LA MARAVILLA / SALÓN GOYA. Paral·lel 108. Cinematògraf i Teatre. (1900's-1912)

No hi ha coincidència exacta ni coneixement precís entre els historiadors que han remenat els orígens del Paral·lel sobre la data d'obertura del Cinematógraf La Maravilla. Alguns afirmen que ja existia al 1900 [1], mentre altres situen la primera notícia sobre la seva existència al 1903 [2]. Sigui com sigui el cert és que el local fou un dels primers en obrir-se a la part nord del Paral·lel, concretament al número 108, entre els carrers de Comte Borrell i Viladomat.

La Maravilla era bàsicament un local de varietats que projectava pel·lícules durant les pauses entre actuació i actuació. Se'l coneixia com La Perla del Paralelo.

El 1910 la premsa anunciava el debut de la companyia de Juan Leal amb les actrius Carme Alentorn i Susana Malgosa sobre l'escenari. La Maravilla compartia empresa amb el veí Teatro Lírico del Paralelo  sota la direcció de Fuster Alicart.
A partir de l'octubre de 1911 i durant més d'un any La Maravilla es va posar a la venda juntament amb els locals veins (Cafè de Cádiz i Teatro Lírico). No obstant això, s'hi van seguir fent representacions de peces líriques i sarsueles. Especialment sonades van ser les actuacions del mag Sanoti, que a l'abril de 1912 presentava la decapitació d'una persona i convidava a la premsa a prendre nota dels detalls d'aquest espectacle.

*1911.- El 31 d'octubre d'aquell any, La Vanguardia publicava aquest anunci posant a la venda La Maravilla juntament amb dos locals adjacents. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

La venda finalment es va produir al setembre de 1912. Fou aleshores quan l'antic cinema i teatre va passar a anomenar-se Salón Goya, nom que conservaria durant alguns mesos abans de la seva definitiva reconversió en un local de music-hall conegut com Royal Concert, que va estar actiu fins poc abans de l'esclat de la Guerra Civil.  

*1912.- Programació de varietats al cine La Maravilla que incloia il·lusionisme amb un inquietant número de decapitació. (Font: Hemeroteca La Vanguardia 12.4.1912)

[1].- Badenas i Rico, Miquel. El Paral.lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Edicions Amarantos. Barcelona 1993.

[2].- Munsó Cabús Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995

GRAN CINE IMPERIAL. Còrsega 363. (1911-1917)

L'Imperial de Gràcia fou una de les sales de projecció cinematogràfica de les que menys dades es conserven. L'historiador Joan Munsó Cabús n'ha recollit algunes en les seves obres i articles [1]. Va ser inaugurat el dissabte 5 de juny de 1911 i als pocs dies de funcionament els anuncis publicats a la premsa ja proclamaven que el públic l'anomenava La Perla de l'Eixample. No hi ha dubte que era una sala de dimensions considerables, tot i que no s'han trobat dades sobre el seu aforament.

*1911.- Tres dels primers anuncis publicats a la cartellera de La Vanguardia al juny d'aquell any quan el Gran Cine Imperial va començar a funcionar.

El 1914 l'entrada general costava 15 cèntims i la preferent 25. L'última dada coneguda és que el 1916 el seu empresari era un tal Martín Herrero. A l'any següent es perd la pista d'aquest cinema situat en el mateix lloc on després s'emplaçaria la popular sala de ball Salón Cibeles.

 

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995

SALÓN CARIBE. Restaurant. Plaça Lesseps 4-5. (1951-1972)

*1952.- Anunci a la premsa del Salón Caribe. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Amb una vida íntimament lligada al Cinema Roxy, amb el qual compartia edifici, el Salón Caribe va ser un local de ball i celebracions diverses que va gaudir d'una gran popularitat en la vida dels graciencs i de gran part dels barcelonins de tot aquell sector que girava al voltant de la plaça Lesseps (El Putget, Vallcarca, La Salut, Sant Gervasi...).

