WU-LI-CHANG. Dancing Cabaret. (1934-1938)

L'any 1934, el popular cabaret Casa Sacristà del carrer Cid cantonada Peracamps, va acometre una reforma integral per convertir-se en el Wu-Li-Chang. Antonio Sacristà, el seu propietari, va encarregar a Opisso els dibuixos i la decoració amb motius xinesos de l'interior del  renovat local en el que dominava el color groc. La reforma incorporava també una plataforma que s'aixecava mitjançant un dispositiu mecànic i permetia a l'artista actuar enlairat en relació al públic. Tot plegat era un intent de donar una pàtina de distinció al local i ampliar el seu univers de clients -més enllà de turistes, xafarders agosarats, mariners i gent de mal viure- tot trencant amb la seva històrica imatge de local maleit.

*1935.- Els neons verticals de La Criolla i del Wu-Li-Chang cara a cara un a cada costat del carrer Cid. 

Però continuant amb la tradició que havia fet famosa l'antiga Casa Sacristà, el nou Wu-Li-Chang es va especialitzar en espectacles de transformisme. Allà va triomfar el popular Mirko, un transformista gallec que imitava amb molta gràcia les grans estrelles de l'època (Pastora Imperio i Conchita Piquer).

El 1936 la Generalitat va prohibir els espectacles de transformistes i d'imitadors d'estrelles, la qual cosa va portar el Barri Xino a una etapa de decadència que l'esclat de la Guerra Civil encara agreugaria més.

El Wu-Li-Chang desaparegué definitivamente el 1938 amb els primers bombardeigos sobre la ciutat, que varen afectar considerablement la zona sud del Barri Xino, la més propera al port.

*1934.- Mirko, una de les figures més populars del Wu-Li-Chang

*1935.- Dues imatges de la clientela habitual del Wu-Li-Chang atenta a les evolucions dels transformistes. (Fotos: Autor desconegut)

* 1936.- Un transformista actua sobre la plataforma enlairada del Wu-Li-Chang

GRANJA LEZO (1946 - 1990's)

Una granja clàssica, distingida i entranyable, situada al número 237 del carrer Provença tocant a Rambla Catalunya. Al seu interior el color blanc era l'amo absolut de l'escena, amb un mostrador impecable a mà dreta i portes de marqueteria. Uns cambrers perfectament uniformats de blanc i negre i unes taules ben ordenades completaven l'espai, envait sempre per un aroma concentrat de llet calenta, xocolata i cafès. Uns grans ventiladors giratòris d'hèlix, que penjaven del sostre, feien la seva feina a l'estiu.

La granja Lezo, que obria els diumenges,  tenia una clientela majoritàriament femenina. Era freqüentada sobretot per àvies àvides d'endolcir el seu paladar, que conversaven sobre els canvis massa accelerats de la vida quotidiana, mentre remenaven la nata del seu suís. Un lloc per idoni per llegir o simplement per olorar.

Els preus guardaven relació amb la seva distinció. A l'any 1989 un suís hi costava 280 pessetes de l'època que no era poc. També s'hi venia orxata, granissats i gelats, amb un gran mural que informava al client sobre els components de cada especialitat. 

A començaments dels noranta la febre comercial va aconsellar als propietaris de Lezo vendre el local i la ciutat va perdre una petita joia. 



VIRGIN MEGASTORE Passeig de Gràcia-Gran Via (1992-1998)

Aquella Barcelona olímpica de 1992 va viure moments d'efervescència i eufòria en una conjuntura que propiciava l'endegament de tot tipus de negocis. En aquest context, quatre anys abans que FNAC aterrés a Barcelona amb l'obertura de la seva primera botiga a l'Illa Diagonal, l'empresa britànica Virgin, propietat de Richard Branson, obria un impressionant megastore de tres pantes i 1.500 metres quadrats dedicats a la indústria del disc i el video, a banda de jocs d'ordinador i entrades per a concerts. Aquesta gran superfície era als baixos de l'edifici de l'antic Banco Rural y Mediterráneo al número 16 del passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via. 

A finals del mileni passat quan les mules i el top manta ja començaven a amenaçar seriosament  la indústria discogràfica, els directius de Virgin van decidir tancar totes les seves botigues a Espanya. El Virgin Megastore barceloní va abaixar definitivament les persianes a l'agost de 1998 ofegat pels deutes després de només 6 anys d'existència. Aquell calorós mes de juliol, de forma  inesperada, s'anunciava el seu tancament i es liquidaven totes les existències. Durant dues setmanes es formaren llargues cues per a comprar discos a preu de saldo.

