FÀBRICA DE XOCOLATA JUNCOSA. Carrer Gran de Gràcia 2-4 (1882-1908)

*1904.- Publicitat de Xocolates Juncosa amb un dibuix de la fàbrica a la part inferior esquerra.

Els Juncosa foren, juntament amb els Amatller, una de les nissagues familiars més conegudes del ram de la xocolata a Catalunya.

Ja a l'any 1837 Oleguer Juncosa pare, havia fundat la primera fàbrica de xocolata al número 10 del carrer Ferran. Mort Oleguer els seus quatre fills (Oleguer, Evarist, Pere i Jacinta) varen continuar amb el negoci amb el nom comercial de Hijos de Olegario Juncosa i decidiren abandonar Ciutat Vella per instal·lar-se al capdamunt del Passeig de Gràcia, on arrenca el carrer Gran de la coneguda vila. Allà construiren una gran fàbrica integrament dedicada a la producció de xocolata i derivats. 

La fàbrica, inaugurada el 1882, era dotada d'una màquina de vapor de 25 cavalls de potència, que la convertia en la més moderna d'Espanya. Els Juncosa varen registrar la marca comercial La Chocolatera i només 5 anys després la fabrica comptava amb una plantilla de 500 treballadors en renyida competència amb Xocolates Amatller, l'altra gran empresa xocolatera de Catalunya. Entre els productes més coneguts dels Juncosa hi destacaven les populars cigarretes de xocolata, premiades en diverses exposicions internacionals com a producte orientat al públic infantil. 

Mort Oleguer Juncosa fill,  el seu germà Pere es va quedar amb la fàbrica de Gràcia. El 1908 després d'haver-se associat durant un temps amb un altre xocolater gracienc, Jaume Camps, varen tancar el negoci i vengueren el terreny a Consol Fabra i Puig, que juntament amb el seu marit Jaume Fuster varen enderrocar-la per construir-hi un elegant edifici modernista, obra de l'arquitecte Lluís Domànech i Montaner, que avui tanca els jardinets de Gracia posant punt i final al passeig i tots coneixem com la Casa Fuster

*1890's.- Gravat publicitari amb la fàbrica d'Oleguer Juncosa al final del passeig de Gràcia. Al centre es pot veure la silueta del campanar de la plaça Rius i Taulet.

*1885.- Anunci de les diferents dependències de l'empresa amb un dibuix de la fàbrica de Gràcia al centre. (Col·lecció Francisco Arauz)

FAÇANA DE LA MURALLA. Avinguda de la Catedral. (1957-1996)

*1959.- Les façanes construides a finals dels anys 1950's entre les tres torres de la muralla tal com eren quan es va obrir l'Avinguda de la Catedral en una postal de l'època. (Foto: Campañá i Piu-Ferrán)

Durant els anys 1950's es va procedir a l'esponjament de la zona situada davant de la façana de la Catedral, amb l'enderroc progressiu de les cases del carrer de la Corríbia i altres adjacents. Les autoritats franquistes municipals semblaven voler redimir els pecats comesos pels guanyadors de la Guerra Civil, que havien bombardejat sense pietat aquell entorn mitjançant els seus aliats italians. L'element principal del nou projecte urbanístic consistia a obrir l'avinguda de la Catedral fins la plaça Nova i un dels aspectes destacats era la recuperació de la visió del tram de l'antiga muralla romana entre el carrer del Bisbe i  les escales d'accés al Pla de la Seu i l'entrada a la Catedral.

*1957-1958.- Execució dels últims enderrocs de les cases del carrer de la Corríbia i urbanització amb pins i xiprers del nou espai resultant amb un any de diferència entre les dues imatges.

*1958.- Desaparegut el carrer de la Corribia amb l'enderroc de les casses adossades a la muralla, es va procedir a la reforma de les façanes que quedaven a la vista i a l'enjardinament de l'entorn a la nova Avinguda de la Catedral. La imatge correspon al mes de gener quan les obres ja eren en una fase avançada. Faltava encara reproduir el primer arc de l'antic aqüeducte romà. (Foto: Ribera)

Sota la direcció dels arquitectes municipals Joaquim Vilaseca i Adolf Florensa, les obres van quedar enllestides cap al 1957. Es va reconstruir el primer dels arcs de l'aqüeducte que sortia de la torre de la muralla de la Plaça Nova i es va enjardinar l'espai que quedava al peu de la muralla amb la col·locació d'algunes restes (especialment dues columnes) trobades en les excavacions, seguint l'exemple ja aplicat a la muralla del carrer Tapineria i la plaça de Berenguer el Gran.

