APOCALYPSE. Discoteca. Lepant 408. (1986-1996)

Discoteca situada al barri del Baix Guinardó a prop de l'Hospital de Sant Pau i davant mateix de l'antiga caserna militar de Girona. Un barri de profunda tradició discotequera que va comptar amb els legendaris locals com el Club Doble Zero o el Romano di Capri.

L'Apoca, com la coneixien els seus asidus i fidels parroquians, va obrir portes al maig de 1986 amb la pretensiosa etiqueta de Mega Discoteca. Era certament un local de gran format que permetia un considerable aforament. L'ambient interior era amenitzat per la presència de noies de bon veure que ballaven permanentment enlairades sobre unes plataformes. La gran sala d'abaix es complementava amb una altra de més petita al nivell superior on generalment es punxava pop espanyol.

En el seus primers anys va ser un territori ocupat per Albert Malla i els seus programes radiofònics en directe musicals de la Cadena Catalana

Tampoc hi van faltar històrics concerts com el que al febrer de 1987, aprofitant el tancament de l'Studio 54,  va protagonitzar el grup punk britànic The Damned amb la parròquia ballant pogo i produint algun damnificat en el joc d'empentes

Al maig de 1992, amb José Baron com a director de la sala, es va celebrar el sisè aniversari del local amb la presència de Fernando Martínez Fernandisco, conductor dels 40 Principales i del popular DJ d'Studio 54 Raúl Orellana.

El 1995, la sala Apocalyse, juntament amb el Sutton del carrer Tuset, van ser les dues primeres en instal·lar la Love Affair un curiós artefacte que feia les funcions de celestina on podies deixar les teves dades personals a l'abast de qualsevol que volgués intentar lligar.

A partir de 1996 l'epíleg de l'Apocalypse l'escriuren altres noms que va adoptar la sala com van ser Illusion, NT7 y K-Chem fins a l'enderroc final del local per a construir-hi un edifici de nova planta. Els veins del barri segur que ho van agrair perquè els incidents a la porta eren constants.

CINEMA DORÉ (1936-1938); DURRUTI (1938); DORADO (1939-1994); CLUB DORÉ (1994-2006) i ARIBAU CLUB (2006-2018). Gran Via de les Corts Catalanes 565-567.

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Aquesta històrica sala de cinema, molt popular per la seva centralitat i permanència al llarg de gairebé 82 anys, tot i que amb freqüents canvis de nom. es va inaugurar el dia 4 d'octubre de 1936, ja en plena Guerra Civil, amb pretensions propagandístiques i amb el nom de Cinema Doré. En el seus orígens responia a una iniciativa empresarial de Manuel Reverter López. L'esclat de la guerra però, el va deixar en mans de la CNT-FAI, que el va confiscar com era habitual en aquells temps. Els anarquistes el van posar en funcionament amb la projecció d'un programa que incloia els films Es mi nombre, Guerra sin cuartel, El pueblo en armas i un curt metratge de propaganda. L'aforament era de 699 localitats repartides entre platea i amfiteatre.  

La puixança anarcosindicalista als carrers i a les empreses va propiciar posteriorment el canvi de nom a Cine Durruti a partir del 5 d'abril de 1938 en homenatge al dirigent llibertari mort a Madrid.

*1936.- Entrada de l'original Cine Doré. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1938.- Anunci publicat a La Vanguardia el dia 5 d'abril d'aquell any en el que es donava notícia de la inauguració del Cine Durruti, en realitat un canvi de nom de l'original Doré.

*1938.- Les entrades del Cine Durruti duien la bandera de la CNT-AIT impresa. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

En acabar la Guerra Civil es va retornar la propietat del cinema a Reverter que el va reobrir el 1939 novament com a Cine Doré amb la projecció de ¡Ahí viene la Armada!, Tres lanceros bengalíes i un Noticiario de Falange. Aquest retorn al nom original va ser però, molt efímer. La nova normativa sobre noms d'establiments i comerços el va obligar a adoptar la forma espanyolitzada com a Cine Dorado a partir de l'1 de març de 1939. Pygmalion y Nobleza baturra van ser les primeres pel·lículas projectades en la nova etapa com a Dorado, nom amb el que va romandre a les cartelleres d'espectacles fins al maig de 1994.