SEARS. Diagonal (1967-1983)

L'empresa nordamericana Sears Roebuck va inaugurar el dia 30 de març de 1967 els seus primers grans magatzems a Europa en un modern edifici aixecat a la cantonada Diagonal-Villarroel amb entrada també pel carrer de Buenos Aires. La presència de Sears va contribuir a dinamitzar la zona de Calvo Sotelo (avui plaça Francesc Macià). L'illa Urgell- Buenos Aires-Villarroel-Diagonal va ser edificada integrament en poc anys. En el mateix espai on cinc anys enrera només hi havia un solar, que havia format part de la Granja Experimental, s'hi van aixecar en un tres i no res -juntament amb els magatzems Sears-, el bloc d'habitatges Quinta Avenida, l'edifici d'assegurances Winterthur i una torre de 22  pisos propietat del Banco de Madrid.

Sears només tenia la meitat de l'alçaria de El Corte Inglés de plaça Catalunya i va presentar-se en societat amb una targeta que permetia comprar sense diners amb la frase que va posar de moda la publicitat de l'empresa: "Sólo diga ¡Cárguelo a mi cuenta!", o amb aquella altra que deia "Satisfacción garantizada o le devolvemos su dinero".
El 1983 Galerias Preciados va assumir la direcció del centre incorporant-lo a la seva cadena i sense fer modificacions substancials en l'edifici.
Finalment el desembre de 1995 va adquirir-lo El Corte Inglés que va fer una reforma integral amb ampliació de l'edifici original.

*1965.- Els fonaments del futur edifici de Sears en construcció. Al fons es pot veure la Diagonal i l'últim tram del carrer Villarroel. (Foto: La Vanguardia)

*1968.- Vista a vol d'ocell dels magatzems Sears poc després d'inaugurar-se. Davant veiem l'edifici Winterthur encara en construcció. (Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya) 

PALAU DE L'AGRICULTURA. (1929). Parcialment enderrocat

Comparació entre el Palau de l'Agricultura original del 1929 (imatge de dalt) i les parts que s'han conservat fins a l'actualitat. 2010 (Imatge inferior) 

El Palau de l'Agricultura, construit el 1929 al capdamunt del carrer Lleida amb motiu de l'Exposició Universal, va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas (1899-1959) i Manuel Maria Mayol i Ferrer (1898-1929).

Era un dels palaus més grans de l'exposició amb una superficie que ultrapassava els 16.000 metres quadrats. Tot el conjunt es distribuia al voltant d'un gran pati central amb diverses naus i galeries porticades. Els materials de construcció varen ser els habituals en la majoria dels palaus de l'exposició: terracota, estucat blanc i sostres de teules

Després de la Guerra Civil, el conjunt va acollir el mercat de les flors i va perdre tota la seva ala més propera al teatre Grec que va ser enderrocada per construir-hi un edifici d'habitatges baix.

Amb l'arribada de la democràcia el mercat central de la flor va ser traslladat a Mercabarna. A partir dels anys vuitanta tot el sector seria progressivament rehabilitat per instal.lar-hi diversos equipaments per espectacles teatrals. Primerament, el 1985 la nau perpendicular al carrer Lleida va ser condicionada per acollir-hi l'espai teatral (i més tard de dansa) del Mercat de les Flors i es va restaurar tot l'edifici annex. L'interior de la cúpula va ser decorat per Miquel Barceló.

A partir de l'any 1999 l'altre sector va ser també rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure amb entrada principal pel passeig de Santa Madrona. El nou teatre va obrir portes el novembre de 2001. També es va urbanitzar la plaça interior, que es va dedicar a Margarida Xirgú. Al sector sud original, també desaparegut, s'hi va construir més tard l'edifici de l'Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor.  

   

*1928/1929.- Quatre imatges de la part desapareguda del Palau de l'Agricultura. Les dues superiors captades des del passeig de Santa Madrona (abans i després d'urbanitzar-se l'entorn) i les dues inferiors des del pati interior (avui plaça de Margarida Xirgú).

