dilluns, 31 d’agost del 2015

PAVELLÓ DELS EXPORTADORS ESPANYOLS D'OLI D'OLIVA. Exposició de 1929. (1929-1930)

Article elaborat en col·laboració amb FRANCISCO ARAUZ


*1929,- Vista exterior del Pavelló de l'Oli d'Oliva Espanyol.

Els exportadors espanyols d'oli d'oliva van disposar durant la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 del seu propi pavelló a Montjuïc. La importància d'aquest producte dins el comerç exterior espanyol i la possibilitat d'obrir nous mercats aprofitant l'afluència de públic estranger a l'exposició van animar als exportadors a aixecar el pavelló que va ser inaugurat el dia 11 de juliol de 1929. Reproduïa una típica masia catalana i era emplaçat al costat del Palau Nacional per la banda més pròxima a la Font del Gat. Com la majoria dels petits pavellons va ser desmantellat poc després de clausurar-se l'exposició.

*1929.- Retall publicat al periòdic madrileny ABC amb motiu de la inauguració del pavelló. (Edició del 12 de juliol de 1929)


*1929.- Emplaçament del pavelló al costat del Palau Nacional (Font: Plànol de l'Exposició. Col·lecció Francisco Arauz).

diumenge, 30 d’agost del 2015

XEMENEIA DE LA CENTRAL D'ELECTRICITAT. Roger de Flor / Av. Vilanova (1897-1961)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ



Juntament amb les tres xemeneies del Paral·lel i la de Can Batlló a l'actual Escola Industrial (totes elles conservades), la de la central d'electricitat de l'avinguda Vilanova va ser una de les més esveltes i altes (56 metres) del paisatge barceloní del segle passat.   
Era situada just al costat de l'edifici modernista de maó vist de la Central Catalana d'Electricitat, obra de Pere Falqués i Urpí i enlairada entre 1896 i 1897. Aquesta construcció, sortosament conservada i rehabilitada, constitueix un dels exponents més valuosos del patrimoni industrial modernista de la ciutat. Dissortadament la xemeneia no va seguir el mateix camí perquè a l'any 1961 va ser enderrocada per reformar les instal·lacions de la companyia d'electricitat.



*1900's.- Diverses vistes de la xemeneia durant els anys següents a la seva construcció. L'Escola Pere Vila encara no ocupava el solar del davant, que aleshores acollia un magatzem de begudes. L'edifici que es veu al costat de la central elèctrica, on arrenca l'antiga carretera de Ribes, també va desaparèixer i avui acull una zona verda triangular davant de l'Estació del Nord.

*1926.- Plànol general de les instal·lacions de la Central Catalana d'Electricitat amb indicació del lloc on era emplaçada la xemeneia. (Font: Central Vilanova. Hidroelèctrica de Catalunya. HEC. Barcelona. 1982. Gentilesa de Francisco Arauz.) 

*1961.- La xemeneia just abans del seu enderroc i tres imatges de les diferents fases de la seva execució. (Font: Central Vilanova. Hidroelèctrica de Catalunya. HEC. Barcelona. 1982. Gentilesa de Francisco Arauz.) 

divendres, 28 d’agost del 2015

QUO VADIS. Restaurant. Carrer del Carme 7. (1956-2013)


Situat al número 7 del carrer del Carme, a un pas de la Rambla i de l'església de Betlem, el restaurant Quo Vadis va marcar tota una època en aquella cèntrica zona des de la seva obertura a l'any 1956. Va ser el matrimoni format per Martí Forcada i Maria Bonastre qui van emprendre aquell negoci de restauració. El periodista Lluís Sierra [1] explicava que el nom de l'establiment provenia de l'impacte que el film de romans Quo Vadis havia provocat en el propi Forcada quan al va veure a la pantalla del Windsor Palace on s'havi estrenat l'any 1954. 