*1968.- Una entrada del Cine Dorado (Font: todocoleccion.com)

 

*1990.- Façana del Dorado durant els últims anys amb aquesta denominació.

 

 Durant una gran part d'aquesta etapa i ja sota la direcció empresarial de Pere Balaña la sala es va especialitzar en pel·lícules infantils i de dibuixos animats. A l'estiu de 1994 va ser sotmès a una important reforma interior amb la seva divisió en dues sales de 441 i 265 localitats i també exterior molt visible amb el canvi de disseny a la façana. El nom també va mutar a Cinema Club Doré.

 

*2006.- L'entrada a les dues sales del Club Doré amb la seves últimes projeccions amb aquest nom. 

 

El darrer tram de la història de la sala arrenca al febrer de 2006 quan el Grup Balañá el va vincular, almenys de nom i malgrat la distància, als multicinemes Aribau amb la nova denominació d'Aribau Club.

Després de dotze anys de funcionament la sala va tancar, pràcticament sense anunci previ, el 29 de juliol de 2018 amb la projecció de Mary Shelley i  Lola Pater. Balañá ja havia abordat una profunda reconversió de les seves sales del centre de la ciutat. El tancament de l'Aribau Club s'afegia a les desaparicions esdevingudes uns anys abans amb les sales Rex (2010), Urgell (2013) i Club Coliseum (2014) del mateix propietari, que havia decidit centralitzar la seva oferta al centre de Barcelona en els complexos de multisales Arenas i Aribau.  

L'Aribau Club cal recordar-lo també perquè va arribar a ser un petit racó cinèfil on s'hi celebraven tres Festivals de Cinema localitzats a Barcelona: el Docs Barcelona i el D'A (cinema independent) i l'In-Edit (documentals musicals).

*2018.- Últims dies de l'Aribau Club. (Foto: Bea Sancho).

DEPORTES MARTÍN. Material esportiu. Avinguda de la Llum (1943-1950's) i Plaça Urquinaona (1944-1988)

 

Mariano Martín i Benito García

 

Mariano Martín (Dueñas. Palència 1919 - Cabrils. Barcelona 1998) va ser un dels grans davanters del Barça dels anys 1940’s. Destacava per la seva capacitat golejadora i per la seva valentia entrant a rematar.

Associat amb Benito García Cano (Honrubia de la Cuesta. Segòvia. 1915 - Barcelona 1999), Martín va obrir al 1943 una botiga de material esportiu al local número 48 de l’Avinguda de la Llum. Aquesta galeria comercial soterrània situada sota el carrer Pelai s'acabava d'inaugurar  i durant els seus primers anys de funcionament va adquirir una gran popularitat i era força visitada per barcelonins i forasters. Martín era aleshores al cim de la seva carrera esportiva fins que una inoportuna i greu lesió en un partit amistós el va marcar, amb només 25 anys, per tota la resta. Ja no va tornar a ser el mateix i el Barça li va donar la baixa el 1948 acabaria els seus dies com a futbolista al Nàstic de Tarragona i al Sant Andreu.

*1944.- Tarja publicitària de la primera botiga de Deportes Martín a l'avinguda de la Llum. (Font: todocoleccion.com)

Benito, per la seva banda, menys conegut com a futbolista, era un defensa lateral també del club blaugrana amb fama de dur i expeditiu. Els dos socis varen veure en la comercialització de material esportiu un bon negoci. Benito més dotat pel negoci, portava l'administració, mentre que Martín amb la seva popularitat com a golejador era el reclam idoni i ell mateix feia cap sovint a la botiga per vendre material i compartir estones amb els seus admiradors, sobretot durant les campanyes de Nadal. 

Aprofitant la notable presència de la indústria tèxtil a Catalunya van començar a fabricar la seva pròpia marca d'equipament esportiu. En aquells anys molts equips en comptes de samarretes vestien camises botonades per la part de davant per jugar els seus partits. Als anys 1950's Deportes Martín va comercialitzar una pilota de futbol composta de divuit peces cosides, que van batejar amb el nom comercial de Nitram (que coincidia amb Martín a l'inrevès)

*1955.- Publicitat d'una pilota de futbol marca Nitram de les que es venien a Deportes Martín.

