BALALAIKA. Discoteca. Vallmajor 33. (1968-1978)

MIQUEL BARCELONAUTA

Entre les moltes discoteques que van emergir en la part alta de la ciutat durant els últims anys 1960's, Balalaika fou una de les més concorregudes i apreciades pel públic jovenil de l'època. Era situada al final del carrer Vallmajor davant de la Clínica Adrià i de la plaça del mateix nom, al capdamunt del carrer Santaló. La seva obertura es situa en un moment en que es posen de moda els noms russos als locals de la ciutat, com eren els casos de Pushkin -una altra discoteca al carrer Muntaner- o el Nicolás II -un restaurant de l'avinguda de Sarrià-.

*1968.- Festa de Cap d'Any al Balalaika (Font: ARCA/ El Noticiero Universal)

A l'any 1978 Balalaika va desaparèixer i la mateixa sala es va reobrir tot seguit com a Pub Eivissa (1978-82). Posteriorment acolliria la discoteca Sirio B.  El 1985 el local canviaria radicalment per convertir-se en el restaurant Marmitako fins que al juny de 1992 va acollir la nova Cova del Drac com a successora del legendari local del carrer Tuset. Posteriorment el local va seguir vinculat als amants del jazz i es va transformar en la sala de concerts Jazzroom, després de ser adquirida pel grup Mas i Mas.

ESTÀTUA DE FERRAN VII. Pla de Palau (1831-1835)

*1831.- Un dibuix en el que veiem l'estàtua de Ferran VII a la dreta amb l'edifici de l'Antiga Duana, avui seu del govern civil, al centre de la imatge.

Contràriament al que molts podrien pensar, la primera escultura pública que hi hagué al Pla de Palau no fou pas la Font del Geni Català, que encara avui podem veure, sino una estàtua més modesta, realitzada en bronze i que representava al rei Ferran VII dempeus sobre un pedestal. Era situada davant del Palau Reial i protegida per un reixat que enquadrava el monument.

Va ser promoguda pel capità general Conde de España i realitzada per l'escultor francès Pierre-Joseph Chardigny (1794-1866). La veritat es que no va durar dempeus ni cinc anys. La tarda del 25 de juliol de 1835, una gernació humana enfervorida provinent del Torín de la Barceloneta va arribar al Pla de Palau amb ganes de gresca i revolta. A resultes dels aldarulls, que varen durar dies,  l'escultura va acabar destrossada i ja no tornaria a ser restituïda. 

EDIFICI DEL PORTAL DE MAR. Pla de Palau. (1837-1859)

Agraïments a ELOY FC

 

 

*1842.- El descampat del Pla de Palau amb la Duana a l'esquerra, la Llotja a la dreta i el Portal del Mar al fons. (Gravat de Ramon Alabern i Casas).

 

*1852.-  Una de les primeres i poques imatges fotogràfiques del Portal de Mar.

 

*1857.- L'edifici del Portal de Mar al fons amb la Font del Geni Català, situada al centre del Pla de Palau, en primer terme. 

*1850.- El Portal de Mar en el gravat d'Alfred Guesdon de la sèrie Espagne à voil d'oiseau.

L'anomenat Portal de Mar era l'entrada a Barcelona des del front marítim. Miguel de Cervantes va escollir aquest indret per descriure l'entrada de Don Quixot i el seu escuder Sancho Panza a Barcelona. Fins al segle XIX va ser un accés més a la ciutat a través de la muralla. Donava entrada al Pla de Palau, un espai que durant gran part del segle XIX va ser el veritable centre neuràlgic de Barcelona.

A partir de 1820 es van començar a fer reformes en aquell sector. L'any 1837, al mateix temps que s'aixecaven els edificis dels Porxos d'en Xifré, es va començar a bastir un nou Portal del Mar d'estil neoclàssic encastat entre un nou tros de muralla. El 1842 s'hi colocà una placa de marbre, que sota l'escut reial duia aquesta llegenda:

 Año 1842

Reinando doña Isabel II, y siendo comandante general de este distrito

 el Excmo. señor don Antonio Van-Halen, conde de Peracamps,

teniente general de los ejércitos nacionales,

se concluyó esta obra que dirigió el coronel del cuerpo de ingenieros

don Francisco Huarte y Jaúregui.

El 1843 l'edifici era modificat i va quedar format per dues portes laterals de marc arrodonit, una d'entrada i l'altra de sortida,  que envoltaven un cos central en el que destacava un frontó sotingut per cuatre columnes d'estil jònic i una cúpula arrodonida que servia de coronament a l'edifici. El 1856 amb la instal·lació de la Font del Geni Català al bell mig del Pla de Palau, el Portal de Mar servia de teló de fons a aquella gran esplanada.  

L'any 1859 però, el Portal de Mar va ser enderrocat dins el pla d'eliminació de la muralla del mar. Amb la seva desaparició l'espai entre Pla de Palau i la Barceloneta va quedar alliberat.