*1951.- Retall de premsa de final d'any on encara figurava la denominació original de Salón de Fiestas de Cafés Caribe. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El Caribe era un espai multiusos que servia tant per un banquet de noces, una comunió, un bateig, una festa d'estudiants universitaris, un aniversari. S'hi servia l'àpat col·lectiu i després s'hi organitzava la ballaruca. Es va inaugurar amb el nom oficial de Salón de Fiestas de Cafés Caribe, però ben aviat el seu nom popular va quedar escurçat a Salón Caribe.

*1952.- Full explicatiu dels preus dels diversos serveis que oferia el Salón Caribe.

L'any 1959 es modernitzen i s'amplien les cuines i el local passa a funcionar com a restaurant amb servei diari. El nom de l'establiment incorpora també en endavant la denominació de restaurant.

El Restaurant Caribe sobreviurà al tancament del Roxy l'any 1969, fins que, ja entrats els anys 1970's, la immobiliària Núñez i Navarro enderrocà tot l'immoble per construir un bloc d'habitatges.

*1966.- El rètol vertical del Caribe amb la Plaça Lesseps poc temps després de la seva ampliació. 

ARC TRIOMFAL DE LA GRAN VIA. Exposició Universal de 1888.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i SÍLVIA JANÉ

Entre les nombroses construccions de vida efímera que es varen aixecar durant l'Exposició Universal de 1888 hi destaca un monumental l'arc triomfal emplaçat al bell mig del carrer Corts (Gran Via) prop de la Plaça Tetuan.

Aquesta construcció superava els 20 metres d'alçaria i era formada per un gran arc amb una balaustrada al cim sobre la que se n'aixecava un altre molt més petit coronat per un grup escultòric triple obra de Rossend Navas. Al centre una figura alegòrica a la ciutat de Barcelona i als costats una escultura a cada banda que representaven el Comerç i la Industria. La resta d'escultures eren obra dels germans Enric i Josep Carcassó.
Sobre ambues cares de  l'arc inferior un parell de genis alats subjectaven l'escut de d'Espanya amb els monogrames dels Reis d'Espanya. A banda i banda de l'arc hi havien altres dues figures de quatre metres d'alçada. Un seguit de pebeters situats sobre la balaustrada il·luminaven la part superior del conjunt a la qual es podía accedir a través de dues escales interiors. [1]

*1888.- Il·lustració de l'època (Font. Biblioteca Nacional de España)

*1888.- Dos retalls de La Vanguardia  on s'informava del curs de les obres de construcción de l'arc i de les seves característiques (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1888.- La comitiva reial passa per sota l'arc de la Gran Via (Gravat de l'època)

[1]. La Vanguardia,. Edició del 16 de maig de 1888

CINE ROXY. Plaça Lesseps 4. (1941-1969)

 

*1944.- El cinema Roxy a la dreta de la imatge fent cantonada amb el carrer Santa Perpètua. (Foto: Col·lecció Cardona).

 

Considerat un dels cinemes legendaris de la ciutat, el Roxy va obrir portes el Dissabte de Glòria de l'any 1941 (12 d'abril) i ben aviat va quedar integrat a la vida popular dels barris de Gràcia, La Salut, Vallcarca i fins i tot Sant Gervasi. Roberto Koch, el vencedor de la muerte (Doctor Koch, Der  Bekämpfer des Todes) va ser la primera pel·lícula que s'hi projectà, una producció alemanya dirigida per Hans Steinhoff que protagonitzaven Emil Jannings, Werner Krauss i Viktoria von Ballasko. Eren temps d'auge d'un nazisme que començava a ocupar militarment mitja Europa i tenia en la dictadura de Franco un excel·lent aliat, si més no ideològic. Aquesta bona sintonia hispano-germana es manifestava també en el cinema que ens arribava de fora.

 

Cartell del primer film projectat al Roxy.

 

El Roxy, que tenia un aforament de 1.400 butaques totes a platea, no trigà gaire a oferir també espectacles de varietés. Començaren a partir del mes d'octubre d'aquell mateix any de la inauguració i es perlongaren fins al 1944. Goyita Rifé, els Hermanos Lewis, Pepita Sansalvador i l'orquestra Los Gitanos, foren els primers en actuar-hi.