Les façanes posteriors de la casa del Degà i de la Casa de l'Ardiaca, on es troba l'Arxiu Històric de la Ciutat, situades entre les tres torres de la muralla, van ser resoltes amb un seguit de balcons sustentats per peces de ferro insertades obliquament a la façana i un tram de múltiples obertures falses a la planta superior sota terrat. Durant quaranta anys aquest va ser l'aspecte que oferia aquell privilegiat tram de la muralla.

*2010.- Aspecte actual del tram de muralla entre la plaça Nova i les escales d'accés a la Catedral.

La intervenció executada entre els anys 1996 i 1997 pels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech, ens va deixar un paissatge totalment diferent al que havia resultat de l'enderroc de les cases del carrer de la Corríbia. El nou aspecte de la façana va sobtar per la seva línia rupturista amb parets de textura llisa de color rosa, rematades per unes obertures sobresortints de vidre a l'última planta a manera de badalots invertits. Així doncs, van ser eliminades totes les finestres i obertures de la primera intervenció dels anys 1950's inclosos els balcons. El resultat va ser, si més no, polèmic i aviat es convertí en terreny abonat a les crítiques per a tots els gustos.

*1997.- El cronista urbà Lluís Permanyer feia aquestes consideracions sobre la nova façana a l'edició de La Vanguardia del dia 6 de gener.

CINE CAPRI. Foneria 29. Zona Franca (1957-1974)

*1957.- El cinema Capri poc després de la seva inauguració

El cine Capri, inaugurat el 1957 al número 29 del carrer de la Foneria, va ser sens dubte durant més de dues dècades el cinema del barri de la Zona Franca, l'única sala de projecció que hi havia en aquell sector.

El local formava part del complex del Grup d'Habitatges dels Treballadors de la SEAT que a partir de 1953 va començar a poblar aquella zona coneguda com a barri de Sant Cristòfol.

El cinema va tancar el 1974 sense que cap altra sala agafés el relleu de donar servei a aquell barri. El complex de multisales del centre comercial Gran Via 2 és avui l'alternativa més propera pels veins de la zona.

Estat actual (2013) de l'edifici que va acollir el cinema Capri (Font: Web Cines Olvidados. http://cines-olvidados.blogspot.com.es/)

CARRER DE LACY / NOU DE LACY (1840's-1958)

L'antiga trama de carrers de Ciutat Vella no només va rebre l'impacte de l'obertura de la Via A (Via Laietana). Una altra via prevista al pla Baixeras que discorria en sentit perpendicular a l'esmentada era la Via C, que també va fer fonedissos una colla de carrers estrets i plens d'història.

El carrer de Lacy discorria en paral·lel al mercat d'Isabel II (l'actual de Santa Caterina) entre els carrers Àlvarez de Castro i Freixures (ambdós encara avui existents). El seu traçat coincidia més o menys amb l'actual de l'Avinguda Francesc Cambó, continuació de l'Avinguda de la Catedral en sentit Besòs.

*1856-1862.- El carrer de Lacy (escrit amb i llatina) apareixia als quarterons de Miquel Garriga i Roca, on també es poden veure els safareigs municipals. A l'altre costat del carrer (marcat amb una línia vermella) la pescateria i un altre edifici el separaven de l'accés principal al Mercat de Santa Caterina (aleshores conegut com d'Isabel II). (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) 

Aquest carrer havia estat dedicat al general Luis Lacy y Gautier, un heroi de la Guerra del Francès (1808-1814) que fou capità general de Catalunya entre 1811 i 1812 i que va causar nombroses baixes a les tropes napoleòniques.

El general Luis Lacy

Militar d'ideologia liberal, Lacy va tornar a Catalunya el 1816 per preparar una revolta orientada a reinstaurar la Constitució de 1812. Aquesta revolta, coneguda com el Pronunciament de Lacy, tenia com a objectiu marxar sobre Barcelona amb les tropes aquarterades al Maresme. Lacy però, fou delatat i l'operació fracassaria. Detingut i condemnat a mort, el general Castaños va decidir deportar-lo cap a  Mallorca on fou afusellat al castell de Bellver el 5 de juliol de 1817.