En el mateix emplaçament que ocupava el Portal de Mar va ser construida l'any 1931 l'Escola de Naùtica, obra de l'arquitecte Adolf Florensa, un edifici que avui encara podem veure i que separa el Pla de Palau de la Plaça de Pau Vila.

*1868.- La Font del Geni Català en primer terme i l'espai que ocupava el Portal de Mar, aquí ja enderrocat, que deixa a la vista el port, la Barceloneta i el perfil de l'església de Sant Miquel al fons.

*1933.- Maqueta del Portal de Mar. (Foto: Estorch) 

CASA JUANITO ELDORADO. Cafè-concert de flamenc (1920's-1933)

*1930.- Dibuix de l'nterior de local realitzat per Josep Picó. 

En l'auge i desenvolupament de l'art del flamenco a Barcelona des de l'inici del segle XX, una colla de locals del Barrio Xino varen esdevenir referències obligades per analitzar aquest fenòmen, capaç de reproduir amb milimètrica exactitud els ambients populars andalusos a la nostra ciutat. Entre aquests local mereix especial anomenada la coneguda Casa Juanito Eldorado situada al numero 14 del carrer Guàrdia.

El cronista Sebastià Gasch el definia com "un corralot desmanegat, amb quatre cartells taurins i un petit tablado en un racó. Els cambrers alternàven el cant amb el servei. Sovint calia esperar que acabessin de servir al client perque pugessin al tablado a cantar un parell de coples. Altres vegades, s'interrompia el cant perque algun espavilat volia aprofitar l'avinentesa per fer-se el boig i fugir sense pagar..." [1]

El seu promotor Juanito Eldorado era un guitarrista oriund de Mallorca, que en arribar a Barcelona va veure en l'obertura del local la possibilitat de difondre allò que més l'hi agradava: el flamenco. Juanito era un home molt actiu i emprenedor que col·laborava també en la programació d'espectacles flamencs en el veí Teatro Circo Barcelonès del carrer Montserrat.

A poc a poc, la Casa Juanito Eldorado va fer-se un lloc entre els cafès-concert de flamenc del barri (Villa Rosa, Cádiz, El Manquet, etc.). Allà hi varen triomfar cantaores com la Ciega de Jerez i bailaores com les germanes Chicharra. Tornant a Sebastià Gasch, el cronista explica que el local, en els seus primers anys de vida, era freqüentat per una clientela estrictament popular i del barri. No obstant això, la fama que va adquirir amb els pas dels anys el convertiria, ja entrats els anys 1930's, en un refugi de gent mundana, burgesa i snob, a banda d'una gran concentració de turistes, literats, intel·lectuals i artistes. S'hi van arribar a organitzar el Festivales Flamencos del Circo Barcelonés.

A l'estiu de 1933 Juanito decideix traspassar el local que es transforma en El Gran Kursaal, un cafè concert que va manteir el flamenc en la seva programació, però després de les reformes i canvis de decoració realitzats allò ja no era el mateix.

[1].- Gasch, Sebastià. A la luz del recuerdo. Reformas ilógicas. Revista Destino. 30 de març de 1963.

URINARI PÚBLIC DE PAGAMENT (1980's-2012)

*1990's.- Model de lavabo públic de carrer amb accés previ pagament, que es podia veure als carrers de Barcelona des de mitjans dels anys 1980's.

La història dels urinaris públics a Barcelona arrenca de finals del segle XIX amb les primeres vespasines d'ús exclussivament masculí. Més tard es va optar per soterrar aquests serveis principalment per evitar les males olors que produien a peu de carrer. Instal·lacions com les de la plaça Urquinaona, la plaça del Teatre o la de Ferrer i Cajigal davant la Facultat de Medicina de l'Hospital Clínic, n'eren tres exemples d'aquesta modalitat a les que s'accedia a través d'escales i disposaven de la presència d'una senyora -generalment d'edat ja avançada-, que s'ubicava exclussivament als femenins i que recollia algunes propines de les usuàries.

Als anys 1980's els labavos públics de carrer van donar un gir inesperat. Mentre s'anaven clausurant progressivament els soterranis, l'ajuntament va començar a instal·lar els primers lavabos de pagament en un model de cabina que ja funcionava a Paris, Londres i altres ciutats europees. L'usuari dipositava una moneda, tot seguit s'obria la porta automàticament i tenia accés exclusiu a l'interior. Al cap de quinze minuts la porta es tornava a obrir automàticament per evitar-ne usos indeguts. La carcassa de la cabina era de color crema amb clivelles verticals i la porta d'accés, situada en un dels extrems era corredera, metàl·lica i de forma arrodonida.

Aquests urinaris van començar a desaparèixer progressivament a partir dels anys 1990's i els últims exemplars existents eren situats a la plaça Sagrada Família, plaça de Gaudí i Parc Güell, orientats principalment als grups de turistes que visitaven aquestes obres d'Antoni Gaudí.

L'any 2012 varen ser definitivament substituïts per un nou disseny que reproduia el sistema de pagament.

