CASA EMILI JUNCADELLA. Rambla Catalunya 26. (1899-1942)

*1903.- La Casa Emili Juncadella amb la Rambla Catalunya a la dreta de la imatge i el monument a Güell i Ferrer al fons.

Obra de l'arquitecte Enric Sagnier, aquest edifici de tres plantes era situat a la cantonada de Rambla Catalunya i Diputació. Destacava per la seva façana de pedra i pel seu aspecte senyorívol amb un jardí que ocupava la meitat de la finca. La decoració dels interiors es va encarregar a Joan Busquets i els acabats en metall a Carles Torrebadell.

El seu propietari Emili Juncadella (1885-1936) era un burgés aficionat a la fotografia, col·leccionista d'armes i apassionat de la caça, la natura i els viatges a països llunyans, que provenia d'una família d'industrials del tèxtil. A l'estiu fixava la seva residència al castell de Montesquiu (Osona) avui propietat de la Diputació de Barcelona. Juncadella va morir afusellat, en circumstàncies encara avui poc aclarides, durant la revolta popular esdevinguda arrel de l'aixecament feixista contra la República al juliol de 1936.

Emili Juncadella, gran muntanyenc i viatger, en un quadre de la seva propietat.
 

L'any 1902 la Casa Emili Juncadella va obtenir el premi que l'Ajuntament atorgava anualment al millor edifici artístic de la ciutat. L'edifici de Sagnier va tenir com a gran rival a la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan, obra de Puig i Cadafalch. Tot i que el premi era el corresponent a l'any 1901, la data de la seva concessió del premi per un jurat presidit per l'alcalde Joan Amat va ser el 15 de juny de 1902.

*1902.- Dos fragments de l'acta que va decidir atorgar el Premi al millor edifici de la ciutat d'aquell any a la Casa Emili Juncadella. (Font: Anuari Estadístic de l'Ajuntament de Barcelona. 1902.- Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Fotografia de l'edifici que apareix a l'Anuari Estadístic de l'Ajuntament de Barcelona de l'any. 1902 sense citar-ne l'autor.

Amb el pas dels anys es va convertir en un edifici religiós fins al seu enderrocament a començaments de la dècada dels 1940's per aixecar-hi el Teatro Calderón. Actualment  al mateix lloc hi trobem el Gran Hotel Calderón construit l'any 1968.

*1902.- Una altra imatge de la Casa Emili Juncadella captada des de la cantonada Diputació-Rambla Catalunya.

ESTACIÓ DE SUPERFÍCIE DE PLAÇA CATALUNYA. Linia de Sarrià. (1862-1929)

 

*1872.- Una fotografia que ens permet veure l'arribada del tren de Sarrià a l'estació de la Plaça Catalunya provinent del carrer Balmes. A la imatge d'abaix s'identifiquen alguns dels actuals carrers d'aquest entorn. (Foto: Alvarez F.J. Cliqueu a sobre per ampliar les imatges).

*1913.- Vista del carrer Pelai i l'estació del tren de Sarrià.

L'estació de tren de la línia de Sarrià, situada a la Plaça Catalunya, va ser la quarta a construir-se a la ciutat després de la del tren costaner de Mataró (1848), la de la linia a Granollers (juliol de 1854) i de l'anomenada Estació de Martorell (novembre de 1854). 

L'edifici de l'estació de la Plaça Catalunya, va ser bastit el 1862 i inaugurat l'any següent. Inicialment l'empresa explotadora de la linia volia situar-lo a l'hort de la col·legiata de Santa Anna, al costat de l'església gòtica [1]. Aquella ubicació però, es va desestimar finalment per construir-lo al xamfrà de Pelai amb la Plaça Catalunya, encarat cap al començament de la Rambla on hi hagueren les torres de Canaletes de l'antiga muralla.

*1916.- Inauguració de la línia del Ferrocarril fins a Les Planes el dia 28 de novembre. (Foto: Irene Codina Sorolla).