Tres anys després el pronunciament de Riego va aconseguir allò que Lacy no havia pogut assolir. Les restes del general foren traslladades a Barcelona i dipositades a la capella de la Ciutadella. En caure el govern liberal el nou governador militar va manar llençar les restes de Lacy a un femer de l'hort de la parròquia però el rector els va recollir i enterrar al peu del mur de la capella. El 1869 es publicava un article d'Adolf Blanch a qui el rector havia explicat els fets i el 1881 una campanya promoguda des de les planes de La Vanguardia va aconseguir l'exhumació de les restes que foren lliurades al notari Maspons a l'espera de la voluntat de la familia Lacy que no va constestar. El 1903 la família Maspons va requerir al governdor civil per trobar una solució i finalment les restes de Lacy varen ser dipositades en un nínxol del cementiri de Montjuïc (concretament al Columbari B.819, classe 6a. Sant Francesc). Finalment als anys 1940's van ser traslladades a un Panteó Militar del cementiri de Sant Andreu.

El carrer de Lacy va ser una de les vies resultants de l'enderroc de l'antic Convent de Santa Caterina i de la reurbanització posterior de l'indret per construir-hi el mercat. Probablement el seu traçat es va materialitzar durant la dècada dels anys 1840's. Un dels elements caracteristics del carrer de Lacy van ser els safareigs de Santa Caterina. que eren situats a la part del darrera de la finca número 3. El blog Bereshit inclou un interessant i exhaustiu article sobre l'origen d'aquests safareigs, que sovint eren escenari d'algunes baralles entre dones i altres actes delictius que la premsa de l'època s'encarregava de recollir.

1881.- Notícia d'un furt als safareigs del carrer Lacy (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

1892.- Una altre incident esdevingut als safareigs amb baralla entre dues dones. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Per les referències trobades a la premsa de l'època, sabem que a finals del segle XIX hi havia una asserradora.

1894.- Accident laboral a l'asserradora del carrer Lacy. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

1899.- La Reforma Baixeras preveia la desaparició del carrer Lacy. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1914.- Protesta veinal per l'insuficient enllumenat del carrer.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Tot i que en algun plànol de 1858 el carrer ja apareix amb el nom de Nou de Lacy (Nueva de Lacy) no serà fins als primers anys del segle XX quan consolidi definitivament aquesta nova denominació, que es mantindrà fins el 1958 quan passà a ser absorbit per la perllongació de l'avinguda de la Catedral, que posteriorment (1973) es va dedicar a Francesc Cambó.

*1933.- El Carrer Nou de Lacy coincidia amb el traçat de la Via C (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1958.- Una de les últimes referències al carrer Nou de Lacy abans de ser absorbit per la urbanització de l'Avinguda de la Catedral.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

AREATANGENT. Aurora 21. (2002-2008)

A finals de 2002 un grup de creadors en el camp de la recerca i l'experimentació escènica es varen constituïr amb el nom d'AREAtangent i van aconseguir disposar d'un local als baixos d'un antic forn de ceràmica al número 21 del carrer de l'Aurora. Àlex Serrano, Cristina Alonso, Iban Beltran, Cristian Cisa i Josep Maria Marimón en foren alguns dels promotors.

El projecte consistia inicialment a oferir una programació regular de peces molt curtes (en cap cas ultrapassaven els 15 minuts de durada), que eren conegudes com càpsules i que es podien veure al preu simbòlic d'1 euro. Aquesta iniciativa va resultar prou exitosa i en una segona fase AREAtangent va presentar peces de 45 minuts, que s'exhibien entre quatre i vuit dies. L'èxit assolit va despertar l'interès de Salvador Sunyer que va incloure les càpsules a 1 euro a la programació del festival gironí Temporada Alta.
Les representacions al local del carrer de l'Aurora s'executaven en una sala buida, mancada d'equipaments tècnics que els habituals del local van començar a conèixer com La Nevera a causa del fred que s'hi passava durant els hiverns. Una altra iniciativa del local va consistir a difondre nous textos de dramatúrgia. Així, quinzenalment s'organitzaven un seguit de lectures, encapçalades cada serie de cinc per un escriptor consolidat. 

Després d'aquesta primera etapa l'espai es va consolidar com una autèntica pedrera de creadors avantposant el concepte de laboratori creatiu al de local d'exhibició. La proposta acabaria esgotant-se en gran part pel seu propi èxit. El circuit comercial es veia incapaç d'absorbir tots els artistes formats a AREAtangent de manera que un dels objectius del grup gestor, que era ajudar-los a crèixer en altres espais teatrals i sales d'exhibició, no es veia assolit.