*1980's.- El lavabo instal·lat al Paral·lel prop de la Plaça Espanya.

CRITERIUM. Discoteca. Rocafort / Roselló (1973 - 1990's)

Inaugurada al gener de 1973 la discoteca Criterium ocupava una de les cantonada de la cruïlla Rosselló - Rocafort, davant els Jardins Montserrat, Era una sala de dimensions reduïdes amb dues pistes de ball interconnectades per uns petits passadissos. En la part de dalt hi havia la barra i els reservats.

L'empresa va contractar als anys 1980's a l'animador procedent de la ràdio Javier Artiga, per presentar actuacions i festes i lliurar els guardons anomenats "C d'Or" amb que la discoteca premiava a famosos del món de l'espectacle amb una placa que reproduia el logo del local.

Criterium va arribar a  l'època de l'àcid-house però va tancar portes als anys 1990's. L'immoble baix, de només una planta, que acollia la discoteca va romandre dempeus fins als 2014 que va ser enderrocat.

*1980.- Les sessions de Criterium animades pel popular locutor radiofònic Javier Artiga van contribuir a donar ambient de la discoteca. (Fotos: Javier Artiga)

CINE VOLGA (1932-1940) CINE GLORIA (1940-1966) Gran Via Corts Catalanes 499.

*1966.- El Cine Gloria en els seus últims dies de vida. La tanca sobre l'estreta vorera de la Gran Via ja l'envoltava per començar l'enderroc.

Aquesta sala de cinema era situada al número 499 de la Gran Via de les Corts Catalanes entre els carrers Comte Borrell i Viladomat, a la mateixa vorera que el xalet de Ca'n Golferics.
Jordi Torras i Comamala (1922-1999), acreditat historiador de les sales de cinema barcelonines, apunta que va ser construit sobre la nau d'un antic garatge i inaugurat el dia 10 de novembre de 1932 amb el nom de Cine Volga. El seu fundador va ser Josep Durban i l'any 1933 l'empresa Febrer i Blai es va fer càrrec de la programació del local, que fins a l'esclat de la Guerra Civil el 1936 va incloure també varietats que s'alternaven amb les sessions de projeccions cinematogràfiques.

*1935.- Publicitat del cinema Volga a les pàgines de La Vanguardia

Amb el nom de Volga el local va sobreviure durant la Segona República fins que, acabada la guerra, els propietaris van decidir rebatejar-lo com a Bolga, per tal d'intentar esquivar la nova legalitat franquista que erradicava els noms estrangers dels locals. Tot i això, la sol.lució no va quallar i el cinema va tornar a ser batejat, aquest cop amb el nom de Gloria, amb el que se'l va conèixer durant la resta dels seus dies.

*1939.- Tot just acabada la guerra, els propietaris van canviar el nom de la sala, Volga per Bolga, per tal d'evitar confusions amb el riu que passa per Moscou. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Era un cinema típicament de barri amb sessió contínua, programes dobles de reestrena i ambient familiar. En la seva última sessió es van projectar els films Zorba el griego i Tempestad en Ceilán. Era el dia 7 d'abril de 1966.
El Cine Gloria seria un dels primers a desaparèixer a l'Esquerra de l'Eixample, un barri que progressivament (Provença, Eslava, Iris, Excelsior, etc... fins al Rex) ha anat perdent totes les seves sales.

COCONUT. Boite-Discoteca. Pl. Jardins d'Alfàbia (1969-1973)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

Cap a finals dels anys 1960's, el sector que avui coneixem com Nou Barris era identificat municipalment com el Districte IX. Fou en aquells anys i des d'aquella perifèria urbana que va irrompre el Coconut, un local més dins el panorama dels locals d'esbarjo, que s'inscrivia dins el grup de les boites-discoteques, però que a la vegada oferia música en viu, circumstància que explica el notable èxit que va arribar a tenir entre el jovent de l'època.

Coconut estava entaforat entre dos modestos blocs d'habitatges de maó vist en una zona del passeig de Verdum prop del Parc de la Guineueta, coneguda com plaça dels Jardins d'Alfàbia. Roberto Lahuerta, que vivia en un d'aquells blocs de pisos, recorda que aquell mateix local havien intentat convertir-lo abans en sala de cinema. Un projecte que fins i tot va arribar a tenir nom: Cinema Alfàbia. Però a causa de diversos problemes amb els permisos municipals la sala de projecció mai va arribar a inaugurar-se.