*1919.- L'estacio de Plaça Catalunya amb les andanes cobertes en una imatge captada des d'un terrat del carrer Pelai cantonada Jovellanos.

*1920.- Andanes de l'estació (Foto: Roisin).

Rera l'edifici se situaven les andanes disposades en paral·lel amb el carrer Pelai dins de l'illa delimitada per aquest carrer, la plaça Catalunya i Bergara. Els trens arribaven i sortien circulant pel carrer Balmes girant davant la cantonada amb Bergara per allunyar-se o apropar-se a l'estació.

Amb l'arribada del nou segle les andanes disposaven d'unes cobertes inclinades per tal de permetre l'aixopluc dels passatgers els dies de pluja. El final de la línia connectava directament amb l'edifici de l'estació on hi havia la sala d'espera amb l'administració i venda de bitllets. 

Aquesta estació de superfície es va mantenir fins el 1929. Fou aleshores quan, coincidint amb la celebració de l'Exposició Internacional, va ser soterrada sota una galeria coberta que a partir de 1940 es va convertir en l'Avinguda de la Llum. El soterrament va incloure també el trajecte pel carrer Balmes.

*1929.- Obres de reurbanització al carrer Pelai després de completada la cobertura de l'estació del carril de Sarrià. (Foto: Autor desconegut). 

Coberta l'estació, l'espai resultant va romandre durant molts anys com un solar que es destinà a diversos usos municipals, l'últim d'ells com a dipòsit dels vehicles que enretirava la grua per infraccions de trànsit. Un atapeït panell de tanques publicitàries ocultava aquest espai davant de les façanes posteriors de les velles edificacions de la Plaça Catalunya i el carrer Bergara.

Finalment, al novembre de 1998, la inauguració de l'edifici del centre comercial El Triangle va acabar amb aquell paissatge poc agrait i va donar una altra perspectiva a aquell tram de vorera, tants anys maleïda, del carrer Pelai.

[1].- Lluís Permanyer. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. 1995.

CINE FÉMINA. Diputació / Passeig de Gràcia. (1929-1991)

*1936.- L'entrada des del Passeig de Gràcia al Cine Fèmina plena de joves mentre es projectava Dos fusileros sin bala amb Stan Laurel i Oliver Hardy (El gordo y el flaco).

El popular cine Fémina va ser obert el 16 de març de 1929, dos mesos abans de la inauguració de l'Exposició Internacional. Era situat al costat de l'edifici de La Unión y el Fénix de la cantonada Diputació-Passeig de Gràcia. En consonància amb el nom del local, l'empresa que l'explotava va premiar el públic femení amb regals, (banos, moneders). L'aforament de la sala era de 1.300 butaques i la primera pel·lícula que s'hi va projectar fou Príncipe o payaso (Fürst oder Clown), un film mut alemany protagonitzat per Ivan Petrovich i Marcella Albani. A l'octubre d'aquell mateix any hi va arribar el cinema sonor.

*1929.- Cartell de Príncipe o Payaso, el primer film que es projectar al Cine Fémina.

*1931.- La vorera del Fémina del carrer Diputació el dia de Nadal d'aquell any oferia aquest aspecte. Llargues cues de gent humil esperant recollir els queviures comprats per l'entitat cultural Palestra amb la recaptació d'una funció benèfica. (Foto: Josep Maria Sagarra)

Durant els anys de la república el Fémina es caracteritzava pels grans cartells que anunciaven les pel·lícules pintats per Antoni Clavé, que era el cartellista de moda. Una anècdota destacable es va produir al març de 1936, quan l'empresa premiava amb 200 pessetes a l'espectador capaç d'assistir completament sol a la projecció del terrorífic film La marca del vampiro de Tod Browning. La Guerra Civil va provocar el tancament del cinema durant un temps i el 1939 va reobrir amb la projecció de Una noche en Casablanca dels germans Marx.