Vas viure a l'Arcàdia de Llàtzer Garcia va ser l'última obra estrenada al local del carrer de l'Aurora. Era l'1 de desembre de 2008. El col·.lectiu de creadors que havia promogut i consolidat AREAtangent va acabar dissolt el 2010. Noms com Jordi Oriol, Blanca Arderi, o Cristina Oliva entre d'altres n'havien format part. Quedava enrera una experiència singular i innovadora en les arts escèniques a Barcelona.  

BAR ESPERANTO. Carrer Nou de la Rambla 54. (1900's - 1910's)

Instal·lat en un local que havia acollit una antiga taverna, el Bar Esperanto era situat just davant de la Volta de'n Cirés. El nom de l'establiment evocava aquell intent del gènere humà de dotar-se d'una llengua comuna que esdevindria idioma universal i que tenia força adeptes entre les classes populars d'aquells primers anys del segle XX.

*1912.- Interior del Bar Esperanto segons un dibuix de Bon (Font: Papitu. 3 d'abril de 1912)

Segons el testimoni de Rafael Moragas i Maseras (1883-1966), periodista i crític artístic col·laborador habitual de Papitu, Pèl i Ploma o La Publicitat, el local va adquirir plena efervescència als anys 1910's quan a l'hora de l'aperitiu hi feia cap una heterogènia representació de la pintoresca fauna del barri. Moragas ens parlava de l'empresari teatral Pepe Gil, de la mare de la Bella Chelito que com que era coixa li déien La Romanones, de Copérnico Oliver una mena de representant de canzonetistes i tangueres que anhelaven obrir-se pas en el món de l'espectacle, del periodista Pepe Marqués i d'algunes estrelles emergents de l'escena dels locals del Paral·lel i del barri com La Sevillanita, Mary Alix o La Apachinette. Era típic demanar la beguda en esperanto i creuar-hi algunes frases amb els cambrers fent honor al nom de la casa.

*1912.- Fragment d'un article publicat al Papitu en el que s'hi inclou una curiosa descripció del local.

[1].-  Moragas, Rafael. Mis peregrinaciones ochocentistas por las tabernas barcelonesas. El Día Gráfico. 10 de novembre de 1938 

GUASCH TEATRE / TEATRE DE L'EIXAMPLE. Aragó 140. (1995-2015)

El 27 de novembre de 1995 Joan Guasch i Martha Carbonell van veure realitzat el seu somni de disposar d'un teatre propi. El van obrir en una nau de carrer Aragó, entre Villarroel i Urgell, que anteriorment havia servit de plató publicitari i el van batejar amb el nom de Teatre de l'Eixample. La festa d'inauguració va comptar amb la presència de molts noms propis arrelats al món de l'escena teatral com Boris Ruiz, Àngels Gonyalons, Miguel Gila o Carme Sansa. Pirondello, un dels habituals del cabaret Barcelona de Noche, va exercir de mestre de cerimònies.

El projecte d'aquest teatre tenia un objectius molt agosarats que incloien la programació de dotze hores diàries d'activitat amb espectacles de teatre per adults i nens, dansa, màgia, musica, cinema i cabaret.

La primera obra que s'hi va representar duia el llarg títol de L'agrupació dramàtica de dones mestresses de casa presenta: El misteri de l'assassinat, dirigida per Tamzin Townsend. El primer film a projectar-s'hi va ser un clàssic: Don Quijote d'Orson Wells.

Poc a poc el local es va anar consolidant com a teatre infantil dins de les campanyes escolars. Ja entrat el segle XXI, la mort de Joan Guasch va significar un cop molt dur pel projecte del Teatre de l'Eixample, però la seva vídua Martha Carbonell i els tres fills de la parella, Joan, Josué i Ruth es van armar de valor i varen continuar amb èxit la tasca de consolidar la sala després de la mort del pare. Al maig de 2000 i a tall d'homenatge cap al seu fundador, el local va passar a anomenar-se Guasch Teatre.

Des d'alehgores va alternar programació per adults amb espectacles familiars per a nens i a la vegada esdevenia també escola teatral. 

El maig de 2015, després de 20 anys d'activitat, la premsa anunciava la noticia que l'empresa havia entrat en concurs de creditors ofegada pels deutes i que la mala i fosca gestió dels últims anys conduïa inexorablement el local al seu tancament.

