En la història de les sales de cinema de Barcelona, el Windsor Palace mereix ocupar sens dubte un lloc rellevant, ja que ha estat, probablement, la sala més luxosa i de més glamour de totes les que ha tingut la ciutat.
L'edifici, obra de l'arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal (1890-1976), era situat al número 472 de la Diagonal, entre la Via Augusta i el carrer de Minerva, i va ser inaugurat el dia 11 d’octubre de 1946. Aquella primera nit va ser una veritable gala, amb presència de totes les autoritats de l’època i amb la projecció de l’estrena de Enrique V (Laurence Olivier).
L'edifici, obra de l'arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal (1890-1976), era situat al número 472 de la Diagonal, entre la Via Augusta i el carrer de Minerva, i va ser inaugurat el dia 11 d’octubre de 1946. Aquella primera nit va ser una veritable gala, amb presència de totes les autoritats de l’època i amb la projecció de l’estrena de Enrique V (Laurence Olivier).
La sala era molt gran, però a la vegada força acollidora. Disposava de 1.478 butaques i la seva façana neoclàssica li donava un aspecte senyorívol amb un gran espai central per anunciar la pel·lícula en cartell.
A banda de la sala de projecció, l’edifici del Windsor disposava també de cafeteria, bar, restaurant, així com un night club molt exclusiu a la tercera planta.
*1948.- Una imatge del Windsor Palace captada des de la cruïlla de Diagonal amb l'acabament de la Rambla Catalunya
Al Windsor s’hi varen estrenar pel·lícules mítiques de la història del cinema com Los mejores años de nuestra vida (William Wyler), el 27 de desembre de 1947; Escuela de sirenas (George Sidney) el 8 de maig de 1948) i sobretot Lo que el viento se llevó, estrenada el 17 de novembre de 1950 i que es mantindria en cartell durant 255 dies, fins el 29 de juny de 1951. La llarga durada d’aquest ultim film va fer que les sessions també fossin especials: la primera, a les 10 hores (a un preu de 15/20 pessetes), la segona a les 16.30 (per 20/30 pessetes), i la tercera a las 21,15 de la nit (amb entrades entre 25/40 pessetes).
Al Windsor s’hi varen estrenar pel·lícules mítiques de la història del cinema com Los mejores años de nuestra vida (William Wyler), el 27 de desembre de 1947; Escuela de sirenas (George Sidney) el 8 de maig de 1948) i sobretot Lo que el viento se llevó, estrenada el 17 de novembre de 1950 i que es mantindria en cartell durant 255 dies, fins el 29 de juny de 1951. La llarga durada d’aquest ultim film va fer que les sessions també fossin especials: la primera, a les 10 hores (a un preu de 15/20 pessetes), la segona a les 16.30 (per 20/30 pessetes), i la tercera a las 21,15 de la nit (amb entrades entre 25/40 pessetes).
Posteriorment, el Windsor Palace va continuar la seva singladura amb èxit, fins que a mitjans dels anys 1950's va començar a albirar-se un cert decliu. Fou aleshores quan els propietaris varen plantejar-se alguns canvis d’orientació. El night club de la tercera planta va convertir-se en el primer teatre de butxaca del país, i ja al desembre de 1954 s’hi va estrenar Los enemigos no mandan (amb Pepita Serrador i Francisco Piquer).
Entrats els anys 1960's, la gran sala de cinema va estrenar films d’èxit com Pero, ¿quién mató a Harry?, Pánico en la escena o Desayuno con diamantes, però, poc a poc, anava perdent aquell esplendor dels primers anys. L’ultima pel·lícula que s'hi va estrenar fou Scaramouche (amb Stewart Granger). L’últim dia de 1970 la sala va tancar portes per sempre amb certa sorpresa. En molt poc temps l'edifici que acollia el cinema fou enderrocat per aixecar-hi un modern bloc d’oficines que va conservar el nom de Windsor. L’especulació i el fet que ocupés un solar privilegiat a la cruïlla de la Diagonal amb la Via Augusta expliquen el seu precipitat fi.
Dues postals publicitàries del Windsor Palace amb vistes nocturna i durna.
