Poc després de complir-se un any de la mort de Franco quan el país tot just acabava d'encetar una complicada transició cap a la democràcia, una insfrastructura pública va ser inaugurada a Barcelona en un intent de pal·liar l'etern problema del pas del trànsit pesat pel mig de la ciutat. L'alcalde Socias Humbert, que des del primer moment va mostrar un talant molt més dialogant amb les associacions de veïns i l'oposició, que el desmarcava clarament del tarannà autoritari dels seus antecessors Joaquim Viola i Enric Massó Vázquez, presidia el consistori municipal quan es va obrir el pont sobre l'avinguda Icària. Feia ben poc que aquesta via havia recuperat el seu nom històric que el franquistes varen dedicar al Capitán López Varela.
Era un pont isostàtic metàl·lic amb absència de formigó que s'elevava paulatinament des del costat del pont de les agulles per superar les vies de la línia de la costa en direcció a Mataró deixant enrere l'Estació de França i la terminal de Rodalies. La seva obertura al trànsit pesat de camions va suposar l'eliminació d'un perillós pas a nivell que generava greus problemes de fluïdesa i l'alleujament per als veïns del carrer València i altres vies de la ciutat.
*1976.- La Vanguardia informava amb aquest retall de la imminent inauguració del pont al desembre d'aquell any.
*1976.- Vista aèria del pont amb el seu traçat marcat en vermell (Foto: TAF / La Vanguardia)
*1977.- Només unes setmanes després es va fer palès que l'acollida del nou pont entre alguns sectors dels transportistes no era precisament de satisfacció (Edició de la La Vanguardia del 4 de gener).
En un intent poc reeixit i gairebé ridícul d'humanitzar al màxim la nova obra, l'ajuntament va tenir la brillant idea d'instal·lar fins i tot un espai de jocs infantils just sota la pendent per on s'elevaven els camions. No hi ha dubte que el soroll i la contaminació emesa pels vehicles feien poc saludable per als infants gaudir d'aquelles improvisades i inadequades instal·lacions.
*1979.- El pont de l'Avinguda Icària amb els rètols encara en castellà a final de la dècada dels 1970's. (Foto: Robert Ramos) .
*1979.- L'espai de jocs infantils sota el mateix pont que l'ajuntament va condicionar coincidint amb la inauguració del viaducte. (Foto: Jaume Mor /Arxiu Històric del Poblenou).
El pont de l'avinguda Icària amb prou feines va sobrepassar la dècada de vida. L'any 1988 el pont va ser desmantellat i traslladat provisionalment uns cents de metres mes enllà a la cruïlla amb el carrer de Marina per continuar fent la seva funció mentre s'ordenava definitivament la zona amb motiu de la construcció de la Vila Olímpica i la nova urbanització del seu entorn.
Article elaborat amb el suport de FRANCISCO ARAUZ,EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZi LLUÍS GELIS
*1900.- Imatge captada des del centre de la plaça Nova. A l'esquerra el carrer del Bou, al centre el carrer de la Corríbia i a la dreta la pujada cap al carrer del Bisbe. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).
El carrer dels Arcs va néixer seguint el traçat d'un antic aqüeducte que portava aigua a Barcelona i que era conegut com el Pont de La Moranta, nom que antigament tenia el carrer. Aprofitant l'estructura del arcs d'aquest pont es van construir-se les primeres cases i popularment el carrer va canviar de nom adoptant el que te en l'actualitat[1]. Enllaçava, igual que avui, la plaça Nova amb la plaça de Santa Anna (que actualment correspon a la part baixa, o més pròxima al mar, de l'Avinguda del Portal de l'Àngel).
*1925.- Imatge de la processó de Corpus de 1925 amb la custòdia entrant a la plaça Nova per la cantonada Boters/Arcs en el seu trajecte cap a la catedral.
Cap a finals del segle XIX el carrer dels Arcs va patir diverses modificacions de la seva antiga alineació, sobretot en aixecar-se els edificis que fan cantonada amb Boters i la pròpia Plaça Nova. El carrer s'eixamplava en el seu començament en rebre l'embocament del carrer Capellans formant un triangle abans d'arribar a la Plaça Nova. De fet el primer edifici de la banda Besòs del carrer dels Arcs (número 2) va estar ocupat durant els anys 1920's i 1930's per la Camiseria de Fèlix Bellfort amb un gran anunci a tota façana que deia "La casa que vende más barato". Aquest espai coincidiria avui amb el lloc on s'aixeca la seu del Col·legi d'Arquitectes.
*1930's.- Entrada al carrer dels Arcs des de la plaça Nova.
1930's.- Imatge de la cantonada Arcs/Boters/Plaça Nova. Tots els edificis que es veuen a la foto són desapareguts.
*1933.- Alineacions dels carrers Capellans, Arcs i Boters d'abans de la Guerra Civil que coincideixen amb els solars dels edificis posteriorment enderrocats i avui desapareguts (Plànol: Institut Cartògrafic i Geològic de Catalunya)
Tot aquell indret dels voltants de la Catedral va ser especialment castigat durant la Guerra Civil quan al 1938 hi van caure diverses bombes llançades pels aliats de l'exèrcit nacional de Franco.