MOBLES LA FAVORITA. (1971-2007)

Situat a la cantonada entre els carrers Comte d'Urgell i Sepúlveda, l'edifici central de vendes de Mobles La Favorita va ser dissenyat per l'arquitecte Ramon Bernat i construit el 1971. La construcció de 10 plantes d'alçada era tota encofrada de fibra de vidre. Presentava una singular i polèmica façana de color groguenc pàl·lid i textura ondulada, amb diversos cossos sortints disposats de manera aleatòria a les diverses plantes de l'edifici.
El cronista barceloní Lluís Permanyer el va incloure dintre de les construccions més poc agraciades de la ciutat en el seu llibre La Barcelona lletja.

Amb l'enderrocament de l'edifici a l'any 2007 La Favorita no tancava el negoci, ans al contrari, iniciava un nou periode d'expansió d'aquesta empresa propietat dels germans Cubiñá i fundada a començaments del segle XX. Un edifici d'habitatges més baix, construit per Metro3, va ser aixecat en aquest solar quan va desaparèixer el de la fàbrica de mobles.

CINE VIRREY (1959-1985)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

 

Un cine típic de barri, situat al número 10 de la mateixa plaça del Virrei Amat, oferia programes dobles en sessió contínua familiar amb projecció de pel·lícules de reestrena.
El Virrey va obrir portes el mes de desembre de 1959. Era una sala de grans dimensions amb capacitat per a 1.500 espectadors, que tenia dos accesos. El principal per la mateixa plaça Virrei Amat i un altre pel carrer de la Jota, que habitualment s'utilitzava per la sortida dels espectadors. Va ser promogut pels germans Santiago i Eduardo Ballarín Reyes, que també eren els propietaris del cinema Venecia. A finals dels anys cinquanta, el metro arrivaba ja fins a la zona i la construcció continuada de nous blocs de pisos incrementava la demografia de la zona, la qual cosa feia d'una sala de cinema un negoci rendible.
L'estiu de 1962 s'hi van celebrar els Jocs Florals de les festes de Santa Eulàlia de Vilapicina.
L'adveniment del video domèstic, autèntica plaga per aquest tipus de sales, va provocar la seva desaparició l'any 1985.  L'edifici fou enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges i unes galeries comercials.

*1960's.- Els dos accessos al cinema Virrey. A dalt el de la plaça Virrei Amat i abaix el del carrer Jota.

*1961.- L'interior de la sala des de l'amfiteatre.

*1962.- Cartell anunciador de la programació del Cine Virrey.  

KIT KAT (1960-1988)

El setembre de 1960, coincidint amb les Festes de la Mercè, va obrir les seves portes al número 10 del carrer Escudellers un local que tindria molt bona acollida i renom durant tota la dècada acabada d'iniciar. El seu nom era Kit Kat i pertanyia al grup Cosmos -que explotava la cafeteria de la plaça del Teatre-. Un simpàtic gat que tocava una guitarra era el seu logotip.

El Kit Kat estava dividit en diverses seccions. Una marisqueria ben assortida de fruits de mer i vins de marca ocupava la planta baixa i l'altell. El soterrani es dividia en dos ambients independents. D'una banda l'anomenat Stereo Club, una discoteca especialitzada en jazz on es podien escoltar les últimes novetats del gènere, i de l'altra un Night Club on es presentaven tota mena d'espectacles: música en directe, actuacions de vedettes, jam sessions i concursos de ball. El local, segons figurava en les anuncis de promoció, disposava de l'última tecnologia en so estereofònic, aire condicionat i fins i tot oferia servei d'aparcament de cotxes.

El Night Club, veritable buc insignia del local, era conduit per un showman anomenat Charles. L'Yvan Fabiano Quartet i l'orquestra italo-espanyola Los Napoli van ser els primers músics en actuar-hi. Posteriorment també hi tocarien orquestres com les d'Eduardo Gadea i Augusto Valera, el conjunt de Pedrito Vázquez, amb actuacions d'artistes de varietats com  Paco Santacruz, Dubé, els ballarins Carmen Mora i Benito de Mérida i vedettes com Luisita Tubau, Inma Vera i Tere Sol.

*1960's.- Publicitat de la triple oferta del Kit Kat.

El local va atraure ràpidaments els turistes, però també barcelonins al restaurant i sobretot estudiants als dos ambients del soterrani.

Al febrer de 1965 la premsa informava d'una sanció de 10.000 pessetes al Kit Kat per no ajustar-se a la normativa pel que fa al contingut de les representacions.