El local disposava d'un aforament màxim per a 1000 persones i era dividit en dues plantes d'aproximadament 800 metres quadrats cadascuna amb dos ambients diferents, com ja advertia la publicitat de l'època. D'una banda, a la planta soterrània hi havia una discoteca a l'ús amb els seus focus de colors, la seva pista de ball i l'esfera de petits miralls que rodava tot esquitxant les parets de reflexos. El segon espai, a la planta baixa, era un xic més gran i donava més personalitat al local. Era destinat a la musica en viu i va acollir nombroses actuacions d'artistes i grups emergents o ja consolidats dins el panorama del pop espanyol. Noms de grups com Sirex o Mustangs primer, i Diablos, Fórmula V o Los Angeles després, tots ells candidats habituals al títol de canción del verano, hi varen interpretar els seus temes i les tornades pegadisses i repetitives de les seves cançons.
El 4 de gener de 1969 va tenir lloc la inauguració de Coconut que va congregar  tres actuacions: Los Mustangs, Chupi 66 i Los Géminis, El local obria dissabtes i diumenges entre les 5:15 de la tarda i les 9:30 del vespre. Els preus de les entrades eren de 50 pessetes per als nois i 25 pessetes per les noies. Per a les actuacions en directe els preus pràcticament es doblaven. Els grups que més vegades van passar per la pista del Coconut van ser Los Diablos (12), Yerba Mate (11), Tony Ronald (10) i Lone Star (8)

A partir de la tardor de 1972 l'activitat del local comença a a minvar i el diumenge 18 de febrer de 1973 s'hi fa l'última actuació en directe a càrrec dels Mustangs. Finalment, la pista del Coconut a les cartelleres dels diaris es perd aquell mateix any, quan el fenòmen de les discoteques ja havia adquirit una nova dimensió i altres zones més cèntriques de la ciutat, com la del Turó Park, concentraven aquest tipus de locals un cop superada ja la primera època de les boites.

El record del Coconut va quedar també en molts adhesius que reproduien el seu logotip als vidres dels cotxes de motors trucats i de segona mà dels joves de l'època.
 

*1970's.- L'holandès afincat a Barcelona Tony Ronald (1941-2013) va ser un dels habituals del local del barri de la Guineueta. Aquí el veiem en durant una de les seves actuacions a Coconut amb una go-gó ballant sobre l'esceneari i aclamat per les seves fans després de perdre la camisa. (Fotos: http://www.tonyronald.hol.es )
 

Algunes actuacions en directe a Coconut:

1969.- Gener: Los Mustangs

1969.- Gener: Chupi 66

1969.- Gener: Los Géminis

1969.- Gener: Pop Tops

1969.- Febrer: Los Kiffer's

1969.- Febrer: Tony Ronald

1969.- Març. The Vampires

1969.- Març: Los Salvajes

1969.- Abril: Doble Dinamita

1969.- Juny: Los Diablos

1969.- Juny: Fórmula V

1969.- Agost: Los Angeles

1969.- Setembre: Billie Davis

1969.- Octubre: Los Mitos

1969.- Novembre: Miguel Ríos

1970.- Maig: Los Albas

1970.- Juny: Lone Star

1970.- Juliol: Los Faros

1970.- Agost: Locomoción

1970.- Setembre: Los Bravos

1970.- Octubre: Los Vikingos

1970.- Desembre: Fusioon

1971.- Març: Yerba Mate

1972.- Abril: Màquina!
1971.- Juny: Nino Bravo 
1972.- Octubre: Cuatro Monedas

1972.- Octubre: Alicia y Nubes Grises
  1973.- Febrer: Los Mustangs

 

*1972.- Un anunci de Coconut després del canvi de direcció produït als últims anys. El local va adoptar aleshores el logo corporatiu del trèbol corresponent al grup que gestionava Pere Saus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

OFICINES DEL FUTBOL CLUB BARCELONA. Passatge Méndez Vigo. (1941-1975)

*1942.- Una imatge de la façana de xalet del número 8 del passatge Méndez Vigo 8, quan començava a acollir les oficines del Barça (aleshores Club de Futbol Barcelona).

Durant tot el periode de la dictadura del general Franco, les oficines del FC Barcelona van tenir la seva seu en un petit xalet situat al passatge de Méndez Vigo, una petita via que creua en direcció mar/muntanya la mansana delimitada pels carrers Aragó, Pau Claris, Consell de Cent i Roger de Llúria.

El passatge va ser construit el 1868 i juntament amb el de Permanyer, constitueix una mostra del que fou l'Eixample a finals del segle XIX. Són dues vies que han arribat als nostres dies conservant una gran part de les seves construccions originals, petits xalets de planta i pis amb un pati jardí a l'entrada que evoquen paissatges londinencs.

Un empleat del Barça, Josep Cubells i Bargalló fou el descobridor d'aquest xalet on el club hi va instal·lar les seves oficines l'any 1941, Eren temps dificils en els que l'entitat esportiva blaugrana era altament sospitosa de catalanisme i mal vista pel règim. El ritual de renovació dels carnets de soci i de la compra anticipada d'entrades pels partits aviat va convertir aquest local en un lloc de gran activitat. El xalet tenia de positiu la seva centralitat, que evitava als socis i aficionats desplaçaments fins al camp de Les Corts primer i el Camp Nou a partir de 1957. El barri de Les Corts encara semblava aleshores massa allunyat del centre.