El 1942 el local fou arrendat per Francesc Xicota Cabré i quedà adscrit a la categoria de sales de reestrena, tot i excepcionalment s'hi va poder veure alguna estrena.

 

*1950.- La popular cavalcada de Sant Medir passant per davant del Roxy

 

El 27 de febrero de 1947 s'hi va celebrar un festival de música amb les actuacions de Raúl Abril, Los Siete de Palma, José Valero i Bonet de San Pedro. La façana del local fou modificada a finals dels anys 1950's afegint-hi un parell més de pisos al frontal.

L'1 de juliol de 1969 l'arrendatari Xicota va comprar el local a la seva propietària (Maria Nubiola Fornés) i no va trigar més de tres mesos en negociar la seva venda a l'inefable Josep Lluís Núñez, que ja hi havia posat l'ull per aixecar en aquella cantonada un dels seus avorrits i repetits  edificis d'habitatges. Un negoci rodó per a Xicota, que va comportar a la vegada la desaparició definitiva del cinema, que va tancar portes el dia 2 de noviembre de 1969. Negresco i El crimen también juega foren els dos últims films que s'hi van poder veure.

Joan Manuel Serrat, i l'escriptor Juan Marsé, li varen dedicar una cancó i un llibre (Los fantasmas del Roxy i El fantasma del cine Roxy respectivament) que evocaven, en forma de fantasmes transportats al temps que el cinema ja no existia, tots els records d'aquella sala de cinema que quedarà al cor i a la memòria de molts graciencs i barcelonins.

 

Así que no se espante amigo,

si esperando el autobús

le pide fuego George Raft.

Son los fantasmas del Roxy

que no descansan en paz.

 

 

Los fantasmas del Roxy (Joan Manuel Serrat)

BÚSTIA SEPARADORA DE DOBLE ENTRADA (1960's-1970's)

 

A la décadas dels 1960's la tradicional bústia arrodonida en forma de cilindre  coronada per un con de cim arrodonit, va ser progressivament subtituïda per un altre model de forma poligonal. La característica més remarcable era la seva doble entrada que permetia la separació de les cartes, que quedaven distribuïdes per les dues boques en funció de la seva destinació. D'una banda "Barcelona Capital" i de l'altra "Provincias y Extranjero". L'interior de l'estructura de la bústia disposava doncs de dues saques de recollida, la qual cosa simplificava la posterior tasca de classificació de les cartes a les oficines de correus.

Igual que en el model precedent, l'exterior era pintat d'una tonalitat argentada amb una cinta pintada amb els colors de la bandera espanyola que envoltava tota la bústia.

CASA AGUSTÍN GOYTISOLO (1874-1923) i REAL ASSOCIACIÓ DE CAÇADORS (1923-1928). Plaça Catalunya 21 / Rivadeneyra.

Article elaborat amb el suport de ENRIC COMAS i PARER i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

La Casa Goytisolo a la cantonada Plaça Catalunya / Rivadeneyra. (Foto: Fons Màrius Aguirre Serrat-Calvó).

Agustín Goytisolo Lezarzaburu (1811-1880) fou un ric comerciant i terratinent d'origen basc nascut a Lekeitio (Biscaia), que va fer fortuna a les amèriques amb el comerç del sucre a través de l'explotació d'esclaus a Cienfuegos (Cuba). El 1870 va viatjar de Cuba a Barcelona on passaria els últims anys de la seva vida. Va ser el 2 de novembre 1871 quan va comprar un terreny contigu a l'església de Santa Anna. No seria fins entrat l'any 1874 que hi començaria a aixecar una casa segons un projecte del mestre d'obres Francesc Brossa i Casanovas. L'edifici quedava situat al número 6 del carrer Fontanella i amb el temps s'integraria a la vorera mar de la Plaça Catalunya ocupant la finca número 21. La familia Goytisolo l'acabaria ocupant al desembre de 1876. El dispendi havia estat notable. En total havien pagat 271.000 pessetes pel terreny i 201.000 per la construcció de l'edifici. [1]

L'immoble, de baixos i quatre alçades, hauria passat desapercebut en el paisatge de la plaça si no hagués estat per l'afegitó a la façana original que, entre finals de la década dels 1890's i començaments de la dels 1920's, emergia en forma d'una elegant torre amb rellotge coronada per una cúpula, que presidia el vèrtex del terrat de l'edifici a la cantonada amb Rivadeneyra.

