CARRER DE L'AVELLANA I FONT DE SANT JOAN (Segle XV - 1912)

*1908.- Una imatge del carrer de l'Avellana captada des de la cruilla amb Graciamat i Riera de Sant Joan. A l'esquerra, entre els dos pilars de pedra del terra, hi havia la font de Sant Joan. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 

El carrer de l'Avellana fou un dels desapareguts a principis del segle XX a causa de l'obertura de la Via Laietana. Discorria entre el carrer de Mercaders i el de Graciamat, aquest ultim també desaparegut amb la reforma. 

Segons l'historiador Pi i Arimón, aquest carrer va tenir anteriorment altres noms entre els que esmenta Allada, Bertrán Salcet i Font de Sant Joan, a la vegada que feia notar que el nom d'Avellana no era referit a la fruita sino a la femenització del cognom Avellà. De fet, en direcció al Mercat de Santa Caterina i a partir del carrer Mercaders la via canviava el seu nom pel de carrer Avellà.

 

 

*1908.- La font de Sant Joan modificada el 1735 disposava de dues aixetes i va desaparèixer el 1912. Segons una antiga llegenda urbana tenia poders guaridors pel mal de cap. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

 

A l'altre extrem del carrer hi destacava la font que des de l'any 1434 hi havia a la cruilla amb la Riera de Sant Joan. Havia estat reformada el 1735, quan es va aixecar l'hospital de pelegrins de Santa Marta i va quedar adossada a la paret. L'aigua d'aquesta font segons una creença popular, tenia efectes guaridors pel mal de cap. Calia però, anar a remullar-se'l just a les dotze en punt de la nit de Sant Joan. Així ho comptava també el cronista Ramon Comas, veí del barri, que des del balcó de casa seva veia la cua de ciutadans que cada revetlla de Sant Joan s'hi refrescava el cap.

CAMP DE FUTBOL DE L'ESPANYA INDUSTRIAL (1934-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

1967.- Vista aèria de la fàbrica La España Industrial amb el seu camp de futbol marcat en groc.

La gran fàbrica tèxtil La España Industrial situada entre Sants i Hostafrancs va ser una de les més importants de la ciutat d'aquest sector productiu. L'empresa va desenvolupar una secció esportiva que tenia en el futbol el seu exponent més significatiu.

La Secció Esportiva de l'Espanya Industrial fou fundada l'any 1934 i tenia el camp de joc a la vora de la fàbrica tocant al carrer Rector Triadó, al costat mateix del casinet d'Hostafrancs i d'una petita plantació de plàtans d'ombra. Inicialment el terreny era de terra però amb el temps s'hi va plantar gespa.
El març de 1946 el camp va ser reinaugurat després d'una important reforma juntament amb l'estrena d'altres instal·lacions del parc d'esports de l'empresa que incloien pistes de tennis, basquetbol. frontó i una piscina. El Baró de Terrades, alcalde de la ciutat, va presidir l'acte. El camp de futbol de 100 x 70 metres disposava d'una tribuna amb aforament per a prop de 5.000 espectadors.

*1946.-  El diumenge 17 de març de 1946 el camp de futbol  de l'Espanya Industrial va ser reinaugurat després d'una profunda reforma. També s'inauguraren diverses instal·lacions esportives i l'espai social de l'empresa, que avui coneixem com el Casinet d'Hostafrancs. (Font: El Mundo Deportivo. edició del dia 20 de març de 1946. Cliqueu a sobre per ampliar).

L'equip de futbol de l'Espanya Industrial va figurar durant molts anys a categories regionals i en els primers anys de vida participava en el Campionat de Catalunya de Cases Comercials i Empreses, però l'any 1952 va ascendir a segona divisió. La temporada següent  va aconseguir l'ascens a Primera però no va poder fer-lo efectiu ja que figurava inscrit com a filial del FC Barcelona. La història es repetí a la temporada 1955/56, però aleshores es va deslligar del Barça, la qual cosa li donava llum verda per poder jugar a Primera. Hi havia però, un altre petit problema. La Federació Espanyola de Futbol no acceptava a la màxima categoria equips amb noms d'empreses. Fou per això que l'equip va haver de canviar el nom. Finalment es va decidir que la nova denominació seria Club Deportivo Condal.