Amb el pas del anys però,  s'imposava la modernització i el club va anar traslladant progressivament les seves oficines, primer a La Masia i  després a d'altres espais del propi estadi del Camp Nou. Les oficines de Méndez Vigo varen tancar definitivament el 1975. El club va vendre l'immoble que uns anys després va ser totalment enderrocat i al seu lloc es va construir un edifici corporatiu horrorós, que trenca totalment l'encant d'aquell carrer vuitcentista. Tot plegat una fi llastimosa per un local històric i de record inesborrable per a molts culés.

*1915.- L'entrada al Passatge Mendez Vigo des del carrer Consell de Cent. L'edifici que molts anys més tard seria seu de les oficines del Barça és el que destaca per la seva teulada acabada en punxa.

CAFÈ RESTAURANT SUIZO. Plaça Real 17. (1857 - 1949)

*1900's.- El Restaurant Café Suizo vist des de l'entrada de la Plaça Real (foto superior) i des de La Rambla (foto inferior)

*1930's.- Una altra imatge del Café Suizo des de La Rambla.

La història de la restauració a Barcelona no s'explicaria mai completa sense referir-se a aquest local situat al número 17 de la plaça Real i obert el dia de Tots Sants de 1857. L'entorn era pràcticament nou de trinca amb els edificis de la plaça acabats de construir.

Només uns anys després (1861) el va comprar un italià de nom Mario Zanfa, que posteriorment el va vendre a dos socis, Maffioli i Starna (també italians). Els Maffioli ja tenien una certa experiència en negocis de restauració a Barcelona des que el 1777 havien obert la Fonda dels Falcons al carrer Escudillers cantonada amb Còdols.

El local funcionava inicialment com un cafè, pero aviat es va proveir d'una cuina per servir plats i acabà plenament dedicat a la restauració a partir de 1866. Tot i que oficialment el seu primer nom fou Cafè Suizo i després Cafè Restaurant Suizo va ser conegut sempre pels barcelonins com el Suís.

El 1880 va ser objecte d'una ampliació que li va permetre obrir una altra porta pel costat de la Rambla justament al número 40. El restaurant s'havia fet famòs adquirint un gran prestigi entre els barcelonins i també entre els visitants de la ciutat. Acollia nombroses tertúlies literaries i d'intel·lectuals de l'època. Entre els asidus del local figuraren noms com Valentí Almirall, Pitarra, Conrad Roure i més endavant Santiago Rusiñol, Narcís Oller, Ferran Agulló o el cronista Tomàs Caballé i Clos, que hi va arribar a instal·lar el seu lloc habitual de treball. Durant els anys de la Renaixença s'establí una certa competència, sovint impregnada d'un excés d'entusiasme, entre els tertulians que defensaven les formes plurals del mots acabades en "es" i els que contràriament eren partidaris de l'acabament en "as". Finalment, per tal d'evitar discussions pujades de to, els partidaris dels "as" varen abandonar el restaurant per fixar el seu lloc de reunió i tertúlia al Cafè Espanyol de l'altre costat de la Rambla, mentre els defensors dels "es" varen romandre al Suís [1].

Una part de l'actractiu del local residia en el reservats que hi havia a l'entresol. Eren habitualment ocupats per famílies benestants que hi organitzaven llurs celebracions en un ambient d'absoluta d'intimitat. Aquests reservats també foren testimonis de molts acords i aliances polítiques. A més dels intel·lectuals, també fou freqüentat per personatges com el general Primo de Rivera quan era capità general de Catalunya, homes de negocis i emprenedors com el milionari Juan March o polítics de tota mena com el regionalista Francesc Cambó o el radical Alejandro Lerroux.

Interior del Restaurant Cafè Suizo (Foto: Frederic Ballell)

El restaurant Suís faria un salt definitiu de qualitat quan es va fer càrrec del negoci Miquel Matas i Jorba, que el va comprar als descendents dels inicials propietaris italians. Matas havia començat a conèixer el món de la restauració en el propi Suís on havia entrat com ajudant de taulell a l'any 1908. Amb el seu germà Joan havien arribat a Barcelona després d'abandonar la masia familiar de Martorell arruinats pels estralls de la fil·loxera. Miquel Matas va continuar la seva carrera en d'altres establiments (Lyon D'or i Mundial Palace) fins arribar a ser un maître reconegut. Finalment el 1932 va decidir tornar al Suís per comprar-lo i va acabar de consolidar-lo durant els anys de la República com un dels primers restaurants de la ciutat. 

Poques setmanes després del tancament definitiu del local, la revista Destino publicava un exhaustiu article signat per Miguel del Puerto [2] en el que explicava anècdotes diverses de la vida del Suís. Entre elles hi destaca la que identifica aquest restaurant com a lloc d'origen de la denominació d'arròs o paella Parellada. Juli Parellada era un client habitual del Suís que vivia al palau del carrer Canuda que avui acull l'Ateneu. Un dia de l'any 1902 que tenia molta pressa, va demanar un plat d'arròs prèviament buidat i net d'espines, ossos i clofolles. La fòrmula tingué èxit i quan el cambrer feia la comanda a la cuina demanava un arròs del Parellada, denominació que va acabar quallant per referir-se a aquest plat, tant habitual avui a les cartes dels restaurants i arrosseries.