Cartell de Quo Vadis (Mervin LeRoy. 1951)

Es va aplicar un revestiment exterior de marbre a la façana dels baixos i primer pis d'un vell immoble del carrer del Carme i es va dotar l'interior d'una decoració intimista i càlida per engegar el negoci. Quo Vadis esdevindria aviat el restaurant predilecte dels habituals del Liceu per a fer el resopó  Aquest grup d'abonats al gran teatre barceloní de la lírica, que es podien permetre el luxe d'assistir-hi regularment, trobaven en aquest establiment el complement ideal per rematar una nit d'òpera  amb un bon àpat.

L'entrada al restaurant al número 7 del carrer del Carme. 

Cuina selecta i tradicional envoltada d'un tracte familiar van ser les claus de l'èxit del negoci, que en els seus millors temps va arribar a disposar d'una plantilla de 22 treballadors. A banda dels incondicionals del Liceu, la clientela es completava amb gent del món de l'empresa, l'art i la política i families benestants que hi feien cap els diumenges i altres dies festius.
La interrupció de l'activitat del Liceu durant el quinquenni 1994-1999 a causa de l'incendi patit pel teatre, es va notar força al Quo Vadis, que va refer-se amb el canvi de segle i la represa de l'activitat liceísta.  



La decoració interior del local era extraordinàriament càlida amb parets revestides de fusta i vidres emplomats tant a les sales de la planta baixa com al primer pis.

Al juny de 2013 moria Maria Bonastre, esposa del fundador i mare de Martí i Maria Rosa Forcada, els fills que havien continuat amb èxit el negoci. Ja feia temps que es plantejaven tancar el restaurant que havia experimentat una davallada considerable en els últims anys. La fidel clientela familiar de sempre ja havia canviat de generació  i als seus descendents ja no el seduia la idea de baixar al barri vell a dinar o sopar. D'altra banda els canvis en la concepció turística de la ciutat tampoc convidaven a intentar atraure el tipus de turisme massiu que visitava Barcelona i atapeïa la Rambla, la qual cosa hagués requerit de canviar radicalment les essències històriques d'aquell restaurant. Així doncs, havia arribat el moment d'entonar l'Alea Jacta Est. Als pocs dies de la mort de l'antiga mestressa, Quo Vadis va baixar definitivament la persiana després de 57 anys sense gairebé fer soroll. 


[1].- Sierra, Lluís. Quo Vadis, el restaurant del Liceu prepara el seu últim sopar. La Vanguàrdia. Edició del 12.6.2013.

dijous, 27 d’agost del 2015

CABARET MONACO. Plaça del Teatre/Rambla. (1935-1936)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

Entre 1935 i 1936 va funcionar al pis superior de l'edifici del Teatre Principal de la Rambla el Cabaret Monaco, un local d'oci on es presentaven espectacles de varietats. Funcionava també com a dancing i music-hall amb ball i sessions de jazz amenitzades habitualment per l'orquestra Los Pingüinos.
Hi van destacar les actuacions de l'artista de flamenc i cantant de copla Miguel de Molina al desembre de 1935.

*1935.- Entrada al Monaco des dels baixos del Teatre Principal a la Rambla quan hi actuava el coplista malagueny Miguel de Molina. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC)

*1935.- Una imatge de l'interior del Cabaret Monaco sota la cúpula de l'edifici del Teatre Principal.  Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC) 

*1935.- Anunci de la programació del Monaco del desembre d'aquell any.


Dissortadament l'inici de la Guerra Civil a l'estiu de 1936 va suposar la fi del Cabaret Monaco. L'ambient prerevolucionari que dominava els carrers després de l'aixecament feixista contra la República, va propiciar que molts locals públics passessin a ser incautats per les organitzacions polítiques d'esquerra i pels anarquistes. Les dependències del Cabaret Monaco van transformar-se en un improvisat hospital de sang per atendre a les víctimes.  