Després de l'èxit inicial del Kit Kat durant els anys seixanta, a partir dels setanta la seva història és la d'una evolució cap a la decadència, fins a esdevenir una sala més de les moltes que poblaven aquell carrer estret i les seves rodalies. Els marins nordamericans i els nordafricans habituals del barri, juntament amb grupets d'estudiants i alguns turistes agosarats, van freqüentar el local fins l'últim dia del 1988 que va tancar definitivament les portes.  

LLIBRERIA LOOK (1983-1997)

Oberta el dia de Sant Jordi de 1983 a la seu de l'editorial Planeta del carrer Balmes, aquesta gran llibreria va ser inicialment dirigida per Francesc Prats vinculat a la família Lara propietària de l'editorial i de la llibreria. A partir de 1985 se'n va fer càrrec Pablo Bordonaba.

L'establiment tenia una gran lluminositat i amplària amb un gran aparador i estava distribuit en planta baixa i altell. L'obertura d'un local de la cooperativa Abacus al mateix carrer Balmes va ser probablement una de els raons que varen provocar el tancament de Look al mes de setembre de 1997.

L'explicació que va donar Planeta per tancar la llibreria va ser que necessitava els 800 metres quadrats per ampliar les dependències de la seva filial Planeta Crédito, dedicada a la venda directa, que era la que presentava una més gran facturació de tota la companyia. 

DRUG BLAU (1973-1978)

El quart drugstore de Barcelona (després dels de Passeig de Gràcia, David i Liceu), va ser el Drug Blau a la plaça Lesseps número 33, just al capdamunt de l'avinguda Prínceps d'Astúries, a la frontera entre els barris de Sant Gervasi i Gràcia. El nom sintonitzava perfectament amb el color de l'edifici (tot blau), als baixos del qual era situat.

Va obrir al novembre de 1973 com un establiment que oferia restaurant self-service dia i nit, boutiques de roba, perfumeria, floristeria i complements, llibreria, discos i una perruqueria unisex que portava Lluís Llongueras. El negoci no va acabar de quallar del tot i cap al final de la dècada va tancar portes.

*1974.- L'edifici que acollia el Drug Blau als seus baixos tenia tota la façana pintada d'aquest mateix color.

LA OCA. Dinner Shop (1969 - 2007)

MIQUEL BARCELONAUTA

A l'inici de la dècada dels 1970's, l'entorn de la plaça Francesc Macià (aleshores encara amb la denominació franquista de Calvo Sotelo) s'havia convertit ja en una zona comercial emergent en vies de consolidació. L'obertura dels grans magatzems Sears i la proliferació d'oficines, comerços, locals d'oci, així com de discoteques a la zona del Turó Parc, feien d'aquesta plaça un nou punt de centralitat del "desarrollisme" de la Barcelona moderna i burguesa.  

L'últim dia de l'any 1969 va obrir portes als baixos del edifici Winterthur la cafeteria restaurant La Oca. El nou establiment es presentava com un dinner-shop, una fórmula que implicava que s'hi podia menjar a qualsevol hora del dia. Menjars ràpids, amanides originals i cuina internacional cobrien un horari des de les 7 del matí a les 2 de la matinada. L'establiment disposava de terrassa exterior i un soterrani on hi havia un espai més reservat i els lavabos. Quedar a La Oca abans d'iniciar el recorregut pels bars i discoteques de moda de la zona va esdevenir un clàssic pel jovent durant aquells anys.

La família de La Oca va anar creixent els anys posteriors. El 1973 a l'altra banda del passatge interior de l'edifici Winterthur amb entrada pel carrer Comte d'Urgell es va obrir La Oca Express -especialitzat en cafès i pastes de bolleria- i el 1974 un restaurant més sofisticat a l'espai intermig: La Oca Gourmet. El Quiosc La Oca, situat al bell mig de l'esmentat passatge, completava tot el grup.
Aquells anys 1970's van ser sens dubte l'època daurada de La Oca, tot i que el restaurant va seguir mantenint un bon nivell d'activitat durant tota la seva vida. A partir dels anys 1990's la cadena hotelera Husa en va assumir la gestió.
El dia 27 de juliol de 2007, després que l'edifici Winterthur va iniciar un procés de reforma integral per convertir-lo en un hotel, La Oca va tancar definitivament les seves portes. Sospitosament el restaurant va patir tres incendis aquell 2007. El primer es va originar a la cuina el 21 de gener i va obligar a desallotjar el personal de servei i els clients. Els altres dos es varen declarar el 9 de juliol -a pocs dies del tancament final- i el 3 d'agost -quan ja s'havia tancat al públic-.