El Suís va acollir les cerimònies de lliurament dels Premi Nadal des de la seva creació el 1945 fins a l'edició de 1949. A finals dels anys 1940 la Plaça Real i el seu entorn ja no eren el mateix, des de l'acabament de la guerra havien patit una degradació creixent i els locals de moda començaven a traslladar-se a l'Eixample i a la Diagonal. Miquel va decidir tancar el local per establir-se a Sitges i fer-se càrrec de l'Hotel Terramar on continuaria els seus negocis de restauració i hoteleria. El 30 de març de 1949 el restaurant Suís tancava portes per sempre.

Avui entrar a la plaça Real des de la Rambla pel decadent passatge Bacardí, sovint tancat amb les seves portes de ferro, ens pot donar encara una idea del que fou aquell restaurant Suís en els seus anys d'esplendor.

[1] Lluís Permanyer. Establiments i negocis que han fet història. Edicions La Campana. 1990.

[2] Miguel del Puerto. Revista Destino. Número 611. 23 d'abril de 1949.

FÀBRICA DE COCA-COLA. C. Almogàvers (1953-1965)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1956.- Imatge de la fàbrica de Coca-Cola del carrer Almogàvers.

El 31 de març de 1953 van sortir al carrer les primeres ampolles de Coca-Cola fabricades al Poblenou. Aquell xerop fosc i gasificat nascut el 1886 a la farmàcia del senyor John Pemberton a Atlanta, ja havia estat introduit en alguns països d'Europa a començaments de segle XX.
A Barcelona, cap a finals dels anys 1920's el revolucionari refresc s'havia començat a comercialitzar a la ciutat a través de la fàbrica Espumosos El Rayo. El parèntesi de la Guerra Civil i les penúries dels primers anys de la posguerra havien provocat la seva pràctica desaparició.

L'any 1949 els directius de Coca-Cola varen visitar Franco i el seu ministre d'Indústria amb l'idea de rellançar el seu producte a Espanya amb una producció massiva. D'aquesta trobada va néixer Coca-Cola España, que aviat establiria els seus primers centres de producció a Madrid, Barcelona i Canàries.

Tot i que la primera seu de Coca-Cola a Barcelona, datada del 1951, va ser un modest local del carrer Aragó amb producció limitada i moltes dificultats, només dos anys després es va enllestir la instal·lació de la primera fàbrica de producció massiva del refresc al barri de Poblenou. Era situada al començament del carrer Almogàvers en un edifici discret i petit de planta i pis. Després l'empresa es dotaria d'una factoria més gran amb la inauguració de la planta embotelladora de Cobega del carrer Guipúscoa, al barri de la  La Verneda.

 

 

Aquella fàbrica pionera del carrer Almogàvers tenia una capacitat de producció de 2.000 ampolles per hora. Disposava de cinc camions pintats de groc que s'encarregaven del repartiment amb els conductors-repartidors mudats amb vestit i corbata, tal i com establien el costums i les normes de l'empresa. Aquell primer any (1953) la producció va ser de 200.000 caixes, que eren de fusta pintada de groc amb les lletres de la marca vermelles. Immediatament l'empresa va començar a fer publicitat del seu refresc amb unes gran xapes vermelles i rodones de metall que es col·locaven sobre les parets exteriors dels bars i també amb publicitat als tendals i rètols bandera. Havia començat la gran aventura de Coca-Cola al nostre país.
 

MAGATZEMS SANTA EULÀLIA. Alta costura i Teixits. Pla de la Boqueria. (1843 -1940's)

 

Santa Eulalia ha estat i encara és avui una de les firmes més prestigioses d'alta costura i moda a Barcelona. Els seus orígens es remunten al 1843 quan Domingo Taberner Prims va obrir el primer establiment al Pla de la Boqueria. Mig segle després Lorenzo Sans es va incorporar com a soci a l'empresa, que va passar a anomenar-se Sarret Hermanos i uns anys després tornaria a canviar el nom pel de Almacenes Las Columnas.

 

 

Fou a partir de 1909 quan la botiga va començár a adquirir una cert renom arrel de l'obertura d'una secció de confecció per a senyora amb models d'importació de Paris i Viena que aleshores eren les capitals europees de la moda. El negoci passà aleshores a anomenar-se Grandes Almacenes Santa Eulalia i posteriorment simplement Santa Eulalia.
L'any 1926 s'hi va presentar la primera desfilada de models creats pel modist Pere Formosa, que estava casat amb una de les filles dels propietaris. A partir d'aleshores Santa Eulalia començaria a presentar regularment dues col·leccions cada temporada. 
L'any 1930 l'empresa va particpar en la segona temporada dels Tés Selectos del Arte y la Moda que s'organitzaren aprofitant l'Exposició Internacional de Barcelona. 
Durant la Guerra Civil l'empresa fou col·lectivitzada i rebatejada com Santaeulalia per tal de dissimular el nom de la santa i es dedicà bàsicament a la confecció dels uniformes dels soldats republicans. Durant aquests anys el propietari va romandre amagat i un dels membres del comitè de col.lectivització l'anava a veure perioòdicament per consultar-li les decissions queb calia prendre.

