CINE MANÓN (1928-1939) / CINE MAHÓN (1939-1973). Avda. Hospital Militar 70-78.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i CARMEN GIMÉNEZ

Una entrada a la sala. (Font: Barcelona Coleccionismo)

 

Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).

Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont. 

Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.

 

*1930's.- Vista de la façana exterior del cine Manón en els seus primers anys

 

Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.

El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.

 

*1930's.- Vista interior del cinema.

 

Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.  

Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.

Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.

*1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015

ELS RAFALS DEL MOLL DE LA FUSTA (1904-1923 Moll de la Muralla i 1924-1961 Moll de Bosch i Alsina)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FC i MAITE MAR

L'espai del Port Vell inicialment conegut com Moll de la Muralla abastava tota la llargària de l'actual passeig de Colom en direcció a la Ciutadella. A finals del segle XIX aquest moll ja tenia uns petits magatzems de teulada a dues aigües situats en primera línia del moll, que van ser testimonis de la construcció-exprés i posterior enderrocament de l'espectacular Hotel Internacional.

*1886.- Aspecte de les vies que passaven per l'antic Moll de la Muralla. A la dreta els primers rafals en forma de barraques i a l'esquerra el passeig de Colom. (Foto: Antonio Esplugas) 

 



*1888.- La superfície del Moll de la Muralla amb dues rengleres de pins plantats i l'edifici de l'Hotel Internacional encara dempeus, al fons a la dreta, durant els dies de l'Exposició Universal.

*1903.- Construcció del perímetre d'obra per encabir la superficie dels rafals. Encara subsistien les primitives barraques a dues aigües davant de l'aigua.

*1905.- El rafal més proper a la Barceloneta acabat d'enllestir.

 

Cap al 1903 va començar a construir-se l'estructura d'obra de serviria de façana i suport als dos gran rafals de seccions amb sostre ondulat que es van estendre per la totalitat del moll, Eren similars als que es varen aixecar al Passeig Nacional de la Barceloneta. 

El moll de la Muralla va canviar el seu original nom oficial el 1924 per passar a ser dedicat al polític i empresari Ròmul Bosch i Alsina (1852-1923), que havia estat alcalde de Barcelona i també president de la Junta d'Obres del Port fins a la seva mort.

El cos del rafal número 2 era pràcticament adossat a l'edifici de la  Duana Nova del Portal de la Pau. Per un i altre costat dels dos llargs edificis hi circulaven sengles vies de trens de mercaderies amb una petita estació a la banda del passeig de Colom molt a prop de l'esmentada Duana  Nova.



*1910's.- Dues imatges dels rafals. Des del Passeig de Colom (a dalt) i des de les aigues del port (a baix).



*1939.- Efectes dels bombardeigs sobre els rafals del Moll Bosch i Alsina en acabar la Guerra Civil. (Foto: Autor desconegut)

*1940's.- Imatge captada des del cim del monument a Colom on es poden veure els rafals que ocupaven gairebé la totalitat de l'espai del Moll de la Fusta.

Aquest paisatge portuari, que tancava les aigües a la seva contemplació per part dels ciutadans, va desaparèixer el 1961 quan es va procedir a l'enderroc dels dos rafals. El moll va quedar a partir d'aleshores obert deixant a la vista l'emmagatzematge de piles de fustes, passant a ser conegut per la ciutadania per Moll de la Fusta.
Fins el 1987 aquest espai no canviaria radicalment la seva fesomia  amb la construcció del passeig de llambordes i palmeres, la via de la Ronda Litoral semisoterrada i el tram elevat contigu al passeig de Colom amb un seguit de locals dedicats a l'oci i la restauració.

 

*1961.- Dues imatges del desmantellament de les cobertes dels rafals que va suposar l'inici del procés del seu enderroc total. (Foto: Pérez de Rozas)

 

 

ROSEBUD. Discoteca. Adrià Margarit 27. (1989-2009)

 

Una de les icones més representatives de la Barcelona fashion, que va irrompre a les nits de la ciutat a partir de mitjans dels anys 1980's fou la discoteca Rosebud, situada a l'entorn del camí del tramvia blau cap al Tibidabo, molt a prop de la Ronda de Dalt i el Museu de la Ciència (Cosmocaixa) i al costat mateix d'un altre dels temples de la nit de l'època, el Partycular.

