Local de varietats obert a principis de 1936 al bulliciós carrer Nou de la Rambla, que va tenir una existència truncada per la Guerra Civil. Malgrat la seva reaparició al 1939, el local mai no va disposar de massa trascendència ni repercussió, al costat d’altres establiments del mateix carrer com La Bodega Bohèmia.
La Marina era un local de format petit, com Sebastià Gasch copsava en un dels seus habituals articles sobre les nits barcelonines. Per les seves reduïdes dimensions tot just podia aplegar 100 persones en un ambient força decadent que ratllava la misèria artística. Compartia edifici amb un meublé de poca monta, que habitualment era aprofitat pels artistes que actuaven al local per aconseguir uns ingressos extres i necessaris per sobreviure amb un mínima viabilitat. Al meublé consumaven encontres sexuals, indistintament heterosexuals o homosexuals, amb clients amb els que havien alternat prèviament al mateix local mentre no actuaven. Aquesta era la crua realitat de molts locals del barri, aguditzada per l’atmosfera de misèria i mancances de tota mena que va presidir els anys de la postguerra.
El transformista Mirco exercia de director artístic del local, que als anys 1940’s es presentava a la publicitat com saló de varietats i harem de moda. Noms que no van passar a la història com Gasparillo de Triana, Carmen Vicente, Teresita Manzano, Rafael de Granada, Chester Wal, Amparito Belmonte o les Hermanas Cholé figuraven a la llista d’artistes habituals de La Marina.