Dues fotos comparatives de l'entorn de la Casa Goytisolo amb cúpula i rellotge i sense.

1904.- Postal acolorida de la Plaça Catalunya amb la torre del rellotge de la Casa Agustín Goytisolo en primer terme. (Foto: Thomas Postals)

A l'any 1886, després de la mort d'Agustín Goytisolo Lezarzaburu, la família passava per una situació econòmica difícil que els obligà a vendre l'edifici a l'asseguradora La Previsión  per un import de 305.000 pessetes. [1]
Els baixos de l'immoble van acollir alguns locals populars de la història de la plaça Catalunya com van ser la Cerveseria Munich, inaugurada als inicis dels anys 1890's, o el Restaurant Savoy a partir de 1925 i fins a l'enderroc de la casa.

El 1922 la Real Asociación de Cazadores de Barcelona va adquirir l'edifici. La cúpula i el rellotge van ser enderrocats i la façana de la casa va quedar provisionalment amb la mateixa aparença que tenia originalment. En realitat el projecte dels nous propietaris era reformar l'edifici i aixecar-lo unes quantes alçades.

*1922.- Fotograma d'un reportatge sobre les obres del metro de la plaça Catalunya on es poden veure les bastides aixecades per enderrocar la torre del rellotge de la Casa Goytisolo. 

*1922.- Anunci de la Junta de la Reial Associacíó de Caçadors que confirma que el projecte era de l'arquitecte Plantada (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1923.- El mes de juny d'aquell any es publicava el concurs per adjudicar diverses instal·lacions del nou edifici reformat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1923.- Notícia sobre caràcter monumental de la reforma de l'edifici a càrrec de la Real Asociacion de Cazadores (Font: Gazeta Municipal. Octubre 1923).

El projecte signat per l'arquitecte Josep Plantada es va començar a executar per la part del darrera amb façana a Rivadeneyra. Aquesta nova façana tenia un aire monumental amb columnes que abastaven dos i tres pisos amb una inequívoca semblança a la de la Casa Segura, que s'aixecà gairebé simultàniament a la cantonada de la Plaça Catalunya amb Portal de l'Ângel. Aquesta semblança fa pensar en l'existencia d'algun projecte de donar una certa unitat d'alçada i d'estil al conjunt d'edificis de la vorera mar de Plaça Catalunya, idea que, en tot cas, mai arribaria a reeixir. D'altra banda, aquesta amplicació inacabada donava una imatge de raresa a l'edifici, Des de la plaça Catalunya estant es podia veure talment com si es tractés d'una remunta enretirada de l'eix de la façana.

*1926.- A la dreta de la imatge es pot veure la part de l'edifici que es va arribar a reformar afegint-li més alçada i façana nova pel carrer Rivadeneyra.

*1927.- Una altra fotografia on es pot apreciar el volum afegit a la part del darrera de l'edifici

*1927.- Una imatge semblant a l'anterior, aquesta captada des de la mitgera de Plaça Catalunya 2 (Riegos y Fuerza del Ebro), on es pot veure la façana completa al carrer Rivadeneyra, rera de l'accés al metro.

Un anunci de neó lluminós d'Aigua Oxigenada Foret coronava el terrat de l'edifici en els seus ultims anys de vida. L'any 1928 la finca es va vendre al Banco de Vizcaya que hi va construir un nou edifici, obra de l'arquitecte basc Manuel Ignacio Galíndez Zabala (1892-1980).

*1929.- El solar resultant de l'enderroc de l'edifici on es va construir el Banco de Vizcaya. Al mig del carrer Rivadeneyra s'hi veu una de les boques d'accés al Gran Metro.

Relació cronològica de l'ocupació dels locals dels baixos de la Casa Agustín Goytisolo

Local adjacent al carrer Rivadeneyra

1876-1877 - Cerveceria del Siglo XIX. 

1877-1889 - Cervecería Peninsular. 

1889-1891 - Cervecería Gambrinus (sucursal).