 

*1931.- Publicitat de la temporada d'estiu.

Acabada la guerra els propietaris van recuperar el negoci, que va començar a adquirir una forta expansió en el món de l'alta costura i la sastreria a mida. El 1941 s'inaugurava una nova botiga de Santa Eulalia al passeig de Gràcia, mentre que l'antiga botiga de Boqueria quedava com una sucursal que desapareixiria uns anys després en ampliar-se novament el negoci amb una nova botiga especialitzada en roba masculina també al passeig de Gràcia. 
L'edifici que fa cantonada entre els carrers Boqueria i Cardenal Casañas amb vistes a la Rambla i al Pla de la Boqueria va ser construit l'any 1900 sobre un solar que havia acollit una petita ermita.

Al pis més alt d'aquest edifici i al seu terrat s'hi rodava durant els anys 2007-2008 un programa d'entreteniment de TV3 anomenat Boqueria 3-5-7, que presentava Santi Millán i que discorria tot ell dintre de l'immoble.

 

CONVENT/CASERNA DEL BONSUCCÉS. (1626-1945)

Agraïments a MAITE MAR

*1900's.- Una vista de la Plaça del Bonsuccés a començaments del segle XX. A mà esquerra veiem l'entrada a la secció de queviures dels magatzems El Siglo i tot seguit la porta del cinema Diorama davant de la font. L'edifici de la dreta de la imatge és el convent i l'església de la Mare de Déu del Bonsuccés. (Foto: Àngel Toldrà Viazo). 

 

Quan passem per la plaça del Bonsuccés veiem un edifici a l’extrem de l’embocadura del carrer Ramelleres, que avui ocupen els serveis municipals del districte de Ciutat Vella, amb uns porxos al costat que connecten amb la veïna plaça de Vicenç Martorell. L'origen d'aquesta construcció és l'antic convent de la Mare de Déu del Bonsuccés.

El convent i l'església van ser aixecats a partir de l'any 1626 pels servites, una orde religiosa coneguda també amb el nom de Servents de Maria. Ocupava l'espai del carrer Bonsuccés entre els de les Ramalleres i de les Sitges. L'església, d'estil barroc, va ser consagrada l'any 1635 i la seva façana s’estenia en paral.lel a la plaça. A l’altra banda hi havia adossada la Capella de la Mare de Déu dels Dolors i un pati de planta quadrada que separava les dependències de culte de a resta de les edificacions del convent. Dins de l’església el remat del retaule major i el quadre que ocupava el nínxol principal eren obra de Tramulles fill i a la capella hi havien dos quadres del pintor Pere Pau Montaña (1749-1803).

Dos segles després, la desamortització de 1835, que va afectar als edificis religiosos, va provocar la seva ocupació pels militars, primer com a Depósito de Utensilios del Ejército  i posteriorment a partir del segle XX com a caserna, funció que va fer fins a l'any 1936.

Plànol traçat per Miquel Garriga i Roca en els seus Quarterons. En aquest fragment del número 54 es pot veure la planta del conjunt de l’antic convent i església ja ocupat pels militars. (Font: Arxiu Històric de Barcelona).

*1900's.- Interior de l'església del Bonsuccés. (Foto. Arxiu Gavín. Monestir de Les Avellanes) 

*1920's.-1930's.- Dues imatges més de l'església i el convent, captades pràcticament des del mateix angle de la plaça Bonsuccés. (Fotos: Vidal Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona - Josep Brangulí)

*1930's.- Estat que presentava l'edifici de l'antic convent ja ocupat per l'exércit durant els temps de la Segona República. La porta de l'esquerra, tocant al carrer Ramelleres, era la d'accés a la caserna militar. Des de l'altra, guarnida amb un frontó esculpit per Miquel Perelló i avui encara conservada, s'accedia a l'església mentre estigué oberta al culte. (Foto: Josep Brangulí)

Acabada la Guerra Civil el conjunt va ser enderrocat en la que fou una de les primeres intervencions públiques municipals de la postguerra a Ciutat Vella, era l'any 1945. De fet, els voltants del convent havien estat bombardejats pels avions alemanys i italians aliats de Franco, que intentaven assolir l'objectiu de destruir la veina central d'Energia Elèctrica de Catalunya (després FECSA), que abastia d'electricitat la zona. Les bombes van afectar poc l'antic convent però sí a la part del darrera, que després de l’enderrocament va quedar convertida en un solar, la qual cosa permetria obrir la plaça de Vicenç Martorell amb una zona enjardinada i un conjunt d'habitatges en forma de ela amb el baixos porxats.

