoní com és Miquel Cartisano recorda que l'Hostal de San Antonio va ser un dels primers establiments del barri on va arribar la televisió i que, durant els primers partits de futbol televisats, l'afluència del veïns era àmplia i s'amuntegaven al costat de la barra. El local continuava fent les seves antigues funcions com a fonda amb algunes habitacions situades a l'entresol de l'edifici. Allà s'hi allotjaven comerciants majoristes de productes frescos que bàsicament realitzaven la seva activitat comercial als voltants del Mercat de Sant Antoni. 

*1959.- Reveillon a la nit de Cap d'Any per rebre el 1960 al San Antonio amb orquestra en directe.

Era un restaurant familiar per fer-hi àpats els diumenges, que a partir del anys 1960's es va convertir en un referent, no solament al barri sinó a tota la ciutat, com un dels llocs característics per celebrar-hi els típics banquets de noces, bateigs i comunions. El local es va ampliar per la banda del darrera amb sortida i entrada pel número 115 del carrer Tamarit.

Era també escenari de celebracions populars com les revetlles estiuenques de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume i els sopars de Nadal i de Cap d'Any 

*1962.- Imatge d'un banquet de noces al restaurant de l'Hostal San Antonio. (Gentilesa de Blanca Andreu).

*1970's.- El Restaurant Sant Antonio quan ja no era hostal durant una cursa popular pel centre de l'avinguda Mistral.

El 1980 el local ja havia perdut els seus temps d'esplendor i va acabar tancant sense previ avís. La clausura del local va sorprendre fins i tot als propis treballadors, que van generar conflicte en veure's sobtadament al carrer. El tancament imprevist del local afectava a l'economia de divuit famílies. 

Posteriorment a la desaparició del restaurant, al mateix local s'hi va instal·lar una gran botiga de videojocs amb entrada i sortida també per Tamarit 115. Els temps havien canviat.

*1980.- Els últims dies del San Antonio van ser de conflicte laboral.(Foto: Víctor)

ANTIGA PARRÒQUIA DE CORPUS CHRISTI. Bailèn / Còrsega. (1933-1964)

 

*1963.- Vista de la cantonada Bailèn / Còrsega amb l'edifici que acollia la parròquia de Corpus Christi. 

L'antiga parròquia de Corpus Christi va ser inaugurada el 3 de desembre de 1933 per donar servei al sector de Gràcia més pròxim a l'Eixample pel costat del barri del Camp d'en Grassot. Aquesta parròquia, emplaçada a la cantonada dels carrers Còrsega i Bailèn davant de la Fàbrica Elizalde era conseqüència de la segregació de la de Sant Joan de Gràcia situada al carrer 

El seu aspecte auster i poc identificable amb un temple era explicable perquè ocupava uns antics magatzems de materials de construcció en uns baixos de teulada inclinada que integraven també les oficines del despatx parroquial. Aquests magatzems havien estat construïts cap a finals del segle XIX i eren propietat de la família de l'arquitecte Joaquim Bassegoda. 

A causa del clima anticlerical regnant durant el període republicà s'havia descartat la construcció d'una església com cal. Fou durant el franquisme que aquesta manca d'identificació amb un edifici religiós va ser parcialment corregida al 1955, quan es va construir una espadanya amb dues campanes sobre la cantonada més pròxima al carrer Bailèn

*1933.- Retall del periòdic La Vanguardia del dia 29 de novembre d'aquell any on dóna notícia de la inauguració de la parròquia i detalla el seu àmbit territorial.

La vella parròquia seria testimoni de la desaparició de la Fàbrica Elizalde i la construcció tot seguit dels quatre blocs singulars d'habitatges, possibilitada per una ordenació especial de la totalitat de la superfície d'aquesta illa fins límit amb al passeig de Sant Joan, aleshores dedicat al militar franquista Emilio Mola Vidal. 