El nom del local, indubtablement inspirat en el film d'Orson Wells Citizen Kane amb el legendari trineu volant pels aires al logotip, va convertir-se aviat en un clàssic per prendre una copa nocturna a la falda de Collserola

La làmina d'aigua exterior del Rosebud va ser decorada per Xavier Mateo amb vuit troncs de bambú

Promogut per Jaume Beltran i Francesc Rusiñol, amb el suport de l'arquitecte i interiorista Andreu Suriol, el local era d'una elegància indiscutible, un monument al disseny, amb lavabos unisex i una singular làmina d'aigua exterior. Una de les seves zones més atractives era el jardí, que va ser tancat el 2007 quan es va requalificat la finca adjacent per construir-hi pisos de luxe.

Interior del Rosebud en plena ebullició
 

El local va convertir-se en un lloc molt adequat per celebrar festes privades universitàries, d'empreses i fins i tot de caràcter familiar i social (comiats de solter, aniversaris) de les classes més benestants. A partir de mitjanit però, el local s'obria al públic amb independència que s'hi hagués celebrat  prèviament una festa privada
Rosebud va entrar al segle XX amb alguns problemes d'ordre públic que van tenir el seu punt més àlgid a l'abril de 2008 quan una batalla campal entre clients i mossos d'esquadra va acabar amb diversos ferits i amb un procés judicial que va afectar negativament el nom del local.

El ressò mediàtic d'aquests incidents va propiciar una nova etapa amb el nom de New Rosebud i posteriorment la venda del local al Grup Costa Este, que va procedir a la seva reencarnació en un nou projecte pel local, que va adoptar el nom de Vetro i va abandonar definitivament qualsevol referencia a Rosebud. El 20 de novembre de 2010 va celebrar-se la festa d'inauguració de Vetro.

La nova etapa del local tampoc va estar exempta de problemes legals. Al desembre de 2012 la discoteca va ser precintada per l'ajuntament per un excés d'aforament que superava en un 300% el permès.

 

ANTONIO PUIG. Perfums i cosmètics. Travessera de Gràcia 9. (1946-2016)

 

*2015.- Edifici de la Travessera de Gràcia cantonada Sagués

Ja a l'any 1914 l'empresari Antonio Puig Castelló va començar a comercialitzar perfums i cosmètics i a la dècada següent la primera barra de llavis fabricada al país llançada al mercat el 1922 amb el nom de Milady. A la dècada dels 1940's en plena autarquia franquista es va llençar al mercat l'aigua de colònia Lavanda Puig fabricada exclusivament amb productes espanyols i amb un gran èxit de vendes.

 

*1940/1960's.- Dues ampolles d'aigua de colònia Lavanda Puig per a la seva venda a granel

El 1946  l'empresa va construir la seva seu a la Travessera de Gràcia cantonada amb Sagués, al límit sud del barri de Galvany. El projecte inicial va ser de l'arquitecte Antoni Fisas i Planas (1896-1953), que projectà un edifici elegant i de línies clàssiques de només baixos i dues plantes, a les que posteriorment se n'afegiria una altra en forma de remunta endinsada. Des d'allà començaria un imparable creixement que la va dur a absorbir d'altres empreses de productes cosmètics fins configurar un imperi empresarial multinacional amb marques com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier, Valentino, Prada o Nina Ricci.

*2015.- Detall de la porta d'entrada a la finca

 

Amb el pas del temps l'antiga empresa Antonio Puig S.A. va esdevenir Puig Beauty and Fashion Group, nom que va adoptar a partir de 1999 segellant així la seva expansió internacional. Tot i això el 2004 va tornara a canviar de nom comercial i la companyia va passar a dir-se senzillament Puig.

Va ser en la dècada següent quan va arribar el moment de plantejar-se abandonar aquesta antiga seu i buscar-ne un altra. El canvi es va produir  el 2014 a un gratacels projectat per Rafael Moneo de la Plaça d'Europa a l'Hospitalet de Llobregat, que ja es coneix com a Torre Puig. L'antiga seu de Travessera no va durar gaire més i les immobiliàries no van trigar a adquirir-la. L'any 2016 fou començada a enderrocar i cap a finals d'aquell any ja es construïen els fonaments d'un nou edifici d'habitatges.

Quatre de les més conegudes fragàncies que Puig va començar a comercialitzar  a les dècades de 1970's i 1980's.