1891-1916 - Cervecería de Munich .

1916-1929 - Real Asociación de Cazadores. 

Local adjacent al número 20

1876-1902 - Manuel Mas Candela. Catifes.

1902-1906 - Vídua i Fill de M. Mas Candela. Catifes.

1908-1912 - Jacob & Josef Kohn. Mobles de Viena.

1912-1925 - Confitería de Guillermo Llibre.

1925-1928 - Restaurant Savoy.

-----

[1].- Rodrigo y Alharilla, Martín. Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos. Editorial Marcial Pons. Ediciones de historia. Madrid, 2016.

 

FANAL AMB RELLOTGE I ANUNCIS. (1893-1897)

 Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ENRIC COMAS i PARER
 

A la Rambla davant del Teatre Principal.

 

Entre les peces curioses de mobiliari urbà de la Barcelona de les acaballes del segle XIX hi destacaren aquests grans fanals que incorporaven rellotge i expositor d'anuncis.

Van ser instal·lats a finals de 1893 i eren situats als llocs més cèntrics preferentment a les entrades als locals d'espectacles.   

La imatge del que hi havia al començament de la Rambla de Catalunya, que va ser testimoni de com el Salón Alhambra es convertí en Salón Doré, és la que ha arribat més claretat als nostres dies, gràcies a les múltiples fotografies captades en aquest cèntric indret. També n'hi hagué un altre a la Rambla davant del Teatre Principal. El disseny no coincidia exactament igual en tots ells, però eren d'una gran semblança. Abans del canvi de segle van desaparèixer dels carrers de la ciutat.

 

A la Rambla de Catalunya davant del Salón Alhambra Café.

Al Pla de l'Os.

Al començament del passeig de Gràcia.

*1895.- A la Rambla de Catalunya / Gran Via, davant de la Casa Pia Batlló. (Foto: Autor desconegut / AFCEC).

GRAN HOTEL INGLATERRA. Fontanella / Portal de l'Àngel. (1897-1917)

El 23 d'octubre de 1897 va ser inaugurat al número 18 del carrer Fontanella, fent cantonada amb el Portal de l'Àngel, el Gran Hotel Inglaterra. Ocupava pràcticament tot l'interior la Casa Manuel Baixeras que havia estat aixecada el 1875.

L'italià Ércole Cacciami era el propietari i promotor d'aquest hotel de 75 habitacions distribuïdes entre les quatre plantes de l'edifici. Les obres de reforma de l'edifici per instal.lar-hi l'hotel van anar a càrrec de l'arquitecte August Font. Tot i que l'establiment disposava d'ascensor, la qualitat de les estances, com era propi de l'època, era millor en els pisos més baixos de l'immoble, especialment el principal, mentre que les habitacions dels pisos superiors eren les més econòmiques. Segons la premsa de l'època [1] les instal·lacions de l'hotel comprenien una sala de lectura, una gran sala menjador amb capacitat per servir 80 coberts que es complementava amb quatre petits salons-menjador reservats. La llum elèctrica arribava a tots els racons de l'hotel.

Amb l'execució dels ultims enderrocs i l'alliberament i posterior urbanització del centre de la plaça Catalunya, l'hotel passaria a gaudir d'un emplaçament immillorable en un dels racons de la nova gran plaça de la ciutat. Això animà el propietari a millorar les instal·lacions i en una segona reforma els baixos de l'immoble foren adaptats per incorporar-hi un gran saló per a banquets amb capacitat per més de 250 persones.

El 1917 Cacciami va decidir deixar l'hotel de la plaça Catalunya per construir-ne un de nou al Passeig de Gràcia. Aquest nou hotel seria el Majestic Hotel Inglaterra, que com explica Lluís Permanyer [2], amb el temps va haver d'escurçar el seu nom perque es convertiria en el lloc predilecte dels falangistes per organitzar concentracions patriòtiques al crit de ¡¡¡ Gibraltar Español !!!

*1917.- Aquell any Ércole Cacciami va decidir abandonar el Gran Hotel Inglaterra de la plaça Catalunya per construir-ne un de nou al passeig de Gràcia. Amb el temps seria l'actual Hotel Majestic. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 4 de maig de 1917).