*1954.- Un equip de l'Espanya Industrial en el que podem veure a Ferran Olivella, que després seria un destacat defensa del Barça. És el tercer per l'esquerra de la fila del darrere.

 

*1958.- L'escut i els colors de l'Espanya Industrial van ser adoptats pel Club Deportivo Condal, nova denominació del club en pujar a Primera Divisió. Posteriorment el Comtal va esdevenir filial del Barça, va vestir de blaugrana i amb el pas del temps formaria el Barcelona Atlètic.

El Comtal va jugar a primera només una temporada, la 1956-57, vestia els mateixos colors blaus i blancs combinats amb una franja diagonal a la samarreta. No obstant, les reduides dimensions del terreny de joc i sobretot l'escàs aforament del camp del carrer Rector Triadó varen fer que l'equip jugués els seus partits al vell camp de Les Corts en el que el Barça jugava també la seva última termporada abans de traslladar-se al Camp Nou.

El camp de l'Espanya Industrial va acollir durant el 1961 una escola de futbol dirigida per Ladislao Kubala, que acabava de retirar-se com a jugador en actiu. No obstant, l'escola tingué vida efímera. Kubala va ser requerit pel president Enric Llaudet per entrenar al primer equip del Barça i el projecte de l'Escola de Futbol va quedar en punt mort. El Condal va romandre al vell camp de Les Corts on jugava els diumenge al matí i el modest camp de futbol de l'Espanya Industrial va quedar per acollir partits de futbol de categories inferiors i regional. A finals dels anys 1960's el terreny de joc va desaparèixer en ser construits dos blocs de 10 alçades que avui podem veure al començament del carrer Rector Triadó al costat mateix de l'entrada al Parc de l'Espanya Industrial on hi ha el drac monumental. 

*1961. Dues imatges del camp de l'Espanya Industrial quan acollia l'Escola de Futbolistes de Ladislao Kubala. A la foto superior es pot veure al fons la torre d'habitatges del carrer Numància /Josep Tarradellas. En la d'abaix veiem el frontó que hi havia en un dels extrems del camp al costat del Casinet d'Hostafrancs. (Font: Revista Barça. 5.10.1961)

ALFOMBRAS PRESAS. Cucurulla 9 (1940's-1989)

 

 

Probablement la botiga de Barcelona més popular en la venda i comercialització de catifes de tota mena hagi estat Alfombras Presas, situada al número 9 del carrer de la Cucurulla al final del Portal de l'Àngel, abans d'arribar a la placeta que hi ha a la cruïlla amb Portaferrissa i Boters. 

El mateix local havia estat ocupat a principis del segle XX pels Magatzems Petit Paris primer i Maison Royale després, que eren comerços especialitzats en roba per a senyores. Aquests magatzems desaparegueren amb la Guerra Civil.

 

 

*1948.- Anunci de la botiga Presas publicat al setmanari Destino. 

 

 *1952.- Un altre anunci on ja es poden veure les lletres formant el logotip tan característic de l'empresa. Observi's que les Carpets Coco del primer retall publicitari aquí s'anuncien com Carpetas de Icoco. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  

 

Les primeres notícies d'Alfombras Presas les trobem a la publicitat de finals dels anys 1940's que anunciava carpets (catifes). Als anys 1950's eren habituals els anuncis sobre grans liquidacions d'existències de partides provinents d'altres fàbriques, així com d'oportunitats a preus molt econòmics procedents de lots de catifes amb tares gairebé imperceptibles.

Als anys 1960's l'empresa s'estengué i va obrir dues sucursal allunyades del centre, una a l'avinguda Pau Casals i l'altra al carrer Navas de Tolosa.

L'any 1989 Alfombras Presas anunciava liquidació de tot el gènere per un trasllat que esdevingué tancament definitu. A partir d'aleshores les botigues de moda i roba, tant pròpies d'aquell eix comercial, han anat ocupant l'espai de la històrica i desapareguda botiga de catifes.