*1960's.- La sala de butaques del Cinema Fémina

*1954.- Les linies ondulades van presidir l'entrada el nou Fémina reformat per Moragas i Gallisà

El 1948 l'arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà va acometre una reforma de la sala que va donar a la façana lateral del carrer Diputació una nova fesomia basada en linies ondulades. L'aforament s'incrementà fins a 1.525 espectadors. El 17 de maig de 1954 el Fémina va tenir l'honor de ser el primera sala de la ciutat en projectar un film en Cinemascope que fou La Túnica Sagrada.

Els dies del Fémina varen acabar sobtadament el 1991. Un incendi desvastador, declarat el diumenge 7 d'abril, l'origen del qual no es va acabar d'aclarir, va destrossar completament el local fins provocar esfondrament de la coberta. 

*1991.- Les flames devasten el cinema Fémina durant l'incendi que va provocar la seva desaparició. (Foto: David Airos)

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (II). Viaducte i nus viari. (1970-1999)

*1974.- Vista aèria del nus viari de la Plaça Cerdà i el Primer Cinturó de Ronda (Ronda del Mig).

A partir del començament de la dècada dels 1970's, la fesomia de la plaça Cerdà va canviar radicalment. Aquell humil i discret retall de gespa inicial amb un monument al mig va desaparèixer per donar pas a una agressiva barreja de formigó, asfalt i ferro en forma de viesa  diferent nivell. L'objectiu era connectar la Granvia i el passeig de la Zona França amb el Primer Cinturó de Ronda, una via ràpida nova que creuava La Bordeta, Sants i Les Corts fins arribar a la Diagonal.

En aquells temps no hi havien concessions a la sostenibilitat, ni a la humanització dels entorns urbans, ni tampoc a l'ús pel ciutadà dels espais publics, conceptes que quedaven sempre en segon pla davant la priorització del trànsit rodat, que s'identificava amb un signe inequívoc de progrés i desenvolupament. 

El nus viari de la plaça Cerdà l'integraven un pas semisoterrat que el creuava resseguint el curs de la Granvia; un gran viaducte en corba que enllaçava la Granvia des del costat de l'Hospitalet fins al començament del nou cinturó i, finalment, un altre pas elevat des del cinturó fins al passeig de la Zona França. La vegetació quedava reduïda a unes poques palmeres i xiprers que lluitaven per fer-se lloc entre els pilars de formigó. Amb el pas dels anys l'entorn de la plaça va anar consolidant la seva urbanització i mentre altres edificis completaven el seu perímetre.

*1972.- Els ponts de la Plaça Cerdà després de la reforma de la plaça de 1970.

En aquesta trista tesitura la plaça Cerdà va sobreviure durant gairebé trenta anys, sempre amb la silueta de l'edifici de la SEAT com a teló de fons, conformant un espai negat al vianant i d'una aparença poc atractiva on el color verd hi era anecdòtic.

L'any 1999, com a conseqüència de la cobertura de la Ronda del Mig (nom amb el que es va rebatejar el Primer Cinturó de Ronda), es va executar el projecte de nova urbanització plaça. Els ponts a diferent nivell es varen enderrocar i una passera enlairada reservada només per als vianants va permetre la circulació dels ciutadans i un ús més racional de la plaça. La Granvia quedava totalment soterrada i la cruïlla es resolia mitjançant un sistema de rotonda, que deixava al mig un cercle de gespa. Es va proposar de col·locar-hi una escultura de Javier Mariscal, que finalment es va descartar.

PLAÇA ILDEFONS CERDÀ (I). Primera urbanització. (1959-1970)

*1959.- Una vista de la plaça Cerdà poc després de ser urbanitzada. En primer terme es veu el passeig de la Zona Franca i el bloc més baix de l'edifici de la Seat (la torre encara no estava enlairada). A l'esquerra, la Caserna Militar de Lepanto marcava el límit amb l'Hospitalet.   

