RESTAURANT PITARRA (1987-2018), abans CAN CISCO (1890-1950) i CAN SOGAS (1951-1986). Avinyó 56.

*2010's.- L'entrada al Restaurant Pitarra en els seus últims anys

 

A l'any 1853 el nen Frederic Soler i Hubert, de 14 anys,  va començar a treballar com a ajudant en un taller de rellotgeria del carrer Avinyó, que acabaria heretant del seu oncle. A partir de 1856, va començar a escriure obres de teatre de contingut humorístic i satíric amb el nom de Serafí Pitarra, fins arribar a esdevenir empresari teatral i participar activament en l'obertura del teatre en català al Romea del carrer Hospital.

La rebotiga de la seva rellotgeria a Avinyó es va convertir en lloc de trobada d'una colla de tertulians com Josep Anselm Clavé, Conrad Roure, Valentí Almirall i Victor Balaguer. 

 

Frederic Soler, conegut com Pitarra (1839-1895).

 

Poc abans de la mort de Pitarra, esdevinguda el 1895, el local va ser traspassat i s'hi va obrir un restaurant conegut com Can Cisco (1890). Amb el pas del temps va ser conegut com Restaurant Sogas sense conservar ja cap record del poeta i dramaturg. Cap a finals dels anys 1980's els germans Marc i Jaume Roig van adquirir el local i l'espai de l'antiga rellotgeria i el transformaren en un restaurant que, a més de portar el nom de Pitarra, es va convertir en una mena d'homenatge al dramaturg català. A dintre hi conservaren amb el nom de La rebotiga d'en Pitarra aquell taller de rellotgeria on va treballar de jove i van omplir el local de records antics relacionats amb el popular autor teatral. El local va ser freqüentat per personatges de la cultura com Manuel Vázquez Montalbán, Ovidi Montllor o Joan Brossa.

*2000's.- Dues imatges de l'interior del Restaurant Pitarra. Hi destacaven les seves parets plenes de quadres i il·lustracions d'època relatives a la vida i obra de l'autor teatral.

 

 

El 2018 els barcelonins ens vam trobar amb la trista i desagradable notícia del tancament del restaurant. El tauró turístic i la incapacitat de l'administració municipal per preservar els llocs històrics, van acabar transformant aquest entranyable restaurant en un pub irlandès (Scruffy Murphy's) per a joia de forasters amb ganes de gatzara i nul interès per la història de la nostra ciutat.

YABBA DABBA CLUB. Avenir 63 (1987-2000's)

 

 

 

El llegendari crit de Pedro Picapiedra quan agafava un dels seus moments d'eufòria i bramava allò de yabba-dabba-doo, va inspirar per donar nom a aquest local a Pedro Marín [1] i Sergio Crespo, els seus fundadors. S'acostaven els Jocs Olímpics i les nits barcelonines eren com una competició ferotge de locals de moda que emergien dia rere dia amb dissenys originals i trencadors.

El barri de Galvany (Universal, Mas i Mas, Boira...) era un dels centres neuràlgics on cada nit es concentrava la fanfàrria de la modernor. Va ser allà, en un dels extrems del carrer Avenir, molt a prop de Calvet, on el Yabba Dabba Club va néixer i créixer com un dels locals més singulars del barri.

Era un bar de copes, no gaire gran, als baixos d'un antic edifici. L'interiorisme proposava un disseny de ciencia ficció de Pilar Líbano amb neons i canelobres, que  incorporava unes cridaneres escultures de Meritxell Duran. Tot plegat configurava un espai a cavall entre l'estètica de Blade Runner i un museu d'autòmates.

La parròquia era diversa i s'hi podia veure, en respectuosa cohabitació, a moderns més propis d'un Satanassa amb jovent pijo de casa bé emmirallat per aquell original entorn  al mig del que consideraven el seu barri natural.

Amb els pas dels anys eren cada cop més freqüents les festes privades i no tan privades que van deixar el Yabba Dabba Club en un lloc preferent del record de la història de la gresca nocturna de Galvany.

 

 

 

[1].- Pedro Marín, el principal promotor del Yabba Dabba Club, va tenir una discreta carrera com a cantant pop en la que va destacar amb el seu tema Aire.
http://cancionesdeoro.mforos.com/977289/4345559-pedro-marin/

VILORCA. Cafeteria. Gran Via de les Corts Catalanes 604 / Balmes (1957-1990's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1970's. Mostrador principal del Bar Cafeteria Vilorca en una tarja publicitària del local. 

