El cafè de cambreres El Canal, propietat de Martín Vila Maresme, va ser un dels locals de prostitució més notables del Barri Xino durant els anys 1910's. La seva singularitat però, no li venia pas pel luxe de les seves instal·lacions ni tampoc per la bellesa de les fèmines que hi treballaven, ans al contrari, El Canal era com una mena de temple de la sordidesa, la brutícia i una exposició permanent de les més baixes manifestacions de l'exercici del vell ofici de vendre el propi cos a altres.
El local va tenir dues seus al llarg de la seva història. Inicialment es va establir al número 113 del carrer de Sant Pau i a partir de 1913 es va traslladar als baixos del numero 92 del carrer Nou de la Rambla.
Gràcies a Paco Villar [1] que ha escodrinyat minuciosament la història del local a través dels informes i altres documents policials dels nombrosos expedients oberts a aquest establiment, hem pogut saber que, sota l'aparença d'una Societat Recreativa oficialment registrada, s'hi encobria un autèntic negoci de prostitució, sense cap observança de les normes que regien tals societats, ni pel que fa a les normes de comptabilitat i estatus dels associats, ni tampoc a les condicions sanitàries i higièniques de les seves dependències que constituïen un permanent perill per a la salut pública. La pràctica del joc il·legal i la prostitució completaven la llarga llista d'infraccions i sancions que s'imposaven al local.
Probablement aquest allau d'irregularitats i la pressió governativa van ser les causes del trasllat del local el 1913. En el seu nou emplaçament El Canal va continuar la seva vida amb el mateix nom i amb el mateixa tipologia de parroquians: prostitutes i delinqüents habituals barrejats amb clients de condició humil i obrera que aprofitaven els caps de setmana per desfogar-se sexualment. Exteriorment el local era com una vella taverna de dimensions reduïdes i al seu interior una sala de ball era el nucli central, que donava pas a un laberíntic circuit de passadissos i escales que portaven a un llòbrec soterrani amb estances petites, brutes, fosques i pèssimament condicionades on clients i prostitutes feien la seva.
La llegenda negra de El Canal no va desaparèixer en el nou emplaçament i els tancaments per actes d'immoralitat continuaven a l'ordre del dia. Al febrer de 1920, la premsa anunciava una completa reforma del local que reobria portes després d'una llarga clausura governativa amb 30 cambreres i 20 tanguistes. Aquesta etapa va ser l'última i va durar només un parell d'anys fins a finals de 1921. Aleshores El Canal va perdre el seu nom i va passar a ser conegut com Cafè El Peñón.
[1] Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