*2016.- El procés d'enderrocament de la seu de Puig en marxa. (Foto: Ana Jiménez / La Vanguardia)

CINE MAJESTIC. Trinitat Vella. (1958-1969)

Agraïments a AMADOR EXPÓSITO i ROBERTO LAHUERTA MELERO

*1967.- El cine Majestic al centre de la imatge amb la Meridiana de fons.

 

*1967. Entorn de la imatge anterior ampliat

En la sempre apassionant història de les sales de cinema de Barcelona, el nom de  Majestic el trobem vinculat a diversos cinematògrafs. Un fou el Majestic d'Aragó-Casanova, al costat de la Casa del Pueblo. Però hi hagué també un Majestic menys conegut, a causa de la seva llunyania del centre de la ciutat, que fou el de Trinitat Vella, un edifici a quatre vents que s'aixecava entre els carrers Peníscola i Gitanilla al costat de la Meridiana i força a prop del límit municipal amb Montcada i Reixac.

Situat a pocs metres de la carretera de Ribes, després convertida en Meridiana, aquest cinema era instal·lat dins un edifici de grans proporcions i sostre ondulat que havia estat projectat per l'arquitecte Josep Canela Tomàs, un clàssic en la construcció de sales de cinema en aquells barris.

Interiorment s'estructurava en platea i amfiteatre i el seu aforament va variar al llarg dels seus onze anys de vida. Inicialment la platea acollia 635 butaques que el 1967 havien augmentat fins a 778 i que, afegides a les 303 de l'amfiteatre, completaven un aforament total de 1.081 localitats.

Planta de la platea de la sala
 

El barri de Trinitat Vella el recordarà com una icona dels anys del desarrollisme malgrat que la seva història no té gaires anècdotes ni dades a comentar. Compartia programació amb altres sales de la zona i per tant el ciclista que transportava les bobines en temps record per poder exhibir-les a totes les sales era una peça bàsica.  

Durant gran part de la seva existència la sala va programar només de dijous a diumenge, inclosos els festius, i només durant un breu període va oferir doble programació, de dilluns a  dimecres i de dijous a diumenge. Els projectes urbanístics  que van afectar a la zona (obertura de la Via Favència i de la Meridiana) varen alterar també la vida del Majestic que va patir una mutació de la seva clientela a causa de les noves sales obertes a Nou Barris i de l'establiment de barreres vials difícils superació.

Amb tot això, el Majestic va tancar portes a l'estiu de 1969. Posteriorment l'edifici fou aprofitat i habilitat per a pàrquing i així va sobreviure fins als primers 1980's, quan va ser enderrocat per a construir-hi habitatges. 

 

El senyor José Navarro, responsable de projecció del Majestic de Trinitat Vella. (Foto: Fons Família Navarro/Torralba)

TALLER BALDUFA. Sala de ball i festes de Carnaval. Tàpies 6. (1870-1890)

 

 



A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes per la seva durada i popularitat hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d'aquest taller es remuntava a l'any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l'autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s'instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d'esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d'invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880's i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.  



Els dibuixos de dones amb els pits nus eren habituals a les invitacions que es distribuïen des del Taller Baldufa com aquesta del Carnaval de 1887 

 

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l'art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d'una altra societat, La Caldera fundada el 1882.  

La vida d'aquesta d'aquest local es va perllongar fins el 1890.

EL SERENO (Segle XVIII - 1976)

 

  

Un ofici desaparegut durant el darrer terç del segle XX va ser el de sereno, empleat municipal encarregat de vetllar per l'ordre als carrers i donar servei als veins durant les hores de foscor de la nit. El seu origen a Barcelona prové de finals del segle XVIII, tot i que en temps dels romans ja existia una mena de vigilants nocturns anomenats triunvirus nocturni. 

Les seves funcions eren diverses si bé consistien bàsicament en obrir els portals de les cases als veins que no duien clau i col·laborava amb les altres forces de l'ordre.

A l'any 1769 el rei Carles III va signar a Ciutat de Mallorca una Reial Cèdula que homogeneïtzava el servei de vigilància nocturna mitjançant els serenos a tot el Regne d'Espanya

Les primeres persones que van fer aquesta funció a Barcelona eren retribuïdes pels veins, que establien convenis amb elles per garantir la seguretat a les nits. Posteriorment l'ofici de sereno va passar a ser un servei públic municipal i es té coneixement d'una primera promoció de serenos que iniciaren les seves activitats el 18 de febrer de 1786

Aquests primers serenos duien una llanterna d'oli, que després va ser de carbur, una capa i un gran bastó. Cridaven cada mitja hora anunciant al veïnat l'hora i l'estat del temps. Tenien la consideració de força armada i vestien de color vermell per fer-se notar. Actuaven des de les 10 de la nit fins a les 5 del matí i un altre element característic eren els grans manyocs amb totes les claus de la zona que duien a sobre.

