La primera impressió que molta gent s'enduia en veure'l era la d'un captaire més dels que demanen caritat a canvi de cantar. Però tot aquell que invertia un temps en la seva observació s'adonava que aquell home era diferent. El seu espai natural habitual era l'andana del metro i més concretament la l'estació de Passeig de Gràcia de la línia 3, tot i que se'l podia veure també en d'altres indrets cèntrics de la xarxa soterrània del nostre metropolità. L'americana i la corbata no hi mancaven mai en la seva indumentària i cobrien el cos prim i quixotesc d'un home vell, que semblava talment sortit d'un quadre de El Greco. Duia sempre a les mans un convencional bolígraf bic-cristall al que el seu particular univers atribuïa dues funcions bàsiques i gairebé simultànies: la de batuta improvisada per acompanyar les seves interpretacions i la de micròfon que s'acostava a la boca quan arrencava a cantar. Sovint se'l veia altament concentrat i emetia un sorolls guturals preparatoris al seu particular inici del càntic en el metro.
Ramon Julibert i Torras va morir el 5 de desembre de 2013 a causa de les complicacions derivades d'una operació de cataractes. Fou a partir d'aleshores que començaren a aparèixer articles de premsa sobre la seva persona i el 2014 Joan Vall li va dedicar un documental.
Enllaç d'interès:
Qui era l'home de l'estació de Passeig de Gràcia? (Article de Toni Vall al blog de Victor Lluelles)
