dimarts, 30 de juny del 2020

DUETTO. Discoteca. Consell de Cent 294. (1982-1988)



Cap als inicis de la dècada dels 1980's el centre de la ciutat s'havia poblat de noves discoteques. Noms com Psicosis, Trauma i Duetto van ser probablement les més conegudes d'aquesta nova generació. Duetto va veure la llum a finals de 1982 i era a la mateixa vorera i a pocs metres de Trauma al carrer Consell de Cent entre Balmes i Rambla de Catalunya. Era un local ampli amb tres ambients diferents: la discoteca pròpiament dita, el club i la boîte. Dyango (novembre de 1982) va ser un dels primers artistes en actuar-hi. Era un local de gent normal, que guardava equidistància entre la progresia i el pijisme elitista d'uniforme.



El local organitzava concursos, festes de carnaval, i portava figures conegudes de la faràndula i l'esport, com les gales de Deportivísimo que van tenir força bona acollida. Animadors com Javier Artiga o Josep Maria Alemany i DJ's com José Luis Mateo o Ricard Grébol van contribuir a donar un toc personal a les nits de Duetto.

*1985.- Actuació de Jose Miguel al Duetto.

*1986.- Flyer de la temporada de Carnaval al Duetto. (Font: Maria José Cabezas Palacios).

Duetto tancava portes després de l'estiu de 1988 i a l'any següent, després d'una profunda reforma, el local iniciava una nova etapa amb el nom de Centro Ciudad.

dissabte, 27 de juny del 2020

HERBORISTERIA FARRAN. Plaça Reial 18 / Passatge Bacardí. (1940-2018)



Herboristeria establerta a la plaça Reial a l'any 1940 per  iniciativa de la família Farran dedicada a la venda a l'engròs d'herbes medicinals i d'espècies per la cuina. La botiga era emplaçada als baixos del numero 18, una finca ocupada aleshores per les pensions PalmaProsL'entrada a la botiga era sota els porxos i amb el pas dels anys va quedar situada al costat de Los Tarantos i el Jamboree. Hi havia però també una entrada al magatzem situada al passatge Bacardí que connecta la plaça amb la Rambla.                . 

L'accés a l'herbolari des del passatge Bacardí

Relleu de fusta amb la figura d'un herborista que hi havia sobre una de les entrades del passatge Bacardí

Durant prop de 80 anys, el negoci va ser un dels més populars de la plaça amb una clientela fidel i del barri. El negoci va haver-se de posar al corrent dels nous temps i el que havia estat inicialment una botiga d'herbes a l'engròs va incorporar també nous productes dietètics i bioecològics d'alimentació i cosmètica natural per tal de mantenir i eixamplar la clientela. Altrament, alguns dels nous veïns del barri vinguts d'altres països, van ensenyar als Farran fórmules d'herbes vingudes de les cultures magribina, indú o argentina.
No obstant això, l'epíleg de la història d'aquesta botiga va ser el mateix que moltes altres de Ciutat Vella. La pèrdua de veïns i clients del barri que van haver d'abandonar-lo a causa de la pressió immobiliària i el turisme creixent i desbordat, molt més partidari de l'alcohol i el souvenir, van dificultar la continuïtat de l'empresa.
A finals de juny de 2018, Carles Farran, l'últim representant de les tres generacions de la família que van regentar l'herboristeria, va decidir tancar definitivament el negoci, convençut que davant la davallada d'ingressos dels últims anys, era ja difícilment viable mantenir-lo actiu amb les noves circumstàncies que afectaven al barri. 

*2018.- Carles Farran al taulell de la seva botiga pocs dies abans de procedir-se al seu tancament definitivament. (Foto: Manolo García/ara.cat)

dilluns, 22 de juny del 2020

CASA ARPÍ: Fotografia. Rambla 38-40. (1944-2015)



Corria l'any 1944 quan Salvador Serra va obrir a la part baixa de la Rambla la botiga fotogràfica Casa Arpí, un establiment singular, que amb el pas del temps esdevindria un referent de visita obligada de tots els bons aficionats a la fotografia. Era al costat del passatge Bacardí, un dels accessos a la Plaça Real des de la Rambla.
Segons comenta Xavier Theros [1], els propietaris de Casa Arpí van fer bons negocis amb els marins ianquis de la Sisena Flota quan van començar a freqüentar la ciutat, el material sovint arribava a la botiga indirectament a través de les prostitutes a les que els hi havien regalat i que després les venien a l'Arpí. El negoci va anar creixent i es va ampliar amb noves dependències a l'edifici del costat. Destacava la planta dedicada exclusivament a articles de segona mà. En els seus últims anys de funcionament van arribar a obrir un petit museu d'antics aparells fotogràfics en un dels altells de l'establiment
El boom de la fotografia digital va representar una ferida mortal per l'Arpí que, malgrat intentar aguantar el negoci, va acabar cedint als imperatius empresarials dels nous temps i va tancar portes d'últim dia de l'any 2015.

