divendres, 31 d’agost del 2018

PAVELLÓ DE LA CHADE. Compañía Hispano Americana de Electricidad. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc. (1929-1930)

Agraïments a JAUME MAS i FRANCISCO ARAUZ


*1929.- El pavelló de la CHADE amb un trenet de visitants passant per davant. A la dreta de la imatge es pot veure la façana lateral del pavelló de la Cooperativa de Fluído Eléctrico. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).
 
La Compañía Hispano Americana de Electricidad (coneguda amb les sigles CHADE)  va ser una empresa d'energia constituida el 1920 per un holding internacional europeu anomenat Sofina.
Va tenir una gran presència a Sudamèrica en països com Uruguai, Brasil, però sobretot a Argentina on va compartir la concesió del subministre d'energia elèctrica de la populosa conurbació de la capital Buenos Aires.

*1929.- Vista nocturna del pavelló de la CHADE captada des del mateix lloc que la foto anterior. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).
 
 
 
*1920's.- Anunci de calefacció de la CHADE.
 
Entre els fundadors i homes forts de CHADE hi va destacar el polític conservador català i líder de la Lliga Francesc Cambó. Durant la dècada del 1920's CHADE va desenvolupar  una política de continuats suborns i corrupció a la República Argentina, on la classe política dirigent hi va resultar implicada fins a la persona del propi president de país Marcelo T. de Alvear, que va governar la nació entre 1922 i 1928. Tot aquest seguit d'actes de corrupció va desencadenar el que s'ha conegut històricament com l'Escàndol CHADE.
La CHADE va compareixer a l'Exposició de 1929 amb un pavelló de línies neoclàssiques projectat per Adolf Florensa, que era emplaçat prop de l'esplanada adjacent al Palau Nacional, a la corba que portava cap al camí de Muntanyans. Quedava situat entre els pavellons de la Pirelli i de la Cooperativa de Fluído Eléctrico. A l'interior es podien veure unes interessants maquetes de les obres de recanalització realitzades al riu Eseva a la província de Valladolid.

*1929.- El rei Alfons XIII durant la seva visita al pavelló. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).

*1929.- Un dels salons interiors del pavelló. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana).
 
 *1929.- Vista posterior del pavelló de la CHADE a l'esquerra de la imatge. Al seu costat el Pavelló Pirelli.
 
*1929.- Emplaçament del pavelló de la CHADE en un plànol editat durant l'Exposició Internacional. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz).
 
*1929.- Referències al pavelló de la CHADE a la Guia de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 
 
El 1936 l'empresa CHADE va ser convertida en CADE (Compañía Argentina de Electricidad) i va traslladar la seva seu de Barcelona a la capital argentina. L'esclat de la Guerra Civil així ho aconsellava.
A molts immobles de la ciutat de Buenos Aires es poden veure encara avui tapes de les caixes de fusibles amb la inscripció de la CHADE.
 
 

dimecres, 29 d’agost del 2018

ALMACENES EL MUNDO. Torrent de l’Olla/Bonavista. Gràcia. (1949-1952)

 Agraïments a MIQUEL F. PACHA
 
 
El dilluns dia 23 de maig de 1949 s'inauguraven a l'edifici de l'antiga i desapareguda Editorial Seguí, al carrer del Torrent de l'Olla cantonada Bonavista, els magatzems El Mundo.
Aquest nou comerç, instal·lat a l'edifici modernista construit el 1912 per Andreu Audet, substituia una sucursal dels populars magatzems El Águila de la plaça Universitat que s'hi havia instal·lat durant els primers anys de la posguerra. Bàsicament El Mundo es dedicava al gènere tèxtil. Sedes, llanes i teixits de cotó conformaven la seva oferta,  que es va comercialitzar a través de campanyes publicitaries d'un contingut força sensacionalista i agressiu, amb frases perfectament estudiades per arribar a convèncer al potencial client. 
Aquest desplegament de mitjans va tenir resposta durant en els primers mesos en que es formaren cues i aglomeracions de públic a l'entrada dels magatzems.
 
 
*1949.- Dos exemples del tipus de publicitat que emprava Almacenes El Mundo. El primer anunci és  de poc després de l'obertura del negoci amb fotos d'aglomeracions al carrer a l'entrada dels magatzems. La inferior coincideix amb l'arribada de la campanya de Nadal d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).
 
Darrera del negoci dels Almacenes El Mundo hi havia la mà de la família Muñoz Ramonet, propietària també dels magatzems El Águila, i una de les més beneficiades pel règim franquista de l'època. El diari Treball, que editava el PSUC a la clandestinitat, ja denunciava al 1951 els privilegis que aquesta família, encapçalada pels germans Álvaro i Julio, havia aconseguit amb el negoci del cotó.
 
 *1951.- Retall de la publicació Treball, òrgan dels comunistes del PSUC, sobre els beneficis obtinguts pels Muñoz Ramonet, propietaris dels magatzems El Mundo.  

 
La vida d'aquests magatzems graciencs a l'antiga Editorial Seguí no va ser però, gaire llarga. Fet el negoci arribava l'hora de tancar-lo. A finals d'abril de 1952 la premsa anunciava una liquidació d'existències prèvia al seu tancament definitiu i donava les gràcies als clients.
 
*1952.- Punt i final a Almacenes El Mundo. Aquest retall publicat a La Vanguardia anunciava a finals d'abril el tancament dels magatzems i la liquidació de totes les existències.
 
*1952.- La campanya de liquidació final es va perllongar fins a l'estiu. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 18 de juliol).
 

dimarts, 28 d’agost del 2018

L'OVNI. BIBLIOTECA DE LA FACULTAT DE FILOSOFIA, GEOGRAFIA I HISTÒRIA. Universitat de Barcelona. (1976-2006)

Agraïments a ELOY FC i CARME GRANDAS

*1992.- La biblioteca de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història. (Foto: Eduard Olivella Falp).

Amb anterioritat a l’inici del curs acadèmic universitari 1972-73 la Universitat de Barcelona va presentar el projecte d'una nova gran facultat inicialment coneguda com de Filosofia i Ciències de l'Educació, que englobaria les disciplines de Filosofia, Filologia, Història i Geografia. L'edifici, s'estendria per l'Avinguda Gregorio Marañón i tancava el sector sud de la zona universitària, ja al límit amb els terrenys de les instal·lacions esportives del FC Barcelona.


*1972.- A l'estiu d'aquell any es va presentar el projecte de la nova facultat com anunciava La Vanguardia del dia 13 de juliol. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Aquesta nova facultat, de grans dimensions, es va començar a construir aquell mateix any segons un projecte signat el 1969 pels arquitectes Robert Terradas i Via (1916-1976)  i José Maria García Valdecasas. Arquitectònicament s'inseria dins l'estil brutalista de l'època. S'organitzava en un seguit de mòduls d'alçades diverses i formes arrodonides en els vèrtixs de les seves façanes i cobertes que li donaven un cert aspecte de central nuclear i que, tot i que modificats. es conserven encara en l'actualitat.  
Les obres, que tenien un termini inicial d'execució de 17 mesos, no s'enllestirien fins a finals de 1976 i l'ocupació total de les aules, dependències i serveis del nou edifici no es completà fins a l'inici del curs 1977/78. Mentrestant barracons i aules d'altres edificis (Mercantils i SEU) acollien els estudiants de la Facultat.
El nou conjunt tenia com a element més singular la biblioteca situada sobre l’entrada al recinte. Consistia en un mòdul circular de formigó i vidre que acollia la biblioteca central de les diverses disciplines universitàries que s’impartien en el conjunt de l’edifici.
La seva forma arrodonida amb coberta de vidre inclinada li donava una aparença de platet volador, la qual cosa  va provocar que en el llenguatge popular universitari de l’època fos coneguda pels estudiants com l’ovni.
 
*1970's.- La part inferior de l'ovni. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada de Francisco Arauz). 

*1975.- Imatge aèria del Camp Nou. Al fons es pot veure la Facultat de Geografia i Història i la seva biblioteca (cercle groc) en construcció. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

*1982.- Una altra imatge aèria de la zona amb l'ovni (rectangle groc) el Miniestadi del Futbol Club Barcelona en primer terme encara en construcció.  (Foto: Fons SACE. ICGC). 

Aquest equipament docent universitari es va destinar posteriorment a acollir la facultat de Geografia i Història, tot i que la biblioteca de l'ovni era la de Filosofia. Cap a finals del segle passat es va començar a madurar la idea de construir un parc científic de la Universitat de Barcelona als terrenys que ocupava la facultat, que finalment es traslladaria al nou campus del Raval.
 
*1992.- L'ovni envoltat pels mòduls de la Facultat de Geografia i Història. (Foto: Eduard Olivella Falp).
 
Al gener de 1997, el professor d'Arquitectura i Disseny Alberto Estévez va escriure un manifest i diversos articles [1] en defensa de l'edifici de l'ovni amb l'objectiu d'evitar la seva desaparició. A nivell universitari es van produir també algunes mobilitzacions d'estudiants que van aconseguir endarrerir l'enderroc. 
Finalment, al novembre de 2006, gairebé sense fer soroll, l'edifici de la biblioteca va ser enderrocat per completar la construcció del Parc Científic de Barcelona. En la memòria de molts estudiants de l'època va quedar el record de les estones passades a l'ovni.

[1].- Estévez Escalera, Alberto T.
Derribos en la UB. El Periódico de Catalunya. Edició del dia 16 de gener de 1997.
No los derriben. El País. Edició Barcelona del dia 18 de gener de 1997.
Manifiesto Pro-OVNI. Escrits d'Art. Núm. 1. Barcelona 1997.
 
 

dilluns, 27 d’agost del 2018

TAXI KEY. (1948-1962)




Segur que moltes vegades heu escoltat aquell tema màgic del cantautor galàctic Jaume Sisa que es diu Qualsevol nit pot sortir el sol. Entre la llarguíssima successió de personatges mítics de contes i còmics que s’hi esmenten, n’hi ha un que potser no és universalment conegut com gairebé tots els altres. Em refereixo a Taxi Key.
 

Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i Taxi Key,... 

Taxi Key va ser un personatge de producció inequívocament barcelonina, un heroi de ficció que mai va viure però, a la nostra ciutat. Un advocat a l’atur d'alguna localitat anglosaxona, que es guanyava la vida fent de taxista i que resolia casos d’assassinats amb les habilitats i coneixements assolits en temps pretèrits quan feia de detectiu privat. Aquest heroi va ser una invenció del guionista belga Luis Gosse de Blain [1], que va aconseguir fer triomfar aquest personatge a les ones de Ràdio Barcelona EAJ1 durant 14 anys. El primer programa es va emetre la nit del 2 d'octubre de 1948.

Luis Gosse de Blain, el creador del personatge de Taxi Key
 
La fórmula permetia també la participació del públic concentrat als estudis del carrer de Casp número 6 i dels oïdors des de les seves cases. Cada setmana el programa, que s’anomenava ¿Es usted buen detective? i s'emetia el dissabte al vespreplantejava un cas de crònica negra i es donaven pistes a través d’un guió radiat sobre qui podia ser l’assassí. De Blain proposava al públic competir en perspicàcia amb Taxi Key en la resolució del cas criminal plantejat. Un cop radiat tot l’episodi es concedien als oïdors uns minuts per tal que truquessin a l’emissora i donessin el seu veredicte sobre qui era el culpable. Tot seguit, s‘obria un debat amb el públic assistent a l’estudi fins a concretar la validesa de les pistes i el perquè de la culpabilitat o innocència dels sospitosos.
En la seva primera temporada (1948-1949) la veu de Taxi Key la va posar l’actor Ricard Palmerola (1921-2010). Poc després va marxar a Puerto Rico i Cuba i va haver de ser substituït per Isidre Sola (1927-2005) [2], que ja havia participat interpretant les veus de personatges secundaris en el decurs de la primera temporada del programa.
En paraules de Munsó Cabús, Taxi Key va anar perdent la seva timidesa inicial després de la marxa de Palmerola a Amèrica, probablement perquè De Blain es va veure obligat a adaptar-lo a la personalitat d'Isidre Sola, molt més enèrgica que la del seu predecessor [3].

*1948.- L'equip d'actors i locutors del programa ¿Es usted buen detective?, que radiaven els guions de les aventures de Taxi Key als estudis de Ràdio Barcelona. D'esquerra a dreta: Adolfo Marsillach (recolzat sobre el tambor amb el que emetien el sons de l'ambientació), Josep Llasat, Ricard Palmerola, Fernando Parés, Carmen Illescas, Isidre Sola, Amèlia Nogués, Dámaso García i Armando Blanch  


Ricard Palmerola i Buxadós, el primer Taxi Key
 
Isidre Sola i Llop va substituir Palmerola interpretant Taxi Key de 1949 a 1962 
 

Programació de Ràdio Barcelona del dissabte 27 de setembre de 1952 amb el programa que donava vida a Taxi Key a les 9 del vespre.

L’univers de Taxi Key incorporava altres personatges secundaris entre els que destacava el de Geraldine, la nòvia del protagonista interpretada per Amèlia Nogués. Quan l'actriu va decidir marxar a Itàlia el personatge va ser substituït per Nora, la dona i secretària de Taxi Kay, inicialment interpretada per Maribel Casals i després per Encarna Sánchez, que és la que va romandre més temps donant veu al personatge. D'altra banda, l'actor de doblatge Antonio Crespo donava veu a Glossop, el fidel amic i confident de Taxi Key. Amb el temps el programa també va canviar de nom i va passar a anomenar-se  Las aventuras de Taxi Key o simplement Taxi Key.
L'èxit de Taxi Key va ser total i eren moltes les famílies que esperaven amb deler l'arribada del vespre del dissabte per reunir-se tots plegats al voltant de l'aparell radiofònic i escoltar i endevinar el cas de la setmana.


*1956.- La popularitat i l'èxit de Taxi-Key van promoure campanyes publicitàries basades en les aventures d'aquest heroi de la ràdio, com aquesta patrocinada per l'empresa Riera-Marsá.

Les aventures de Taxi Key van tenir també la seva versió gràfica en format de còmic publicat a la revista El Coyote amb dibuixos de Vicente Roso i fins i tot se’n va arribar a rodar i estrenar una pel·lícula [4] protagonitzada pel propi Palmerola.

*1959.- Cartell de promoció del film Las aventuras de Taxi Key amb les tres històries que contenia. (Font: todocoleccion.com)

Al febrer de 2008, en el marc de la Trobada de Novel·la Negra a Barcelona BCNegra, la Cadena SER va retre homenatge a Taxi Key amb l'emissió d'un dels episodis de les aventures del mític taxista-dectectiu al programa La ventana presentat per Gemma Nierga.


[1].- Luis G. de Blain era fill de pare belga i mare andalusa. Havia viscut a Bèlgica i Paris fins que s’instal·là  a Barcelona. Va escriure diversos títols de novel·la negra amb pseudònims com Stanley Palmer, James Brant o L. G. Kleyman i tenia una secció fixa a la revista Fotogramas on era l’enigmàtic Mr. Belvedere.

[2].- Isidre Sola recordava en una entrevista concedida a Munsó Cabús que el nom de Taxi Key va ser decidit més o menys democràticament pel conjunt d'actors que participarien en la radiació dels episodis. De Blain l'havia batejat inicialment com a Kirk Prentiss. El nom no va convèncer a l'equip de radiofonistes, que finalment es van decidir per Taxi Key, més simple i facil de pronunciar i recordar.
 
[3].- Munsó Cabús, Joan. 40 años de radio (1940-1980). Ediciones Picazo. Barcelona. 1980.

[4].- El film Las aventuras de Taxi Key (1959) contenia tres episodis independents amb un metratge total de 60 minuts. La casa del lago (dirigida per Juan Fortuny), La mano cortada (d'Albert Gasset Nicolau) i Sombras de un sueño (dirigida per  Arturo Buendía). Ricard Palmerola i Inés Alma protagonitzaven els tres episodis.
 

dimarts, 14 d’agost del 2018

CALÇATS GÜELL. Rambla de Catalunya 3 (1963-2018)

 
 
 

Els orígens de la Sabateria Güell provenen de la vila gironina de Tortellà. Fou en aquest poble de la comarca de La Garrotxa on el 1833 va néixer aquesta empresa familiar dedicada a la fabricació artesana de calçat, especialment d'alta muntanya. Amb el temps incorporarien al negoci una segona botiga a Castellfollit de la Roca i el 1927 es van establir a Barcelona on van obrir una botiga especialitzada en sabateria masculina al número 16 del carrer de Sant Pau, prenent el relleu a l'antiga sabateria Subur. Els Güell van aconseguir aviat una selecta clientela entre la que hi figuraven artistes que actuaven al Liceu i toreros allotjats a l'Hotel Espanya del mateix carrer. La botiga va adquirir així un bon renom entre les families benestants per la qualitat emprada en la fabricació de les sabates.
Acabada la Guerra Civil, Francesc Güell va reactivar el negoci, que també oferia ja calçat femení i amb els anys varen obrir dues botigues més a la Ronda de Sant Antoni i una altra al carrer de Sants
El 1963 van decidir traslladar el centre neuràlgic del negoci a una nova botiga més cèntrica i allunyada dels carrers estrets del Raval. Van escollir un local als baixos de la Casa Ignasi Borràs que era la finca adjacent a la Casa Agustí Manaut, al començament de la Rambla de Catalunya, davant mateix del Teatre Barcelona. Era una botiga amb uns grans aparadors que va esdevenir un clàssic entre les botigues de sabates de la ciutat. 
 
*1963.- Anunci de l'obertura de la botiga principal de Calçats Guëll a la Rambla de Catalunya, publicat a l'edició de La Vanguardia del 22 de juny d'aquell any.  
  
*2010's.- L'interior de la botiga en els seus últims anys.
 
Després de quatre generacions amb els Güell al front del negoci, al 2018 la botiga de Rambla de Catalunya va aparèixer amb un rètol que anunciava el seu tancament per jubilació i liquidava les existències.  
De la Sabateria Güell ens quedarà sempre el record de l'agradable decoració de l'interior de la botiga, del bon tracte que dispensaven les seves treballadores i de la qualitat de les seves sabates.
 

*2018.- Cartell de liquidació per jubilació i punt final de Calçats Güell

diumenge, 12 d’agost del 2018

AVENIDA DEL GENERALÍSIMO FRANCO. (1939-1979)




Acabada la Guerra Civil i durant més de 40 anys la Diagonal va rebre el nom d’Avenida del Generalísimo Franco. L'anterior nom republicà d'Avinguda del 14 d'Abril quedava esborrat del mapa i fins el 22 de juny de 1979 amb l’arribada del primer ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Narcís Serra, el nom del dictador va presidir les plaques d’aquesta via. El llenguatge popular però, va continuar identificant-la en el dia a dia com la Diagonal. Més enllà del seu nom, durant aquestes quatre dècades el seu desenvolupament va tenir molts punts de contacte amb el règim totalitari sorgit del desenllaç de la Guerra Civil i quedaria impregnada de la simbologia del règim franquista.

Avenida del Caudillo
Amb aquest nom va ser rebatejada iniciament la Diagonal després de l'entrada a la ciutat per les tropes de Franco. El nou règim donava així màxima solemnitat a la desfilada militar amb la que el 21 de febrer de 1939 Franco va voler celebrar l'ocupació de Barcelona i pràcticament el final de la guerra, que era només qüestió de dies.
Dotacions dels exércits franquistes integrats per soldats requetès, marroquins, falangistes, legionaris i feixistes italians entre d'altres, desfilaren pel mateix trajecte que el 19 de juliol de 1936 havien estat interceptats pel poble armat i les tropes fidels a la República que avortaren l'intent dels sediciosos d'arribar fins a la plaça Catalunya. Tres anys després les coses havien canviat radicalment. Les unitats militars fidels a Franco s'havien concentrat des de primera hora del matí per començar la desfilada. El lloc de trobada era l'explanada situada entre la Caserna del Bruc i el Reial Club de Polo al final de la Diagonal. Des d'allà van recòrrer  l'avinguda fins al Cinc d'Oros on prengueren el Passeig de Gràcia (rebatejat del General Mola per aquella ocasió).
El Caudillo va presidir la desfilada des d'un dels balcons de la Casa Coll Portabella, entre els carrers de Balmes i Tuset.


*1939.- Dues imatges del general Franco presidint braç en alt la desfilada de la Victòria a Barcelona el dia 21 de febrer. El Caudillo es va situar al balcó de la finca del número 508 de l'avinguda Diagonal que els guanyadors de la guerra li acabaven de dedicar a ell. (Font: Filmació British Pathé)
 
*1939.- Text d'un peu de foto publicat a La Vanguardia del 22 de febrer en la que es fa referencia a la denominació Avenida del Caudillo.
 
*1939.- Imatges de la desfilada. La guàrdia mora al tram nord de la Diagonal. Franco arribant en cotxe descobert a la plaça que seria dedicada a Calvo Sotelo. Tanquetes i soldats i l'arribada a la cruïlla amb Passeig de Gràcia amb molt poc públic als marges. (Font: Filmació British Pathé)
 
Finalment, acabada la guerra i durant els primers dies d'abril la Diagonal va passar a ser oficialment Avenida del Generalísimo Franco.

*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 9 d'abril.

 
La Diagonal durant el franquisme.

Del mar a la Plaça de les Glòries
Aquest tram de la Diagonal no va tenir pràcticament cap protagonisme durant el període en que estigué dedicada al general Franco. De fet, la via no existia i començava només teòricament al Camp de la Bota, un espai de dolorós record pels molts antifranquistes que hi foren executats. El traçat d'aquesta invisible Diagonal discorria entre terrenys ocupats per fàbriques, magatzems i algun camp de futbol de barri. Sense asfaltar ni urbanitzar era sovint un cúmul de pols i fang.
Segons l'historiador Enric H. March [1], de Llacuna a Plaça de les Glòries, per sota dels terrenys de l'Olivetti, tot era ple d'hortets i conreus amb els seus reguerols i casetes d'hortolà. Ningú era conscient que allò era la Diagonal i que potser un dia passaria per allà.

*1963.- Tot i que en aquesta foto aèria s'endevina el curs de la Diagonal sota del límits de la Fàbrica Olivetti (avui Centre Comercial Glòries), era un territori salvatge utilitzat fins i tot per fer-hi alguns conreus improvisats. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1977.- El terreny de la futura Diagonal encara conservava imatges com aquesta prop de la plaça de les Glòries. (Foto: Enric H. March)

Fins als anys 1960's no van començar a construir-s'hi algunes edificacions que guardaven la delimitació de la via  (carrer Castella cantonada amb Marroc o els habitatges de la vorera mar situats entre els carrers Bach de Roda i Espronceda).
Als inicis dels anys 1970'es es van construir blocs de pisos al primer tram, entre Selva de Mar i Josep Pla, i es van urbanitzar els vorals. La Diagonal però, continuava essent un miratge en aquells sectors dels barris de Sant Martí i Poblenou.

 
De la Plaça de les Glòries a la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer
Aquest tram, a cavall entre els barris de Fort Pienc i la Sagrada Família, tenia com a element més singular la via fèrria que circulava a cel obert des del carrer Aragó fins a la plaça de les Glòries. Cap a finals dels anys 1950's va ser coberta fins a la plaça de la Hispanitat i el carrer Marina. Un pont situat davant de l'inici del carrer Padilla creuava les vies i permetia als vianants travessar la Diagonal sobre els trens.
Amb l'obertura de l'autopista cap a Montgat i Mataró es va convertir en una zona molt transitada pels automòbils que entraven a Barcelona provinents del Maresme.

*1949.- Plànol en el que es pot identificar el tram de via del ferrocarril que circulava per la Diagonal entre la Plaça de les Glòries i el carrer Aragó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


De la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer al Cinc d'Oros
Poques modificacions i fets destacables va aportar el franquisme a aquest tram de la Diagonal que circula per la Dreta de l'Eixample. Probablement la més remarcable sigui la instal·lació al 1963 del petit monument a Narcís Monturiol, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs, que va quedar emplaçat a la cantonada amb Girona i Provença.
 
*1963.- Notícia de la inauguració del monument a Narcís Monturiol a les planes de La Vanguardia del dia 3 de desembre
 
Els passeigs centrals continuaren poblats de alzineres alternades amb plàtans i edificis modernistes de renom com la Casa de les Punxes, el Palau del Baró de Quadras o la Casa Comalat van aconseguir sobreviure sense veure alterades les seves façanes.
El Cinc d'Oros, oficialitzat pel franquisme com a Plaza de la Victoria, va perdre òbviament l'escultura de la República que coronava el monument, que va ser substituïda primer per un aligot (plaça del Lloro) i després per una estàtua de la victòria de Frederic Marès situada als peus de l'obelisc. Els fanals modernistes de Pere Falqués van ser eliminats al 1957 per afavorir el trànsit rodat.
 

Del Cinc d'Oros a la Plaza de Calvo Sotelo
A partir d'aquest sector la Diagonal franquista adquiria ja un regust marcadament burgés i benestant, o allò que alguns identificarien amb un altre tipus de qualificatius com chic, snob o pijo.
A mesura que el règim abandonava l'autarquia i sobria a nous mercats les seves voreres es van anar poblant de botigues de luxe, bars i locals de moda, entitats bancàries i seus d'empreses d'èlit. Passejar o deixar-se veure per aquell tram de la Diagonal era per a molts una demostració de puixança i categoria social.
 
*1950.- Circulació en doble sentit per la calçada central de la Diagonal tocant a Balmes.  (Foto: Francesc Català-Roca).
 
*1960.- Una altra imatge de la Diagonal franquista, entre el final de la Rambla de Catalunya (esquerra) i l'inici de la Via Augusta (dreta). (Foto: Francesc Català-Roca).
 
A partir dels anys 1960' aquest tram va començar a poblar-se d'edificis singulars de certa alçada. Aquesta tendència arquitèctònica i especulativa ja s'havia posat de manifest des de finals dels 1950's amb l'edificació del Banco Comercial Transantlántico a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. L'Hotel Presidente (cantonada amb Muntaner) va seguir l'exemple. Posteriorment torres más altes com la del Banco Atlántico (avui BancSabadell) a la cantonada amb Balmes, o el Banco de Madrid a la Torre Barcelona (avui seu del grup Godó) superaven els 20 pisos d'alçada i s'afegien al paisatge de la Diagonal, tot trencant de manera agressiva la uniformitat de la volumetria i les alçades dels edificis en aquell sector.
 
*1957.- Construcció de l'edifici del Banco Comercial Trasatlántico, el primer gratacels a la Diagonal. (Foto: Autor desconegut)
 

*1967.- L'edifici del Banco Atlántico en plena construcció a la cantonada amb Balmes. Avui es propietat del BancSabadell.  (Foto: Autor desconegut)
 
Per fer front a la mancança de places de pàrquings i al progressiu increment dels vehicles particulars als carrers, els passeigs centrals van quedar envaits de cotxes estacionats cap a mitjans dels anys 1960's en una operació, no tan sols consentida sino també promoguda per l'ajuntament porciolista.

*1970.- L'Hotel Presidente a la cantonada amb Muntaner. A la dreta de la imatge es poden apreciar els cotxes aparcats sobre el passeig central. (Foto: Beascoa Postals)
 
*1969.- Els magatzems Sears i la Torre Barcelona, seu aleshores del Banco de Madrid, varen canviar la fesomia d'aquell tram de la Diagonal. (Foto: Autor desconegut).
 
*1970's.- Calvo Sotelo va ser un dels espais que el franquisme va aconseguir dotar de centralitat consolidant-lo com un símbol de la part alta de la Diagonal. (Foto: Postals Escudo de Oro)
 