Un dels solars que havien quedat buits a causa dels efectes destructius de la Guerra era l'existent entre l'inici dels carrers dels Arcs i Capellans d'una banda i el carrer del Bou de l'altra. En aquell tram, al número 5 de la plaça hi hagué entre 1861 i 1938 la Llibreria Puig.
*1920's/1941.- Imatges comparatives del número 9 de la Plaça Nova, situat entre els carrers del Bou (esquerra) i de la Corribia (dreta). A dalt, quan acollida als baixos la cansaladeria Noguera. A baix, amb l'edifici ja enderrocat després de la Guerra Civil. (Foto inferior: Pérez de Rozas)
*1938/1960.- El canvis a la Plaça Nova entre 1938 i 1960. En vermell les finques bombardejades. En blau les finques enderrocades a la postguerra. En groc la part conservada. (Plànol: Institut Cartògrafic i Geològic de Catalunya).
A finals de 1959 es començà a construir l'edifici del Col·legi d'Arquitectes un cop completades les obres d'eixamplament i obertura de l'avinguda de la Catedral que van fer desaparèixer el carrer de la Corribia i el carrer del Bou de la Plaça Nova. La construcció d'aquest nou edifici, amb un impactant mural de Picasso a la façana i una estètica trencadora, que s'aixecava al bell mig de Ciutat Vella amb una alçada superior a la majoria de les edificacions de l'entorn, no va quedar exempta de polèmica.
*1946.- Inici de l'obertura de l'avinguda de la Catedral fins a la Plaça Nova al fons. A la dreta es veu l'últim tram que quedava del carrer de la Corribia. A l'esquerra el solar on s'edificaria el Col.legi d'Arquitectes. Al fons l'embocadura del carrer dels Boters.
*1958.- El solar situat entre els carrers Arcs (esquerra) i Capellans (dreta) abans d'enlairar-se l'edifici del Col.legi d'Arquitectes.
*1964.- El nou edifici del Col·legi d'Arquitectes i al costat (fletxa vermella) l'immoble que feia cantonada amb el carrer Boters poc abans de desaparèixer.
*1965.- El carrer dels Arcs a punt d'inaugurar la nova ordenació de les voreres. A la dreta el Palau Pignatelli encara en construcció, seu del Reial Cercle Artístic, amb la seva façana de pedra imitant un palau gòtic. Al fons el solar amb el carrer Boters ja sense l'edifici de la cantonada.
L'edifici de l'altra banda del carrer dels Arcs, la més pròxima a la Rambla, va desaparèixer el 1964. Això va pemetre juntament amb la construcció del Palau Pignatelli una nova ampliació del carrer. El solar resultant a la cantonada amb Boters es mantingué desocupat i protegit per una tanca publicitària fins al 1989. El mateix podem dir de l'altre solar existent a la Plaça Nova entre els carrers de la Palla i Boters.
Finalment a començaments de la dècada dels 1990's es va poder completar definitivament després de molts anys la façana de la Plaça Nova que tanca l'avinguda de la Catedral, amb la construcció de sengles edificis sobre els dos solars esmentats.
[1].- El punt d'arrencada d'aquest aqüeducte va ser reconstruït amb dubtosa fidelitat l'any 1958. Es reproduïren els dos primers arcs que arrenquen de la base de d'una de les torres de l'antiga muralla per entre les quals s'accedeix al carrer del Bisbe. Vegeu en aquest sentit el què en pensen Dani Cortijo al seu bloc Altres Barcelones i Enric H. March aBereshit.
Comerços i botigues dels edificis desapareguts: Arcs 1 / Boters 23. Amat (Persianes i catifes. 1880's - 1938) Serra y Torrella (Teixits. 1944) Central de la Estilogràfica (1944 - 1960's)
Arcs 2.
Bellfort (Camiseria. 1917 - 1930) /
Palermo (Camiseria. 1930's)
Arcs 3.
Papereria Parisien (1880's)
Brichs (Sombrereria. 1884 - 1917)
Mobles (1904-1925)
Francisco Carré. (Òptica. 1914-1926)
La Casa Blanca (Llenceria i Teixits. 1918)
El Globo (Sabateria)
Galeries Costa (1940 - 1960's)
Central de la Estilográfica (1944 - 1960's)
Arcs 3.- Pis 2.
Serra y Ribera(Fotografia)
Arcs 4.
Tintoreria Exprés (1930's)
Arcs 5.
Marsal (Ferreteria.1930's)
Pl. Nova 1.
Sastreria Eclesiàstica (1920's)
Pl. Nova 2.
El Punt Anglés (Gèneres de punt i Mitges) Pl. Nova 3. Farmàcia de la Plaça Nova- La Cruz Roja - Ponsatí. Pl. Nova 3.- Pis 1. F. Bach (Sastreria. 1920's)
Pl. Nova 4.
