dilluns, 26 d’octubre del 2020
SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020)
diumenge, 25 d’octubre del 2020
PARADOR DEL HIDALGO. Passeig de Gràcia 65 / Passatge Domingo 4. (1939-1949)
Si haguéssim d'escollir un local d'oci que representi la victòria dels franquistes a la Guerra Civil i l'establiment del nou ordre a Barcelona durant els primers anys de la postguerra, probablement el Parador del Hidalgo seria la selecció més encertada.
Aquest reducte d'incondicionals i inquebrantables al nou ordre imposat pels vencedors de la Guerra Civil, va obrir portes a la tardor de 1939 al número 65 del Passeig de Gràcia (entre Mallorca i València), una travessia més amunt del Salón Rosa, un altre dels establiments preferits per la burgesia. Al Parador del Hidalgo el propi nom del local ja evocava una castellania radical en consonància amb la imperativa espanyolització de qualsevol nom aplicat als nous negocis. En els vells locals els noms estrangers eren proscrits, llevat d'alguns alemanys o italians en els primers anys, i molts més els catalans que calia esborrar dels carrers o, com a molt, reduir-los a la categoria d'anècdota folclòrica i residual.
Presentat sota la denominació de saló de tè amb restaurant, el local era pensat per a un públic selecte especialment masculí. A banda dels addictes al règim solien freqüentar-lo també dones ben vestides que la guerra havia deixat en estat de necessitat econòmica. Però també l'ocupaven jovenetes amb ànsies de contactar amb aquells hidalgos de la nueva España i així orientar millor les seves necessitades vides, a canvi de complementar amb favors la vida oficial, aparentment decent i endreçada, del mascle de torn.
La vida del local discorria doncs en dos ambients diferents. D'una banda, el de les festes i celebracions socials que les classes benestants hi organitzaven tot sovint, i de l'altra el del dia a dia, caracteritzat per ser un local de contactes on triar l'objectiu desitjat, prendre un cafè més o menys ràpid amb la femella escollida i sortir junts o separats a la recerca i consumació d'altres objectius.
En complir-se el primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, s'hi va celebrar un banquet d'honor ofert pels barons de Güell a les més altes autoritats militars destinades a Catalunya. En general aquest tipus de celebracions van omplir els primers anys del Parador, amb els guanyadors de la guerra fent ostentació del nou règim en festes privades, on no hi mancaven els finals de festa d'eufòria patriòtica al so de l'himne nacional a tot volum.
L'escriptor Jordi Sierra i Fabra, en una de les aventures de postguerra de l'inspector Miquel Mascarell [1], descrivia l'ambient que es vivia a l'interior de l'establiment un dia qualsevol. El local era d'una gran llargària i dones joves ocupaven les taules a l'espera d'alguna oferta dels influents parroquians habituals, molts d'ells casats, que exercien de la manera més discreta possible la doble moral imperant a l'època.
*1944.- Anunci corresponent a l'inici de la temporada 44/45 on el restaurant incorporava ja el servei a domicili. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
A finals de 1945 hi va haver un canvi de direcció i el local va ser ampliat per la part del darrera amb la inauguració a l'abril de 1947 de la Boite El Hidalgo, un espai estable per al ball amb sortida pel número 4 del Passatge Domingo.
*1947.- Anunci de la boite annexa inaugurada el 1947La pista del Parador del Hidalgo es perd a finals de 1949 quan l'orquestra de José Matas amenitzava les seves sessions de ball. A finals de l'any següent l'accés pel passatge Domingo 4 era ja a la Boite Kansas. mentre que al Passeig de Gràcia, l'altra banda del local, la Cafeteria Kansas substituïa al Parador.
*1949.- Balls de cap de setmana al Parador del Hidalgo.dimarts, 20 d’octubre del 2020
MEUBLÉ PEDRALBES. Carrer de Miret i Sans / Avinguda d'Esplugues. (1940's-2000's)
La postguerra a Barcelona va congregar un gran nombre de meublés sobre la geografia urbana. No eren pròpiament cases de prostitució sinó espais per poder gaudir del bons plaers del sexe, on el client es trobava amb la novia, l'amant, la querida, o simplement alguna prostituta. Una forma elegant d'anomenar-les era la de cases de tolerància. Entre aquests establiments, els orientats a les classes benestants i a l'alta burgesia eren tremendament discrets i gairebé ocults.
Probablement el conegut com a Meublé Pedralbes va ser un dels de més anomenada entre l'alta societat durant les primeres dècades del règim franquista. Era situat en una finca de la cantonada de la carretera d'Esplugues amb el carrer Miret i Sans, amb entrada pel número 13 d'aquesta última via. El lloc, ocupat en l'actualitat per blocs de pisos de luxe, quedaria avui emplaçat al costat de l'edifici central de l'Escola Superior d'Administració d'Empreses (ESADE) i el Campus de Sant Joan de Déu.
El seu caràcter allunyat dels nuclis urbans, que preservava en tot moment la discreció i el luxe mitjançant la bona qualitat de les seves cambres, suites i instal·lacions, el van situar ràpidament al capdavant de les preferències d'homes influents de l'època, militars, empresaris, nous rics i altres espècies acomodades.