A partir de finals de 1917 el Gran Hotel Inglaterra de la Plaça Catalunya es convertiria en l'Hotel Bristol fins que el 1927 la Telefònica hi va construir el seu edifici central.

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 24 d'octubre de 1897.

[2].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995

CINE LETAMENDI. (1908-1912)

 

*1909.- Vista de la rasa del ferrocarril del carrer Aragó al seu pas per la plaça Letamendi. La fletxa vermella assenyala l'entrada del cinema.

 

 

El primer dia d'octubre de 1908 es va inaugurar la sala de projeccions cinematogràfiques Letamendi. Tenia l'entrada per la plaça del mateix nom i s'estenia sobre un solar de l'illa delimitada pels carrers Aragó, Aribau, València i Universitat (actual Enric Granados).

El Cine Letamendi va funcionar inicialment només de dijous a diumenge, fins que a partir de l'abril de 1909 va passar a programar pel·lícules diàriament. La projecció de films no era l'única oferta del local. També s'hi presentaven varietats o atraccions -com en déien els anuncis que es publicaven a les cartelleres dels periòdics de l'època-.  Alguns dels protagonistes d'aquestes varietats foren el còmic Pepe Marquès, les ballarines conegudes com Las Bilbaínas i la parella formada per Monsieur Robert i Miss Olga, duetistes i transformistes, que triomfaren amb l'espectacle de la nina elèctrica. 

L'empresari del local fou Joan Torras fins al 1911. Després el cinema funcionà uns mesos més. Joan Munsó Cabús calcula el seu tancament cap al 1912 sense precisar-ne la data. [1] 

*1909.- Programació del dia de Reis d'aquell any publicada a La Vanguardia.

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995

CONVENT I ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA. Muntaner / València. (1880-1909)

Situat a la cantonada entre els carrers Muntaner i Valencia, aquest convent es distingia per la seva elegant cúpula que coronava l'església que hi havia just al xamfrà. A banda i banda de l'església, seguint el curs dels carrers Muntaner i Valencia, s'estenien les dependències el convent, que el 1880 va ser ocupat per les monges Agustines de Santa Magdalena, una congregació coneguda també amb el nom de les Penedides, que històricament havia estat formada per exprostitutes que volien refer radicalment la seva vida com a religioses. Aquestes monges havien desocupat uns anys abans el seu antic convent de la Riera de Sant Joan a Ciutat Vella.

L'estiu de 1909 el recinte va patir les conseqüències de la insubordinació popular coneguda com la Setmana Tràgica i fou assaltat i incendiat. Posteriorment, les monges es varen traslladar a Vallmajor/Copèrnic i el convent i l'església foren enderrocats.

 

*1909.- Dues postals que ens mostren els resultats de l'assalt produït durant els fets de la Setmana Tràgica. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Àngel Todlrà Viazo). 

*1890.- Vista exterior de l'església a la cantonada Muntaner/València (Foto: Fernando Rus)

CINE MÁXIMO / MÀXIM / MAXIM'S. Sicília. 404 (1930-1972)

                                                            

 

Sala de cinema oberta el 1930 amb el nom de Maxim's en el local que anteriorment havia acollit una sala de ball. Era ubicat al capdamunt del carrer Sicília tocant a Travessera de Gràcia. La seva capacitat rondava el miler de localitats i fou explotat inicialment per la mateixa empresa que gestionava el cinema Smart. En temps de la República va catalanitzar el nom i se'l coneixia com a Màxim

Acabada la Guerra Civil va ser rebatejat com a  cine Máximo i el 1949 va ser comprat per l'empresari Juan Mur Mencerreg, que uns anys després hi va fer reformes en profunditat eliminant les antigues llotges de la sala de ball, canviant les butaques i donant més pendent a la platea. Però el que va ser realment revolucionari fou la rebaixa  del preu de les entrades a una pesseta, la qual cosa va generar unes bones recaptacions.

Posteriorment Mur hi va incorporar també les varietats a les sessions dels diumenges, amb les quals va mantenir un nivell d'assistència al local força envejable.