 

Bastó de sereno amb acabament metàl·lic i l'escut de la ciutat.

 

El nom de sereno prové de la repetició constant d'aquesta paraula quan ells mateixos anunciaven l'estat del temps i del cel, generalment serè (sereno). Ho feien en intervals de mitja hora o hora sencera. A base de repetir-ho la ciutadania els va identificar popularment amb el nom de serenos fins que el mot va adquirir carta de naturalesa, tot i que en realitat el més apropiat era el de vigilants nocturns.

A l'any 1814 se'ls va assignar una arma curta de foca curta de foc i un fanal d'oli que en els darrers anys ja havia evolucionat cap a una  llanterna de piles.

*1900's.- Un grup de serenos amb els habituals manyocs de claus penjats davant de Santa Maria del Mar.
 

Van usar una llança curta fins el 1957 que va ser substituida per una defensa de fusta amb un extrem de metàl·lic que permetia colpejar sonorament el terra i advertir així de la seva presència.

La uniformitat va anar adequant-se també al pas dels temps. La gorra de llana o barretina inicial de color marronós acabaria sent substituïda per una gorra de plat blava amb banda vermella i l'escut de la ciutat dins una corona de llorer. Els primers xiulets de fusta van ser substituïts després per altres de metàl·lics.

*1930's.- Felicitació de Nadal amb un sereno vestit amb uniforme de gala davant el Parlament de Catalunya.
 

Gorra del Cos de Serenos de l'Ajuntament de Barcelona amb l'escut de la ciutat 
 

Anunciar l'hora i el temps i atendre al que s'havia deixat les claus van continuar essent les seves funcions principals, però també ho eren avisar als bombers si hi havia algun incendi, cridar un metge o una llevadors, perseguir lladres o actuar per apaivagar els ànims en baralles de borratxos. Durant la dictadura franquista alguns també col·laboraven amb la policia per detenir a la gent contrària al règim que feia pintades a les parets dels carrers.

El tocs de xiulet dels serenos es van generalitzar i la policia va començar a fer-ne menys cas davant la temença que es tractés d'una falsa alarma  o un avís de poc interès.  Aquesta a actitud s'estengué també als ciutadans i d'aquí prové l'expressió popular castellana de Te toman por el pito del sereno, aplicada a algú al que no se li fa cas. 

Els serenos formaven part d'aquell grup d'oficis que en arribar els Nadals passaven pels pisos amb una targeteta de felicitació de les festes per demanar el seu aguinaldo. L'arribada i generalització dels porters automàtics a les finques va ser un dels motius que varen afectar a la funció dels serenos.

Amb el pas del temps l'antic fanal es va convertir en una llanterna de mà de piles i el Cos de Serenos de Barcelona es va dissoldre el 1976. Els seus 268 membres van passar a formar part del servei de Vigilància Nocturna de la ciutat i el 1981 es van integrar a la Guàrdia Urbana.

 

 *1970's.- Una de les últimes targetes de felicitació dels serenos que lliuraven quan demanaven l'aguinaldo.

TATÍ. Boîte-Restaurant. Diagonal 661-671. (2002-2004)

Article suggerit i elaborat amb JORDI SERRANO

 

A l'any 2000 Barcelona va inaugurar un nou palau de congressos. Era situat al tram final de la Diagonal, prop de la zona de Torre Melina, i va ser batejat com a Palau de Congressos de Catalunya. A les seves instal·lacions annexes es va inaugurar dos anys després el Restaurant-Discoteca Tati.

El local va ser promogut per iniciativa de l'empresari Tato Escayola (1941-2010), un home lligat estretament a iniciatives vinculades a l'oci i a la restauració (   ) i membre destacat de la jet-set barcelonina.  

La decoració interior del local fou assignada a Pepe Cortés i com el seu propi nom  indicava era un homenatge a l'actor francès Jacques Tati (1907-1982), un singular còmic que es feu extraordinàriament popular amb el seu personatge de Monsieur Hulot en pel·lícules mítiques com Jour de fête (1949), Les vacances de Mr. Hulot (1953) o Mon oncle (1957).