Instal·lat dins un xalet d'abans de la Guerra, amb aparença exterior normal, envoltat per un jardí i sense pretensions exteriors, l'interior del local era més ostentós i passaria a la història per ser objectiu recurrent de bandes anarquistes, que buscaven demostrar al règim que no tot era pau i grandesa d'Espanya com emetien les proclames oficials. El grup de l'anarcosindicalista Josep Lluís Facerías, un expert en guerrilla urbana, es va especialitzar en l'assalt a aquest tipus de locals, en el quals els membres de l'escamot es presentaven ben vestits com a clients i un cop a dins començaven a passar per totes les habitacions pistoles en mà, sorprenent in fraganti als ocasionals amants i emportant-se tot allò de valor que podien, mentre mantenien emmanillats i immòbils als encarregats del local. Les víctimes difícilment presentaven denúncia temerosos que les seves aventures sexuals sortíssin a la llum.
El primer assalt del grup de Facerías tingué lloc a l'agost de 1949 i els atracadors varen aconseguir el seu objectiu. El segon, esdevingut el 21 d'octubre de 1951, va acabar tràgicament. Un dels clients en ser sorprès va abalançar-se sobre els atracadors i un tret li va costar la vida. La víctima era l'influent constructor Antonio Masana Sanjuán, gerent de l'empresa Inmobiliaria Lepanto S.A. molt vinculada a l'ajuntament. El cas és que la llegenda urbana que va córrer per la ciutat fou que l'amant amb qui Masana compartia llençols en el moment de la tràgic succés era la seva neboda menor d'edat. La identitat de la víctima va ser gelosament guardada fins i tot en el sumari del judici del Consell de Guerra que va jutjar el cas. Anys després (2002) el cineasta Carles Balagué va reproduir els fets a la seva pel·lícula La Casita Blanca, la ciudad oculta. i va rebre una querella criminal per part de la família Masana [1].
Malgrat aquests escandalosos fets, el Pedralbes va continuar durant anys aixoplugant intimitats de parelles, en aquella finca de la part alta de la ciutat pròxima a alguns dels restaurants i balls a l'aire lliure, que a l'estiu conformaven les nits de la postguerra a Barcelona. Facerías i els seus amics van anar caient en mans de la policia en el decurs dels anys següents.
Al començament de la dècada dels 1990's es va construir un nou edifici annex sobre l'espai que anteriorment havia ocupat pel garatge. Era format per dos cubs blancs d'aparença també molt discreta.
[1].- Ramos Martín, Manuel. El País. edició del dia 27 de novembre de 2002.
diumenge, 18 d’octubre del 2020
MONVÍNIC. Diputació 249. Bar de vins i restaurant. (2008-2020)
divendres, 16 d’octubre del 2020
CINE ASTOR PALACE. Passeig de Fabra i Puig 141. (1959-1993)
dilluns, 12 d’octubre del 2020
CASA DE CORREUS. Plaça Bonsuccés (1890-1904)
dimecres, 7 d’octubre del 2020
FLOQUET DE NEU. El goril·la albí del Zoològic. (1964-2003)
Cap a finals de 1966, el zoològic be Barcelona va rebre un nou i singular inquilí. Es tractava del primer goril·la albí conegut. L'animal havia nascut als boscos de Rio Muni, l'antiga colònia espanyola del Golf de Guinea que, després d'assolir la independència al 1969, va esdevenir la República de Guinea Equatorial.
La història d'aquest goril·la albí s'ha de vincular necessàriament a la figura del científic català i primatòleg Jordi Sabater Pi (1922-2009), que va viure a l'actual Guinea Equatorial entre 1940 i 1969 i va dedicar-se de ple a l'estudi de les conductes i comportaments dels primats (etologia).
L'animal havia estat capturat per un agricultor indígena d'ètnia fang (Benito Mañé), durant una batuda en la que van matar a tota la resta de membres de la família i es va quedar amb el petit goril.la blanc. Els indígenes van portar-lo després a Bata on va ser exposat a manera d'atracció al mercat de la ciutat. L'animal presentava un estat de salut força delicat que feia témer per la seva vida i Sabater Pi, que en aquella època s'ocupava del Centre d'Adaptació i Recerca Animal d'Ikunde, va pactar amb els indígenes de comprar-lo per 20.000 pessetes de l'època si sobrevivia després d'una setmana i amb la condició que si moria els hi tornaria el cadàver.
L'animal va arribar a Barcelona l'1 de novembre de 1966 i li van posar el nom de Copito de Nieve. L'alcalde José María de Porcioles el va rebre en audiència al Saló de Cent de l'Ajuntament el dia de Sant Josep de 1967 i la llegenda urbana assegura que el simi es va defecar a la cadira que tenia reservada durant la celebració de l'acte.
L'acabament de la dictadura amb la mort del Franco va provocar que el nom del goril·la fos catalanitzat i convertit en Floquet de Neu
Al zoològic barceloní Floquet de Neu va tenir 22 fills en nombrosos intents d'assolir algun altre goril·la albí com ell entre la seva descendència. L'objectiu no es va poder aconseguir i l'animal, que havia esdevingut una de les icones de la ciutat, va morir al 24 de novembre de 2003 data en que fou sacrificat davant l'avenç irreversible d'un càncer de pell que va contraure el 1996 i que el seu caràcter albí afavoria. Va arribar a pesar 187 quilos i a assolir una alçada de 163 centímetres.
Des de la seva mort hi ha hagut nombroses demandes per clonar l'animal (al zoològic conserven el seu ADN) sense que fins al moment s'hagi atès aquesta petició.