No obstant, a començaments del 1970's el cinema Máximo va ser una víctima més de la crisi de les sales cinematogràfiques, per la qual cosa va tancar portes definitivament després de la sessió del 12 de febrer de 1972. 

TORRE D'AIGUA AMB DIPÒSIT. Diagonal - Passeig de Sant Joan (1875-1960's)

*1926.- Diagonal / Passseig de Sant Joan. Rera mateix del monument a Mossèn Cinto es pot veure la torre d'aigua amb un dipòsit al cim propietat de l'empresa El Fénix de Aguas Potables. (Foto: Lucien Roisin).

A mitjans del segle XIX les finques agrícoles de Can Calvet i Can Grassot ocupaven la part sud de Gràcia, a un costat i altre de la part alta de l'actual passeig de Sant Joan al voltant del paratge conegut com Els Caputxins Vells. El propietari de la primera d'aquestes finques, Joan Calvet i Matas, va decidir rendabilitzar els antics terrenys de conreu i posar-los a la venda un cop foren qualificats com edificables.

Però, al mateix temps, va tenir la pensada de fer negoci amb les aigues freàtiques dels torrents que baixaven pels voltants de la zona. Primer hi va instal·lar una caldera de vapor i el 1875 va sol·licitar permís a  l'ajuntament per enlairar-hi una torre d'aigues segons un projecte de C. Rouviere. Amb aquest objectiu va fundar l'empresa Calvet, Grappin y Arce, que més tard prendria el nom comercial d'Aguas Potables del Ensanche y Barceloneta.

La torre d'aigua era de base octogonal regular amb una alçaria de 26 metres sobre la qual descansava un dipòsit, que quedava situada just a la cantonada Llobregat/Muntanya de la plaça formada per la intersecció de l'avinguda Diagonal amb el Passeig de Sant Joan, la qual a principis del segle XX veuria enlairar al seu bell mig la columna sobre la qual emergeix la figura de Mossèn Cinto Verdaguer.

A la dècada dels 1930's el solar on hi havia la torre va quedar mig ocupat per l'edifici de Passeig de Sant Joan 101 que va ocultar part de la torre. Aleshores aquest dispositiu d'emmagatzemament d'aigua ja pertanyia a l'empresa El Fénix de Aguas Potables, que a començaments de la dècada dels 1960's va decidir enderrocar-lo per construir-hi els habitatges de l'actual finca dels números 376-378 de la Diagonal [1].

*1910's.- En aquesta postal acolorida de la Casa de les Punxes es pot veure al fons la silueta del dipòsit.

[1]. González Moreno-Navarro, Antoni. L'encarnació del futur dibuixat de les terres de Can Grassot i Can Calvet. X Congrés d'Història de Barcelona. Dilemes de la fi de segle 1874-1901. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona, Novembre de 2007.

PANOT DE LA FLOR. Versió oberta.

 

 

 

El tradicional panot de la flor és probablement el més característic a les voreres de la Barcelona. Amb el temps s'ha convertit fins i tot en una icona d'identificació de la nostra ciutat, que ha estat reproduïda en múltiples souvenirs, cartells i altres elements.

Existeix una derivació poc coneguda d'aquest panot de la flor, que hem anomenat versió oberta. Va ser utilitzada molt puntualment durant algun temps en algunes zones de la ciutat.

Aquesta modalitat presentava la flor amb un disseny idèntic al conegut, però amb una diferència. Incorporava quatres sortides cap als vèrtex del panot des del punt mitjà de cadascun dels quatre pétals exteriors de la flor.

 

 

Versió oberta (esquerra) i tancada (dreta) del panot de la flor.

 

L'objectiu d'aquesta versió era que l'aigua de la pluja no s'estanqués dins la trama central tancada que forma el dibuix de la flor i tingués sortida cap als extrems del panot, tot facilitant així el moviment de l'aigua.

Avui, igual com passa amb d'altres dissenys de panots que ja s'han deixat d'emprar, constitueix poc més que un vestigi i està pràcticament desaparegut dels nostres carrers.

Se'n poden trobar encara alguns exemplars al carrer de Rocafort entre Provença i l'avinguda de Roma.