Agraïments a LEOPOLD ESTAPÉ i SÍLVIA ARQUÉ
Els elefants sempre han estat una icona recurrent dintre de la cultura gai. A Barcelona l'Elephas, situat en plena Gran Via, va ser un dels locals elegants on era frequënt veure-hi clients de tendència homosexual
Els elefants sempre han estat una icona recurrent dintre de la cultura gai. A Barcelona l'Elephas, situat en plena Gran Via, va ser un dels locals elegants on era frequënt veure-hi clients de tendència homosexual
A Ciutat Vella durant l'última etapa del franquisme, hi va haver un altre elefant destacat: el local conegut amb el nom de El Elefante Blanco. En aquella època el triangle format pels carrers Còdols, Serra i Rull concentrava la major part dels locals orientats al públic gai. Allà l'ambient era molt més sòrdid i noms com Nagasaki, La Finestra, Arco Iris o Topkapi eren només alguns dels que conformavem l'oferta de la zona. Eren establiments sotmesos molt sovint a un sever setge policial, que provocava multes i tancaments governatius. L'estret carrer Còdols, que connectava el d'Escudillers amb el carrer Ample prop de la plaça de la Mercè, n'era el centre neuràlgic.
El Elefante Blanco era el local d'ambient gai més distingit d'aquella zona. El va obrir Amadeu Arqué cap a finals dels 1960's per substituir al Dickens Club que s'havia quedat petit. Contrastava amb la resta de locals d'aquesta tendència, i sovint era fàcil veure-hi algun famós. La pròpia Sara Montiel, que ja s'havia convertit en una mena d'icona de la cultura gai, hi havia fet cap més d'una vegada. Quan avançada la matinada arribava l'hora de tancar, el tema reloj no marques las horas... es deixava sentir a l'interior del local avisant que calia anar abandonant la sala.
Detall de dos dels quadres que formavern part de la decoració interior de El Elefante Blanco. (Fotos: Gentilesa de Sílvia Arqué).
El Elefante Blanco era el local d'ambient gai més distingit d'aquella zona. El va obrir Amadeu Arqué cap a finals dels 1960's per substituir al Dickens Club que s'havia quedat petit. Contrastava amb la resta de locals d'aquesta tendència, i sovint era fàcil veure-hi algun famós. La pròpia Sara Montiel, que ja s'havia convertit en una mena d'icona de la cultura gai, hi havia fet cap més d'una vegada. Quan avançada la matinada arribava l'hora de tancar, el tema reloj no marques las horas... es deixava sentir a l'interior del local avisant que calia anar abandonant la sala.
El dibuixant de còmic Nazario Luque fa referència a aquest local a les seves memòries [1], tot i que confessa que mai va formar part de les seves preferències. No obstant, reconeix que es passava hores en un petit frankfurt que un dels seus amics havia obert just al davant, i des d'allà observava i comentava la jugada, sense perdre's detall de tothom que entrava i sortia del local.
El Elefante Blanco va desaparèixer al 1979 per convertir-se en un bar de tapes. Els locals de públic gai començaven a diversificar-se i estendre's per altres zones de la ciutat, a mesura que lentament la permissivitat i la tolerància augmentaven.
El Elefante Blanco va desaparèixer al 1979 per convertir-se en un bar de tapes. Els locals de públic gai començaven a diversificar-se i estendre's per altres zones de la ciutat, a mesura que lentament la permissivitat i la tolerància augmentaven.
[1]-. Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground. Editorial Anagrama. 2016