*1958.- La Fàbrica Elizalde en els seus últims anys de vida i la parròquia de Corpus Christi (quadrat vermell). (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) 

 

* 1963.- Vista de les obres de construcció dels blocs d'habitatges, promoguts per una entitat de crèdit, a la quadrícula Còrsega / Bailèn / Rosselló / Passeig de Sant Joan (aleshores General Mola). Al fons enquadrada en groc es pot veure l'antiga parròquia de Corpus Christi. (Font: Fons del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya)  

L'antiga parròquia va ser enderrocada a l'any 1964 i només un any després s'inaugurava la nova que coneixem avui.

Vista exterior de l'actual parròquia de Corpus Christi.

PINTURES A LA FAÇANA CONSELLERIA DE SANITAT. Saló de Fermín Galán (Saló de Sant Joan) 7. (1935-1940's)

Agraiments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1936.- Vista general del nou edifici on s'instal·laria la Conselleria de Sanitat.   

A finals de novembre de 1935, les Oficines de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat es van establir al nou edifici construït al Saló de Sant Joan (aleshores dit oficialment Saló de Fermín Galán) davant del Palau de Justícia. La construcció de l'edifici no va estar exempta de dificultats administratives. El projecte, elaborat per l'arquitecte Salvador Sallés arrencava de finals de la dècada dels 1920's i els successius esdeveniments polítics (proclamació de la República, autonomia catalana, fets d'octubre de 1934) el van fer endarrerir amb varies aturades i represes de l'obra. Inicialment havia estat concebut exclusivament com un dispensari pel tractament de les malalties venèries. La inauguració oficial va tenir lloc el 29 de gener de 1936.     

*1935.- La Vanguardia del dia 24 de novembre d'aquell any informava del canvi d'emplaçament del Departament de Sanitat de la Generalitat. 

*1936.- Retall del periòdic La Veu de Catalunya corresponent a l'edició del dia 30 de gener d'aquell any on es descrivien les característiques de l'edifici recent inaugurat.

  

*1936.- Imatge del tram de façana on eren situades les pintures murals. (Foto: Autor desconegut. Arxiu Família Soler)  

Finalment va servir també per ubicar-hi la seu del Departament de Sanitat i Assistència Social amb els seus serveis administratius centrals i el despatx del Conseller [1], tot i que en el moment de la inauguració (29 de gener de 1936) l'autonomia i el govern de Catalunya estaven suspesos pels fets d'octubre de 1934 i fins unes setmanes després, a les eleccions de febrer de 1936, no seria restablert el govern autònom. 

Destacaven en la seva façana tres frescos pintats sobre la paret exterior que representaven una al·legoria amb el camp i la ciutat amb un estendard amb la bandera catalana (segon pis), l'activitat en un laboratori amb personal sanitari (primer pis) i una pacient atesa per una infermera i un metge (planta baixa), Aquest frescos eren obra del pintor tarragoní  Guillem Soler i Gatvillaró (1905-1971)

*1936.- El fresc del segon pis on hi havia un al·legoria recolzada en una bandera catalana.

*1936.- El fresc del primer pis, una escena de laboratori.

*1936.- Situat als baixos de l'edifici hi havia aquest tercer fresc amb dos sanitaris atenent una malalta.

Acabada la Guerra Civil les pintures van desaparèixer als anys 1940's. El nou ordre franquista les va considerar un record de la Generalitat republicana roja i separatista i la presència d'una bandera catalana en un dels frescos va acabar sent decisiu per prescindir-ne. Fins i tot van desaparèixer del currículum de Guillem Soler. L'edifici va ser dedicat a diversos usos públics i polítics, fins que a l'any 1979 amb el restabliment de la democràcia va tornar a ser recuperat per la Generalitat restablerta, que el va dedicar a diversos serveis del departament de Sanitat i Seguretat Social. Finalment als inicis del segle XXI es va reformar l'edifici i s'hi instal·là la seu del Síndic de Greuges de Catalunya.