ZIG ZAG. Bar de copes. Plató 13. (1977-2000's)

 

 

Un dels locals pioners en la moda anomenada onada freda, que va caracteritzar el disseny i l'interiorisme dels bars nocturns i altres locals barcelonins durant els anys 1980's, va ser Zig Zag, un bar musical ubicat al carrer Plató tocant a Muntaner, que durant molts anys va ser parada obligatòria dels noctàmbuls i amics dels bars de nit d'aquella zona alta de la ciutat.

Zig-Zag havia estat amb el seus inicis un bar acollidor, no gaire gran i molt apreciat per la gent jove, però allunyat de qualsevol anhel de modernitat i projecció. A partir de la reforma i ampliació promoguda per Quim Girbau i altres socis el local va canviar radicalment.

Guillem Bonet, en col·laboració amb Ramon Olives, Antxon Gómez i Alícia Núñez van ser els responsables de la nova decoració del Zig Zag, que va aconseguir el premi FAD d'interiorisme al 1980. Del projecte destacava l'encertada recuperació d'elements parcials propis del constructivisme i les barres americanes dels anys 1920's, en un ambient lumínic acollidor i fins aleshores gairebé inèdit a la nostra ciutat. Un element identificatiu del local eren les taules d'alumini sobre les que es reproduien les lletres del logotip del local.  

El local va estar a la cresta de l'onada durant tots els anys 1980's i gran part dels 1990's.

PIANOS RÒMUL MARISTANY. Fontanella 12-14; després Plaça Catalunya 18. (1879-1931)

Des de finals  del segle XIX una de les botigues de més prestigi en la venda de pianos a Barcelona era, sens dubte, la de Ròmul Maristany a la Plaça Catalunya.
Durant els seus primers anys l’establiment figurava emplaçat als números 12-14 del carrer Fontanella, quan la numeració de la Plaça Catalunya encara no s’havia oficialitzat. Ja en aquests primers anys el negoci de Maristany incorporava també la representació de la prestigiosa marca parisenca de pianos Pleyet.

Cal remarcar doncs que la marca R. Maristany no era exclussivament d'un fabricant de pianos. A primers del segle XX s’hi comercialitzaven també a la seva botiga (aleshores ja al número 18 de Plaça Catalunya) els de la marca Chasaigne Frères propietat de Juan Chasaigne, un emprenedor d'origen francès establert a Barcelona, que havia fundant la seva empresa de fabricació de pianos el 1864. Més tard, al 1879, el seus fills Camilo  i Fernando van entrar també en la societat fins que el 1887 varen continuar el negoci familar amb una botiga al carrer Pintor Fortuny 3-5 i després al Passeig de Gràcia 34. Chasaigne Frères va sobreviure fins el 1967.

ARS. Teatre i cinema. (1972-1984)

*1978.- Entrada a la Sala Ars del carrer Atenas. Al fons es pot veure la Ronda del General Mitre.

Situada al número 27 del carrer d'Atenes, tocant a la Ronda del General Mitre, la sala Ars va començar la seva singladura com a teatre. Ocupava el local que anteriorment havia acollit l'Ateneu de Sant Gervasi. El primer espectacle que s'hi va representar fou la peça Bestiari de Joan Oliver, musicada per La Trinca, amb direcció escènica de Ventura Pons. La inauguració va congregar una important representació de la progressia ciutadana del moment, era la nit del 6 d'abril de 1972.

L'estiu d'aquell mateix any la nova cançó també hi va tenir el seu espai. Pere Tàpies, Enric Barbat, Dolors Laffite, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Jaume Sisa van ser alguns dels cantautors que hi van actuar en la primera època del local, que també s'oferia projeccions de cinema infantil.
El 21 de setembre de 1972 s'hi va projectar la primera sessió doble de cinema d'art i assaig que incloia els films La estructura de cristal de Krzysztof Zanussi i la sempre celebrada To Be or Not To Be. Era el començament de l'etapa com a sala especial amb cinema d'autor gestionada per Círculo A. L'Ars va acollir també projeccions de la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona.

*1978.- Interior de la sala Ars en la seva època de cinema.