L'any 1956 la Casa Francesc Riera, amb les seves dues torretes punxegudes a la cantonada Gran Via / Balmes va ser convertida en un nou edifici, amb un coronament presidit per un pal·li, que cobria la repetida escultura corporativa de La Unión y el Fénix Español. Aquesta nova edificicació va emergir sobtadament en aquella cruïlla, que encara recordava els bombardeigs de l'aviació italiana durant la Guerra Civil.

A la part del baixos més pròxima a Gran Via, s'hi va obrir un bar-cafeteria d'interior ampli i estètica convencional anomenat Vilorca. El local era també restaurant i disposava d'un soterrani de 160 m2 ideal per a grans celebracions privades amenitzades amb música enllaunada.

Amb uns cambrers impecablement uniformats amb camisa blanca, corbatí negre i una jaca de color grana, el Vilorca era territori d'oficinistes, comercials i d'algun funcionari de l'edifici del davant, seu de l'INP, després INSALUD i més tard ICS.

Entre el personal del servei hi destacava un cambrer menut, de llenguatge castís i amb una retirada facial al Martí Galindo, que en els últims anys de l'establiment confessava als clients les seves ganes de plegar, dient-los que ja estava esperant amb candeletes la jubilació para volverme a mis madriles.

El Vilorca va aguantar fins poc després de la febre olímpica del 1992, després d'una darrera etapa en la que va abandonar el seu format històric de sempre i fins i tot es ballava salsa al soterrani. Posteriorment un restaurant-sala de festes anomenat Danzarama va ocupar aquell local.

CINE LUX. Avinguda del Jordà 1-3. (1967-1970)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

Sala de cinema promoguda per l'empresari Bernardino Balaguer, gerent de SADIS (Sociedad Anónima de Inmuebles Sociales) amb una capacitat per a 1420 localitats que es distribuïen entre platea (986) i amfiteatre (434). Era situada entre la masia de Can Figuerola i l'Hospital Asil de Sant Rafael a la Vall d'Hebron. El projecte per construir el cinema va ser de l'arquitecte Amaro Tagarro [1].

La seva primera sessió va projectar-se el 21 de desembre de 1967 amb un programa doble: Mando perdido, un film bèl·lic ambientat a la Guerra d'Algèria amb Anthony Quinn i Alain Delon com a principals protagonistes, i la comèdia francesa El gran restaurante amb Louis de Funès.

 

*1961.- Plànol del projecte del cine Lux, en el que es pot veure l'espai que ocupava la sala. L'actual avinguda del Jordà figura aquí encara com a carrer en projecte.

 

*1967.- El primer programa doble ofert al cine Lux en un anunci publicat a les planes de La Vanguardia

 

Al Lux s'hi programaven setmanalment sessions de dues pel·lícules intercalades entre el dilluns al dimecres i el dijous al diumenge. En els primers anys fins i tot els diumenges i festius s'oferia sessió contínua des de les 11 del matí.

En els últims temps el cinema només funcionava els caps de setmana i la seva vida va ser curta. L'última sessió va tenir lloc el 20 de juny de 1970, només dos anys i mig després de la seva obertura, amb la projecció de la comèdia francesa d'Yves Robert El arte de vivir... ¡pero bien!,  i el western La furia de los 7 magníficos.

Un cop clausurat, el local va sera adaptat per a magatzem de l'empresa de productes làctics Letel. Al costat mateix de l'edifici que acollia aquest cinema hi hagué la discoteca Steel Club 68. 

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

BANYS LA DELICIOSA. Platja de la Barceloneta. (1867-1930's)

Agraïments a RAMON VILALTA

Un dels establiments de banys més antics de la Barceloneta va ser el que es va obrir l'any 1867 per iniciativa de Tomàs Ribalta a la Platja de la Deliciosa.

Aquests banys quedaven emplaçats al final del passeig Nacional entre la instal·lació militar de defensa coneguda com la Bateria del Astillero i els tallers de les drassanes Nueva Vulcano.

