*1983.- Una imatge de l'avinguda Mistral captada des de la seva cruïlla amb Calàbria. En primer terme a l'esquerra els cavallets Baby Ceditas durant la nevada de gener d'aquell any.
Des de l'any 1996, gràcies a la intervenció urbanística practicada segons un projecte de Jaume Graells, el barri de Sant Antoni pot presumir de disposar d'una atractiva, verda i espaiosa via d'esbarjo per al veïns com és l'avinguda Mistral.
No obstant això, abans de l'arribada de la democràcia el passat d'aquesta via havia passat per èpoques difícils sense poder lluïr la verdor i la intensa vida veïnal que avui ofereix. Salvant els dies de festa major, el procés de deshumanització de Mistral havia arribat a l'extrem de convertir el seu passeig central en un aparcament consentit i autoritzat de vehicles en els anys més foscos del desarrollisme franquista. Era quan la figura de l'automòbil exercia la seva autoritat al carrer, on no només l'amo de la pista sino també de les voreres (les de la Diagonal i la Gran Via en van ser també altres exemples). En aquest context històric la modesta instal·lacio de cavallets per a l'esbarjo infantil coneguda com Baby Ceditas constituia un dels pocs elements de vida social i era molt apreciada i utilitzada pels veïns.
Durant gairebé 50 anys Baby Ceditas va ser un referent per al barri, que va permetre que molts veïns, durant els seus anys d'infantesa, poguessin experimentar aquesta barreja d'il·lusió, fantasia i temor que suposava pujar als cavallets i sentir com el món girava al seu voltant.
Dissortadament la reforma urbanística de l'avinguda Mistral va acabar comportant l'enterrament del Baby Ceditas, que ja no va tornar a il·lusionar els nens i nenes del barri. L'ajuntament va decidir no renovar la llicència municipal a la família que gestionava els cavallets, que van desaparèixer del paissatge del barri.
*1993.- Nota de l'Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni que defensava el manteniment dels cavallets Baby Ceditas.[1]
[1]. Barceló, Alfons. Pràctiques de civisme des del meu barri. Editorial Icària. Barcelona 2005.