El 1983 el teatre i la música tornaven a l'Ars amb representacions d'obres com Fleca Rigol, digueu amb Alfred Lucchetti i Ovidi Montllor o Sense Trampa, un espectacle de música i màgia que juntava a Josep Maria Bardají i al Màgic Andreu.
L'Ars va continuar obert fins a l'octubre de 1984 i encara s'hi va fer una projecció privada de comiat el 31 de gener de 1987, just un dia abans que la sala va començar a ser destruida per convertir-la en un bar musical i discoteca que sota el nom d'Ars Studio seria inaugurada a l'abril de 1988.

CARAVEL·LA SANTA MARIA. Moll de la Fusta. (1952-1990)

*1968.- Dues imatges de la Caravel·la Santa Maria al port, una de les icones turístiques més habituals a les postals de la Barcelona dels anys de la dictadura.

Aquesta rèplica de la caravel.la Santa Maria, amb la que Cristòfor Colom va creuar l'Atlàntic per arribar fins a les Amèriques, va ser construida l'any 1951 amb motiu del rodatge del film de Juan de Orduña Alba de América. Amb aquesta pel·lícula el règim de Franco volia compensar l'impacte de la producció nordamericana Christopher Columbus (1949) titllada pels franquistes com un insult a la hispanitat.

La caravel.la, que segons els experts era una reproducció poc fidel a l'original, era amarrada al començament del Moll de la Fusta, tocant al Portal de la Pau, just davant de l'edifici de la nova Duana. Hi va quedar instal·lada el dia 7 de maig de 1952, es podia visitar pagant entrada i va ser durant molts anys una atracció turística típica de la Barcelona de la Dictadura. 

*1952.- La Vanguardia de l'època celebrava l'arribada al port de Barcelona de la reproducció de la Santa Maria amb aquest text que traspuava les essències més pures de l'Espanya Imperial del  franquisme 

A partir de mitjans de la dècada dels 1980's va començar a ser víctima de diversos atemptats reivindicats per organitzacions independentistes que véien en ella un símbol d'espanyolitat. Els successius atacs, consistents bàsicament en intents d'incendi, es varen fer més freqüents a mesura que s'apropava el 5è Centenari del Descubrimiento de América, que coincidia d'altra banda amb la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics del 1992.

La Diputació de Barcelona, propietària de la nau, va decidir aleshores no fer-hi més reparacions a causa de l'alt cost que aquestes suposaven i finalment va ser enretirada l'any 1990. La llegenda urbana explica que la Santa Maria fou enfonsada secretament davant de les costes del Maresme entre Arenys de Mar i Calella.

RIERA DE SANT JOAN (S. XIII - 1911)

*1893.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat en groc el recorregut del carrer de la Riera de Sant Joan, que coincidia en gran part amb el curs de la futura Via Laietana. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1906.- Tram final de la Riera de Sant Joan. A l'esquerra el carrer de Graciamat i a la dreta el carrer del Sant Crist de la Tapineria que portava cap a la catedral.

Un dels carrers més notables dels que a començaments del segle XX  varen desparèixer amb l'obertura de la Via Laietana va ser el de la Riera de Sant Joan. Aquesta antiga via tenia els seus origens en un tram de l'antic Torrent del Merdançar esdevingut claveguera. Començava al carrer dels Arcs de Jonqueres i acabava al de Graciamat.

Durant l'època romana el torrent era travessat a la part més pròxima al mar pel pont de la Via Augusta i més amunt per un aqueducte que portava aïgues del Besòs. En aquest carrer hi hagué el Palau Comtal Menor, també conegut com Palau de Valldaura amb una torre quadrada en un dels seus extrems, que va romandre dempeus fins al començament del segle XIX. Alguns cronistes han identificat aquest palau amb la casa on visqué Guifré el Pilós.

Fou a l'any 1202 quan, segons les cròniques, va començar la urbanització de la riera coincidint amb l'època que els cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem s'hi varen establir. També hi hagué un antic convent que cap al 1835 for destinat a seu de l'Acadèmia de les Bones Lletres, la Biblioteca Universal i un Museu d'Antiguitats.
Embocaven al carrer de la Riera de Sant Joan per la banda de ponent i de muntanya a mar els carrers de Montsió, Copons, Misserferrer, Infern i Sant Crist de la Tapineria; i per la banda de llevant els de Sant Pere Més Alt, Sant Pere Més Baix i Avellana.