Sagarra (Llaminadures i Queviures. 1920's)
Padrós (Queviures)
Pl. Nova 4.- Pis 1.
Perruqueria.
Pl. Nova 5 / Capellans 2.
Puig (Llibreria)
Closa (Antiguitats)
Pl. Nova 6. Maria Galilea (Loteria. Administració núm. 2)
Pl. Nova 9. Joan Noguera (Cansaladeria i embotits)
Agraïments aEMÍLIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZi RAMON VILALTA
*1930.- Vista nocturna i exterior del Gran Café Catalán.
El Gran Cafè Catalán havia nascut al 1881 a l'antic número 6 de la Rambla de Santa Mònica. L'establiment va ser reformat de dalt a baix l'any 1909 i convertit en cabaret durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat atreia turistes i forasters de totes classes i la Rambla presentava un aspecte d'ebullició contínua.
Però la dada més remarcable d'aquest local és que al 1921 el pianista Llorenç Torres Nin hi va fundar la Demon's Jazz Band i el popular músic català va ser conegut a partir d'aleshores com a Mestre Demón. El Gran Cafè Catalán va ser doncs un dels llocs pioners en la introducció del jazz a Barcelona i fou precisament durant els anys 1920's, sota la direcció dels germans Ribé, quan el local va adquirir un cert nivell de prestigi entre els cabarets i dancings de la zona. Un grup de 60 senyoretes compartien ball amb els clients. Les sessions de jazz s'iniciaven a les tres de la tarda i es perllongaven fins a les quatre de la matinada amb balls de tango.
*1909.- Un retall de la cartellera de La Vanguardia de març de 1909
El local va aguantar gràcies al seu emplaçament privilegiat a la Rambla durant els anys de la República i la Guerra Civil, però va anar agonitzant en el període següent a l'acabament de la Guerra Civil fins la seva desaparició.
*1932.- L'interior del Gran Café Catalán amb un rètol rera la barra on podem llegir MGM Song Bar. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes / ANC)
*1955.- El Bar Neutral a la cantonada de Calvet i Marià Cubí. (Foto: Fons Félix Tejedor)
Un dels bars de tapes i menjars casolans imprescindibles en la història del barri de Galvany fou el Neutral. Obert en els primers anys del segle XX, sembla que el seu nom provenia d'un intent per fer les paus entre els molts grups d'ideologies diferents i adversàries que hi feien cap. L'any 1947 l'establiment va ser refundat per la família Tejedor que va agafar el negoci. El Neutral va continuar com un petit espai de poble entre un barri cada cop més aburgesat i benestant. S'hi podia jugar al millón i formar part de la seva penya de travesses. Quan als anys 1980 aquell veïnat quedà transformat en una zona de bars que esclatava nit rera nit, el Neutral romania al seu racó com un avi esdevingut bar que vetllava discretament refugiat en la seva estretor i petitesa enmig del marasme dels nous temps.
Com era previsible la fi de segle va precipitar la seva sentència de mort. Un hotel modern i de luxe va ocupar després aquell solar i alguns altres dels volants i el record del Neutral va quedar per la història. El Neutral va renéixer al carrer Ganduxer, però ja no era el mateix.
Instal·lat a peu de carrer dins una antiga nau industrial que havia acollit una impremta, entrar al restaurant Oven ens transportava de forma immediata al cosmopolitisme encisador de la Nova York dels lofts, dels paisatges industrials rehabilitats.
El projecte havia estat obra de l'arquitecte Minos Digenis i de l'interiorista Antoni Arola. El disseny aplicat a l'interiorisme d'aquest local era d'allò més avançat i trencador. Configurava una proposta espaial multifuncional, que sorprenia ja des del primer moment amb un primer espai ajardinat situat només en creuar la façana exterior i que ens portava a una nova façana de vidre que donava accés a l'interior.
Els colors vermell i el blanc i un gran globus lluminós anomenat Oven dominaven l'interior sectoritzat en una gran sala chill-out, un menjador amb diferents nivell i una cuina totalment a la vista del visitant situada rera un envà envidrat. Tot plegat era cobert per un sostre del que penjaven plafons mòbils a manera de suport per a les projeccions. En un dels laterals un mur format per peces de formigó que dibuixaven rengleres de quadrats completava l'original proposta visual d'aquell espai.
El servei incloïa restaurant amb sopars amenitzat per un DJ. Tot plegat es transformava havent sopat en discoteca i altres propostes que incorporava el local eren exposicions d'art i concerts.
Aquell primer Oven va desaparèixer abans de completar una dècada d'existència. Digenis i Arolas el van reproduir en un altre espai més cèntric (Gran Via / Bruch). Havia nascut el New Oven.
*2002.- La terrasseta exterior d'accés al local. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)
*2002.- L'espai reservat a restaurant. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)
*2002.- La cuina visible des del menjador. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)
*2002.- L'espai lounge era el primer que es trobava el visitant un cop travessada la terrasseta d'accés. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)
