*1935.- Anunci del Bar Bremen (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
Hi ha elements i locals desapareguts que seria fàcil obviar i passar de llarg si no estiguessin vinculats a un esdeveniment històric concret.
Un d'aquests casos, com ho seria el Bar Funicular -testimoni de la detenció de Puig Antich- si el local ja hagués desaparegut, que no és el cas, el trobem en el Bar Bremen, al número 41 del carrer Muntaner fent cantonada amb Diputació.
Del Bremen no en tenim moltes dades. Sense descartar que anteriorment el bar hagués funcionat amb un altre nom, pels anuncis publicats a la premsa barcelonina sabem que al 1929 ja funcionava com a cafè-bar i que s'hi servien menjars de cuina alemanya amb un encarregat anomenat Manu que era alemany, o almenys el parlava. Sobta comprovar que aquells primers anuncis a la premsa eren publicats en llengua alemanya, la qual cosa fa pensar que el local era lloc de reunió de la colònia germana afincada a Barcelona.
*1929.- Anuncis publicats íntegrament en alemany a La Vanguardia (Edicions de l'11 d'agost i del 9 de novembre)
*1931.- Retall publicat a la secció d'anuncis de La Vanguardia en la seva edició del dia 11 d'abril
Però, com dèiem al principi, l'episodi que va donar renom a aquest establiment va ser que fou testimoni de l'assassinat dels germans Badia i que l'encarregat del bar va haver de declarar en el judici contra el grup d'activistes anarcosindicalistes que van executar l'acció criminal.
Les victimes, Miquel i Josep Badia Capell eren nascuts a Torregrossa (Pla d'Urgell) i es van vincular de joves a Estat Català, l'ala més radical d'Esquerra Republicana de Catalunya. Miquel, el més jove dels germans, era un tipus ben plantat que les cròniques de l'època assenyalen pel seu atreviment i xuleria i també per ser implacable rebentant vagues i caçant anarcosindicalistes de la CNT-FAI. Se'l coneixia amb el nom de Capità Collons. Va arribar a ser Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat fins que el president Companys el va destituir per haver detingut a un jutge. Exiliats a França durant el bienni conservador, els germans Badia tornaren a Barcelona després de la victòria del Front Popular al 1936.
Els assassins, un grup de quatre activistes faistes, probablement ja havien planejat que si els Badia tornaven a Barcelona els pelarien a la primera oportunitat. Dins el grup hi destacava la figura de Justo Bueno Pérez, un cenetista d'origen aragonès que havia destacat pel seu lideratge dins el sindicat. Ell juntament amb Lucio Ruano, José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín componien l'escamot que aquella tarda del 28 d'abril de 1936 a les 4 de la tarda a la cantonada Muntaner-Diputació van cometre l'atemptat. La versió final dels fets diu que Bueno va disparar sobre Miquel Badia mentre Ruano ho feia sobre el seu germà Josep, Martínez Ripoll havia donat la indicació doblegant des de la vorera enfront del Bar Bremen un diari que fingia llegir i Tomé els esperava a tots a bord d'un Ford de color vermell xocolata amb matrícula, B-39763, que havien comprat en un garatge del carrer Llança, i amb el que fugiren un cop abatudes les víctimes.
Miquel i Josep Badia Capell, les víctimes de l'atemptat.
Justo Bueno Pérez, activista de CNT-FAI
Els detalls del doble crim i la identitat dels assassins va ser recollida per Tísner a les planes del periòdic La Rambla i per Josep Maria Planas a La Publicitat. Uns dies després Bueno va anar a visitar Tísner al tercer pis de la casa Francisco Oliva, on hi havia la redacció de La Rambla, per dir-li que canviés la versió publicada de l'assassinat i deixés de parlar del tema, perquè si no s'hauria d'atenir a les conseqüències. Planas moria assassinat a la carretera de Montcada els primers dies de juliol. A Tísner li va tocar el tràngol d'haver d'identificar el cadàver a la morgue de l'Hospital Clínic [1].
La història de Justo Bueno, que certament mai va fer honor al seu nom i cognom, va continuar amb implicacions en venjances, atracaments i assassinats dintre de la pròpia CNT-FAI, va lluitar al front d'Aragó, es va exiliar a França i fins i tot va participar en un fallit intent d'assassinar Joaquín Ascaso Budría. Acabada la Guerra Civil va tornar a Barcelona, s'establí al numero 57 del carrer Comte Borrell i va treballar a la Maquinista de Sant Andreu. Un dia passejant per les Rambles es va topar amb el comissari franquista Eduardo Polo, que havia estat sota les ordres de Miquel Badia perseguint anarquistes i va identificar Bueno. Polo el va detenir i després de fer-lo parlar va ser traslladat de presó en presó i condemnat a mort per un tribunal militar franquista. L'execució va tenir lloc al Camp de la Bota al febrer de 1944.
*1944.- El 10 de febrer d'aquell any Justo Bueno va ser afusellat al Camp de la Bota.
El Bar Bremen va continuar a la cantonada muntanya/Llobregat de Diputació amb Muntaner durant els grisos dies del franquisme. Als anys 1960's encara es podien trobar a la premsa anuncis sol·licitant personal, que donen fe de la seva longevitat. Curiosament el local sortia referenciat a l'altre número del mateix immoble del xamfrà (Diputació 189).
*1960.- Anunci a La Vanguardia d'una oferta de treball de cambrera al Bar Bremen.
[1].- Artís Gener, Avel·lí. Memòries. Viure i veure/1. Editorial Pòrtic. Barcelona 1989.
