Inaugurada el 22 de desembre de 1928 amb el nom de Cine Manón, aquesta sala de cinema era situada en un principi al número 3 de la Riera de Vallcarca, posteriorment reurbanitzada com a Avinguda de l'Hospital Militar. Ocupava una llarga extensió entre el carrer Medas i la Baixada de la Glòria a la vorera dreta en direcció a Collserola. La seva façana feia més de quaranta metres de llargada i a banda de l'entrada principal hi havien altres cinc portes alineades (quatre de sortida i una d'entrada).
Segons ha recollit Roberto Lahuerta [1] el programa múltiple que va servir per inaugurar la sala estava integrat pels films Siervos, Casanova el galante aventurero, El baile de los lampistas i un noticiari setmanal d'Actualidades Gaumont.
Les primeres dades oficials sobre el cinema daten de 1935 i ens parlen d'un aforament de 975 localitats.
Durant els anys de la Segona República eren habituals les celebracions de mítings polítics i reunions de veïns de la zona del barri de Vallcarca.
El veritable artífex d'aquell cinema va ser l'empresari Pere Alsina i Castells que va saber dinamitzar-lo i fer-lo extraordinàriament popular no només a Vallcarca sino també a d'altres barris de l'entorn.
*1930's.- Vista interior del cinema.
Pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil el Manón va convertir-se en Mahón fruit de la nova reglamentació oficial que obligava a espanyolitzar els noms dels locals. La nova denominació del cinema obeïa més a la voluntat d'estalviar, amb el canvi de només una lletra, que no pas a una altra cosa.
Era conegut popularment com el totxo per la traducció del seu nom al català maó. Al seu interior eren freqüents les bretolades de tot tipus especialment la destrossa compulsiva de les butaques. S'hi van arribar a programar varietés i concerts de piano.
Pere Alsina va abandonar la gerència del local al 1940 i va deixar a Francesc Benagues al front del negoci fins a finals de 1942. Posteriorment el Mahón va ser regentat per Francesc Xicota (1942-1944) i més tard per un grup de socis format per Joaquim Salarich, Miquel Clavellas i els germans Joan i Enric Mateu (1944-1951). Els últims empresaris foren Prats i Simó i finalment Ana Ibáñez Beltrán que va decidir clausurar la sala l'últim dia de l'any 1973.
*1940's.- Una altra imatge del cinema, aquí ja amb el nom de Mahón, als anys de la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Madrid. 2015