LA MONYOS. (Dolors Bonella i Alcánzar 1851-1940)

Personatge popularíssim dels carrers de Barcelona, la Monyos (Dolors Bonella i Alcánzar) vivia al carrer de la Cadena en ple Barri Xino. La gent més pròxima la coneixia i se li adreçava com a Lola i la seva història te diverses versions -moltes d'elles inventades per l'imaginari popular- essent la més estesa que la dona es va trastocar quan la seva filla petita va morir atropellada per un carruatge. 

Havia nascut a Barcelona a l'any 1851 i durant gran part de la seva vida es va passejar per les Rambles i els carrers del Raval i Ciutat Vella amb un vano a les mans que sempre movia compulsivament per ventar-se. Duia vestits i parracs cridaners i caminava ràpid mentre parlava sola. Es decorava el cap amb petits monyos i tota mena de guarniments. Les floristes de la Rambla li oferien flors que ella es posava sobre els cabells.
Poca cosa se sap sobre la vida privada. La llegenda urbana explica que s'havia dedicat a fer de cosidora i al servei domèstic d'una família de bona casta. Sembla que la mort en accident de la seva filla de quatre anys atropellada per un carruatge de cavalls la va fer embogir. Va ser acomiadada de la feina i a partir d'aquí va començar a deambular pels carrers vestida estrafolàriament fins esdevenir un personatge popular de la Barcelona d'aquells anys.
Altres curiositats diuen que durant la Guerra Civil no li feien pors els bombardeigs de l'aviació i mentre la gent corria esfereïda cercant refugi, ella continuava caminant com si res pel carrer.  El periodista Josep Maria Lladó i Figueres va arribar a afirmar que durant els Fets de Maig de 1937 es va produir un alto al foc entre milicians anarcosindicalistes i de la UGT a la cruïlla del Cinc d'Oros perquè la Monyos pogués passar pel mig del foc creuat.
Quan va envellir i ja no podia desplaçar-se va acabar reclosa a la Casa de la Caritat, fins que el 15 de setembre de 1940 va morir a l'Hospital del Mar amb 89 anys a les seves esquenes.

*1932.- La Monyos entre la multitud que circula per la Rambla en un dibuix d'Opisso amb motiu de la Diada de Sant Jordi i del Llibre d'aquell any.

*1930's.- La imatge de La Monyos utilitzada per un anunci de mobles El Negro. 

*1930's.- La Monyos a la Rambla.

MONUMENT AL CANONGE RODÓ. El Clot (1919-1936)

Article elaborat amb la col·laboració de FRANCISCO ARAUZ

Imatge del monument original a Francesc Rodó i Sala davant de l'antiga església avui desapareguda de Sant Martí del Clot.

Francesc Rodó i Sala (1816-1902) va ser rector de la parròquia del Clot durant més de 30 anys i era un home estimat al barri i a la ciutat per la seva tasca social d'ajut i suport als més desemparats. Des de 1896 fins a la seva mort va ser canonge de la seu de Barcelona. 

Uns anys després es va decidir erigir-li un monument davant mateix de l'església de Sant Martí del Clot. El projecte s'encarregà a l'arquitecte Josep Vilaseca Ribera i les escultures a un jove Frederic Marès que aleshores tenia 26 anys. La primera pedra es va col·locar en un acte solemne al desembre de 1917. El monument constava d'una imatge en bronze del canonge amb uns nens al costat. Darrera hi havia una columna jònica que servia de pedestal a una creu de quatre braços. La inauguració tingué lloc el 24 de setembre de 1919 coincidint amb les festes de la Mercè.

*1917.- Cerimònia de col·locació de la primera pedra del monument amb presència del bisbe de la ciutat. (Foto: La Hormiga de Oro)

*1919.- Fragment de la crònica de la inauguració del monument publicada a La Vanguardia del 25 de setembre.

*1919.- Foto del dia de la inauguració (Foto: La Hormiga de Oro)

El monument va ser salvatgement destrossat el mateix dia 19 de juliol de 1936 coincidint amb l'aixecament militar feixista que va provocar l'inici de la Guerra Civil. Un grup nombrós va assaltar i incendiar l'església i la rectoria i al mateix temps va deixar en un estat lamentable el grup escultòric dedicat a Rodó. 