 ----

[1].- El Conseller de Sanitat fins al febrer de 1936 va ser Felip Bertran i Güell, home de dretes que Fèlix Escalas, aleshores Governador General de Catalunya, va promoure a aquest càrrec. Bertran i Guell va ser després de la guerra un acreditat franquista, procurador en Corts durant més de 10 anys i president de la cimentera Asland. 

FRONTON CONDAL. Passeig de Gràcia 105. (1941-1948)

 

El 14 d'agost de 1941 va ser inaugurat en ple Passeig de Gràcia, al costat mateix del Palau Robert, un frontó que evocava, sense tenir-hi res a veure, el mateix nom del Frontó Condal, que entre 1896 i 1924 va estar actiu a la cantonada Balmes/Rosselló. 

El nou frontó era situat a la part del darrera de l'edifici del número 105 del passeig, ocupant l'espai de la part del jardí contigu al del Palau Robert i de l'antic magatzem que hi havia als baixos de l'edifici. José Ferrer-Vidal amb Jesús Goiri i l'enginyer suís Denys Choffat van ser els impulsors del projecte, que van encarregar a l'arquitecte Josep Maria Ayxelà i Tarrats (1907-1986). La construcció del frontó no va estar exempta de dificultats tècniques, perquè la pista de joc era semisoterrada i es va tenir que procedir a una important excavació amb buidatge de terres a la zona del jardí per poder-la encabir. 

L'edifici on es va instal·lar el Frontón Condal 

 

Lloc on el 1941 es va construir el Frontón Condal a la part del darrera dels baixos de la finca número 105 del passeig de Gràcia (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Aquesta instal·lació esportiva disposava d'una pista de trenta metres de llarg amb serveis de bar, floristeria, guarda-roba, oficina d'apostes, vestidors, sanitaris i una graderia en dues alçades, que permetia un aforament per a 1.500 espectadors. 

*1941.- Diverses vistes de la pista, graderies i porta d'accés al frontó des del passeig de Gràcia (Font: Ediciones del Fomento de la Producción Española. Fotos: Brangulí i fills. Col·lecció particular). 

*1941.- Vista d'un racó de la pista de joc (Font: Ediciones del Fomento de la Producción Española. Fotos: Brangulí i fills. Col·lecció particular). 

Secció del frontó, situat a la part posterior dels baixos de l'edifici, semisoterrat en relació al nivell del carrer. (Font: Narrativas de la ausencia, cartografías de la memoria: Tres diseños para tres narrativas. Santi Ferrer-Vidal Cortella. Centre Universitari EINA. UAB)

*1941.- Article aparegut a la portada de El Mundo Deportivo el dia de la inauguració del Frontón Condal. Amb la dialèctica eufòrica pròpia de l'època s'enaltien les característiques de la nova instal·lació.

El frontó no va tenir una vida gaire llarga. La finca va ser comprada el 1948 per l'empresari Julio Muñoz Ramonet que a partir de 1949 va enlairar-hi un edifici de nova planta. obra de l'arquitecte Raimon Duran i Reynals (1895-1966), d'un estil classicista monumental molt propi dels períodes totalitaris, que dialogava perfectament amb el veí Palau Robert i que, amb un alçada de 9 plantes, sobresortia per sobre de les alçades dels edificis del passeig de Gràcia. L'antic edifici que acollia el frontó va ser enderrocat i va desaparèixer qualsevol vestigi d'aquella instal·lació esportiva tan poc coneguda en la història dels frontons barcelonins.  

PALAUET CASA JOVER. Plaça d'Adrià núm. 1 bis. (1920-2020)

 

*2019.- Façana del palauet Jover, una construcció entre mitgeres que va representar l'últim testimoni d'aquest tipus de construccions a l'entorn de la plaça Adrià. 

La Casa Jover era un palauet d'estiu de línies neoclàssiques que havia estat construïda l'any 1920 per la família Jover, els mateixos que foren propietaris de la banca del mateix nom. 

La façana presentava dos grans finestres als baixos amb la porta d'entrada desplaçada a un dels costats. A la planta principal hi destacava un gran balcó amb balustrada que ocupava tota l'amplada de l'edifici i tenia tres finestrals, el central coronat per un frontó esculpit. Finalment el primer pis era format per cinc finestres separades per un conjunt de columnes de poca alçada.