*1975.- La terrassa de La Oca sota la sinuosa façana de l'edifici Winterthur. Un clàssic lloc de trobada als anys 1970's.

*1969,- Anunci publicat a la premsa barcelonina el dia 30 de desembre d'aquell any anunciant l'obertura de La Oca.

DANIEL'S (1975 - 1990's). Plaça Cardona.

Daniel's va ser un dels local pioners d'ambient lèsbic a la Barcelona de l'últim quart del segle XX. Allà les dones que estimaven altres dones disposaven d'un espai de llibertat per donar sortida a les seves secretes tendències sexuals i afectives.

La petita plaça Cardona, entaforada entre els carrers del barri de Sant Gervasi, va ser el lloc elegit on es va establir aquest minúscul territori de llibertat. Daniel's, situat al número 7 de la plaça cantonada amb el carrer de Santa Peronella, era un local secret i gairebé anònim, que va créixer durant els encara intolerants anys setanta.  L'accés era totalment reservat i restringit i, per tal d'assegurar-ho, el negoci va ser fundat sota la figura jurídica d'una associació, la qual cosa donava la seguretat que només hi entrava qui responia a un perfil adequat de gustos i tendències. 

Maria Carme Tobar, altrament dita Daniela, va ser la promotora d'aquest establiment. Coneguda activista femenista, tenia un caràcter fort i dominant i va saber fer del local un lloc discret i gairebé inaccesible per qualsevol que no combregués amb el credo propi de la tendència sexual al que donava aixopluc. Un cop passada la barra de l'entrada, una sala de ball força fosca, permetia a les senyores fer els primers contactes. Després al altell, una sala de billar i un reservat servien de marc propici per a iniciar relacions o consolidar-les. Diuen que malgrat la discrecció que hi regnava, el local no es va lliurar d'algunes visites de la policia. Quan això passava, una llum vermella s'activava a tot l'interior. Era un senyal d'alarma que la clientela ja coneixia prèviament.

Hi sonaven cançons de Mari Trini -la cantautora murciana que va sortir de l'armari als primers anys de la democràcia- i musiques romàntiques. Al contrari que al Members -l'altre local lèsbic de l'època-, a Daniel's la clientela era més selecta, madura i sobretot més discreta. Els homes, per descomptat, no hi tenien accés, com tampoc les jovenetes massa esbojarrades.

ESTACIÓ FERNANDO. Gran Metro. (1946-1968)

El dia 15 d'abril de 1946 Barcelona va veure inaugurar la primera estació de Metro sota el règim franquista. Es tractava d'una curta perllongació de la línia del Gran Metro que discorria per sota de la Rambla. L'actual línia 3 naixia aleshores a Lesseps i acabava a Liceu. La nova estació va suposar un petit allargament del trajecte de poc més de 100 metres i era el final de línia, per la qual cosa la via d'arribada i sortida dels combois era única amb també només una andana. El nom escollit va ser Fernando el mateix del carrer que enllaça la Rambla amb la plaça de Sant Jaume. L'accés a l'estació era situat a l'extrem nord de l'andana coincidint amb el creuament de la Rambla amb els carrers Ferran i Unió.

Foto: Brangulí

Amb el perllongament de la línia fins a Drassanes el dia 1 de març de 1968 l'estació de Fernando va deixar de funcionar.

GRANS MAGATZEMS " EL SIGLO ". (1881-1932). Rambla dels Estudis 3-7

*1910's.- Una postal de l'època de les Rambles on es poden veure els tendals dels magatzems El Siglo a la vorera de l'esquerra de la imatge. 

Els grans magatzems El Siglo, situats a la Rambla dels Estudis entre el carrer Bonsuccés i el carrer del Carme, varen ser els més populars de la Barcelona de començaments del segle XX. Un incendi produït el dia de Nadal de 1932 va provocar la seva destrucció.
L'empresa va ser fundada per Eduardo Conde Giménez, Ricardo Gómez del Olmo i Pablo del Puerto amb el nom de Conde, Puerto y Cia. l'any 1881. El negoci s'instal·là inicialment a les finques del número 5 de la rambla dels Estudis i 10 i 12 del carrer Xuclà amb una superfície de 2.500 metres quadrats. L'any 1912 va morir Pablo del Puerto i l'empresa passà a denominar-se Conde y Cia. Finalment l'any 1921 es va convertir en societat anònima sota el nom de Grandes Almacenes El Siglo S.A. L'estructura interna dels magatzems era presidida per un pati central cobert per un sostre de vidre amb una gran làmpada.

