L'any 1964 va obrir portes als números 64-70 del carrer Evarist Arnús del barri de Les Corts un petit local que passarà a la història com el primer pub anglès a Barcelona. El negoci havia estat promogut per un grup d'amics anglesos i la seva creixent popularitat va dotar-lo d'una clientela que no es limitava als barris de Les Corts i Sants sino que altres joves de zones més allunyades de la ciutat també hi feien cap habitualment. Barcelona iniciava aleshores l'època daurada dels pubs i les discoteques i això va potenciar l'interès per conèixer el Red Lion.
Com en els típics pubs anglesos l'interior del local era força fosc amb les parets pintades de negre i el terra de moqueta. Des de l'entrada s'accedia a una sala principal amb la barra a un costat i un petita sala secundària amb taules i cadires a l'altra. L'element més característic i que li conferia un especial personalitat era una típica cabina telefònica vermella pròpia del paisatge urbà londinenc.
Malgrat la seva llunyania del centre, el Red Lion va viure una etapa d'esplendor durant els anys 1960's i 1970's fins que l'oferta de pubs anglesos i irlandesos es va estendre per tota la ciutat. El local es va convertir en un lloc habitual de trobada d'alguns membres de la nova cançó. La mallorquina Maria del Mar Bonet, i el valencià Ovidi Montllor hi varen fer algunes actuacions i uns anys després hi actuaria també Gato Pérez.
A finals dels anys 1970's Ramon Villaró es va fer càrrec del pub. La seva dona Regina que portava el bar Los Pontones a l'altre costat del carrer l'havia animat a agafar el negoci [1]. Amb Villaró i un altre soci es va obrir una llarga etapa del pub fins a l'any 2007 quan el local va canviar de mans i el seu nou propietari Jofre Pruna va intentar rellançar-lo amb l'objectiu de frenar una progressiva decadència. Es va renovar el mobiliari i la decoració interior, la famosa cabina va ser canviada de lloc i a la sala adjunta van aparèixer taules i cadires més baixes així com petits sofàs. Les parets es varen omplir de pantalles de televisió i se'l va convertir en un sport-bar en la línia dels locals d'aquesta mena, molt apropiats per presenciar en grup partits de futbol i altres esports d'equip. També es varen fer canvis en la façana exterior i en el logotip.
Pruna tenia l'idea aprofitar la proximitat al Camp Nou per convertir-lo en lloc de reunió d'aficionats culés abans i després dels partits del Barça. Malgrat tot, aquest objectiu no va acabar de reeixir perquè la situació del Red Lion quedava fora de les rutes habituals de camí cap a l'estadi blaugrana.
La nova direcció va renovar també l'oferta gastronòmica amb amanides, nachos i hamburgueses i bones cerveses. La música va apostar amb més decisió pel rock. Aprofitant la referència del nom del pub al rei de la selva, el local es va convertir en la seu de la penya Lehoi Beltz de l'Athletic Club de Bilbao, la més nombrosa que l'equip basc té a Barcelona i, per tant, en punt de trobada dels seguidors per veure els partits del seu equip, mentre que a les parets la decoració britànica es barrejava amb bufandes, samarretes, banderes i altres objectes relatius al club bilbaí.
El Red Lion es va afegir també a la moda de les cerveses artesanes oferint una llarga carta i va reforçar el seu caràcter localista amb lemes com orgull de barri per destacar el seu arrelament a Sants i Les Corts, sense deixar de banda la seva presència a internet amb un web propi. També s'hi organitzaven actuacions de musica en directe.
Fou en aquesta darrera etapa quan aparegué un problema inesperat. La promoció del local a través de la xarxa va ocasionar que un pub de Madrid amb el mateix nom reclamés els drets de propietat del nom Red Lion que tenia registrat oficialment. Pruna tenia que optar entre pagar-los una quantitat o bé canviar el nom de l'establiment. Lògicament es va decantar per aquesta segona possibilitat, el lleó va passar de vermell a negre i el local va ser rebatejat com a Black Lion, si be conservava algunes referències al seu antic nom que és com el seguia coneixent la clientela.
*2014.- Jofre Pruna Colera, l'últim propietari del pub (Foto: Álvaro Monje)
Els problemes no s'acabaren aquí perquè un veí va denunciar el local pel sorolls i es va acabar la música en directe, a la vegada que l'arribada de la crisi provocava també una minva considerable dels ingressos del pub. La temporada de futbol salvava el balanç però en els mesos d'estiu amb prou feines es cobrien despeses. Per acabar-ho d'adobar el propietari de l'immoble va exigir un augment del lloguer que passaria de 1.300 a 1.800 euros mensuals. La tresoreria era molt justa i la manca de recursos per un manteniment adequat va comportar que es comencessin veure sofàs amb les fundes trencades i lavabos avariats. Tot plegat va portar al tancament d'aquest històric local al març de 2017.
[1].- García, Juan Manuel. La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 2017