Va ser residència dels Jover quan la plaça Adrià era la porta d'entrada al Turó de Monterols i la burgesia aixecava les seves residencies a la zona. 

En els seus últims anys va acollir les aules de diverses entitats dedicades a la formació, l'escola d'anglès Norman Coe als 1990's i posteriorment de l'escola de negocis Graduate School of Management in Barcelona.

La notícia del seu possible enderrocament va generar des dels primers mesos de 2020 un fort moviment veïnal de detractors de l'operació immobiliària. Dissortadament l'edifici no estava catalogat i això comportà que no es pogués impedir l'enderroc d'aquesta construcció històrica de la plaça.  

Finalment en els últims dies d'agost d'aquell any la piqueta no va possibilitar que el palauet celebrés els seus 100 anys.

Detall del frontó sobre el balcó del pis principal. 

*2019.- El Palauet Jover al centre de la imatge captada des de darrera de la font de la plaça Adrià.

CARRER ANGLESOLA de Numància a Avinguda de Sarrià. (1865-1980's)

*1930's.- El trajecte sencer del carrer Anglesola (a dalt) i el tram avui desaparegut (a baix). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

La història del carrer Anglesola és la crònica d'un carrer de Les Corts vingut a menys, que en el seu dia va ser molt important en la història de les comunicacions del barri i va suportar els anys de creixement urbà del segle XX, fins acabar reduït al tram més antic (entre els carrers doctor Ibàñez i Numància) engolida i desapareguda la resta (de Numància a Avinguda de Sarrià) a causa del desenvolupament urbanístic i comercial de la zona.

Obert el 1865, va ser una via cabdal en el creixement urbanístic cap a la banda Besos de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià. Constituïa l'eix d'un nou veïnat que van anomenar Les Corts Noves, en contraposició a les Corts Velles situades a l'entorn de la Plaça Comas, nucli original d'aquesta ex-vila integrada a Barcelona al 1896. Creuava en diagonal aquesta zona projectada amb carrers que es creuaven perpendicularment (Doctor Ibáñez, Vilamur, Crisantemos -després Joan Gamper- i Mas Pujó -després Numància-). Va rebre el nom de carrer Major des de 1865 fins al 1872 i Carretera Nova fins al 1907, any que fou batejat definitivament com a carrer Anglesola 

De fet, el carrer Anglesola era en aquella època la línia de connexió de Les Corts, tant amb Sarrià com amb Barcelona. Aquest funció era conseqüència del seu propi traçat, que arrencava del costat de la plaça de la Concòrdia en línia recta fins a la carretera de Sarrià.

El seu primer tram, que neix davant de la paret lateral de l’església de la plaça de la Concòrdia, al carrer del Doctor Ibáñez, i arriba fins al carrer Numància, és l’únic que es conserva en l’actualitat. Va ser durant molts anys el tram final d'arribada des de Barcelona quan els tramvies pujaven per la carretera de Sarrià i giraven per aquest carrer cap a Les Corts poc després de creuar la Diagonal. La línia LC va ser el primer tramvia que va arribar a Les Corts des de Barcelona al 1879 i ho feia pel carrer Anglesola.

*1910's.- El primer tram del carrer Anglesola amb vies de tramvia en ambdós sentits i voreres estretíssimes. Al fons es veu el campanar de l'església de la plaça de la Concòrdia.

A començaments del segle XX alguns edificis com la Torre Piferrer o la Casa Macians van ocupar el tram situat entre Numància i Diagonal, quan encara era ple de terrenys sense edificar.

Sense ser un carrer excessivament ample les vies dels tramvies van surcar les seves llambordes consolidant-se en el primer terç de segle XX com la via bàsica per arribar a Les Corts, abans que la Travessera li usurpés progressivament aquesta funció.

*1930's.- Un tramvia de la línia 15 ple de gom a gom avançant pel carrer Anglesola camí del camp del Barça.