El mateix Ribalta obriria al 1893 al costat de La Deliciosa els populars Banys Sant Sebastià probablement els de més anomenada de tota la història de la Barceloneta.

Inicialment els banys La Deliciosa eren populars per la seva plataforma de fusta que d'endinsava força metres dins el mar i permetia als banyistes exercitar-se en l'art de tirar-se a de cap a l'aigua.   

La pista del banys La Deliciosa es perd a finals dels anys 1930's amb l'esclat de la Guerra Civil, període en el que es van viure continuats bombardeigs a la zona 

 

*1930's.- Emplaçament dels Banys de La Deliciosa al costat dels Banys Sant Sebastià a la Barceloneta. 

 

Publicació adreçada als abonats dels banys.  

 

*1889.- Vista de la passarel·la que hi havia sobre la platja de La Deliciosa, que s'endinsava cap al mar i permetia als banyistes capbussar-se. (Dibuix de Pau Febrés)

 

*1920's/1930's.- Dues imatges dels banys La Deliciosa. Al fons es veuen les instal·lacions de les drassanes de Nueva Vulcano. (Foto: Autor desconegut)  

 

 

 

 

1930's.- Dues imatges de grups d'homes joves assidus dels banys La Deliciosa. 

 

 

STEEL CLUB 68. Discoteca. Avda. Jordà 1. (1968-1970)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO i FRANCISCO ARAUZ

1960's.- Un Dodge Dart, l'únic cotxe de luxe que es fabricava en l'Espanya de l'època, davant de la Sala de Festes - Discoteca Steel Club 68 i el veí cinema Lux. (Foto: Colecció privada Francisco Arauz)

Una de les discoteques perifèriques nascudes a resultes del boom d'aquest tipus de locals cap a finals dels anys 1960's, l'Steel Club 68 era situada al costat de la sala de cinema Lux, on arrenca l'Avinguda del Jordà davant de l'Hospital de Sant Rafael. al barri de la Vall d'Hebron, si bé l'entrada al local era a la part del darrera, al costat de la Masia Figuerola, entre els carrers Judea i Sinaí.

Funcionava els caps de setmana i festius i era freqüentat per joves dels barris de la zona i també pel personal que treballava als hospitals de la zona. Oferia actuacions en directe i va tenir una vida força efímera.

A les pàgines de la cartellera d'espectacles de La Vanguardia durant els anys 1968 i 1969 s'hi podien trobar alguns inserts publicitaris d'aquest local. Una gran quantitat de conjunts que no arribarien a l'èxit com Su-and-So, Los Pumas, Grupo 66, Los Fugitivos, Los No, Los Amos, Ruffo y sus 4, Los Tiburones, Coalas Grup, King's Boys o Spiral-7 van actuar sobre la pista d'aquesta discoteca. Altres de més coneguts com Micky y los Tonys hi van tocar al març de 1969. El local funcionava també com a sala de festes i espai de ball per a banquets de noces. 

El local va ser posteriorment ocupat per magatzems de diverses empreses.

*1968.- L'empresa de cotxes de luxe de J. Sendino oferia cotxes de luxe per a les celebracions de noces al Steel Club 68. (Colecció privada Francisco Arauz).

 

*1968.- Una de les primeres actuacions en directe a la discoteca. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

 

*1969.- L'Steel Club 68 a la cartellera de La Vanguardia (Edició del 19 d'abril)

Micky y los Tonys, probablement l'únic grup d'èxit dels molts que van actuar al Steel Club 68.

PLAÇA D'ESPANYA. Primera urbanització. (1890's-1927)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOY FC, RAMON VILALTA, MAITE MAR i JAUME MAS

*1899.- Últims treballs de construcció de la plaça de toros de les Arenes des del descampat de la futura plaça Espanya encara  per urbanitzar. (Foto: J. Valdés)

El projecte d'Ildefons Cerdà d'urbanització del Pla de Barcelona ja preveia l'existència d'una plaça a la intersecció entre la Gran Via i l'eix Paral·lel/Creu Coberta, als límits entre Barcelona i Hostafrancs.

La construcció de la Plaça de toros de Les Arenes, inaugurada a l'any 1900, va donar un nou protagonisme a la zona i la plaça es va anar definit en dos espais centrals: un de circular centrat entre l'eix del carrer Tarragona i l'inici del carrer Creu Coberta i un altre d'allargat que donava continuïtat a la plaça seguint l'eix de la Gran Via en direcció Llobregat. 