L'any 1900 Pablo Picasso va instal·lar el seu estudi al número 17 de la Riera de Sant Joan juntament amb el seu amic Carles Casamegas. Des del balcó va pintar un oli on es pot veure el carrer.

 

*1900.- La Riera de Sant Joan pintada per Picasso des del balcó del seu estudi. (Oli sobre fusta. 22,3 x 13,8. Museu Picasso de Barcelona). 

Altres edificis notables de la Riera de Sant Joan foren l'església i convent de les religioses de Sant Agustí i la petita església de Santa Marta, datada dels segle XVIII, amb un hospital al costat, que foren enderrocats en començar el segle XX.

*1908.- Imatge captada des de la plaça de Jonqueres on es pot veure el curs en direcció a la catedral del carrer de la Riera de Sant Joan, a punt de ser esborrat del mapa pel nou traçat de la Via Laietana.

*1908.- Un tram de l'antiga Riera de Sant Joan afectat per l'obertura de la Via Laietana. (Foto: Joan Vidal i Ventosa. AFB)

BAR / BODEGA MONTFERRY. Sepúlveda / Viladomat (1940's-2010)

*2006.- El Bar Montferry de la cantonada Viladomat-Sepúlveda amb la seva característica marquesina.  

Un senzill i modest bar de barri com a tants, enclavat al bell mig del barri de Sant Antoni i que mai s'apartà d'aquesta tipologia de bars -coneguts popularment com a bar-comidas- on també s'hi servien menjars i on l'ambient era familiar i de barri. El seu orígen però, era de bodega com delatava el rètol que fins a l'últim dia va presidir una de les portes d'accés. Havia format part d'aquell exèrcit de les Bodegas Montferry, que franquiciades per Pere Rovira, s'escampaven durant la dictadura pels carrers de l'Eixample i alguns altres barris de la ciutat i on es venien vins a granel directament del barril.

La Montferry de Sepúlveda-Viladomat  tenia però, com a tret més característic, la seva marquesina de vidre que envaia uns quants metres quadrats de vorera i que, no se sap per quina raó, es va mantenir fins a l'últim dia desafiant ordenances municipals. 

El bar va tancar el 2010. Mesos després de la seva desaparició, Quim Monzó, veí de la zona durant els últims anys del Montferry, en feia esment en un dels seus articles habituals de La Vanguardia, on cantava les excel·lències de l'esplèndida escudella i carn d'olla que s'hi servia.

ESGLÉSIA DE SANTA MARTA. Riera de Sant Joan. (1735-1911)

Agraïments a MAITE MAR

*1902.- L'església de Santa Marta vista des de la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de l'Avellana. 

Un dibuix de finals dels segle XIX on es pot veure l'entrada de l'església. 

La primera pedra de l'església de Santa Marta va ser col·locada el 4 de maig de 1735 a la desapareguda Riera de Sant Joan. L’ajuntament va assumir el cost de les obres i com que el nou temple ocupava terrenys propietat dels Setmenat, aquesta família va ser compensada pel consistori amb l'obertura d'una tribuna, que els permetia escoltar la missa des de casa estant.

L'església, que no era gaire gran, fou bastida en estil barroc i constava d'una sola nau. Era prop de la catedral i va ser consagrada simultàniament a Sant Pere i Santa Marta. Pertanyia a l'Hospital de Pelegrins del mateix nom, que era just al seu costat a la cantonada amb el carrer de l'Avellana

L'obertura de la Via Laietana a començaments del segle XX afectà directament a la Riera de Sant Joan i a l'església que va ser enderrocada. No obstant, l'Ajuntament va acordar preservar la seva portada barroca en considerar-la una peça de notable interès arquitectònic i artístic. Així doncs, a l'any 1911 el pòrtic fou desmuntat pedra a pedra i curosament reconstruit al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que aleshores estava en construcció. 

*1908.- Imatge de l'interior de l'església.

*1910.- Imatge del pòrtic de l'església un cop enderrocat l'edifici d'enfront.

*1911.- L'enderrocament de l'església de Santa Marta va preservar la seva façana principal tal i com s'aprecia a la imatge. (Foto: Josep Brangulí / ANC).