L'arquitecte i geògraf David Claret i Puyal ha fet un exhaustiu i brillant estudi sobre el significat d'aquesta via en la vida cortsenca i assenyala que, la desaparició de les línies dels tramvies que hi passaven, van certificar finalment la decadència i pèrdua de protagonisme del carrer Anglesola. [1].

Ja als anys 1940's comencen a suprimir-se les primeres línies de tramvies. A partir del 1942 queden modificades les línies 7 i 15 (antiga LC) amb final de trajecte a la cruïlla Anglesola/Numància sense entrar a l'entramat de carrers del barri. A la dècada següent la Travessera de les Corts comença a guanyar tot el protagonisme com a via bàsica de circulació del barri.

Claret i Puyal ho explica així: 

La Travessera de les Corts... va viure una segona joventut; postergada durant anys com un carrer de segona, sense urbanitzar i a la perifèria urbana de Les Corts a partir dels anys cinquanta (i amb el trasllat del camp del Futbol Club Barcelona al Camp Nou) la Travessera i contorns es començaren a urbanitzar en ple període d'especulació franquista amb un increment molt fort i sobtat de la població. 

La continuïtat urbana del carrer Anglesola a partir de Numància va ser posada en qüestió pels diferents plans urbans que es van elaborar des dels anys 1960's. Això explica el tram desaparegut entre Numància i avinguda de Sarrià que creuava la Diagonal, després de fer de façana posterior del recinte del mini golf i discoteca Bikini.

*1959.- Si el segon tram del carrer Anglesola (Numància-Diagonal) discorria pel darrera del Bikini, el tercer (Diagonal/Carretera de Sarria) corresponia a la façana posterior de la sala de festes Rosaleda, que es pot veure a l'esquerra de la imatge. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1961.- Imatge aèria de l'últim tram del carrer Anglesola avui desaparegut. (Font: Fons AMB).

Aquest encreuament de biaix amb la Diagonal havia donat lloc a una trajecte d'una distancia molt llarga entre un costat amb les lògiques dificultats que això comportava per la regulació del trànsit rodat en una de les vies principals i més transitades de la ciutat. En aquest sentit el nombre d'accidents havia crescut en aquest punt. Com anècdota podem recordar el que va patir el jugador del FC Barcelona Hansi Krankl i la seva esposa el 5 de maig de 1979.

*1979.- Croquis de l'accident que va patir el jugador del FC Barcelona Hansi Krankl a la cruïlla de la Diagonal amb Anglesola. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).

*1980's.- El curs del desaparegut carrer Anglesola (línia groga), que discorria entre el mini-golf Bikini i el solar resultant de l'enderroc de l'antic Hospital de Sant Joan de Déu, entre Numància i Diagonal

La construcció de l'edifici de l'Illa Diagonal a començaments de la dècada dels 1990's va suposar també la pèrdua d'un altre tram de carrer (el que anava de Numancia a Diagonal) que, en realitat, va quedar endinsat dins el nou edifici comercial formant part del recorregut de la planta baixa amb entrades pel carrer Numancia i la Diagonal que coincidien amb el curs del trajecte històric del carrer.

*1993.- Penetració del curs de l'antic carrer Anglesola dins el centre comercial l'Illa Diagonal.

Mes enllà de la Diagonal les successives reurbanitzacions de l'entorn amb construccions de nova planta, ja iniciades a la dècada dels 1980's, havien aïllat aquest últim tram tot interrompent la seva connectivitat amb de la resta del carrer. Era l'inici d'un procés que acabaria eliminant de la trama urbana qualsevol vestigi del carrer Anglesola en aquell sector.

[1].- Claret i Puyal, David. El carrer Anglesola de Les Corts (Barcelona). De carrer major a carrer menor. Biblio 3W. Revista Bibliogràfica de Geografia i Ciències Socials. Vol. XVI. núm. 942. Universitat de Barcelona. 2011. Enllaç:  http://www.ub.edu/geocrit/b3w-942.htm