*2000's.- La botiga d'Arpí a la Rambla

El logotip d'Arpí en els seus últims anys.

[1].- Theros, Xavier.- Vida i miracles de la Plaça Reial. Albertí Edicions. Barcelona 2019

diumenge, 21 de juny del 2020

CINEMA MANELIC (1930-1939) / CINE ALBÉNIZ (1939-1965). Carrer Sant Jordi 13-15



El cinema Manelic, un dels històrics del barri de Sants, era situat al costat del Mercat de Sants i molt a prop de les vies del ferrocarril que travessaven el barri. De fet, la sala de cinema es va construir sobre l'espai que anys enrera havia ocupat el Velòdrom del Cubell.
Va obrir portes al desembre de 1930 amb un aforament per a 500 espectadors i durant l'agitat període de la República (1931-1939) va servir sovint per aplegat mítings i concentracions polítiques de sindicats, associacions i partits. 

*1930.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 5 de desembre d'aquell any, on s'informa de l'obertura de la sala de cinema Manelic.

*1933.- Localització del Cinema Manelic (després Albéniz) sobre un plànol de l'època republicana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

L'arribada del franquisme va comportar d'entrada un canvi de nom i la sala va passar a anomenar-se Cine Albéniz, un homenatge que el seu propietari Enric Marcé i Planas, gran amant de la música, va voler fer al compositor de Camprodon [1]. Va quedar integrat en el grups de sales de reestrena i feia les funcions de cinema de barri molt freqüentat pels veïns de La Bordeta, Sants i Santa Eulàlia. Compartia pel·lícules  amb d'altres cinemes del barri, bàsicament amb l'Arenas, l'Alborada i el Gayarre, i la qualitat dels films era força deficient pel desgast i la escassa sincronització  els diàlegs.[2]


*1943.-Programa de mà de la postguerra on encara hi figurava l'antic nom de Manelic

*1956.- Un programa de mà de l'Albéniz amb la programació compartida amb d'altres cinemes del barri. (Font: todocoleccion.com)

*1960's.- La façana de l'Albéniz a l'extrem del carrer Daoiz i Velarde, davant les vies del tren durant els seus últims anys de funcionament del cinema.

Aquesta sala va ser una de les primeres en patir el fenomen creixent de la recessió dels cinemes de barri i va clausurar-se a l'octubre de 1965. Després l'espai es va transformar en un pàrquing i al pis superior s'hi va instal·lar un gimnàs on també s'hi entrenaven els practicants de la boxa.

[1].- Munso Cabús, Joan. El cinemes de Barcelona. Editorial Proa. 1995.
[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015

dissabte, 20 de juny del 2020

CARTELLÀRIA BARCELONINA. 1958.

















INSTITUT MENTAL DE LA SANTA CREU (1889-1987)



Aquesta instal·lació per a malalts mentals, coneguda popularment com el manicomi, s'estenia sobre una superfície d'unes 50 hectàrees en un espai situat entre Horta i Sant Andreu de Palomar, que pertanyia a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. Ocupava terrenys de les masies de Ca n’Amell Gran i Ca n'Ensenya a l'actual barri de la Guineueta i va ser construït entre 1885 i 1915.
Era un edifici de grans dimensions que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir d'un idea del doctor Pi i Molist, que va considerar que aquell indret era el més idoni, ateses les seves característiques de ventilació, aigua i llunyania del nucli urbà.
A partir d'un mòdul central, estructuralment estava organitzat en dues ales, una per a cada sexe, que integraven sis pavellons aïllats cadascú i arrenglerats amb dues crugies paral·leles i uns hemicicles als extrems per l'atenció i tractament dels malalts més severs. Tot plegat podia acollir una població de prop de 800 malalts.
Altrament disposava de tot un seguit de serveis complementaris que incloïen menjadors, biblioteca, sales de treball, banys, infermeria, així com sales de billar, teatre i sala d'actes, tot envoltat d'amplis jardins i patis
El doctor Emili Pi i Molist va ser el primer director i dinamitzador del centre. La inauguració oficial tingué lloc el 19 de desembre de 1889.