Tot i que el negoci funcionava força bé a la botiga de l'Avinguda de la Llum, els dos socis van decidir d'obrir nova botiga a la superfície. El nou local escollit era al número 7 de la plaça Urquinaona, als baixos de la Casa del Marquès de Sentmenat. La nova botiga va ser inaugurada el 22 de desembre de 1944. Allà van continuar el negoci i a l'any 1974 el vell edifici va ser enderrocat i substituït per un modern edifici d'oficines, als baixos del qual van renovar la botiga que va quedar emplaçada davant del nou gratacels conegut com a torre Urquinaona, just on arrenca el carrer d'Ausiàs Marc. 

*1986.- Publicitat de Deportes Martín en ocasió de la inauguració de la seva nova botiga a Rambla de Catalunya.

 

Després d'obrir una altra botiga a la Rambla de Catalunya, al 1988 els dos socis, que ja havien traspassat als seus fills respectius la continuïtat del negoci, van decidir separar-se. Benito García fill va continuar amb l'empresa que avui coneixem com BenitoSports, un negoci que disposa d'una notable quantitat de botigues de material esportiu escampades per la ciutat i els seus centres comercials.

OFICINA PRINCIPAL DE CORREUS. Plaça Urquinaona / Jonqueres. (1904-1929)

*1920's.- Emplaçament de l'edifici que acollia la seu de l'oficina principal de Correus a la Plaça Urquinaona.

El dia 4 de març de 1904, l'oficina central de Correus, que fins aleshores havia estat situada a la plaça Bonsuccés, va ser traslladada i oberta al públic a l'edifici del número 9 a la plaça Urquinaona cantonada amb Jonqueres. Allà quedaria emplaçada fins a la inauguració el 1928 del gran edifici de la plaça d'Antonio López a la part baixa de la Via Laietana.   

Altres emplaçaments anteriors de les oficines centrals de correus a Barcelona van ser al carrer del Correu Vell, i a la Casa Gibert de la primitiva Plaça Catalunya.

*1904.- A La Vanguardia del dia 4 de març es donava la noticia de l'obertura de la nova oficina central de la Plaça del Bisbe Urquinaona.

 

*1919.- Aglomeració de públic davant l'entrada de l'Administracio Central de Correus de la plaça Urquinaona. A l'esquerra el carrer Jonqueres i al fons es pot endevinar la silueta el cimbori de la catedral. (Foto: Marín / La Hormiga de Oro).

*1929.- Camions de repartiment a la porta de Correus. A la dreta de la imatge s'hi pot veure un cartell de l'Exposició Internacional de 1929. (Foto: Gabriel Casas i Galodardes).

Posteriorment al 1931, l'edifici es va reformar seguint un projecte de Francisco Gil González per encabir-hi el cinema Urquinaona, inaugurat el 16 de maig d'aquell mateix any.
Després de la Guerra Civil, a partir de 1943, el local va acollir la sala de Teatre i Cinema Borràs que encara avui subsisteix al mateix edifici.

 

SALÓN GRANADA. Ball. València 569. El Clot (1953-1966)

Una de les sales de ball de barri molt arrelada a la vida del Clot fou el Salón Granada, que va estar actiu durant bona part dels anys 1950's i 1960's. Era situada al número 569 del carrer València entre els de la Independència i Xifré.

La primera vegada que aparegué a la cartellera fou al març de 1953, amb una oferta presentada com a ball familiar que era amenitzat en directe per diverses orquestres.  

*1953.- Primer anunci publicat a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia referent al Salón Granada.

A partir de 1955 el Salón Granada comença a aparèixer habitualment a la cartellera anunciant sessions de ball els dissabtes al vespre i els diumenges a la tarda.