*1936.- El Cabaret Monaco figurava entre els locals incautats per les organitzacions revolucionàries després de l'esclat de la Guerra Civil. Els trotskistes del POUM se'n van apropiar tal i com s'anunciava a La Vanguardia en aquest retall publicat el 24 de juliol. 

dimecres, 26 d’agost del 2015

MURAL PUBLICITARI DE VINS MARISTANY & ARNÓ Mitgera de Plaça de Catalunya 2. (1900-1907)

Agraïments a RAMON VILALTA, ENRIC COMAS i PARER i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1901.- Imatge del mural publicitari. (Font: La Ilustració Llevantina. Núm. 10. 16.3.1901) 

Coincidint amb l'arrencada del segle XX, un reclam publicitari de dimensions extraordinàries va emergir a la plaça Catalunya rera l'edifici de l'Estació del Ferrocarril de Sarrià. La seva privilegiada ubicació permetia una excel·lent visió de l'anunci des de Canaletes estant i tota la part superior de la Rambla.
El mural ocupava l'alçària corresponent als quatre ultims pisos de l'immoble del número 2 de plaça Catalunya i de la meitat de la del pis principal. En total una superfície aproximada de 16 per 10 metres. El seu autor era el cartellista nascut a Vilanova i la Geltrú Joan Llaverias (1865-1938). S'aixecava rera de la petita cantina coneguda com La Catalana, que donava servei a l'estació del Carril de Sarrià i que amb el pas del temps i de successives reformes i ampliacions acolliria una xocolateria i posteriorment el legendari Cafè Zurich.
Amb aquest cridaner mural l'empresa Vídua de Maristany i Arnó va voler donar tota la solemnitat i difusió a l'obertura del seu nou establiment al carrer Consell de Cent 301-303 amb l'objectiu de comercialitzar part de la seva producció vinícola per a la venda al detall a Barcelona.

*1900.- La Vanguardia del dia 10 de març d'aquell any anunciava l'obertura de la nova botiga de venda al detall de Vins Maristany i Arnó.


Aquest era el cartell original de Llaverias que es va reproduir a la mitgera de Plaça Catalunya 2

La utilització d'aquesta mitgera amb finalitats publicitàries no era una novetat. Ja durant l'últim tram del segle XIX la mateixa paret havia acollit altres anuncis. Especialment recordats eren el dels decoradors Saumell i Vilaró, establerts al número 4 del carrer Balmes, així com el del Gimnàs Higiènic per ambdós sexes del doctor Miquel Gibert al carrer Sant Ramon del Call, si bé aquests eren mancats del component artístic del posterior disseny de Llaverias. 


*1880's.- Aquesta mitgera ja havia acollit publicitat (més austera i gens artística) alguns anys abans com s'aprecia en aquestes dues imatges captades per Josep Esplugas i Puig


*1890's.- Un altra imatge de la Plaça Catalunya de finals de segle XIX anterior a l'anunci mural de Maristany i Arnó. Al requadre vermell hi havien els anuncis dels interioristes Saumell i Vilaró i a sota del Gimnàs Higiènic del doctor Miquel Gibert.  

El mural de Maristany i Arnó va romandre sobre la mitgera fins aproximadament el 1907 i va ser adaptat al canvi de nom de l'empresa (Maristany & Arnó va esdevenir Arnó, Maristany & Cia). Posteriorment, cap al 1913, la companyia d'electricitat Riegos y Fuerza del Ebro S.A., filial de la coneguda popularment com La Canadenca, va intervenir sobre la mitgera on hi va obrir diversos grups de finestres, tres als dos últims pisos de l'immoble i dues als dos més baixos

*1907.- El mural, adaptat al canvi de denominació de l'empresa (Arnó & Maristany), en una imatge llunyana des de la Rambla de Canaletes.