*2005.- El pòrtic de l'antiga església de Santa Marta, encastat en un dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau, pot admirar-se avui com mostra la fotografia després de ser salvat i traslladat pedra a pedra en enderrocar-se l'església l'any 1911.

CA N'ORLONDO. Finca. Diagonal / Avda. Sarrià (Segle XIV - 1949)

De la finca de Ca n´Orlondo, també coneguda com Can Urblonda, se'n té notícia de la seva existència des de l'Edat Mitjana. Ocupava una superfície de més de sis hectàries en la zona que avui delimiten l'Avinguda de Sarrià, la Diagonal i els carrers Bori i Fontestà i Ganduxer. Va ser propietat dels marquesos de Castelldosrius i en la seva ultima etapa hi van residir els Sentmenat.

La casa, situada al límit muntanya de la finca, contigua als terrenys que primer ocupà el Real Polo Jockey Club i després Piscines i Esports, era una construcció de planta baixa i dos pisos. S'hi accedia des d'un camí central des de la Diagonal que creuava una frondosa pineda de la que avui encara se'n poden veure alguns exemplars. L'obertura de la Diagonal més enllà de l'actual plaça de Francesc Macià, ja va obligar a l'expropiació d'una llesca considerable de terrenys de la finca. La casa però, no seria enderrocada fins a l'any 1949. El terreny continuà sense edificar fins ben entrats els anys 1960's. Fou aleshores quan els serveis immobiliaris de La Caixa de Pensions hi van aixecar un complex de pisos de luxe amb habitatges duplex envoltats d'una zona ajardinada i distribuits en diversos blocs, dels quals el més alt, dissenyat en forma de Y, supera les 15 plantes, i amb façanes formades per blocs de pedres compactades. El conjunt és obra dels arquitectes Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages, els mateixos que projectaren la Facultat de Dret de Pedralbes (premi FAD 1957). Es va construir per fases entre 1963 i 1967 i es completà el 1977 amb un últim bloc de menor alçada quan es va perllongar el carrer Bori i Fontestà fins a l'Avinguda de Sarrià.

Localització de Ca n'Orlondo (cercle vermell) cap a mitjans dels anys 1930's. La nova urbanització (en verd) de la Diagonal (aleshores Avinguda 14 d'abril), havia restat superfície a la finca. Al costat es veu l'accés principal als camps d'esport del Reial Polo Jockey Club i el carrer Anglesola, que aleshores creuava la Diagonal i arribava fins l'avinguda de Sarrià. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

GALES. Sastreria. Passeig de Gràcia 32. (1943-1995)

Gales fou durant els anys de la dictadura i les primeres dècades de la democràcia un dels referents de la moda distingida. Inaugurada el desembre de 1943 als baixos de la Casa Blajot, la botiga del passeig de Gràcia, va captar ben aviat una clientela fidel vinculada al segment social més benestant de l'època.

Amb els pas dels anys s'afegiren al negoci altres botigues a Diagonal i Tuset fins a consolidar-se com un clàssic entre els establiments de moda de la Barcelona burgesa d'aquells anys. Vestir-se a Gales era símbol de distinció social. 

A finals dels anys 1980's la botiga es va restaurar i, en ser eliminada la marquesina que envoltava els aparadors, varen aparèixer a la façana les figures d'un fris incomplet amb representacions dels oficis artesanals que provenien de l'edifici original projectat per Rafael Guastavino l'any 1871. El fris de pedra és obra de l'escultor Rossend Nobas (1838-1891), es titula Història del Treball i s'ha conservat fins l'actualitat. 

El negoci va tancar el 1995 i a la botiga de Passeig de Gràcia - Diputació, que durant tants anys va ocupar Gales, hi trobem avui (2012) una sucursal de la marca de moda Adolfo Domínguez.

*1956.- La publicitat de Gales va ser trencadora des de la dècada dels 1950's. En aquest anunci publicat a la revista Destino es presentaven durant la campanya de Nadal obres dels artistes catalans més emergents del moment (Modest Cuixart, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs i Leopold Pomés). 