Acabada la guerra el nou règim va reconstruir l'església als anys 1940's. La reposició del monument va tenir que esperar fins el 1954, essent novament Frederic Marès l'executor de l'obra en pedra calcària, que avui podem veure a la plaça que porta el nom del Canonge i que anteriorment havia estat dedicada a Valentí Almirall. 

L'actual monument al Canonge Rodó va ser instal·lat el 1954 i es obra de Frederic Marès.

*1954.- Notícia de la inauguració del nou monument publicada a l'edició de La Vanguardia del 6 de juliol.

MAGATZEMS REINTEGRATIUS. Plaça Urquinaona 4. (1910)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MIQUEL F. PACHA

L'any 1910 van obrir portes al número 4 de la plaça Urquinaona els anomenats Almacenes Reintegrativos. Aquest negoci consistia en un nou sistema de venda que d'entrada deixava bocabadats als potencials clients.

A la primera compra se li entregava, no tant sols el producte escollit, sino també la quantitat corresponent al seu valor. Posteriorment, mitjançant unes normes a les quals el comprador quedava vinculat, el negoci acabava no essent tan rodó com inicialment semblava per al client, que quedava atrapat en un entramat de normes de reintegraments o en l'obligatorietat de seguir comprant en un temps establert i unes condicions determinades.

*1910.- Interior dels magatzems (Font: Nuevo Mundo)

*1910.- Retall d'un article publicat al número 1635 de L'Esquella de la Torratxa on s'explica d'una forma sarcàstica en què consistia el negoci dels Magatzems Reintegratius i quines sorpreses li esperaven als clients. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Emplaçament dels Almacenes Reintegrativos a la plaça Urquinaona (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1910.- La secció de confecció dels magatzems (Font: Nuevo Mundo)

Tot i que al poc d'obrir, l'empesa propietària va instal·lar una sucursal a Madrid, la vida d'aquests magatzems va resultar força efímera. Les autoritats van haver d'intervenir i el negoci va perdre credibilitat davant del públic que va acabar considerant-lo com una enginyosa estafa.

CASA DEL PUEBLO. Aragó / Casanova (1906-1939)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ.

Alejandro Lerroux (1864-1949)

Inaugurada l'any 1906 pel polític Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical Republicà, aquesta Casa del Pueblo era la més gran de les que s'obriren a Barcelona en aquella època. Corrien aquells anys tan ben descrits en el film d'Antoni Ribas La ciutat cremada on don Alejandro passejava altaner pels barris obrers enaltint als fills del proletariat i condemnant a l'infern sense pietat  als rics, mentre organitzava romeries fraternals. Lerroux va encunyar amb el seu propi cognom  la separació entre catalanoparlants i castellanoparlants a la Barcelona de començaments del segle XX. El lerrouxisme com a ideologia s'alimentava bàsicament d'una demagògia extrema i oportunista.

La Casa del Pueblo del carrer Aragó cantonada amb Casanova, era situada davant mateix del Pont del Mico i disposava d'una gran nombre de serveis. Un gran saló per a actes públics amb un escenari situat en un dels extrems, el feia convertible en teatre, auditori o menjador. També disposava de consultori mèdic, barberia, biblioteca, escola i farmàcia. Posteriorment el complex incorporaria també una fleca per fer pa i un gimnàs. Una gran terrassa amb vistes sobre un ampli jardí ocupava la part del darrera d'aquest edifici, construit en gran part per obrers militants del partit que en sortir de la feina hi anaven a treballar de forma gratuïta.

*1904.- Plànol de la planta del terreny on s'edificà la Casa del Pueblo

*1906.- La Casa del Pueblo encara en construcció des de l'avinguda de Roma. A l'esquerra de la imatge es poden veure les escales del Pont del Mico (Foto: Frederic Ballell)

*1908.- La sala d'actes principal amb l'escenari al fons. (Font: Nuevo Mundo)

*1906.- A la mateixa sala de la foto anterior veiem un moment de la celebració del Congrés Internacional de les Joventuts Republicanes (Foto: Frederic Ballell)

*1908.- Vista del jardí i la gran terrassa enlairada. (Font: Nuevo Mundo)

*1908.- El saló de perruqueria i barberia. (Font: Nuevo Mundo)

*1910.- Manifestació republicana al pati de la Casa del Pueblo. Marcat amb un cercle groc a l'esquena veiem al senyor Lerroux. Al fons la rasa de les vies del tren del carrer Aragó. (Foto: Frederic Ballell).