*1909.- Una altra imatge de la segona versió del mural.
*1910's.- Una imatge de la mitgera sense el mural de Llaverias quan ja s'hi havien obert finestres i l'antiga cantina de l'estació s'havia convertit en xocolateria a l'espera de l'obertura del Cafè Zurich

dimarts, 25 d’agost del 2015

CASA LLIBRE. Confiteria. Restaurant. Saló de Té. Ball. Gran Via 605-607. (1925-1948)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ




Al març de 1925 la prestigiosa Confiteria de Guillermo Llibre de la Plaça Catalunya es va traslladar a la Gran Via 605-607. A la nova Casa Llibre, dissenyada per Enric Sagnier, s'hi va traslladar també el Restaurant Ribas. El bagatge de fama i distinció que ambdós establiments havien adquirit en el seus anteriors emplaçaments a Plaça Catalunya van fer que el nou establiment, en aquesta nova ubicació al costat del Palau Marcet i davant dels Jardins de la Reina Victoria, es convertís ben aviat en lloc predilecte de l'alta societat barcelonina.

*1925.- Cotxes oficials davant de Casa Llibre en l'any de la seva inauguració (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

* 1925.- Anunci del trasllat del Restaurant Ribas al nou establiment de Casa Llibre (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1925.- El luxe i la sumptuositat eren constants de la decoració interior de Casa Llibre. (Font: enricsagnier.com)

Convertit doncs en un local bandera de l'aristocràcia, la seva oferta combinava la bona restauració del Ribas i la confiteria selecta de sempre amb la venda i comercialització d'obres i objectes d'art, activitat molt preuada i difosa entre la burgesia de l'època. Els seus salons luxosament decorats acollien els actes socials més diversos i el pis superior, anomenat Roof Garden o terrassa jardí, era el lloc predilecte per les famílies benestants per fer vida i contactes socials o deixar-se veure a l'estiu. Freqüentar els salons de Casa Llibre era bàsicament un símbol de distinció social.

Paco Villar ha descrit amb detall l'interior del local [1], destacant els dos grans bronzes daurats de l'escultor francès Paul Darbefeuille que remataven la façana. Quan es va inaugurar el local, el pis superior es dividia en quatre dependències. A la més pròxima a Passeig de Gràcia, d'estil Lluís XVI, hi havia la confiteria i pastisseria. La sala contigua era d'estil Luis XIV i es va dedicar a la venda de bombons, Al tercer saló, de decoració anglesa d'estil Adams, s'hi exhibien peces d'orfebreria de la casa Christofle de Paris (Llibre n'era el concessionari). Finalment una quarta sala reproduïa part del mobiliari de Napoleó del Palau de Versalles i acollia l'espai de venda d'objectes d'art. Una elegant escala doble comunicava el primer pis amb la planta baixa on es van situar el restaurant de Rossend Ribas, el saló de tè i el bar americà.



*1928.- Dos retalls publicitaris de l'establiment.


Guillermo Llibre posava molta cura i empeny en diversificar i tenir al dia l'activitat del seu local i a l'octubre de 1931, pocs mesos després d'estrenada la Segona República, va obrir als baixos del seu establiment un centre de bellesa i estètica femenina de la prestigiosa marca propietat de la senyora Barbara Gould, que va venir personalment a Barcelona a inaugurar-lo.
.
*1931.- El 8 d'octubre d'aquell any Barbara Gould va obrir un Institut de Bellesa als baixos de Casa Llibre on es va celebrar l'habitual tè d'inauguració. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia).


*1932.- Imatge de Casa Llibre captada des dels Jardins de la Reina Victòria de la Gran Via. (Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursonista de Catalunya)

A l'octubre de 1935 Casa Llibre va acometre una profunda reforma dels seus salons del Roof Garden per adequar-los com a local d'espectacles i ball i convertir-los en el Dancing Oshima, un local que va adquirir molt renom però que tindria una vida curta. Hi actuaven orquestres com els Crazy Boys i la Napoleon's Band.
L'esclat de la Guerra Civil va canviar radicalment el panorama del local, que a finals de l'estiu de 1936 va ser socialitzat pels sindicats  i va passar a anomenar-se Salón Internacional.