COSTA I PLATJA DE SANT BERTRAN

*1849.- Fragment d'un plànol dibuixat pel Cos d'Enginyers de l'Exércit Espanyol, sobre el que s'ha marcat amb un oval vermell el sector que ocupava la costa de Sant Bertran. (Cliqueu a sobre per ampliar la imatge)

Abans de l'expansió cap a ponent del port de Barcelona, el mar obert arribava fins als peus de la muntanya de Montjuïc a la zona del Morrot. En direcció a la ciutat i entre la muntanya i el baluard del rei, a l'extrem de la muralla, hi quedava un petit tram de costa darrera del qual s'estenien les hortes de Sant Bertran al sector que avui hi ha entre el començament del Paral·lel i la pujada a Miramar.

En aquest tros de costa existien trams de platja i a meitats del segle XIX s'hi va construir algun embarcador humil i senzill. Els   gràfics que donen fe de l'existència d'aquella platja són escassos. Cap a finals del segle XIX, arrel de l'Exposició Universal de 1888 es va decidr obrir la ciutat al mar tot urbanitzant diversos trams d'aquella zona. La muralla del mar ja feia alguns anys que havia estat enderrocada i tot seguit es van aixecar el monument a Colom i l'edifici de la duana, El Baluard del Rei, que marcava l'extrem on es trobaven la muralla terrestre i la marítima, va ser també enderrocat i es va obrir el Passeig de Colom en el tram orientat cap a Montjuïc.

*1860's.- Una magnífica imatge de la costa de Sant Bertran, probablement captada des del cim del Baluard del Rei, on es poden apreciar la platja i els embarcadors que hi havien instal.lats.

*1860's -. La costa de Sant Bertran vista des del camí de pujada a Miramar al sector del Morrot. Al fons es poden veure les Drassanes amb el Baluard del Rei a l'extrem.

Però el fet que va provocar la total desaparició de la costa de Sant Bertran fou l'ampliació del port, que es concretà amb la construcció d'un nou moll paral·lel a la costa en terrenys guanyats al mar, que adoptà el nom de Sant Bertran. L'ampliació es completava amb un altre moll, aquest perpendicular la costa, que tancava el port i que fou batejat com a Moll de Ponent.

Avui, la dàrsena del port que queda entre el Moll de Barcelona i el de Ponent conserva també el nom de Sant Bertran.

*1880's.- Les obres de construcció del Moll de Sant Bertran varen suposar el definitiva desaparició de les platges de la costa den aquest indret. En aquest imatge, captada pràcticament des del mateix lloc de l'anterior es pot veure el progrés i abast de les obres.

CASA EMILI JUNCADELLA. Rambla Catalunya 26. (1899-1942)

*1903.- La Casa Emili Juncadella amb la Rambla Catalunya a la dreta de la imatge i el monument a Güell i Ferrer al fons.

Obra de l'arquitecte Enric Sagnier, aquest edifici de tres plantes era situat a la cantonada de Rambla Catalunya i Diputació. Destacava per la seva façana de pedra i pel seu aspecte senyorívol amb un jardí que ocupava la meitat de la finca. La decoració dels interiors es va encarregar a Joan Busquets i els acabats en metall a Carles Torrebadell.

El seu propietari Emili Juncadella (1885-1936) era un burgés aficionat a la fotografia, col·leccionista d'armes i apassionat de la caça, la natura i els viatges a països llunyans, que provenia d'una família d'industrials del tèxtil. A l'estiu fixava la seva residència al castell de Montesquiu (Osona) avui propietat de la Diputació de Barcelona. Juncadella va morir afusellat, en circumstàncies encara avui poc aclarides, durant la revolta popular esdevinguda arrel de l'aixecament feixista contra la República al juliol de 1936.

Emili Juncadella, gran muntanyenc i viatger, en un quadre de la seva propietat.
 

L'any 1902 la Casa Emili Juncadella va obtenir el premi que l'Ajuntament atorgava anualment al millor edifici artístic de la ciutat. L'edifici de Sagnier va tenir com a gran rival a la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan, obra de Puig i Cadafalch. Tot i que el premi era el corresponent a l'any 1901, la data de la seva concessió del premi per un jurat presidit per l'alcalde Joan Amat va ser el 15 de juny de 1902.

