La plaça de les Glòries Catalanes que ens va deixar la Barcelona olímpica no va ser en realitat un projecte gaire reeixit. D'una banda, es va resoldre la fluidesa del trànsit, però la sol.lució aplicada no diferia gaire de la que ja s'havia assajat a les dècades anteriors. Es concretava novament en un pas elevat en forma de tambor que donava continuïtat al trànsit de la Gran Via des del sector de la Monumental fins a l'inici de l'autopista de Mataró i a l'inrevés. Paral·lelament una rotonda baixa a nivell del terra assegurava la connexió entre les altres dues grans vies que confluïen a la plaça: la Meridiana i la Diagonal. Aquesta última començava a obrir-se pas cap al Besòs i el mar en el seu últim tram.
*1991.- L'anella viària en plena construcció durant les vigílies olímpiques
L'interior de la gran rotonda va ser urbanitzat com una gran zona verda circular amb heures al terra i alzineres com arbre dominant. A nivell monumental l'espai central presentava una escultura d'acer de 35 metres de llarg, obra dels arquitectes francesos Alain Domingo i François Scali (també coneguts com a Nemo), que reproduïa el perfil geogràfic del meridià que passa entre Barcelona i Dunkerque, i tot un seguit de panells de marbre, ferro i formigó sobre els que hi figuraven inscripcions referides a episodis diversos i rellevants de la història de Catalunya i que, d'alguna manera, donaven contingut al nom de Glòries Catalanes amb que oficialment es coneixia la plaça. Sota les vies elevades s'hi va habilitar un aparcament cobert i un dipòsit municipal de vehicles.
El cert és que, tot i la seva grandària, aquell espai transmetia una sensació d'espai tancat. Aviat va ser utilitzat per activitats marginals i apartades de la llei (compravenda il·legal aprofitant la proximitat dels encants de la Fira de Bellcaire, tràfic de drogues i material robat, cruising homosexual, refugi de captaires i persones sense sostre, etc.). Tot plegat va acabar aconsellant als responsables municipals de tancar l'espai, que s'havia anat degradant progressivament fins que el tancament esdevingué complet.
*2012.- Vista del pas elevat amb la Torre Agbar i la Diagonal en primer terme i la Sagrada Família al fons.
Aquest model de Plaça de les Glòries no va plantejar doncs, problemes de trànsit, però tampoc va humanitzar la plaça ni la va posar a l'abast del vianant en unes condicions del tot dignes. Al seu voltant van créixer noves icones arquitectòniques de la ciutat: la torre Agbar, el Museu del Disseny (DHUB, conegut popularment com la grapadora) i finalment el nou emplaçament cobert dels encants de la Fira de Bellcaire, que va fer desaparèixer el Bosquet dels Encants.
A començaments del 2014 les màquines van començar un lent procés d'enderrocament i deconstrucció de l'anella viaria. El tortell de vies elevades va desaparèixer i també els arbres de l'espai central que foren transplantats per aprofitar-los en la nova urbanització. Una nova etapa de la història d'aquesta plaça començava amb la celebrada eliminació, ara sí definitiva, de qualsevol pas elevat.
*2013.- Ultima etapa del tambor viari. El vehicles passaven molt aprop de la façana del Museu del Disseny (DHUB). Al fons l'estructura de cobertura els nous Encants.