 

Deu anys més tard, al 1965, el local fa un canvi d'orientació i busca aliniar-se i posar-se en sintonia amb els nous temps. Escurça el seu nom deixant-lo primerament en Granada's (ja al 1964) i després només en Granada i comença a programar concerts de conjunts emergents com Los Jóvenes (28 de novembre) o Los Vampiros (8 de desembre) o bandes ja consolidades com Los Jóvenes o Los Gatos Negros (21 de novembre). La pista d'aquesta sala es perd a la primavera de 1966. 

 

 

*1965.- Anuncis de l'última época del local, ja només conegut com a Granada. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

 

Alguns dels artistes, orquestres i grups musicals que van actuar a la sala Granada:

1953
Bohemios
Cubanacan

1954
Ámbar

1955
Granada
Niza

1956-57
Cuban Boys

1958
Joaquín Egla i Picos Pardos

1959
Antonio Campany i Picos Pardos
José Ventura

1960
Gran Gala

1961-62
Dinamicos

1965
Los Rágares
Orquestra Gran Palace i Martín Salvador
Abilio y su Combo
Orquestra Cataluña i Sergio
Los Gatos Negros
Los Vampiros

1966
Los Centauros
Los Pingüinos
Los Wandals

PAVELLÓ DEL TRAMVIA DEL TIBIDABO (1910-1925)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE i MAITE MAR

 

 

 

*1910's.- El pavelló del tramvia del Tibidabo (enquadrat en groc) davant de l'imponent edifici de La Rotonda. Com es pot comprovar a la dreta de la imatge superior, el carrer Balmes no arribava encara fins aquesta zona on hi havia un considerable desnivell com s'aprecia encara millor a la segona foto. (Font: Autor desconegut. Centre Excursionista de Catalunya).

L'enginyer reusenc Mariano Rubió i Bellver (1862-1938) va projectar al 1907 un petit edifici a la cantonada del Passeig de Sant Gervasi amb l'avinguda del Tibidabo, just davant de La Rotonda, per acollir, a manera de sala d'espera, als usuaris del tramvia que pujava cap a Collserola i permetia després enllaçar amb el funicular i arribar fns al cim del Tibidabo.

 

Retrat de Mariano Rubió i Bellver.

 

Rubió havia fet la carrera militar a Guadalajara i després d'haver estat destinat a Maó, on col·laborà en la reforma de la fortalesa de la Mola, va establir-se a Barcelona al 1896 i es va donar de baixa de l'exércit al 1901. Posteriorment va ser contractat pel doctor Salvador Andreu per dirigir el projecte d'urbanitzacio de la muntanya del Tibidabo.

El tramvia del Tibidabo, que va fer-se popular posteriorment amb el nom de tramvia blau (tot i que en els seus inicis lluïa tons verdosos a la seva carcassa), va entrar en funcionament el 20 d'octubre de 1901 i molt aviat va tenir una gran acollida entre els ciutadans, perquè era practicament l'únic mitjà no privat per accedir a la muntanya.

*1907.- Plànols del projecte inicial de Mariano Rubió.
 

L'edifici projectat per Rubió era una mena de baixador, que va ser bastit amb vidre i ferro i cobert amb una cúpula arrodonida. Disposava d'una carbonera soterrada i al nivell del carrer acollia una sala d'espera d'àmplies dimensions, així com una cuina i un lavabo, A l'exterior una grapat de taules i cadires disposades a manera de terrassa permetien als usuaris prendre les seves consumicions mentre a l'interior sonava música de gramola. S'hi servien refrescs, cafès, granitzats i mantecados.

 

*1910's.- El pavelló del tramvia amb el personal que habitualment hi treballava. (Foto: Autor desconegut). 

 

*1910's.- La porta d'entrada era presidida per un rètol on hi figurava escrit Pabellón de la Gran Avenida de Tibidabo  (Foto: Autor desconegut. Arxiu Municipal de Barcelona). 

 

La vida d'aquesta instal·lació no fou gaire llarga i no són moltes les imatges que se'n conserven. El 1925 el pavelló fou enderrocat i allà mateix, al costat de la finca de la Tamarita, s'hi va construir una torre, avui també desapareguda, on va viure Madronita Andreu (1895-1983), fotògrafa i filla del doctor Andreu.