 

 

 

El local, amb accés directe des de l'aparcament del Palau de Congressos i terrassa amb vistes sobre les instal·lacions del Reial Club de Polo, tenia el seu element més característic en una llarga barra que evocava els bars dels anys 1950's. Les taules es distribuïen al voltant d'una pista central de ball i una escala portava fins a un nivell superior on hi havia una altra barra amb una petita pista de ball i la cabina del DJ.

L'homenatge a Tati es concretava en tot un seguit de pantalles distribuïdes per arreu del local que projectaven de forma continuada escenes destacades de la filmografia de l'actor i director francès. El DJ ambientava els sopars dels clients amb les bandes sonores originals dels films  de Tati  barrejades amb versions més actuals d'aquests temes, molts d'ells provinents del disc Jacques Tati. Les remix de Mr. Untel.

 

*2002.- Quatre imatges de l'interior del Tatí

 

El lloc era íntim, elegant i agradable amb cuina internacional de bon nivell i preus situats en un tram mitjà-alt. Després de mitjanit les estovalles blanques de les taules eren enretirades i quedaven de color negre. La intensitat de la llum baixava considerablement, la música de cinema era substituïda per música disco i la parròquia abandonava poc a poc les taules per començar a ballar a la pista. Fins a les tres de la matinada es podien degustar plats freds i pica-piques.

La vida del local va ser efímera. Tot just dos anys. Els incondicionals de Tati van perdre aquest insòlit lloc de culte i el mateix 2004 un nou projecte anomenat Ribelino's va ocupar el mateix local. Es va mantenir la decoració i la distribució dels espais però simpàtiques referències al llarguerut senyor Hulot i als seus moviments espasmòdics es van perdre per sempre.

 

 

MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON. (1390's - 1870's)

Vista del conjunt del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en un gravat atribuït a Pau Rigalt i Fargas. (Font: Biblioteca UAB).  

 

La denominació Vall d'Hebron, que sovint catalanitzem erròniament dient-ne Vall d'Hebró, prové de la semblança d'aquesta vall, situada entre els primers turons de la serralada litoral (Carmel, Rovira,) i la serra de Collserola, amb l'existent en territori palestí. Ja se la coneixia amb aquest nom quan hi arribaren els primers ermitans que s'instal·laren a la muntanya.

De l'existència del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no se n'ha tingut notícia fins a finals del segle XIV. Fou aleshores quan el bisbat va atorgar el primer permís a un d'aquests ermitants (Ponç Astors) escampats per aquells indrets de Collserola per a poder disposar d'un oratori propi amb cementiri i dir-hi missa. Tot seguit es van fer les gestions oportunes per fundar un monestir al lloc, després que la reina Violant, esposa del rei Joan I de l'Aragó, fes venir vuit monjos del monestir valencià de Sant Jeroni de Cotalba i el prior Jaume Yáñez obtingués la llicència del papa Climent VII per aixecar l'edifici.

*1838.- Dibuix del monestir realitzat per George Vivien i publicat a Londres. (Font: Arxiu d'Història de la Ciutat)

*1877.- Dibuix de Pau Gibert que ens mostra el monestir ja en runes

Aquest element escultòric amb escuts i una gàrgola de l'antic monestir són dues de les poques peces conservades de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. (Fotos: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El recinte del monestir fou ampliat amb els pas dels anys amb un claustre i altres dependències annexes. Durant els segles XVI i XVII fou lloc habitual d'estada de families benestants que hi passaven els dies de Nadals i Setmana Santa. El monestir havia ampliat també el seu radi d'acció. D'ell depenien les parròquies veïnes de Sant Genís dels Agudells i Sant Martí de Cerdanyola i tenia al seu entorn tres capelletes: la del Sant Sepulcre, la de Santa Magdalena i la de Sant Onofre.

Els frares també van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d'unes antigues heretats, que serien a partir de la compra dels monjos, la Granja Vella i la  Granja Nova de Sant Jeroni.

El monestir començaria però, la seva decadència a partir del segle XVII quan per la seva privilegiada posició estratègica va ser ocupat militarment en diverses ocasiones. Tant durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) com a la Guerra de Successió (1702-1715) va ser protagonista de diverses operacions militars. El 1808, durant la Guerra del Francès, va ser atacat i saquejat per les tropes napoleòniques que hi varen calar foc i quedà destruït en part. 