Emili Pi i Molist (1824-1892)

*1889.- La Vanguardia, en la seva edició del 20 de desembre, publicava aquesta crònica del dia de la inauguració d'aquest gran centre per a malalts mentals. Com es pot apreciar algunes expressions emprades sobre els interns no serien avui políticament correcte. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1960's.- Vista a vol d'ocell del complex des d'una de les ales. (Foto: Fons TAF / Arxiu Nacional de Catalunya)

Cap als inicis dels anys 1970's, l'hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic que envoltava el recinte i una ala sencera de l'edifici principal. Ja aleshores hi va haver intents d'enderrocar-lo, però finalment es va arribar a un acord i va continuar dempeus. El tancament definitiu de l'Institut Mental es va produir el 30 de setembre de 1987 i no va estar exempt de drames personals. Els interns greus que havien viscut allà pràcticament tota la seva vida i no coneixien altre entorn que les dependències d'aquella institució, van ser traslladats a d'altres centres per a malats mentals, bàsicament al Frenopàtic de Les Corts i a Sant Boi de Llobregat. Molts d'ells però, no van sobreviure al canvi. 
D'aquell gran complex només en resten avui l'església i tres pavellons que ocupen la seu municipal del Districte de Nou Barris i la seva biblioteca.

dimecres, 10 de juny del 2020

LES MANIFESTACIONS VIOLENTES DEL PCE (i) A LA RAMBLA. (1977-1978)



Una estampa molt freqüent a la Rambla durant els primers anys de la transició. La policia armada disparant bales de goma per dissoldre els manifestants 

Entre la meitat de 1977 i fins al final de 1978, pràcticament cada setmana, la Rambla i els seus carrers adjacents van ser objecte de continuades i violentes manifestacions, que tenien com a punt comú la seva convocatòria per part d'un grup anomenat Partit Comunista d’Espanya (Internacional) PCE(i).
Aquestes concentracions, sense ser majoritàries, es caracteritzaven per unes grans dosis de violència en els enfrontaments entre la policia i manifestants. Les forces policials i els seus comandaments, encara instal·lats en la mentalitat del franquisme i incapaços d’assumir cap altre paper que l'estrictament represor en aquella delicada etapa de la transició cap a la democràcia, vivien amb preocupació davant d'un futur encara incert en aquells moments i reprimien sense miraments tot el que es bellugava al seu voltant. El panorama sovint acabava amb trencadisses dels vidres dels aparadors, cotxes cremats, les fileres de cadires esteses per Canaletes i desperfectes diversos en el mobiliari urbà. Això va generar les protestes de les associacions de botiguers i comerciants de la zona, que havien de reparar, dia sí i dia també, les nombroses destrosses que els aldarulls provocaven en els seus comerços.
El país vivia aleshores una etapa clau per avançar cap a una democràcia pactada per les forces parlamentàries un cop legalitzats els partits. Els Pactes de la Moncloa suposaven un compromís històric entre dretes i esquerres amb la voluntat de consolidar un estat democràtic. Mentrestant els partidaris de la ruptura veien amb recel aquest escenari, convençuts que mantindria als franquistes a les estructures de poder a canvi de legalitzar l’activitat dels partits polítics.
Sobre els orígens del PCE(i) cal aclarir d’entrada que no s’ha de confondre amb el partit que, amb aquestes mateixes sigles, va ser l’embrió del futur Partit del Treball d’Espanya (PTE) després d’escindir-se del PSUC a finals dels anys 1960's. Les sigles de PCE(i) van ser recuperades per uns quants dissidents d’ideologia maoista que no es van integrar al PTE i que les van mantenir. Malgrat ser un partit d’àmbit estatal, la seva implantació majoritària era a Catalunya i defensaven també la independència i l’alliberament nacionals dels pobles i nacions. Per això, sovint donaven suport a manifestacions en favor dels independentistes canaris de l’MPAIAC que liderava Antonio Cubillo, així com al Front Polisario, una entitat que reivindicava la independència del Sahara Occidental ocupat pel Marroc des de l’anomenada marxa verda de 1975. Altrament, el PCE(i) exigia també la independència d’Euskadi i Catalunya i sovint feia voleiar senyeres estelades amb el triangle vermell.

  
*1977-78.- Octavetes convocant manifestacions signades pel PCE (i). (Font: Arxiu Mel Villalbí).

*1978.- Full volant editat pel PCE(i) ridiculitzant el pacte reformista entre líders de dretes i esquerres. (Font: Arxiu Mel Villalbí).

L'estelada del PCE (i) es caracteritzava pel seu triangle vermell.

La contundència dels militants del PCE(i) a les manifestacions quan tocava enfrontar-se a la Policia Armada destacava per sobre de l’habitual i la pluja de còctels molotov i altres artefactes incendiaris de fabricació casolana, que llançaven a la policia superaven la capacitat de resposta habitual dels agents. Segons el seu ideari, els membres del PCE(i) mai atacaven primer, però quan la policia carregava contra els manifestants o iniciava les maniobres de dispersió amb bales de goma o gasos, calia tornar-s’hi sense miraments i posar als grisos en les màximes dificultat. Els efectius de la Policia Armada, formats i adoctrinats en els criteris de la més salvatge repressió del franquisme intensificaven aleshores la seva rabiosa resposta i aquestes manifestacions solien derivar en autèntiques batalles campals.
Les manifestacions a la Rambla van tenir dues víctimes mortals. Ambdues es produïren quan les primeres manifestacions unitàries i autoritzades de les Diades Nacionals de Catalunya de l’11 de setembre de 1977 i 1978 ja havien acabat. 
Amb els pas dels mesos les estratègies policials per fer front als atacs del PCE(i) es van anar perfeccionant. La incorporació d'infiltrats no era fàcil ja que es tractava de grupúsculs on pràcticament tots els militants es coneixien i la mera presència d'algun estrany generava ràpidament la sospita. En aquells primers anys de la transició, a una part important de les forces policials addictes al franquisme ja els anava bé de presentar a la societat l'arribada de la democràcia com un camí cap al desordre i el caos, amb un augment de la delinqüència inexistent quan manava Franco. Es per això que en molts casos, incentivaven les provocacions i els desordres públics fent servir elements d'extrema dreta o altres personatges del lumpen o dels baixos fons als que fins i tot recompensaven econòmicament per fer la feina. En aquesta tessitura encendre el foc durant una manifestació convocada pel PCE(i) a la Rambla no resultava gens difícil i les conseqüències de la violència que s'hi desplegava eren greus. Sovint s'especulava en què el PCE(i) era en realitat un muntatge policial per desprestigiar els moviments radicals, mentre els militants del PSUC veien amb mals ulls aquest grupúscul per la confusió que generava en l'opinió pública el seu nom coincident amb el del seu partit germà, el PCE de Santiago Carrillo compromès amb una transició a la democràcia pactada i sense incidents.  
Com hem apuntat abans, la crònica negra d'aquestes manifestacions ha deixat per a la història dos morts. La primera víctima mortal va ser el jove de 28 anys, Carlos Gustavo Frecher, que va caure mort per un tret de bala l'11 de setembre de 1977 a l'entrada de la cafeteria/discoteca Georgia al carrer Pelai, quan ja la nit s'estenia sobre la ciutat i el ciutadans contemplaven en diferit als televisors de les seves llars la gran manifestació de la tarda del Passeig de Gràcia. Els voltants de la Plaça Catalunya eren plens de policies armats que repartien estopa sobre tots els que circulaven en un intent desproporcionat d'evitar que revifessin els incidents que s'havien produït a la Rambla hores abans. Frecher, que no tenia afiliació política coneguda i no havia anat a cap de les manifestacions d'aquella Diada, segons va manifestar la seva vídua, vivia al carrer del Carme i li havia dit a la seva dona sortia a donar una volta. No tornaria a casa [1].                              
A la diada de l'any següent el mort va ser Gustau Adolf Muñoz Bustillo un jove de només 16 anys militant del PCE(i), no pas de classe obrera sinó de família ben posicionada domiciliada a la Ronda del General Mitre. Va rebre un tret a l'esquena al carrer Ferran tocant a Avinyó on hi havia el Sindicat de Banquers, mentre corria en direcció a la Rambla. Mai es va aclarir del tot qui va prémer el gallet de l'arma des d'on va sortir la bala. Després d'aquest segon episodi mortal i d'una redada massiva de militants preparada amb detall per la policia després de l'enterrament de la víctima al cementiri de Montjuïc, la pràctica totalitat del PCE(i) va ser desarticulada. Molts dels detinguts van anar a la presó a l'espera d'uns judicis que encara trigarien anys a celebrar-se. Després d'aquests fets, la Rambla recuperaria poc a poc la seva tranquilitat.

[1].-  Ballester, David i Vicente, Manuel. Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició (1975-1980). Editorial Base. Barcelona 2019.

diumenge, 7 de juny del 2020

BAL MUSET. Marquès de Barbarà 7. (1930's)


*1934.- Anunci del Bal Muset a les planes de Papitu.

El fenomen de les taxi-girls va irrompre amb força a la Barcelona canalla dels anys 1930's. La fórmula era prou senzilla. Una bona colla de noies de bon veure esperaven al voltant de la pista de ball als homes que prèviament havien adquirit uns cupons a l'entrada del local. Amb cada cupó ells tenien dret a un ball amb la dona lliure que més els hi agradava i abans de començar el ball li lliuraven un dels cupons. L'empresa propietària del local se'n quedava una part i l'altra quedava en mans de la noia que al final de la jornada canviava per diners els cupons que havia rebut. Tot i que no era un sistema de prostitució strictu sensu, sí que sovint suposava un primer contacte per acabar més tard al llit. No obstant això, la moda d'aquests locals va fer que s'anunciessin com a simples acadèmies de ball, on els homes innocentment hi anaven només a aprendre a ballar. Sigui com sigui, era un manera d'arrodonir els migrats sous que les noies guanyaven en altres feines més convencionals.
Segons Francisco Madrid, el primer d'aquests locals de noies-taxi que va establir-se a Barcelona va ser el Bal Muset del número 7 del carrer Marquès de Barbarà (o simplement Barbarà perquè els títols nobiliaris solien desaparèixer en el llenguatge popular dels carrers -Asalto a seques n'éra un altre exemple-). 
A banda de les ballarines, que segons la publicitat de l'època eren 150, i del clients àvids d'arrambar tot el que podien, el local presentava també altres actuacions com la de la ballarina basca Elisa Iza, que s'havia fet popular guanyant la marató de ball al Teatre-Circ Olympia. L'orquestra Wikings Band i l'acordionista Ibáñez eren també habituals al local, que era obert durant 12 hores continuades, de 4 de la tarda a 4 de la matinada. 
L'esclat de la Guerra Civil i la caiguda de la República acabarien fent desaparèixer el local.


*1934.- La publicació Guía Nocturna (Sólo para hombres) incorporava en una sola edició els llocs de diversió i desenfrè de Barcelona, Madrid i València. En el capítol barceloní no hi faltava el Bal Muset que figurava en l'apartat de cabarets. (Font: todocoleccion.com)

dissabte, 6 de juny del 2020

PATRONATO DE APUESTAS MÚTUAS DEPORTIVO BENÉFICAS-1X2. Ferlandina 2. (1973-1993)

Agraïments a JAUME SUSANY i FRAN J. GARCÍA

*1978.- Imatge de l'edifici de la Delegació del PAMD a l'inici del carrer Ferlandina. (Foto: J. López-Llauder).

A l'any 1972, la Diputació de Barcelona va començar a construir un edifici al Raval per a la Delegació del Patronato de Apuestas Mútuas Deportivo Benéficas que gestionava les travesses (la popular Quiniela-1X2). L'anterior seu d'aquest organisme havia estat situada a l'edifici de l'Avinguda de la Catedral número 9 i havia quedat petita per l'auge d'aquest sistema de joc d'apostes futbolístiques creat al 1946 i monopolitzat per l'estat, que requeria d'unes noves oficines administratives.

*1971.- Notícia publicada a La Vanguardia al gener d'aquell any sobre l'aprovació del projecte del nou edifici del PAMDB

El nou edifici, que finalment va ser inaugurat al maig de 1973 i era de tonalitat blavosa i quatre plantes d'alçada. va quedar com un nyap pel seu trencament radical amb l'estètica de les construccions del barri, la majoria datades de finals del segle XIX i per l'estretor del carrer que tampoc permetia d'una visió general del conjunt. Els terrenys de l'antiga Casa de la Caritat, que avui acullen el MACBA i el CCCB, havien passat a propietat municipal a través d'un conveni amb la Diputació, que s'havia reservat alguns espais per construir-hi edificis 

*1973.- Reordenació dels terreny de l'antiga Casa de la Caritat i localització de la zona on es va construir l'edifici de la Delegació del PAMDB. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1973.- Medalla commemorativa de la inauguració de l'edifici. (Font: todocoleccion.com)

La vida d'aquest edifici no va ser molt llarga. El nou ajuntament democràtic tenia l'objectiu d'habilitar una gran zona cultural en aquell sector. El PAMDB el va posar a disposició de la Diputació de Barcelona el primer dia de desembre del 1993 i l'últim dia d'aquell mateix mes va quedar fora d'ús. 
Tot seguit seria enderrocat per acabar d'executar la nova ordenació de l'entorn de la plaça dels Àngels dins el projecte del nou Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).


*1991.- Últims anys de l'edifici del PAMDB. Aquí el podem veure marcat en groc, quan ja estaven en marxa les obres de construcció de l'edifici del MACBA (Foto: Fons ANC).

divendres, 5 de juny del 2020

MARIO'S. Boite. Restaurant. Discoteca. Santa Caterina de Sena 28. Pedralbes. (1966-1979)


Remenant en la història d'aquest local d'oci de la zona alta de Pedralbes, que més tard seria conegut com a Monroe's o Quartier, trobem els primers senyals d'ocupació d'aquest edifici del carrer Santa Caterina de Sena, tocant a la carretera d'Esplugues, cap a finals dels anys 1950's amb el nom d'Arizona. El nom de Mario's apareix a mitjans dels anys 1960's, conservant el nom original com a boite Mario's Arizona (1966), que poc després (cap al 1968) quedaria escurçat simplement a Mario's


*1966.- Aquest anunci demanant un encarregat pel restaurant de la sala de festes, quan al principi es deia Mario's Arizona, és la primera notícia trobada a les hemeroteques d'aquest local. Era al gener d'aquell any. (Font. Hemeroteca La Vanguardia)


Amb el nom de Mario's Arizona el local va tenir un existència efímera. No obstant, aquella zona tant allunyada del centre i envoltada de barris benestants amb poca demografia i moltes torres amb jardí començava a poblar-se de pisos de luxe i continuava tenint un glamour especial pels que buscaven espais d'oci més intimistes i envoltats de la pàtina burgesa que representava la zona. 
El 1968 ja com a Mario's el local va iniciar una nova etapa amb un canvi d'imatge gràfica que enterrava els cactus arizonencs i ens presentava una misteriosa dona amb barret que ens picava l'ullet. El local  en poc temps va començar a programar espectacles i varietats de més entitat que en l'anterior etapa. 
Hi destaca la representació al 1971 del vodevil musical Una noche cualquiera de 1920 - Belle èpoque Barcelona-París amb el dibuixant Jaume Perich participant en la il·lustració del programa de l'obra.



*1971.- El programa de mà de l'espectacle Belle èpoque Barcelona-Paris,. que va oferir Mario's amb Merche Mar i Dodó Escolá com a intèrprets més destacats. (Font: todocoleccion.com. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).


*1972.- Mario's a la cartellera de La Vanguardia anunciant l'actuació dels Hermanos Calatrava. 

Van ser artistes habituals a l'escenari del Mario's en aquells primers anys de la nova dècada el showman nordamericà Gary Sneed i la vedette catalana Merche Mar

*1970's.- La popular vedette de El Molino Merche Mar va tenir també les seves nits de glòria al Mario's. (Foto: Alfredo). 

L'arribada de la democràcia al país va accentuar aquella zona del barri de Pedralbes, molt solitària a les nits, com un dels nuclis de la prostitució a peu de carrer. El local, com era obligat aleshores, va incorporar l'erotisme i els espectacles sexys, més pujats de to, a la seva programació habitual i es presentava ja com un Night Club Cabaret

*1976.- Programació de Mario's del mes de juny. (Font. Hemeroteca La Vanguardia).

Mario's tancaria la seva història a finals de la dècada dels 1970's. Com apuntàvem a l'inici d'aquesta ressenya, el local viuria temps millors en popularitat quan va esdevenir posteriorment Monroe's, Quartier Pedralbes i finalment només Q.