*1936.- Casa Llibre sota el control de la CNT i presentada a la cartellera com a Saló Internacional. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El final de la Guerra Civil i l'adveniment del nou règim franquista no van afectar gaire a Casa Llibre, que al maig de 1939 seguia anunciant-se als diaris com a saló de tè i ball amb orquestra. Els Crazy Boys havien canviat de nom adoptant-ne un de més espanyolitzat: Orquesta Martín de la Rosa.

*1939.- Anunci de Casa Llibre del maig d'aquell any, poc després de l'acabament de la guerra.

La història de Casa Llibre abasta fins a finals de la dècada dels 1940's quan el local fou venut per edificar-hi un hotel de luxe A. Per aquell mateix solar havien passat des de finals del segle XIX l'efímer Palau d'Exposicions de Belles Arts (1868-1874); la sala d'audicions de Pianos Estela & Bernareggi (1897-1910), el Metropolitan Cinemaway (1909-1911) i el Cinema Ideal (1911-1916)  abans que Casa Llibre s'hi establís el 1925 i marqués tota una època que va cloure definitivament el 1948 quan va abandonar el local per donar pas a l'Hotel Avenida Palace. Aquest establiment hoteler ocupa encara avui aquest cèntric espai davant dels Jardins de la Reina Victoria en el singular tram de la Gran Via que va de la Rambla de Catalunya al Passeig de Gràcia.

*1940's.- Foto captada dels dels Jardins de la Reina Victòria, amb el brollador més pròxim a Passeig de Gràcia en primer terme. Al fons, es veu el local que acollia la Confiteria i Saló de Tè Llibre al que li quedava poc temps de vida davant la irrupció de l'Hotel Avenida Palace.

[1].- Villar, Paco. Barcelona. Ciutat de cafès. Edicions Viena. Ajuntament de Barcelona. 2013

dijous, 20 d’agost del 2015

OSHIMA. Dancing Club de Casa Llibre. Gran Via 605. (1935-1938)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZALEZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1935.- Imatge nocturna de l'exterior del Dancing Oshima captada des de la Gran Via. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya)

La nit del dissabte 5 d'octubre de 1935, la selecta confiteria i saló de tè Casa Llibre inaugurava al seu local de Gran Via entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. un nou espai que es presentava a la societat barcelonina amb el nom de Dancing Oshima. La nova sala, situada al pis superior que abans havia acollit el Roof Garden del local, feia honor al seu nom amb una acurada i exòtica decoració amb motius japonesos obra de l'interiorista Carles Maria Baró.



*1935.- Retalls publicats als pèridocs La Veu de Catalunya (superior) i La Vanguardia (inferior) donant compte de la inauguració del Dancing Oshima a Casa Llibre

*1935.- Cartell de l'actuació del grup Los Artistas Reunidos

L'Oshima, concebut per a les classes selectes, va perdre pistonada a partir de la victòria del Front d'Esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la posterior convulsió política i social creixent que va acabar desencadenant la Guerra Civil. No obstant això, els Crazy Boys Orchestra, els Demon's Jazz i la Rabassa Orchestra van continuar amenitzant les tardes i nits de ball i fins a l'últim dia de 1937 s'han trobat notícies de l'activitat del local a les hemeroteques. Aquestes últimes referències vinculen l'Oshima amb el Cafè Madrid (antiga Casa Llibre) probablement com a conseqüència d'algun procés de col·lectivització del local.   

*1936.- L'Oshima anunciat breument a la cartellera de La Vanguardia el mes de novembre, ja en plena Guerra Civil.

*1937.- L'ultim dia d'aquell any trobem l'última referència de l'Oshima a la cartellera relacionat amb el Cafè Madrid (Antiga Casa Llibre).

Acabada la guerra, Casa Llibre va seguir activa pràcticament sense solució de continuïtat. Els seus salons de té i ball van haver d'adequar-se però, als criteris imposats per als locals públics pel nou ordre franquista i va desaparèixer qualsevol rastre de l'Oshima.


*1935.- Dues imatges de l'interior del saló de ball del Dancing Oshima en la seva etapa de més gran esplendor. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya)