Agraïments a JORDI ARTIGAS CANDELA
L'actual plaça del Teatre, que serveix de porta d'entrada al carrer Escudellers i on s'aixeca el monument a Frederic Soler Pitarra, era coneguda durant el segle XIX com a Pla de les Comèdies. La seva privilegiada situació al costat mateix de la Rambla i davant del Teatre Principal va convertir-la en un espai de trobada i comerç. Les autoritats de l'època varen volen col·locar-hi un primer element definidor consistent en una font amb l'escultura d'un faune, que es va conèixer popularment com la Font del Sàtir, de la qual se'n coneixen poques dades.
Un cop enretirada es va projectar una nova font d'estil egipci obra de Pere Serra i Bosch (1773-1837). Consistia en un basament paral·lelepípede rectangular amb els desguassos que servia de recolzament dels recipients. Damunt, un altre de més alt amb dos brocs per costat, dibuixats per Salvador Gurri (1749-1819) i fosos en bronze per Ramon Cots. Tot seguit, una piràmide truncada rematada per una gola d'inspiració egípcia de l'escultor Josep Ferrari. A cada cara de la piràmide hi havia una fornícula amb arc de mig punt per contenir quatre escultures simbòliques de les aigües del Llobregat, Canal d'Urgell, Rec Comtal i Port. De fet, de les quatre només se'n va arribar a realitzar una, la que quedava de cara a la Rambla, obra de Damià Campeny (1771-1855), que representava un ancià barbat i recostat al costat d'un càntir i d'un corn de l'abundància farcit de fruites. El conjunt es completava amb un remat format per tres esglaons coronats per l'escultura Barcelona Industriosa de Salvador Gurri, concebuda com una Minerva clàssica amb armadura, mantell, l'escut de la ciutat i una mena de llança. Malgrat aquesta interpretació, cal afegir que hi ha certa controvèrsia entre els estudiosos de l'estatuària pública barcelonina sobre el significat d'aquesta escultura i del conjunt monumental de la font en general.
*1856.- Un gravat de la font atribuït a Émile Rouarge i imprès a la publicació parisenca Magasin Pittoresque
Val a dir, que el nom de Font del Vell va ser producte de l'imaginari popular que no va veure en l'estàtua més que un home vell i poc agraciat que va fer que el monument no gaudís de la consideració i de l'afecte de la ciutadania. Cap a 1880 la font fou desmantellada, després que l'ajuntament rebés moltes queixes del veins, que la consideraven com un lloc que molts vianants empraven per fer-hi les seves necessitats fisiològiques. Anys després en el mateix indret s'hi construirien uns urinaris soterranis.
L'escultura del vell va iniciar un pelegrinatge per diferents indrets de la ciutat, entre ells el Parc de la Ciutadella. Cal remarcar també que durant un d'aquests trasllats la peça va rebre un cop que li va fer perdre part del nas al vell, per la qual cosa novament l'imaginari popular (implacable i sovint també cruel) va actuar convertint el vell en el xato. Des de 1975 l'escultura es pot veure al bell mig de la plaça de Sants a dalt d'un petit pedestal i, per cert, amb el vell més xato que mai, ja que no li queda nas.
*1876.- La Font del Vell, a l'esquerra de la imatge, i la Rambla de Santa Mònica. (Foto: J. Laurent)