De la Plaza de Calvo Sotelo a la Plaça de Pius XII.
La plaça de Calvo Sotelo va poder completar la definició del seu entorn amb noves construccions modernes a la part de mar. S'afegien així a les antigues edificacions del costat muntanya al voltant dels carrers Calvet i l'actual avinguda Pau Casals. Aquest últim carrer els franquistes l'havien dedicat al general Goded per recordar aquell militar revoltat contra la República que va fracassar en el seu intent de fer triomfar l'alzamiento a Barcelona.
La plaça va aconseguir una indiscutida centralitat fins esdevenir un lloc de referència i trobada a la zona. D'allà en endavant la Diagonal dels anys 1940's era un lloc més impersonal i poc construit on proliferaren els balls i sales de festes a l'aire lliure (El Cortijo, Bikini, Jardines Granada, etc.) molt animats a l'estiu.
L'Hospital de Sant Joan de Déu i la presó de dones de Les Corts completaven aquell paisatge des de la vorera mar que limitava amb el barri de Les Corts
L'exaltacio de la fe catòlica del règim va tenir el seu moment més eufòric amb la celebració a l'any 1952 del Congrés Eucarístic Internacional, al que les institucions franquistes hi van dedicar tots els seus esforços. Els actes centrals tingueren lloc al gran altar situat a la Plaça de Pius XII on s'aplegaren centenars de milers de creients.
Arribats els anys 1970's l'obertura a la plaça Maria Cristina del segon centre comercial dels magatzems El Corte Inglés va començar a animar considerablement el panorama de la zona, afavorit també per l'arribada de la línia 3 del metro. 
 
*1950.- Aspecte que oferia el despoblat tram de la Diagonal a partir de Calvo Sotelo en una postal de l'època.
 
*1970.- Vinst anys després, des de finals dels anys 1960's, la zona havia canviat radicalment amb la construccio de nous edificis.

*1970's.- L'edifici Atalaya, un dels més singulars dels construits durant el franquisme. (Foto: Autor desconegut)

De la Plaça de Pius XIIè al límit amb Esplugues de Llobregat

En el seu últim tram, la Diagonal franquista va veure créixer la zona universitària de Pedralbes. El primer equipament universitari fou la Facultat de Farmàcia de línies clàssiques i façana de maó vist a la que servien de vestíbul els edificis dels dos col·legis majors.

*1949.- La Facultat de Farmàcia (requadre vermell) fou la primera a traslladar-se a la Zona Universitària de Pedralbes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


La facultat de Dret, guardonada amb el premi FAD de l'any 1958, va aparèixer tot seguit entre la plaça de Pius XII i el Palau de Pedralbes
El 25 de novembre de 1961 s’inaugurava el nou edifici de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, successora de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona del carrer de Balmes. S’havia començat a construir el 1955 segons un projecte d’estil neoracionalista dels arquitectes Rafael García de Castro i Javier Carvajal Ferrer amb domini del vidre i el formigó.

*1961.- Les facultats de Farmàcia i de Dret, juntament amb els dos Col·legis Majors, van ser els primers edificis universitaris de la Diagonal.

 
*1963.- Passeig a cavall per la Diagonal, una estampa burgesa captada per la càmera d'Eugeni Forcano.

Tot seguit a la banda de mar aparegueren les escoles tècniques d'Arquitectura, Enginyers i Aparelladors, la de Ciències Econòmiques i Empresarials s'inaugurà el 1967 a la banda muntanya. La de Ciències Físiques i Químiques es va edificar també a la banda de mar i la va acompanyar finalment la de Ciències Biològiques inaugurada ja desprès de la mort del dictador. Entre tots aquests equipaments universitaris, la presència permanent de la imatge freda del Monumento a los Caídos, inaugurat el 1951 davant el Palau Reial, conferia una atmosfera franquista a l'entorn.

*1966.- Vista de la Zona Universitària de Pedralbes. A l'esquerra, l'Escola d'Alts Estudis Mercantils i la Facultat d'Econòmiques i Empresarials. A la dreta, les Escoles de la Universitat Politècnica.
 
*1950's.- El tram final de la Diagonal des del límit amb Esplugues de Llobregat. (Foto: Francesc Català-Roca).

Finalment el porciolisme va dotar a la ciutat d'un parc plantat de roses, que fou batejat amb el nom de Cervantes, a la sortida de Barcelona per la Diagonal. El 1965 es va inaugurar aquest roserar que havia estat projectat per Lluís Riudor i Carol.


[1].- Enric H. March. El Rec Comtal. 1000 anys d'història. Edicions Viena. Barcelona. 2016.