A la banda muntanya s'hi havien establert diverses fondes i cases de menjar al costat del primer cinema Boheme, mentre que al costat mar s'hi anava format una gran esplanada, si bé hi hagueren durant un temps edificis que seguien la façana mar de la Gran Via i que serien enderrocats entre 1915 i 1918.
A la cantonada de Gran Via amb el Paral·lel hi hagué a principis del segle XX el teatre Palacio de las Arenas, que després de l'incendi de 1908 va ser substituït pel Cinematógrafo Teatro España

Aquesta ordenació inicial de la plaça va subsistir pràcticament, amb algunes petites variacions, fins a l'esclat de les obres de l'Exposició Internacional de 1929 que canviarien radicalment el disseny de la plaça i el seu entorn, tot atorgant-li definitivament una centralitat fins aleshores no consolidada. 

*1908.- Recepció oficial per la inauguració de la urbanització de la plaça d'Espanya. A l'acte hi va assistir l'alcalde accidental Francesc Puig Alfonso. (Foto: Frederic Ballell i Maymí)

*1908.- Retall del diari La Vanguardia sobre la inauguració de la urbanització de la plaça Espanya.

*1908.- Acudit publicat a L'Esquella de la Torratxa sobre la inauguració de la plaça d'Espanya. (Edició del 16 d'octubre)
 

 

*1908.- La plaça Espanya poc després d'inaugurar-se la seva primera urbanització. El cercle central era aleshores utilitzat per plantar-hi l'envelat de les festes del barri d'Hostafrancs. Es pot apreciar que encara no s'hi havien plantat els arbres. Als fons el Palacio de les Arenas que va ser destruït per un  incendi aquell mateix any.

 

 

  

*1910's.- Plànol de la Plaça Espanya on es poden apreciar les dues zones centrals. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1911.- El cercle central de la plaça amb alguns edificis a la banda mar de la Gran Via encara dempeus. Al fons a la dreta s'endevinen les siluetes de les torres de la Fàbrica Casaramona, actual seu del Caixafòrum.

 

 

*1913.- Una altra imatge del centre de la plaça amb l'arbrat ja consolidat. A la cantonada amb el Paral·lel, el Cinematógrafo-Teatro España havia substituït al Palacio de las Arenas.

 

*1918.- Els últims anys de la dècada van coincidir amb els de millor esplendor vegetal dels jardins situats en la zona central del costat Llobregat 

 

 

 

 

 

*1915/18.- Diverses imatges dels enderrocs dels edificis situats a la banda mar de la plaça on s'ajuntaven la Gran Via i el Paral·lel. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

 

La construcció de les estacions soterrades del Metro Transversal i de l'estació final de la línia dels Ferrocarrils Catalans cap al Llobregat va portar també mesos d'obres al centre i l'entorn de la plaça amb la construcció dels accesos i un templet. Les obres varen fer perdre vegetació i jardins a la plaça i les dues estacions van ser inaugurades al 1926. El 27 de maig la dels Catalans i el 10 de juny la del Metro Transversal.  

 

*1923.- Imatge aèria amb les obres a l'estació del metro transversal al centre de la plaça. 

 

*1925.- Imatge aèria de la plaça amb la nova ordenació del sector mar ja dibuixada en corba d'acord amb el projecte d'accés a l'Exposició Internacional que es celebraria a l'any 1929

  

*1926.- Últims anys de la primera urbanització de la plaça ja amb les balaustrades de les boques d'accés al metro transversal visibles al cercle central. En primer terme a la dreta es veu el templet d'accés a l'estació dels Ferrocarrils Catalans. L'enjardinament d'aquesta zona havia perdut molta vegetació respecte de la dècada anterior, tot i que hi mantenia l'avet. Les obres derivades de l'Exposició Internacional eren a punt de començar a la plaça.

*1926.- Les obres de l'Exposició en marxa amb el Palau Nacional a mig construir igual que els pavellons d'entrada. Mancava encara enlairar les dues torres venecianes i encara es poden veure les quatre columnes originals on ara hi ha la Font Màgica. A la plaça encara  no havien començat les obres de la font central de Jujol ni la nova ordenació de les voreres.