*1902.- Dos fragments de l'acta que va decidir atorgar el Premi al millor edifici de la ciutat d'aquell any a la Casa Emili Juncadella. (Font: Anuari Estadístic de l'Ajuntament de Barcelona. 1902.- Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Fotografia de l'edifici que apareix a l'Anuari Estadístic de l'Ajuntament de Barcelona de l'any. 1902 sense citar-ne l'autor.

Amb el pas dels anys es va convertir en un edifici religiós fins al seu enderrocament a començaments de la dècada dels 1940's per aixecar-hi el Teatro Calderón. Actualment  al mateix lloc hi trobem el Gran Hotel Calderón construit l'any 1968.

*1902.- Una altra imatge de la Casa Emili Juncadella captada des de la cantonada Diputació-Rambla Catalunya.

ESTACIÓ DE SUPERFÍCIE DE PLAÇA CATALUNYA. Linia de Sarrià. (1862-1929)

 

*1872.- Una fotografia que ens permet veure l'arribada del tren de Sarrià a l'estació de la Plaça Catalunya provinent del carrer Balmes. A la imatge d'abaix s'identifiquen alguns dels actuals carrers d'aquest entorn. (Foto: Alvarez F.J. Cliqueu a sobre per ampliar les imatges).

*1913.- Vista del carrer Pelai i l'estació del tren de Sarrià.

L'estació de tren de la línia de Sarrià, situada a la Plaça Catalunya, va ser la quarta a construir-se a la ciutat després de la del tren costaner de Mataró (1848), la de la linia a Granollers (juliol de 1854) i de l'anomenada Estació de Martorell (novembre de 1854). 

L'edifici de l'estació de la Plaça Catalunya, va ser bastit el 1862 i inaugurat l'any següent. Inicialment l'empresa explotadora de la linia volia situar-lo a l'hort de la col·legiata de Santa Anna, al costat de l'església gòtica [1]. Aquella ubicació però, es va desestimar finalment per construir-lo al xamfrà de Pelai amb la Plaça Catalunya, encarat cap al començament de la Rambla on hi hagueren les torres de Canaletes de l'antiga muralla.

*1916.- Inauguració de la línia del Ferrocarril fins a Les Planes el dia 28 de novembre. (Foto: Irene Codina Sorolla).

*1919.- L'estacio de Plaça Catalunya amb les andanes cobertes en una imatge captada des d'un terrat del carrer Pelai cantonada Jovellanos.

*1920.- Andanes de l'estació (Foto: Roisin).

Rera l'edifici se situaven les andanes disposades en paral·lel amb el carrer Pelai dins de l'illa delimitada per aquest carrer, la plaça Catalunya i Bergara. Els trens arribaven i sortien circulant pel carrer Balmes girant davant la cantonada amb Bergara per allunyar-se o apropar-se a l'estació.

Amb l'arribada del nou segle les andanes disposaven d'unes cobertes inclinades per tal de permetre l'aixopluc dels passatgers els dies de pluja. El final de la línia connectava directament amb l'edifici de l'estació on hi havia la sala d'espera amb l'administració i venda de bitllets. 

Aquesta estació de superfície es va mantenir fins el 1929. Fou aleshores quan, coincidint amb la celebració de l'Exposició Internacional, va ser soterrada sota una galeria coberta que a partir de 1940 es va convertir en l'Avinguda de la Llum. El soterrament va incloure també el trajecte pel carrer Balmes.

*1929.- Obres de reurbanització al carrer Pelai després de completada la cobertura de l'estació del carril de Sarrià. (Foto: Autor desconegut). 

Coberta l'estació, l'espai resultant va romandre durant molts anys com un solar que es destinà a diversos usos municipals, l'últim d'ells com a dipòsit dels vehicles que enretirava la grua per infraccions de trànsit. Un atapeït panell de tanques publicitàries ocultava aquest espai davant de les façanes posteriors de les velles edificacions de la Plaça Catalunya i el carrer Bergara.

Finalment, al novembre de 1998, la inauguració de l'edifici del centre comercial El Triangle va acabar amb aquell paissatge poc agrait i va donar una altra perspectiva a aquell tram de vorera, tants anys maleïda, del carrer Pelai.

[1].- Lluís Permanyer. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. 1995.