El negoci es va anar ampliant progressivament amb l'adquisició de les finques colindants i en el moment de l'incendi estava distribuit en 75 seccions de venda incloses les de perruqueria, cafè bar, oficina de telègrafs i estanc. L'empresa ocupava uns 1050 treballadors de plantilla a banda d'uns altres 600 externs als que se'ls facilitava feina en tallers de confecció. El Siglo disposava també d'un flota de 25 camions per al repartiment de mercaderies a domicili. La societat havia obert sucursals a Sevilla i Tenerife.

L'incendi

Cap a dos quarts d'onze del matí del dia de Nadal de 1932 s'hi va declarar un incendi que en pocs minuts assoliria una espectacularitat majúscula. Era diumenge i un gran nombre de barcelonins que passejaven per la Rambla varen advertir els primers fums.
Els magatzems ocupaven varies finques dels números 3, 5 i 7 de l'aleshores anomenada Rambla dels Estudis. El Siglo tenia com a  veïns a la Compañía de Tabacos de Filipinas i al Banco Hispano Colonial -que ocupaven el número 1- i a l'altra banda l'Academia de les Arts i les Ciencies amb el Teatre Poliorama als baixos -que ocupaven el número 9-. La part del darrera dels magatzems tenia sortides al carrer Xuclà i per la part nord una altra sortida a la Plaça Bonsuccés on hi havia la secció de queviures i licors. 

Passades dues hores les parets de l'edifici començaren a cedir i es produïren els primers esfondraments. El pànic s'apoderà dels veïns de l'estret carrer Xuclà que veien les flames a tocar. Del Banco Hispano-Colonial es varen treure tots els bitllets i diner en metàl·lic que hi havia dipositat, com també els llibres de la biblioteca de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències que foren igualment traslladats. L'incendi va poder ser controlat a partir de la matinada següent, tot i que encara es produïren nous esfondraments.

*1932.- Des del terrat de l'edifici de la Rambla cantonada Santa Anna un grup de persones contemplen l'espectacle de fum i foc de l'incendi que va fer desaparèixer El Siglo.  

*1932.- El president Francesc Macià i altres autoritats arribant a l'escenari de l'incendi aquell matí del dia de Nadal. L'Avi moriria just un any després. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- El president Macià i l'alcalde Jaume Aiguader contemplen apenats des del mig de la Rambla la magnitud de l'incendi. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- En aquesta imatge es pot apreciar la violenta acció de les flames rera els vidres dels aparadors de El Siglo a la Rambla. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- Veïns del carrer Xuclà contemplen des dels terrats els magatzems devastats per les flames. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- Dues imatges dels bombers treballant a fons per controlar les flames des de la Rambla. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- Des de la plaça Bonsuccés els bombers intenten dominar les flames amb mangueres. (Foto: Sagarra. Arxiu La Vanguardia)

*1932.- Un altra imatge de la plaça Bonsuccés amb els bombers utilitzant una escala per control·lar l'incendi. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

*1932.- Interior dels grans magatzems un cop dominades les flames

*1932.- Una imatge que testimonia el lamentable estat en que van quedar les dependències de El Siglo després de l'incendi. Al fons es poden distingir les siluetes de l'església de Sant Agustí, a l'esquerra i de les tres xemeneies del Paral·lel, a la dreta. (Foto: Carles Fargas i Bonell).

La desaparició dels magatzems El Siglo va propiciar una interessant operació urbanística a la zona. El carrer Pintor Fortuny, que acabava abans del carrer Xuclà, va poder ser obert fins a la Rambla. Les obres varen començar a l'abril de 1935. L'edifici de la Compañía de Tabacos de Filipinas, va construir una elegant façana en aquest tram final del carrer, mentre que a l'altra vorera s'hi va construir l'Hotel Manila.

Desapareguts els seus magatzems de la Rambla, El Siglo va començar una altra etapa al carrer Pelai 54 on es va instal·lar l'any seguent 1933, alhora que mantenia una botiga al carrer Xuclà numero 15.

*1940's.- Solar resultant de la desaparició dels magatzems El Siglo a la Rambla. L'Hotel Manila ocuparia aquest lloc.