Amb l'arribada de l'any 1927 la plaça Espanya va donar per acabada aquella primera etapa de la seva urbanització. En pocs dies, la plaça fou envaïda d'un exèrcit d'obrers i màquines amb l'objectiu de donar-li la fesomia que la convertiria en la gran porta d'accés a l'Exposició de 1929. S'hi van aixecar els hotels de maó vist (entre ells l'edifici del rellotge i el número 2 que durant molts anys acolliria les oficines d'expedició del passaport) i la font monumental de Josep Maria Jujol (1879-1949), que aviat emergiria al centre de la plaça, mentre es completaven les obres dels dos pavellons d'accés a l'exposició amb les torres venecianes al centre.

 

*1928.- Activitat frenètica a les obres de la plaça Espanya per deixa-la a punt per la inauguració de l'Exposició de 1929.

HOTEL BARCELONA. Casp 1-13. (1961-2010's)

Tot just arrencar la dècada dels 1960's, la fesomia del primer tram del carrer Casp va canviar radicalment. Un nou edifici va irrompre en aquell espai flanquejat per les cases Rocamora i Pasqual Pons a l'inici del carrer. Aquesta última havia perdut el cupulí de la cantonada amb Passeig de Gràcia i les Rocamora el remat i la veleta del seu esvelt torreó.

*1958.- L'Hotel Barcelona en construcció des d'una imatge aèria de la Plaça Catalunya.

La nova construcció que s'afegia al paisatge del carrer era un hotel de 7 pisos d'alçada i gairebé 40 metres de llargària encarat a dos llocs tan representatius com el Teatre Tivoli i Ràdio Barcelona.

L'Hotel Barcelona, nom amb que es batejà el nou establiment, contrastava radicalment amb els altres vells edificis de l'entorn. Havia començat a prendre posicions en el panorama de l'arquitectura urbana una nova generació d'arquitectes, que ja no seguien els cànons monumentalistes i neoclàssics dels primers anys del franquisme, abandonant aquell recurrent culte a la balaustrada als balcons dels pisos més baixos.

L'enderroc de l'antic recinte del Novedades havia començat el 1955 i dos anys després ja s'hi havia construït el primer pàrquing soterrani de pagament de la ciutat. Posteriorment l'arquitecte Miquel Ponsetí hi va construir la nova sala de cinema i finalment es va concloure el conjunt de l'obra amb l'hotel, obra de Francesc Mitjans i Miró, l'arquitecte del Camp Nou.  

*1960.- Imatge de l'edifici de l'Hotel Barcelona captada des de la teulada de la Casa Pascual Pons. Correspón a la darrera fase de la seva construcció. A la dreta la part de la façana de la Casa Rocamora a la cantonada Passeig de Gràcia-Casp 

Tot i que el projecte inicial contemplava un edifici d'oficines, l'Hotel Barcelona va ser realitat uns anys després i inaugurat el 1961. La façana presentava un franja superior i una altra de lateral pel costat més proper al passeig de Gràcia formades per balcons-terrassa, mentre que la resta era com una mena de tauler d'escacs que alternava panells opacs de color clar amb finestres senceres del sostre al terra a cada pis. Tot i el seu aspecte exterior, en realitat l'espai de hotel era força estret. A cada planta, entre la caixa de la sala de cinema i la façana, hi havia les habitacions i el passadís. 

L'establiment hoteler es va moure sempre dintre de la qualificació de quatre estrelles, amb diferents reformes de l'interior executades amb el pas dels anys. Sense ser un hotel de gran luxe destacava per la seva comoditat i molt especialment per la seva centralitat a un pas de la Plaça Catalunya. Hi destacaven també les botigues amb grans aparadors a la planta baixa.

*1963.- Postal promocional de l'Hotel Barcelona, que mostra una imatge de la terrassa de l'últim pis. (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

*1990's.- Posta de sol a l'Hotel Barcelona.

L'edifici que va acollir l'Hotel Barcelona va ser finalment enderrocat durant el 2017. Uns anys abans l'hotel havia ja tancat les seves portes per donar pas a un altre projecte hoteler amb un espai verd a l'interior de l'illa.

*2017.- Enderroc de l'Hotel Barcelona i el cinema Novedades. (Foto: Carles Riba).