L'enderroc del convent va salvar només el cos més alt de l'edifici, que avui encara podem contemplar coronat per una filera d'arcs de mig punt. Una de les portes de l'església, obra de l’escultor mallorquí Miquel Perelló i datada del 1690, va ser preservada i es va col·locar en una de les entrades. L’arquitecte municipal Adolf Florensa i Ferrer va dissenyar les façanes posterior i lateral, tot afegint un altell a la planta baixa que permetia un millor aprofitament de l’espai. 

Conclosa la reforma de l’edifici, al 1952 s'hi va instal·lar la seu del Districte Cinquè i avui s'hi troba la del consell de Districte de Ciutat Vella.
 

1930’s.- Dues vistes posteriors del conjunt quan ja era convertit en caserna militar. El pati que s’hi veu coincidiria amb l’actual plaça de Vicenç Martorell. (Foto: Josep Brangulí).

*1930’s.- Dues imatges de l'interior de la caserna militar que s'instal·là en les dependències de l'antic convent. (Foto: Josep Brangulí).

CONVENT DE SANT FRANCESC. Muralla del Mar. (1240 - 1837).

*1827.- Emplaçament del Convent de Sant Francec darrera la Muralla del Mar. (Dibuix d'Adolphe Delamare. Museu Nacional d'Art de Catalunya-MNAC).

L'absis de l'església del Convent de Sant Francesc (Gravat de J. Vehil publicat al llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 1906. Gaietà Barraquer) 

 

Aquest convent ocupava part de l'espai on avui hi ha l'edifici del Govern Militar i l'illa adjacent fins arribar a la plaça del Duc de Medinaceli. La seva façana marítima s'estenia en paral·lel amb la Muralla del Mar. Se'l va conèixer també amb el nom de Convent de Framenors i fou l'establiment més important de l'orde dels franciscans a Barcelona. El conjunt el formaven una església i tres claustres que constituïen un dels millor exponents del gòtic primerenc a Catalunya. 

*1730's.- Emplaçament del Convent de Sant Francesc (en vermell) darrera mateix de la Muralla del Mar en un plànol de les antigues Drassanes. (Plànol de G.Verboom. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). 

Superposició de la planta del Convent de Sant Francesc sobre un plànol amb  la urbanització actual de la zona. Es poden apreciar els tres claustres que va arribar a tenir el conjunt. (Font: Monestirs de Catalunya. http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm)

 

 

Segons diu la tradició, Sant Francesc d'Assís va visitar Barcelona cap a l'any 1214, fent el camí de Santiago com a pelegrí. Diuen que va hostatjar-se a l'hospital de pelegrins, anomenat de Sant Nicolau de Bari, proper a l'actual carrer del Dormitori de Sant Francesc, que va rebre aquest nom en remembrança d'aquell fet. Anys després, l'hospital va ser cedit pel Rei Jaume als franciscans que s'hi van establir.
L'orde franciscana hi va aixecar una primera església entre 1236 i 1240; i uns anys després (el 1247) van començar a construir-hi l'església definitiva que fou completada el 1297, tot i que ja havia estat consagrada el 1276.  El claustre de l'església, per la seva banda, va ser començat el 1275 i no es va acabar fins a mitjans del segle XIV. Era de planta quadrada  amb dos pisos d'alçada i més tard (segle XVI) se n'hi afegiria un tercer.
En aquest convent es van celebrar els capítols generals de l'orde (1313 i 1317). L'església acollia sovint funerals i cerimònies d'enterrament de molts nobles i membres de la família reial. Entre els membres de la realesa hi destaquen les despulles del rei Alfons el Franc, de les reines Constança de Sicília, Maria de Xipre, Sibil·la de Fortià i Elionor d'Aragó (que era consort de Pere I de Xipre), del comte Jaume I d'Urgell així com d'alguns prínceps. Totes les restes reials van ser traslladades a la Catedral en desparèixer el convent.
El conjunt es va anar ampliant successivament a partir del segle XVI amb un segon claustre per dependències secundàries i entrat el segle XVIII se'n va construir un tercer. En els seus últims anys va funcionar com a  caserna (1822), hi varen tornar els franciscans (1834) i s'hi va instal.lar un hospital (1834). Finalment, l'any 1835, el convent va ser desamortitzat i després de dos anys de funcionar com a presó fou enderrocat. Dissortadament no se'n va conservar cap part i així desaparegué llastimosament una de les obres més valuoses de l'arquitectura gòtica catalana. A l'espai que quedà lliure s'hi aixecaren alguns edificis d'habitatges i s'obrí la plaça del Duc de Medinaceli. El claustre major estava decorat amb una sèrie de vint olis de grans dimensions que narren la vida de Sant Francesc d'Assís, una de les millors obres d'Antoni Viladomat i Manalt. Els quadres van ser retirats del convent per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i avui els podem veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya /(MNAC).

*1839.- Gravat amb una imatge de l'interior del claustre del convent (Parcerisa. Arxiu Històric de la Ciutat).

Un altre dibuix de l'absis del convent amb el castell de Montjuïc al fons. (Dibuix: Josep Mosterin. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)..