Coneguda sempre per constituïr el límit de la ciutat en l'entrada per la Granvia des del sud, la plaça Cerdà va tenir en els seus primers temps un caire bàsicament perifèric, que s'identificava amb els afores de la ciutat i per ser l'últim referent en el camí envers la marina de l'Hospitalet i l'autovia de Castelldefels. 

La primera urbanització seriosa de la plaça es remunta a finals dels anys 1950's i té com a referents l'antiga Caserna d'Artilleria de Lepanto per la banda hospitalenca i la torre de vidre de la SEAT pel cantó barceloní. Caldria afegir-hi també un oblidat i totalment desaparegut monument a l'ideòleg de l'Eixample, que ocupava el bell mig d'una petita zona enjardinada en forma de semicercle. La plaça era bàsicament el nexe d'unió entre el començament de la Granvia i el passeig de la Zona Franca. 

Molts barcelonins la recorden com l'adéu a la ciutat en les seves incursions cap a les platges de Sitges o Castelldefels i també pels grans anuncis de venda de pisos de Bellvitge, barri que començava a créixer a l'abric del salvatge desarrollisme immobiliari dels anys 1960's.

*1970.- Els primers moviments de terres al lateral de la Granvia es poden apreciar a la dreta de la imatge. L'originària plaça Cerdà quedaria coberta en pocs mesos en un scalextric de viaductes i ponts per enllaçar amb el nou Primer Cinturó de Ronda, actualment conegut com a Ronda del Mig.

LA CUCAFERA. Bar Cafè-Teatre. Brusi 37. (1968-1970's)

Guillem d'Efak (1930-1995) va ser un personatge singular dins el moviment de la nova cançó. Primer perquè era negre, circumstància aleshores poc habitual en un cantautor català. Però també perque era tremendament polifacètic. Poeta, actor, traductor, dramaturg, escriptor,... havia nascut a la colònia espanyola de Rio Muni (regió esdevinguda Guinea Equatorial després d'obtenir la independència). Era fill d'un guàrdia civil de cognom Fullana, destinat a aquella zona llunyana que s'havia casat amb una autòctona guineana. Després va viure a Manacor fins que als anys 1960's es va establir a Barcelona.

El 1968 d'Efak va obrir un local juntament amb Carlota Soldevila, Núria Picas i Fabià Puigserver, que es va encarregar de l'interiorisme. La Cucafera consistia en una barreja de bar i cafè-teatre que ben aviat esdevingué un cau de la progresia. Era a la part alta del carrer Brusi entre Via Augusta i Sant Elies, molt aprop de la plaça Molina. Juntament amb la tusetenca Cova del Drac, va ser un dels referents de projecció de la nova cançó i del teatre de cabaret i altres espectacles de petit format.

*1968.- Plànols dibuixats per Fabià Puigserver de l'exterior de La Cucafera (dalt) i alçat del soterrani del local (abaix). (Font: MAE- Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques).

FISTBAR!. Sant Pere Mitjà 5. (1987-1995)

La crònica dels bars de nit de la Barcelona de finals dels segle XX mai seria completa si no parés esment en el Fistbar!, un bar musical de petit format que va emergir cap a finals de la dècada dels 1980's al barri de Sant Pere prop de Via Laietana.

Inaugurat l'any 1987, el seu promotor i pare espiritual va ser Delfín, que diàriament mantenia viu l'ambient del local des de la barra. El Fist era situat davant mateix de l'antiga seu de l'Institut del Teatre i sorprenia agradablement per les seves parets argentades, estètica avançada i vanguardista i les moltes propostes de música que oferia. Era obert tots els dies de la setmana durant vuit hores i avançada la nit era habitual veure'l ple de gom a gom. 

Oriol Comas i Àngel Juez, que hi van passar durant els primers anys del local a fer inventari dels caus de nocturnitat més rellevants de la ciutat, varen descriure el Fist com un lloc en el que s'hi respira, a més de fum, idees sinistres i avantguarda.... el Delfín practica un somriure captivador i l'art de la conversació cultivada, dins de la seva xupa de cuir vermell, amb la seva arracada al nas. La parròquia, joves de barri, universitaris i tota la gamma dels alternatius, s'atapeeixen a la barra i beuen cervesa i whisky. Els altaveus escupen els últims ritmes de Londres, Amsterdam o Berlin.[1]

El Fistbar! de Sant Pere Mitjà 5, va tancar portes l'any 1995 i va tenir una curta segona etapa a Poblenou fins el 1998.

[1].- Oriol Comas. Àngel Juez. Nits de Bars. Edicions Parsifal. 1990.

FÀBRICA DE CERVESA DAMM. Urgell / Diputació (1881-1900's)

 

*1880's/1890's.- Reclams publicitaris de cervesa Damm amb imatges de la fàbrica del carrer Urgell cantonada Diputació.

Tot i que la primera fàbrica de cervesa del que després seria la popular i coneguda marca Damm va estar ubicada al carrer Viladomat, la primera gran instal·lació productora de cervesa, abans del trasllat al carrer Rosselló, fou la del carrer Urgell 67-69, que arribava fins a la cantonada amb Diputació.

La família Damm era originària d'Alsàcia. Fugint de la guerra franco-prussiana, van arribar a Barcelona el 1872 disposats a fer negoci amb la introducció del consum d'aquesta beguda a Catalunya. La primera empresa la van crear el 1876.

La fàbrica del carrer Urgell, inaugurada el 1881, estava distribuida en dos sectors ben diferenciats. D'una banda les oficines comercials ocupaven un edifici amb façana i entrada pel carrer Urgell que abastava tota la cantonada amb Diputació. El sector de producció quedava a l'interior de l'illa, en una nau aliniada en paral·lel amb el carrer Diputació i separada d'aquest per un pati on s'magatzemaven els barrils i les caixes per les operacions de càrrega i descàrrega i del que emergia una gran xemeneia.

En les dècades següents Damm es va fusionar amb d'altres petites empreses locals productores de cervesa (Puigjaner y Fabre i La Bohemia), van crear la Societat Anònima Damm i van construir la gran factoria del carrer Rosselló on van traslladar la producció.

*1890's.- Treballadors de Cerveses Damm al pati de la fàbrica

Amb el pas dels anys, aquell solar de l'originària fàbrica Damm va estar ocupat per magatzems, fins que als anys 1960's s'hi va aixecar un edifici de tretze plantes amb entrada pel carrer Diputació 142, que trencava la uniformitat d'alçada de l'Eixample. La compensació dels volums d'edificació va deixar la cantonada només amb planta baixa i una alçada. Aquesta part de l'edifici va ser ocupada anys després per la redaccio del diari El Periódico (anys 1980's- 1990's) i actualment (2012) per l'Hotel del Comte.

CALIFORNIA. Restaurant i ball. Diagonal Pedralbes. (1939-1946)

Acabada la Guerra Civil, les classes benestants i l'aristocràcia local que havia abraçat la causa franquista varen trobar en la zona nord de la Diagonal el seu camp social d'operacions. Freqüentar aquella zona donava un indiscutible prestigi social. Pocs mesos després d'acabar-se la guerra, s'hi van començar a instal·lar alguns restaurants amb ball i orquestra. La majoria eren exclussivament d'estiu i ocupaven jardins d'antigues finques.  

Un dels primers en obrir, el 17 de juny de 1939, va ser el California. Ocupava els jardins de l'actual Facultat de Dret, amb un cridaner rètol de neó sobre la porta d'accés, que donava pas a una magnífica terrassa on s'hi podia sopar i ballar mentre els músics amenitzaven la vetllada. L'Orquestra Montoliu era l'habitual del local en aquells primers anys de la potsguerra quan s'hi començaren a organitzar  festes i actes socials de l'alta burgesia. 

Durant vuit estius el California va donar animació i vida a les nits d'aquella encara semidesèrtica Diagonal, al costat del Palau de Pedralbes. La del 1946 va ser la seva última temporada. A l'any següent l'empresa que gestionava el Windsor se'l va quedar i li va canviar el nom. Començava l'etapa del Copacabana.

TEATRE DE SANT AGUSTÍ / TEATRE ODEON. Hospital 45. (1850-1887)

Una de les primeres sales de teatre de la ciutat va ser l'Odeon. Inaugurada l'any 1850 amb el nom de Teatre de Sant Agustí, s'aixecà al mateix lloc que havia ocupat la biblioteca del convent del mateix nom, que havia quedat afectat per la desamortització de l'any 1835.

Abans del teatre, s'havia instal.lat en aquell indret la seu de la Societat Filharmònica Barcelonina amb l'objectiu de fomentar l'ensenyament i l'audició de la música. La sala fou batejada com Teatro de la Sociedad Apolínea i, més endavant, Odeón Apolíneo. Segons els cronistes de l'època, durant el mes d'abril de 1845 s'hi van fer tres concerts de piano a càrrec de Franz Liszt  amb un programa que incloia obres pròpies i d'altres autors.

L'inicialment anomenat Teatre de Sant Agustí, era en els seus inicis una sala de petit format. El 1859 va ser objecte d'una reforma que va servir per ampliar l'aforament fins prop de 400 espectadors. Fou aleshores quan va canviar de nom i va passar a ser conegut com a Teatre Odeon. Aquest mateix any hi fou creat el Conservatori Barcelonès del Teatre Odeon, orientat a la música i la declamació, que funcionaria fins al 1861 i organitzà funcions i representacions d'òpera i sarsuela al mateix teatre.

Amb la direcció del local a càrrec de Joaquim Dimas,  l'Odeon va adquirir una gran popularitat, alimentada en gran part pel tipus d'obres que s'hi programaven, les quals majoritàriament s'inscrivien dins el gènere de terror amb abundància d'escenes de tortures, sang i violència. Aquesta fama va fer que el teatre fos conegut popularment com L'Escorxador. L'entrada costava entre un ral i un ral i mig i els espectacles es perllongaven durant cinc i sis hores.

El dramaturg Frederic Soler Pitarra  (1839-1895)

Amb l'arribada de la Renaixença, el teatre en català hi va anar guanyant protagonisme. Frederic Soler, altrament conegut com Serafí Pitarra, mitjançant la companyia La Gata hi representava cada setmana una peça de teatre català, que es complementava amb una altra obra d'algun dels seus amics de tertúlia (Conrad Roure, Josep Maria Arnau i Eduard Vidal i Valenciano). Aquestes peces eren anomenades gatades.
Aviat però, van aparèixer els problemes amb l'empresari del teatre i la societat va decidir emigrar al veí Teatre Romea. L'activitat de l'Odeon però, no se'n ressentí i es van continuar estrenant obres d'altres autors, com Josep Robrenyo, fins esdevenir un dels referents bàsics de l'arrencada del teatre modern en català.

El 1870 el teatre va passar a ser gestionat pel comediògraf Jaume Piquet, que s'hi va mantenir al front fins el tancament definitiu el 1887. Enderrocat, al seu lloc s'hi va aixecar la Fonda Sant Agustí.

Obres més destacades de les estrenades al Teatre Odeon:

*1861. Una lliçó a les coquetes o Qui tot ho vol, tot ho perd, d'Eduard Vidal i de Valenciano.
*1864. L'esquella de la torratxa, de Frederic Soler
*1864. Els banys de Caldetes, de Josep Maria Arnau i Pascual 
*1865. La pubilla del Vallès, de Josep Maria Arnau i Pascual
*1865. Un mercat de Calaf, de Frederic Soler 
*1866. Coses de l'oncle, de Frederic Soler
*1869. Les heures del mas, de Frederic Soler

TEATRE APOLO (II). Paral·lel 57. (1945-1990)

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l'estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L'any 1946 s'hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s'hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

*1954.- Me debes un beso, amb Carmen Morell i Pepe Blanco, va ser una de les últimes obres presentades al Teatre Apolo abans de l'arribada de Matías Colsada. 

*1956.- L'Apolo durant la representació de la revista Música y Mujeres. (Foto: Josep Postius Saura / AFB). 

*1956.- Sirenas de Apolo, amb Gracia Imperio de primera actriu, va ser la primera revista presentada per la companyia de Matías Colsada.

A mitjans dels anys 1950's l'empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclussivament cap als espectacles de revista, gènere del que l'Apolo esdevingué l'autèntic abanderat del Paral·lel  i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en que se'l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d'abril de 1990 s'hi va representar l'ultima funció. Després el teatre fou totalment enderrocat i s'hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar essent gestionat per Matias Colsada fins a la seva mort esdevinguda a l'any 2000.

*1970's.- El Teatre Apolo sota les tres xemeneies del Paral.lel.

1970's.- Tania Doris la més popular de les vedettes dels espectacles de revista de l'Apolo.

Alguns dels espectacles de revista presentats per Matías Colsada al Teatre Apolo:

• 1956.- Sirenas de Apolo (Gracia Imperio, Luis Cuenca i Pedro Peña) 
• 1956.- Mujeres o Diosas (Marisol Clemnet, Adrián Ortega, Quique Camoiras i Lina Morgan)
• 1958.- ¡Castigame!  (Lill Larsson, Mary Santander, Luis Cuenca i Pedro Peña). 
• 1959,.- ¡Caprichosa! (Lill Larsoon, Luis Cuenca i Pedro Peña i Mari Herminia Díaz).
• 1960.- ¡A medianoche! (Gracia Imperio, Luis Cuenca i Pedro Peña)
• 1960.- ¡Mimosa! (Josette, Paquito de Osca i Quique Camoiras)
• 1961.- Se necesita un marido (Carmen de Lirio i Cassen)
• 1961.- El Negocio de Salomé. (Dorita Imperio, Luis Cuenca i Pedro Peña)
• 1962.- Locas por él. (Katia Loritz, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1968.- Trasplantes de Marido. (Adrián Ortega, Mariam-Noppy i Eugenia Roca). 
• 1969.- Esta Noche Sí. (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1970.- Las Corsarias (Quique Camoiras y Vichy Lusson).
• 1970.- Pili se va a la mili. (Addy Ventura i Ángel de Andrés). 
• 1971.- Las Castigadoras. (Quique Camoiras i Vicky Lusson). 
• 1972.- ¡Nena, No me des tormento!. (Paloma Hurtado i Juanito Navarro).
• 1973.- Venus de Fuego. (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1974.- Yo soy la tentación. (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1979.- Seductora. (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña)
• 1980.- La dulce viuda.  (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1984.- Deseada. (Tania Doris, Luis Cuenca i Pedro Peña).
• 1989.- ¿Quiere ser mi amante?.  (Tania Doris i Luis Cuenca)

1989.- L'antic Apolo poc abans del seu enderroc.

GRAN SALON DORÉ. Rambla Catalunya 4. (1908-1922)

El Gran Salón Cine Doré va ser inaugurat el dia de Nadal de 1908 al mateix lloc on abans hi havia hagut el cine Alhambra. Els decoradors de la nova sala foren Alarma i Moragas que hi incorporaren estucats, cortines de vellut i una carregada i cridanera façana modernista.

Només dos anys després, al setembre de 1910, el Doré va ser sotmès a una profunda reforma interior. Es va ampliar l'aforament i la façana va ser iluminada amb focus d'arc voltaic.

En aquell legendari local hi varen actuar artistes com Toreski, els germans Tumilet, Mary Focela, Pilar Alonso, Mercedes Serós i Pepe Marqués. La tipologia d´espectacles presentants al Doré va ser d'allò més variada: cinema, teatre, varietats, música i, fins i tot, combats de boxa.
El 15 d'abril de 1922 el Doré va canviar d'empresaris i també de nom per convertir-se en Salón Eslava. Uns anys després (1924) esdevindria Teatre Barcelona amb un canvi radical de la façana, que va adoptar linies més clàssiques.

 

*1909.- Una imatge de la Rambla de Catalunya, quan encara disposava de passeig central en el tram que va des de Plaça Catalunya a Gran Via. A la dreta es pot veure la façana modernista del Gran Salón Cine Doré. Al fons, el monument a Güell i Ferrer.

*1918.- La canzonetista Asunción G. Parreño al Doré.

TEATRE APOLO (I). Teatre i cinema. Paral.lel. 59. (1904-1943)

*1905.- El Teatre Apolo poc després d'inaugurar-se ( Foto: Lluís Girau Iglesias. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El primer Teatre Apolo va ser construit segons un projecte d'Andrés Audet i inaugurat a finals d'octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des del 1901 una barraca on s'hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel entre el carrer Nou de la Rambla (durant molt temps conegut com Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d'aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l'aspecte d'una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.
Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano -després Teatre Victòria-), Joan Socias i Joan Mestres Calvet.
Durant els primers anys s'hi programaren bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l'any 1911 s'hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l'estiu de 1914. En aquell temps hi destacà l'èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915.
L'Apolo romangué com un dels referents del Paral·lel durant l'epoca daurada d'aquesta via barcelonina. Als anys 1920's les sarsueles esdevingueren l'espectacle de més èxit del local. El 1923 s'hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s'hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.
Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l'Apolo barrejat amb varietats. S'hi estrenaren films com Melodias de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d'artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment el local va tancar a l'agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

CINE AMERICA. Paral·lel 121. (1926-1981)

*1930's.- Façana del Gran Cine América

 

La sala Gran Cine América fou l'últim gran local d'espectacles en direcció a Plaça Espanya per la vorera del Paral.lel que limita amb el Poble-Sec. Estava situada al número 121, a la cantonada amb el carrer de Jaume Fabra, i va ser inaugurada l'any 1926. El cinema tenia un aforament considerable que ultrapassava els 1.300 espectadors amb façana de planta baixa i quatre pisos.

Simultanejava les projeccions cinematogràfiques amb números de varietats quan les pel·lícules eren encara mudes. Només en comptades ocasions s'hi van representar peces teatrals. Després, amb l'arribada del sonor,  funcionà com a sala d'estrena. Va tancar portes en els últims mesos de la Guerra Civil i no va reprendre l'activitat fins el 7 d'octubre de 1939 completament reformat . Durant la dictadura va ser bàsicament cinema de reestrena, si bé s'hi van estrenar alguns films com Alma canaria (1950) o Maternidad imposible (1959). 

*1964.- El cine Amèrica apareixia a la cartellera de La Vanguardia del dia 20 de setembre amb aquest anunci que cantava les excel·lències de la sala després de l'última reforma. (Cliqueu a sobre per engrandir la imatge)

L'Amèrica va ser remodelat en profunditat l'any 1964 incorporant aire condicionat i so d'alta fidelitat i va acabar els seus dies convertit en cinema de barri. En els seus últims anys, durant la transició, va projectar alguns programes dobles amb films eròtics fins el seu tancament definitiu a l'any 1981. Als poc mesos el cinema va ser enderrocat. Un edifici d'habitatges ocupa avui el seu lloc.

*1978.- El Cine América, en els seus últims anys, apareix al fons d'aquesta imatge amb els accesos a l'estació del metro de Poble Sec (aleshores Parlament) en primer terme.

*1982.- L'edifici del Cinema America encara conservava les antigues lletres a la façana quan va ser envoltat de tanques per procedir al seu definitiu enderroc.