Després de la desamortització es van subhastar els béns del conjunt del monestir al 1822 i les dependències que hi quedaven dempeus van servir per concentrar i aïllar els malalts de febre groga i còlera durant les epidèmies que va patir Barcelona al segle XIX. Un altre episodi crític pel monestir es va produir al juliol de 1835 quan uns milicians novament el van saquejar i tot seguir l'incendiaren.

Quan a l'any 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa, que popularment coneixem com carretera de l'Arrabassada, es va fer passar pel mig de les dependències abandonades del monestir. Els pocs vestigis que permetien encara reconèixer el lloc on s'havia aixecat el monestir van quedar gairebé esborrats del tot quan, a la dècada dels 1960's, es va instal·lar una benzinera a la zona en un dels vorals de la pròpia carretera.

 

*1900's.- Dues imatges del que quedava del monestir a començaments del segle XX.

*1915.- Celebració de la festa de Sant Medir al voltant de les runes del monestir.
 

 

Enllaç d'interès:

 

Al blog de Dani Cortijo Altres Barcelones.
 

JOIERIA CABOT. Plaça Catalunya 17. (1905-1931)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i MAITE MAR

*1905.- Vista exterior de la Joieria Cabot inaugurada aquell any als baixos de la Casa Rosés. (Font: La Hormiga de Oro)

Cap a finals de novembre de l'any 1905 es va obrir als baixos de la Casa Rosés, al número 17 de la Plaça Catalunya, la quarta botiga dels Cabot, una nissaga de joiers dels que el mataroní  Francesc Cabot i Ferrer, n'havia estat el fundador.

La primera botiga l'havien obert al 1843 al número 35 del carrer de l’Argenteria, on des de feia segles s’havien aplegat els argenters de la ciutat. El 1899 s'havien traslladat al número 21 del mateix carrer i desaparegut Francesc Cabot la raó social del negoci va ser Joyería Viuda de Francisco Cabot e Hijos.

Els fills Francesc, Emili i Joaquim van obrir la tercera botiga al carrer Ferran 61. Allà començarien a destacar per la qualitat de les peces de joieria que llauraven tant d’orfebreria civil com religiosa.

La botiga de Plaça Catalunya va significar un salt qualitatiu important que situaria a la Joieria Cabot com una de les més importants de Barcelona. Quan la Casa Rosés va ser reformada per convertir-se en Casa Segura entre 1922 i 1924, la botiga va tancar durant poc més d'un any per a ser objecte de profundes reformes. Provisionalment s'instal·là als baixos del número 5 del Passeig de Gràcia. Acabades les obres retornà a la Plaça Catalunya on va reduir la seva superfície original i  el negoci va passar a adoptar el nom comercial de Joaquim Cabot. Successor de Vídua i Fills de Francesc Cabot.
Joaquim Cabot (1861-1951), el més destacat dels tres germans, era una personalitat polifacètica i culta que assistia a les tertúlies de Els 4 Gats. Ocupà diversos càrrecs públics i va ser el fundador del periòdic La Veu de Catalunya.

*1900.- Joaquim Cabot i Rovira, segons un dibuix de Ramon Casas.

 

*1922/23.- Dos anuncis que marquen l'interval de temps durant el qual la Joieria Cabot de Plaça Catalunya va estar en obres de reforma.

 

La joieria va augmentar exponencialment el seu prestigi durant aquesta època d'establiment a la Plaça Catalunya i va concórrer a diverses exposicions internacionals assolint destacats guardons, entre ells el Gran Diploma d'Honor i la Medalla d'Or de l'art litúrgic en sengles exposicions celebrades a Roma.

La Joieria Cabot va romandre al numero 17 de Plaça Catalunya fins al febrer de 1931. Fou aleshores quan Joaquim Cabot va deixar la direcció de l'empresa al seu gendre i al seu nét i la botiga es traslladà a la nova seu instal·lada al carrer Corts (Gran Via) número 636. 

 

*1905.-Aspecte de l'interior de la joieria amb els espais destinats a venda situats en el semientresòl de l'edifici. 

 

*1905.- Entrada a l'establiment i escala d'accés a la zona de vendes. 

 

*1931.- Anunci del trasllat definitiu de la joieria de plaça Catalunya a Gran Via (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 1931).